Recomanacions

Diu Pau Carrió en el programa d’aquesta enèrgicament sòbria Victòria d’Enric V que “les ganes de guanyar són un dels grans motors per fer avançar les nostres feines, la nostra carrera, la nostra economia i la nostra vida”. Sembla que el director d’Iván i els gossos, de només 33 anys (el més “vell” de la companyia), s’ha sentit identificat generacionalment amb el protagonista d’aquest drama shakespearià que es veu obligat a construir la seva identitat sobre la derrota dels altres. Amb un grup de talentosos joves intèrprets, el director construeix amb una solemnitat que toca de peus a terra un univers de guanyadors i perdedors on no hi ha espai per la conciliació o l’objectiu comú. El muntatge aprofita l’èpica […]

Extraordinari !!! Brutal !!! Imprescindible !!!. L’Ernesto Caballero, director artístic del Centro Dramático Nacional, ens presenta l’obra Montenegro, una versió que neix d’ajuntar la trilogia que formen les Comédias Bárbaras ( Águila de blasón , Romance de lobos i Cara de Plata ) de Valle-Inclan, l’escriptor considerat com el pare del teatre espanyol del S.XX. Ens trobem davant de més d’una vintena d’actors sobre l’escenari, tot un luxe en aquests temps!!! Les interpretacions són en conjunt fantàstiques; fins hi tot alguns actors fan tota mena de personatges, com pot ser el del mascaró d’un vaixell, un gos o fins hi tot un cavall; una feina molt ben treballada, on el resultat és impressionant i d’una estètica escenogràfica espectacular. Però si […]

Els nostres avis coneixien a Pitarra sobretot per drames com Les joies de la Roser, La dida, La creu de la masia o La filla del marxant, però Frederic Soler i Hubert -nom autèntic de l’autor- va destacar principalment per la seva trajectòria satírica, que el convertiria en un dels pares de la comèdia catalana i també en un dels principals artífexs de la normalització de la dramatúrgia en català. L’esquella de la torratxa, ja representada la temporada passada dins de l’homenatge que li va retre el TNC, o El castell dels tres dragons són algunes de les seves sàtires més conegudes, tot i que Liceistes i Cruzados passa a ser des de ja un dels seus èxits més importants. […]

Ha estat un espectacle de tan sols una hora de duració, en el que ella ha parlat (i no ballat) gairebé la meitat d’aquest temps, en el que pretenia ser un viatge (amb avió i hoste masculí), a través dels últims 20 anys de la seva carrera com a ballarina i coreògrafa, amb petites danses protagonitzades per ella en exclusivitat. Mentiria si digués que és un espectacle fallit; no ens ha desagradat pas i inclús alguna de les seves propostes ens ha agradat, però en general no sabem trobar-li el que; no ens ha atrapat, com si ho fan altres espectacles de dansa i tampoc ens ha arribat a emocionar; continuem creient que en la seva dansa és barreja un […]

Si una cosa ens ha quedat clara del teatre de Wajdi Mouawad, cada vegada més habitual als escenaris catalans, és que li agrada apuntar molt alt; parlar dels grans temes de l’existència que, per definició, són l’essència tràgica de la vida. Dirigida per Oriol Broggi, que ja ens va portar la mítica Incendis del mateix autor, l’obra és un ambiciós intent de fer un retrat poètic de les carències del món occidental, els seus dubtosos valors, la seva falta d’autocrítica, les seves fòbies i la hipocresia. Amb aquest objectiu titànic, Mouawad construeix un text molt tècnic, ben dialogat i amb una correcta tensió que fa mantenir l’interès sota l’amenaça d’un possible atemptat que els protagonistes intentaran evitar. La contraposició entre […]

Hereva de la tradició literària del viatge iniciàtic i novel·les com On the road (1957) de Jack Kerouac, la road movie és un gènere cinematogràfic que tracta, amb estructura episòdica i un desplaçament geogràfic com a metàfora, la revelació d’un personatge sobre la seva pròpia identitat o la del territori que travessa. Agafant molt d’aquest esperit aventurer i barrejant-lo, teatralment, amb el d’una crònica periodística o documental, Ernesto Collado escriu, dirigeix i protagonitza aquesta entretinguda peça que, per sobre de totes les coses, està defensada amb molta dignitat i de forma honesta i divertida. Montaldo explica la història d’un home que marxa a Texas (EUA) a investigar la figura d’un català mut i tímid que, al segle XIX, va convertir-se […]

Sí, com diu el diccionari, d’una gosadia extraordinària muntar aquestes Comedias Bárbaras, perquè Valle-Inclán no te res de fàcil i per agrupar les tres obres s’han de tenir ben posats, però Ernesto Caballero no s’ha espantat i se n’ha sortit amb nota. Tot gira al voltant de don Juan Manuel Montenegro, cacic, senyor feudal, fill de puta, engegant amb Romance de Lobos i passejant-se després per Cara de Plata i Águila de Blasón. El muntatge és genial i la forma d’avançar per les tres obres un encert. Boníssima direcció que ha portat a la companyia (23 actors) a l’excel·lència. Escenografia, il·luminació, vestuari, moviment d’actors, tot genial. No badeu i compreu ja les entrades. Llegiu-ne més.

Hi ha un tipus d’actor i/o creador que et pot explicar el que sigui, de la manera que sigui, i deixar-te ben convençut. Pot ser pel seu magnetisme, per la seva capacitat comunicativa o per l’originalitat a l’hora d’explicar-se. Ernesto Collado s’emmarcaria, sobretot, en les dues últimes opcions. A Montaldo, precisament, l’actor utilitza una història interessant però la deixa quan vol, l’abandona enmig de la carretera, i la recull una estona després per seguir el viatge d’aquesta “road-tale” tan peculiar. Li importa poc la premissa original, i molt més la forma o els personatges “freaks” que van apareixent aquí i allà (el camioner-mofeta, la noia que abraça sense braços, els homes disfressats de porc senglar, etc.) Recomanable per als qui […]

Malauradament aquesta representació “SER O NO SER OTEL•LO (o com tot se’n va a la merda un dia qualsevol)”, de la Cia. Neo Rural i Teatre de Vellut (Illes Balears) ha estat mol pocs dies en cartell dins de la programació V Cicle Companyies en Xarxa en el teatre Tantarantana, i realment és una pena ,ja que es tracta d’una proposta divertida, ingeniosa, original i del tot imprescindible pels amants del bon teatre. Es tracta d’una revisió de l’Otel.lo clàssic de Shakespeare, a partir dels fragments més coneguts de l’obra, i a més a més en llengua mallorquina. “Iago el fa creure a Otel.lo que la seva dona li és infidel amb Càssio, donant-li com a prova un mocador robat. […]

Amb més de 50 anys de carrera professional a l’esquena, Montserrat Carulla ha escollit acomiadar-se dels escenaris on tantes emocions ha viscut i propiciat amb una proposta feta en família. Iaia és una obra escrita i dirigida per Roger Peña, el seu fill, amb un paper fet a mida per a ella i un altre pel seu nét, l’actor Aleix Peña. El més cuidat de l’espectacle, certament, és el personatge de Carulla, molt proper als rols del teatre i la televisió que l’han fet tan popular i estimada. L’actriu llueix el seu carisma i la seva tendresa amb comoditat en aquesta comèdia que, en termes generals, en realitat, resulta força fallida. Perquè, més enllà del necessari i merescut homenatge a […]

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari. L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència […]

La nova proposta de La Kompanyia del Teatre Lliure té dos encerts indiscutibles: el repartiment i la posada en escena. El vestuari, la llum, la música, la utilització de l’espai del Lliure de Gràcia i, per descomptat, les excel·lents interpretacions converteixen Victòria d’Enric V en tot un plaer des del punt de vista estètic (i això sense mencionar l’escena final sobre un escenari ple d’aigua, una de les solucions més originals que he vist mai sobre un escenari). Malauradament, aquest encert en la posada en escena no correspon a la qualitat de l’adaptació del text de Shakespeare. Precipitació en els canvis d’escena, salts bruscos de moment i espai, monòlegs nus sense els diàlegs introductoris i una certa sensació general de […]

Una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets Ens ha agradat molt la posada en escena, en la que els intèrprets no abandonen mai l’escenari i simplement quan no els hi toca actuar s’asseuen a les butaques del saló on simula que passa tot l’argument. Una molt bona direcció i adaptació de Jordi Prat i Coll, recolzada […]

Des del mateix començament de l’espectacle, resulta palpable que el seu director, Roger Ribó, es va formar a la London International School of Performing Arts (LISPA). I és que Et vindré a tapar no és més que un drama senzill i intimista que, gràcies a l’ús de les tècniques del Storytelling Theatre britànic, aconsegueix construir un ampli, bell i complet imaginari amb només tres actrius, tres maletes i unes poques peces de roba. Ambientada l’any 1940, l’obra narra el viatge de tres amigues a la recerca del marit d’una d’elles desaparegut durant la guerra. El tema, no gaire innovador, tot i que encara present en el sentiment col·lectiu i, per tant, necessari, està tractat amb intel·ligència, combinant l’angoixa amb la […]

Una obra on la parella protagonista desenvolupen els seus papers amb una sinceritat i força que els fa totalment creïbles. Una història de marginalitat, desubicació, desconfiança, por, dolor, esperança …. magnífics Sara Parisi i Albert Franch i la direcció de Fernando Griffell. Dos ànimes perdudes, automarginades que es troben e intenten buscar una sortida. El director ens ha deixat dos possibles finals per així poder veure, tal com ell diu, “el otro lado de las cosas”. Per mes informació cliqueu aqui.