Recomanacions

El text de Fam oculta és molt més profund del què en principi sembla a primera vista, ja que juga amb el record de glòries passades en l’edat en el que l’home està en la plenitud de la seva vida, amb actituds que volen intentar per tots els mitjans perpetuar-la o allargar-la en el temps, cosa que sembla impossible; Helena busca la manera de tornar a despertar el desig i no vol acceptar l’actitud passiva d’acceptació de la vellesa per part de la seva parella. Troba la manera de fer-lo reaccionar, provocant l’enfrontament amb el seu antic rival, que encara no ha caigut en aquesta actitud passiva. Accedeix a la crònica completa.

El forat es torna a obrir a la ciutat Comtal i ho fa en el mateix indret que ho va fer per primera vegada ara fa un any. En aquesta ocasió, s’ha volgut partir de l’exitosa fórmula original, tornant a potenciar els elements que brillaven en el seu moment i que donaven personalitat a l’espectacle, però sense caure en la repetició com a producte genèric. D’aquesta manera, mentre s’està presenciant aquesta segona part no dóna la sensació d’estar veient el mateix espectacle però amb altres artistes, sinó que realment és una continuació del mateix, a on s’exploren nous territoris i en el que no és extrictament necessari haver vist el primer d’ells per gaudir-lo. Tot i això, pel meu criteri, […]

No és la primera vegada que tractem d’adoptar un director o dramaturg argentí avalat per l’èxit d’una obra que, fent gira internacional, ha fet parada a Barcelona omplint d’aire fresc la nostra cartellera. Va passar amb Javier Daulte o Daniel Veronese i, probablement, torni a passar al futur amb d’altres com Nelson Valente (El loco y la camisa). En el cas de Claudio Tolcachir, va ser La omisión de la familia Coleman la seva flamant carta de presentació de la qual l’actual Emilia extreu i repeteix alguns dels punts forts de la seva temàtica. Així, les conductes disfuncionals, la mort, la dependència o la incomunicació tornen a formar l’eix central d’aquest drama, amb menys humor però molta més càrrega poètica. […]

El Teatre Romea estrena L’última trobada , l’adaptació de la novel·la de Sándor Márai, un clàssic de la literatura hongaresa i un dels grans descobriments de la literatura europea del S.XX. La posada en escena es va construint a mida que els espectadors anem entran a la sala. Tres cadires, fulles seques escampades pel terra, llibres i una estufa de llenya. En un saló del Castell, en Henrik (Abel Folk) i la seva serventa la Nini (Rosa Novell) es preparen per rebre l’arribada d’un vell amic, en Konrád (Jordi Brau). En Henrik i en Konrád havien estat en la seva joventut, amics inseparables , però un fet del passat els va separar i els ha mantingut distanciats durant quaranta-un anys […]

Aquesta és la segona obra escandinava que podem veure enguany al Versus Teatre. L’altra va ser Kyla, del suec Lars Norén, una obra amarada de violència verbal que tracta el tema del racisme i la xenofòbia actuals al món occidental. Em va impactar tant que vaig tenir moltes ganes de veure Hivern, tot i que sabia que argumentalment no hi tenia res a veure. Certament, Hivern és una obra freda, despullada i desangelada en tots els sentits. Dos personatges, un escenari on només hi ha neu i un diàleg sec, entretallat i sovint repetitiu són els elements de què es compon aquest hivern del noruec Jon Fosse. Dos desconeguts, un home i una dona, es troben en un espai obert […]

Com era realment la Desdèmona? Sabem que el Iago enredava l’Otel·lo però, era realment tan virtuosa la dona d’aquest com es podria deduir del text de Shakespeare? Paula Vogel, l’autora de Desdèmona té la seva pròpia versió dels fets. I ens l’explica en forma de comèdia per passar una bona estona amb personatges que crèiem coneguts. Tres actrius per a interpretar tres personatges que mai no tornarem a mirar de la mateixa manera. No us perdeu l’Alba Florejachs en el paper d’Emília, la descarada criada de Desdèmona, que juga a trencar la quarta paret i esdevé còmplice del públic en tot el que passa sobre l’escenari. Una comèdia divertida, amb molt bon ritme, una excel·lent posada en escena i un […]

És el que em va passar a mi perquè jo al Almazen veient Brujas no hi havia d’estar, però per un equívoc hi vaig fer cap. Jo en humor tiro cap a Monty Python, prefereixo la subtilesa a la sal gruixuda i Brujas és un espectacle d’aquest últim estil, força barroer i molt cridaner. Explicat això vull deixar constància que el públic que abarrotava la sala (i uns quants es van quedar sense entrada) s’ho va passar de conya a jutjar per les riallades i els aplaudiments. Me n’alegro, doncs al final és gent que va al teatre, i que no sigui la meva opció, al final és el meu problema.

Dijous passat vaig assistir a una de les poquíssimes representacions que s’han fet (de moment) de Waikiki Honolulu, un text escrit i dirigit per Paul Berrondo. Waikiki Honolulu ens presenta dos personatges perduts, desil·lusionats i amb vides complicades que es coneixen a un bar de barri i es permeten somniar, per una nit, en una vida diferent. Borja Espinosa i Joel Miguet interpreten aquests antiherois amb tendresa i intensitat, i aconsegueixen que ens emocionem amb la seva història d’amor improvable. Waikiki Honolulu és un text amb ritme, dur, gens amable però, malgrat tot, amb un fons d’esperança. Un text que em va sorprendre i que espero que pogueu gaudir aviat sobre un escenari. Més informació

De vegades oblidem que Pinter pot ser divertit. Potser perquè les seves obres mai són obertament còmiques, alegres o optimistes. És difícil de saber. Però el cas és que moltes d’elles, des d’una mirada plena d’ironia, tracten les misèries del comportament humà generant situacions d’estrany desconcert que podem qualificar, innegablement, d’humorístiques. Sembla clar que Xicu Masó, director d’aquesta subtil i acurada peça, ha volgut potenciar aquest aspecte satíric de l’univers pinterià, abordant els personatges gairebé com a clowns que juguen a embolicar-se en converses sense sortida, i envoltats d’una atmosfera de thriller de l’absurd de rerefons realista. L’encarregat, primer èxit comercial de qui va ser Premi Nobel de Literatura l’any 2005, és una obra moderna i, al mateix temps, universal, […]

I els secrets familiars no són ni petits ni grossos, són els seus, exclusius. Sera Sánchez, l’autor i director, ha sabut transmetre la problemàtica familiar amb naturalitat i bon ofici. Les tres germanes continuen la tradició familiar de comunicar-se les coses importants en paperets que tanquen en una capsa i que quan es troben llegeixen juntes, però el que ha passat ara ultrapassa el que fins ara es podia considerar un joc de criatures. Molt bona direcció que ha portat a una excel·lent interpretació del trio actoral. Llegir més.

Es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà. La segona part, sense deixar de banda l’espectacle visual de la primera part, és centra més en el teatre de text i és on es pot gaudir més del desenvolupament de la història i dels personatges. A destacar en Ramón Barea, que va ser “Premio Nacional de Teatro 2013″ dins d’un magnific treball coral. Podeu llegir la crónica aqui.

Temporada de doblet amb Dagoll Dagom, primer amb Mar i Cel i ara amb Flor de Nit-el Cabaret. Una revisió en petit format que guanya durant la funció. Tenen tot disponible per un èxit, amb un bon material que ha realitzat Guinovart amb les seves partitures, i una història que enganxa des de l’inici. Com que tenim l’escenari d’un cabaret, ja és un punt guanyat el punt canalla que han buscat. I han begut de les fonts del cabaret que tothom tenim al cap. La visió que Bob Fosse el tenim present en tot moment. Hi ha moment genials, un d’aquells detalls que et guanya per l’original del joc de llums i ombres per presentar-nos els burgesos i ..més

Ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. El Timó d’Atenes que ha inaugurat el Festival Shakespeare m’ha avorrit. L’he trobat llarg i l’adaptació que se n’ha fet (Selvas – Pompermayer) desafortunada. Ha començat bé, però amb l’aparició del Cobrador del Frac ha començat a grinyolar. A més la Biblioteca continua tenint problemes d’acústica. És un lloc preciós, però va ser construït com a sala d’hospital. Els de La Perla haurien de començar a pensar en solucions definitives. Llegiu-ne més.

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç. Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que […]

No he tingut el gust de veure anteriorment aquesta pel·lícula de Santiago Carlos Oves, així que anava “verge” a l’obra. Per tant, no puc comparar tots dos textos… però, els diàlegs, em van semblar molt emotius i inteligents: Tracten el cas personal d’una família que pateix en primera persona la recessió econòmica d’aquest país… sense caure en tòpics ni vulgaritats. Una obra intimista, interpretada solsament per dos artistes consagrats: María Galiana i Juan Echanove (actors de la serie Cuéntame como pasó). Són esplèndids! Es nota la complicitat entre tots dos i, tot i ser una obra de text i tractar un tema tant delicat avui en dia per a tots els espanyols, els dos protagonistes aconsegueixen formar una perfecte sintonia […]