Recomanacions

Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, […]

Amb un text que podria ser com la dels altres d’aquesta temàtica, però que no ens deixa indiferents. Ens vesteixen una història en petits relats. I la força interpretativa de les 3 actrius, i d’un protagonista addicional amb els efectes sonors que tenim durant tota l’obra. Podem passar de l’angoixa al somriure sense adonar-nos. I tot gràcies al treball que ens mostren aquestes actrius. Una de les obres que més m’han agradat en les sales teatrals; i a més ..

Alguna vegada havia de passar…és la primera vegada que una proposta de La Vilella teatre no ens ha acabat de convèncer al cent per cent. Los que me quieren me llaman Fede. Estiu del 1936, la guerra civil espanyola ha esclatat, les diferencies no son acceptades i Federico Garcia Lorca es diferent. Federico García Lorca va ser poeta, dramaturg, músic, pintor i actor ,que va ser assassinat la matinada del 18 al 19 d’agost de 1936, per la seva condició sexual i per les seves idees polítiques, però tot i que fa 73 anys de la seva mort, la seva figura i la seva obra segueix sent molt recordada i homenatjada. ”Los que me quieren me llaman Fede” és un […]

La mateixa Companyia Ignífuga que ja em va enamorar amb La norma de l’extinció ho ha tornat a fer amb Fam oculta. Tres personatges, heroics i apassionats en la seva joventut, s’enfronten a la vellesa des de perspectives ben diferents. Tres personatges interpretats de manera magistral per un repartiment molt jove que fa una autèntica exhibició de teatre físic. Interpretacions impecables per a un text poètic i ple de matisos que Pau Masaló dirigeix amb delicadesa i encert fins aconseguir un muntatge que commou i fascina a parts iguals. Totalment imprescindible. Més informació

Aquest és el segon cop que la companyia Strómboli, dirigida per Sergi Gómez i amb l’autoria d’Iván F. Mula, s’atreveix amb la fórmula del teatre participatiu. Aquest tipus de teatre -més lligat al teatre infantil, al de carrer o al que es basa en les improvisacions- era conegut dins dels circuits més tradicionals per l’obra Pels pèls, on els espectadors triaven qui era l’assassí. Strómboli, però, va un pas més enllà i fonamenta les seves obres en el model de literatura juvenil Tria la teva aventura. Aquest llibres convidaven al lector a escollir, en diversos punts de la trama, un camí o un altre, i en funció d’això la història es desenvolupava de maneres diferents. A la versió teatral el […]

El que comença sent una reunió de veïns ben aviat pren un camí extravagant, gairebé oníric, en què el veí nou és objecte d’examen per veure si els altres el poden acceptar al barri. La gent molesta és alhora una comèdia negra i un thriller psicològic, tot plegat amb un regust de 1984. Els set joves actors que interpreten aquesta obra provenen de l’escola de teatre Eòlia, i des d’aquí els felicito i aplaudeixo, ja que per a mi sempre és una alegria descobrir actors nous. En aquest cas, a banda del treball actoral hi ha també un text original, divertit i incisiu de Carles Mallol. Actualment no és cosa corrent veure una obra amb tants actors a escena, i […]

Sí, ja sé que li he posat 5 aplaudiments i ja ho veieu, però hi torno: IMPRESCINDIBLE, IM-PRES-CIN-DI-BLE! Obra brutal, colpidora, cínica, divertida, denigrant, irreverent, crua, políticament incorrecte… Dura, molt dura. Amb una direcció de Magda Puyo atrevida i intel·ligent i dues actrius, Mireia Trias i Judit Farrés, que ho donen tot -absolutament tot- dalt de l’escenari i que estan espectaculars. Confidències a Al·là és l’adaptació d’una novel·la de l’escriptora Saphia Azzeddine que es pregunta com es pot arribar a ser lliure quan s’està destinat a la submissió. La protagonista és la Jbara, una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Al·là. I ho fa amb una sinceritat i una cruesa davant la qual és impossible […]

Fa temps havíem sentit a parlar de l’espai escènic Almazen a Barcelona, però desconeixíem absolutament tot del mateix, el perquè de la seva creació ni la seva programació. Feia temps que jo no reiem tan sorollosament com la nit d’aquest passat diumenge; no eren pas gags aïllats, sinó que estaven ben construïts dins d’un argument amb cap i peus, encara que va arribar un moment que no sabíem pas com classificar la crònica que ara publiquem… teatre musical ? …. pallasses ? circ d’acrobacia ? titellaires ? Brava especialment Merche8A i felicitats pel premi aconseguit. La resta de la crónica aqui.

Pitarra no és Ingmar Bergman. sabem que és esbojarrat, però això no vol dir que s’hagi d’obrir la mà, car, s’ha de controlar molt bé perquè no esdevingui una mamarratxada, i això és el que ha fet Jordi Prat i Coll tan en la posada en escena com en la direcció d’actors. Escrita al 1865, és una paròdia del que passava en realitat entre els partidaris del teatre Principal (antic de la Santa Creu) i els del Liceu. Qui no te feina el gat pentina, deia la meva àvia i tenia molta raó. Pitarra es mofa dels uns i els altres. Llegiu-ne més.

La vida no acostuma a ser com un se l’espera i, molt menys, com un se la imagina durant la vida d’estudiant, la qual en aquell moment sembla haver arribat a un clímax que perdurarà per sempre. En aquest sentit, els tres personatges de l’obra evidencien un present mostrat de forma crua que no els acaba d’omplir i un passat al que se senten atrapats i que sembla no tenir espai dins del seu present. D’aquesta forma, una tempestat de sentiments i emocions no resoltes es donen lloc en cada un d’ells per separat, els quals esclaten inevitablement al trobar-se tots tres sense saber que fer amb aquestos i com gestionar-los. Potser, el passat no és tan idílic com es […]

I això el fa lent i que perdi manxa a mida que avança. El text al principi està ben estructurat i t’atrau, però a la que va avançant es dispersa i comença a perdre interès. La direcció, de la mateixa autora, Marcela Terra ha portat a una bona actuació de Padi Padilla, però no s’ha pogut treure més suc d’allà on només hi havia el que hi havia. Llegiu-ne més.

Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l’actriu Rosa Novell després d’haver superat una greu malaltia que l’ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d’admirar. D’altra banda, podríem dir que ens trobem davant d’una obra que no és fácil de presenciar per a l’espectador. Llargues reflexions al voltant de l’autèntic significat de l’amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d’altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s’està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si […]

Mai havíem vist una preparació escenogràfica des de l’inici davant del públic. I no acabaran aquí les sorpreses en aquesta manera de presentar un monòleg (o gairebé), per tal de fer-lo molt més amable als espectadors…. Abel Folk juga amb el tècnic d’il·luminació, parla amb el públic i li demana opinió de com va tot plegat, i fins i tot amb una simulada apagada de llum sobtada, continua la representació, amb tan sols dos focus portàtils de llum, que encara remarca molt més les expressions dels dos éssers humans que s’enfronten a la realitat de les seves vides. Una funció molt emotiva especialment pels aplaudiments i bravos que va rebre la gran Rosa Novell; se la veia totalment feliç, us […]

És molt difícil fer una adaptació teatral d’una novel·la; especialment, quan la història se centra més en les reflexions del narrador que no pas en la seva interacció amb els altres personatges. Basada en un llibre de Sándor Márai, un dels escriptors europeus més importants del segle XX, L’última trobada parla de l’amistat i de la traïció; de l’obsessió, la set de venjança i, sobretot, de la recerca de la veritat. Del tema, sens dubte molt interessant, no s’ha aconseguit extreure, malauradament, una translació escènica natural. Pel punt de partida (el retrobament de dos amics després de 41 anys sense haver-se vist), l’obra prometia una feroç lluita dialèctica i intel·lectual on la contraposició d’arguments, sentiments i retrets estarien al mateix […]

Teniem ganes de passar una estona divertida i vàrem triar aquesta parella d’actors televisius ara que son a Barcelona és una bona oportunitat de tenir-los a prop i veure’ls actuar a dalt de l’escenari. La María Galiana, divertida, ràpidament ens ha captivat per la seva senzillesa. En quan al paper l’hem vist tendre i amorosa com la nostra àvia i per altre banda amb tota la saviesa que donen els anys per no deixar-se entabanar per la visita del seu fill, un Juan Echanove superat per la seva vida i que es desdobla exercint també de director protector. Ens ha agradat l’actuació, ens ha agradat l’obra i els seus protagonistes, potser hem trobat a faltar una mica més de complicitat […]