Recomanacions

O sigui una obra rodona, una filigrana on tot va encaixant com si l’autora hagués fet puntes de coixí, perquè no és fàcil posar en un lloc tan petit a dues parelles que viuen en el mateix espai, però en temps diferents, una comèdia que camina cap a un final tràgic, gent normal a les que se’ls ha donat una càrrega important de tendresa, sense cursileries, però tampoc s’han oblidat els tocs amb un punt sexy important. Que més hi falta? que l’aneu a veure si us espavileu per les entrades que es venen com a xurros. Veureu una posada en escena curiosa amb unes interaccions dels que “hi són” i els que “no hi són” espectaculars, coreogràfiques. Va! Llegiu-ne […]

Dugald Bruce-Lockhart torna al Teatre Akadèmia per adirigir Com us plagui, la tercera obra de Shakespeare que veurem durant aquests dies en una ruta lliure per diferents obres de l’anomenat teatre elisabetià Quatre mirades que podem veure en algunes sales de petit format a Barcelona. El desembre de 2013, Bruce-Lockhart,va dirigí la producció de Romeu i Julieta en aquest mateix teatre i la veritat és que llavors ja ens va agradar molt la seva manera de treballar. Per a ell tots els papers són importants i els actors han de mantenir-se al mateix nivell, segell que porta la prestigiosa companyia britànica Propeller, on ell és el director. Propeller és una companyia de Teatre anglès que està formada únicament per actors […]

Fa anys vaig llegir el conte d’Antoine de Saint-Exupéry. N’havia sentit molt a parlar i, tot i que jo ja era grandet, us haig de dir que vaig gaudir com un nen amb ell i alhora em va semblar una autèntica lliçó de vida i de filosofia, es a dir, una joia en majúscules. Sens dubte, em van fascinar les històries que vivia el petit príncep, els dibuixos que les acompanyaven interactuant amb ella i, sobretot, el potent contingut que s’amagava al darrera. Per aquest motiu, cada cop que es fa alguna adaptació al teatre, sento unes ganes enormes d’anar-hi i, alhora, una por immensa perquè no estigui a l’alçada del conte. En aquest sentit, cal dir que no és […]

Tortugues és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats. Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les […]

Només acabar l’obra sento: “Ostia, ho fan molt bé!”. Després, a la petita sortida del Maldà on tot se sent, els comentaris són de sorpresa i entusiasme. Reafirmen els aplaudiments llargs i sincers al final de l’obra. El públic hem sortit entusiasmats davant una proposta petita, senzilla però molt cuidada, treballada i amb una entrega immensa de tots i cadascun dels actors i actrius. Difícil destacar-ne només un. El duet còmic que interpreten Bernat Cot i Ricard Farré és com un tobogan que ens endinsa a la història ràpidament i a més a més ens dóna grans moments, el patetisme de Malvolio que aconsegueix Arnau Puig és insuperable, la vis còmica de Laura Aubert és més que coneguda i l’explota […]

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir. Ivan Benet i Marc Rodríguez són aquests «pastorets». Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la […]

Haig d’admetre que em causava un cert temor enfrontar-me a una versió moderna i contemporània dels Pastorets, sobretot perquè sempre he pensat que el teatre popular no aguanta excessives transformacions. Els dubtes van començar a caure quan vaig saber que al darrera hi havia el mateix equip que ha creat muntatges com Coses que dèiem ahir, Product, Llum de guàrdia o Roberto Zucco. A partir d’aquell moment vaig saber que Santa Nit transcendiria Els Pastorets de sempre i ens aportaria una obra nova, fresca i plena d’idees. Efectivament, així ha estat. És cert que sobta veure uns actors com Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat o Mireia Aixalà darrera d’un argument aparentment inofensiu i nadalenc, de la mateixa manera que […]

Una versió dels Pastorets, tot i que si treiem l’etiqueta de “Història de Nadal” o “Els Pastorets” pot seguir sent interessant sense cap resentiment en l’obra. S’ha de dir que no sóc dels Pastorets, ni de les aventures i desventures d’aquest parell cap a un lloc sagrat. I aquesta Santa Nit m’ha agradat per allunyar-se una mica de tot aquest registre tan nadalenc. Tant pot agradar als fans dels Pastorets, com a la resta de gent. Uns pastorets amb gent del carrer, amb problemes de cada dia. On un músic del carrer és l’àngel i toca el saxo (i ens ofereix el millor discurs), on la Maria deixa una clínica privada per denunciar els parts no naturals, un dimoni d’un […]

Els totalitarismes han inspirat nombroses creacions artístiques a causa del seu gran impacte social i polític, ja que contenen elements de gran simbolisme que resulten molt propicis per a les arts. Cal dir que potser no són tan nombroses les obres que se situen després de la caiguda del règim nazi, com pot ser Vencedores o vencidos, però aquestes ens atorguen un punt de vista restrospectiu molt interessant que permet reflexionar en el seu conjunt. De fet, aquest és el cas de l’obra que ens ocupa, la qual a partir d’una investigació ens convida a debatre sobre la confrontació entre cultura i poder. Sens dubte, és un tema apassionant, però la forma en que es tracta en el text resulta […]

Si vols veure una versió diferent dels clàssics “Pastorets” no et pots perdre aquesta proposta que ens presenta Julio Manrique i Xavi Ricart a la Sala 2 del Club Capitol. Santa nit és una obra fresca, divertida, realista… I arriba aquest Nadal a Barcelona per explicar-nos de forma completament original el veritable significat d’aquestes festes: viure intensament tots aquests dies, passar-t’ho bé, compartir, creure en tu. Santa nit és un cant a la vida, una vida on el més important és fer les coses tal i com les vols fer. I ser rebel, si cal, si això et fa feliç! Perquè… Qui et diu que no pots celebrar el Nadal amb copes de plàstic? Qui et diu que no et […]

Les lluites de poder a la Cort, o ara entre països, són conseqüència de rebequeries dels governants? És una qüestió de marcar paquet? Els Parking Shakespeare plantegen un Eduard II de Christopher Marlowe que ens porta a veure-ho així. Ens presenten uns personatges testosterònics i infantiloides, en calça curta, que es barallen pel tron, el gronxador que presideix l’escenari. No hi ha lluita d’espases, hi ha empentes, travetes i pam i pipa. “El lleó no em fa por, perquè sóc bon caçador” li canten els nobles al rei. Uns nobles emprenyats perquè un plebeu, algú de fora del seu cercle, s’atreveix a mirar-los a la cara i passejar-se per la Cort. És l’amant del rei, Piers Gaveston, qui després de […]

L’home del temps que fa el ridícul en un programa de Nadal, la veïna tafanera que baixa en el moment més inoportú, els crits per un barri digne, l’AVE pel litoral, els senglars que s’apropen a la ciutat per menjar dels contenidors… Anar al teatre i trobar-hi referents tant propers és absolutament confortable. Però Cristina Genebat no ha escrit només una història que ens és totalment propera, sinó també una comèdia que ens fa riure i a més a més, ens acaba emocionant. Una obra fresca i lleugera, però que també ens parla de temes espinosos com els parts naturals no respectats, el mal tracte del personal mèdic a la dona en el moment del part (“ets mala paridora, t’haurem […]

Rhum és emoció, riures, amistat, la màgia d’una professió i, sobretot, l’amor per una persona. Un homenatge entranyable i preciós, ple de matisos i detallets que et captivaran. Ens trobem davant una pista de circ plena de baüls, maletes, música, tendresa, caresblanques, llumetes, records, ‘muehte’ (de morirse) i cinc pallassos fantàstics: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà i Pep Pascual, que fan que la sala s’ompli de complicitat, de riure sincer i de ganes que no acabi. Un pallasso no hauria de morir mai. Però és que si ho fa, els propis pallassos s’encarregaran de que així sigui. Pallassos que homenatgen pallassos. Poesia per un dels oficis més generosos: fer riure. La reinvindicació d’una professió. Ningú no sap […]

A aquestes alçades, sembla que la tradicional invasió de versions teatrals de Els Pastorets que aterren pels volts de Nadal a la nostra cartellera és ja un fet inevitable. Posats a patir el virus, Santa Nit sembla voler-nos oferir una alternativa de qualitat sense repudiar un cert esperit (molt interpretable) dels materials originals. L’obra, més que actualitzar el relat, parteix d’ell per explicar-nos una història completament lliure i contemporània, on preval una concepció laica del missatge (valors, amistat, família…) i no pas religiosa. Escrita per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart, l’espectacle aconsegueix reflexions força interessants sobre el pas del temps, la dignitat, la felicitat, l’ambició, els vincles interpersonals o la saviesa humana sense perdre el […]

Penso que estic utilitzant la paraula justa perquè els quatre actors de la cia. de la Rosa, emulant la Commedia dell’Arte i a partir d’un fil argumental ben prim (tampoc fa falta més) ploren, riuen, canten, s’empaiten, simulen ser altres personatges i transiten de la Venècia del settecento a la Ctalunya actual sense cap mena de problema. Amb una posada en escena mínima (una cortina de fons per la que entraven i sortien) ens han fet creure que el fill era el metge, i la princesa un capità, i com que a aquest estil de teatre s’hi val a tot, han aturat l’obra i han fet cagar el tió, sense manies, sí senyor! Llegir-ne més.