Recomanacions

Probablement, Hamlet és l’obra més gran del teatre universal. Gairebé inabastable en la seva totalitat, el resultat de cada nou muntatge depèn molt de l’adaptació que es faci del seu text, tasca, de fet, gens senzilla. La Companyia Sala Atrium i ProjecteIngenu han optat per una ambiciosa versió de 2 hores i 20 minuts sense entreacte que, tanmateix, compensa la seva durada amb una sobrietat escènica que assoleix moments de gran bellesa. La valentia i el treball interpretatiu de tot el repartiment, format per actors i actrius molt joves, és veritablement encomiable. Especialment, l’actor Raimon Molins en el paper del turmentat príncep de Dinamarca, que també ha dirigit l’espectacle juntament amb Marc Chornet, aconsegueix un enteniment més profund del personatge […]

El famós ‘ser o no ser’ torna a un escenari barceloní de la mà de la Sala Atrium i Projecteingenu. Parteixen de la traducció de Joan Sellent per fer reviure la història més popular de William Shakespeare. Amb una direcció bicéfala decidida a respectar el text, l’escenografia esdevé un dels elements clau d’aquesta proposta. Una virgueria en fusta sobre rails ben pensada i ben resolta. Elements moderns en el vestuari, en l’atrezzo i en la música. Algunes oportunes projeccions sobre les parets negres de la sala. I aigua, molta aigua. Sobre aquest escenari un Hamlet de veu tremolosa que convenç acompanyat d’una colla d’actors joves amb molt talent que interpreten els diferents personatges que requereix el drama. És una d’aquestes […]

L’adaptació de la faula de Saint-Exupéry és un dels regals més inesperats de la cartellera teatral. L’espectacle que presenten l’Àngel Llàcer, el Manu Guix i La Perla 29 capta l’essència i totes les capes del “fals” conte infantil. Però no només és brillant la dramatúrgia que ha fet Marc Artigau. La música composta pel Manu Guix per l’espectacle és una joia que, alerta, enganxa. Cançons com “El Fanaler” o “Vull ser el teu amic”, et faran somriure i que els peus es moguin sols seguint el ritme. També, cal destacar, el tema “La Rosa”. És una cançó tan delicada, i alhora, tan sensual, que només faltava que l’interpretés l’Elena Gadel per omplir-ho encara més de màgia. L’elecció del Petit Príncep […]

Val la pena perquè és una obra molt recomanable posada en escena magistralment per La Ruta 40 amb la direcció d’Albert Díaz. Entrareu en una mena de túnel del temps que al llarg de noranta anys, i passant del segle XIX al XX, en que una família celebra el (els) sopar de Nadal. que sempre comencen igual: “el sermó del pastor aquest any m’ha emocionat i m’ha fet saltar les llàgrimes” diu la mestressa de la casa. Amb una posada en escena senzilla i molt efectiva, els actors s’han mogut lenta i equilibradament en un món que ja no existeix i potser ja ni aleshores existia.

Existeix un prejudici envers l’obra de Molière que fa que alguns espectadors considerin que no té avui la mateixa vigència que la d’altres autors més universals com ara Shakespeare o Calderón. Potser hi ha una part de veritat en aquesta consideració, tot i que, probablement, gran part de la culpa també pertany a la incapacitat d’alguns dels directors contemporanis d’adaptar com escau les obres del dramaturg francès. Dirigida per Miguel del Arco, Misántropo és una actualització exemplar del popular drama del segle XVII on es demostra que no cal cenyir-se estrictament al text per ser respectuós amb l’esperit de la peça. El muntatge és àgil, intel·ligent, personal, potencia el seu caràcter incisiu i treu partit de tots i cadascun dels […]

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l’obra s’havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s’emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d’infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn– va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l’Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte […]

Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme […]

Alcestes és un dels grans personatges del teatre universal, però és cert que l’encartonament amb que es representa sovint a Molière fa que ens oblidem de la seva importància i la seva contemporaneïtat. Miguel del Arco, bon director i millor adaptador, ens col·loca molt hàbilment al Misantrop de la funció enmig d’una festa banal plena d’hipòcrites, corruptes i artistes de poca volada. Tot i que es ressenteix d’algunes herències de l’original, la contundència i eficàcia de la proposta s’imposen des del primer minut. Del Arco ho ha tornat a aconseguir; ha igualat la proesa de La función por hacer, i fins i tot s’ha col·locat per sobre d’Un enemic del poble, que ja es va veure la temporada passada i […]

Penso que no li ha provat massa aquest salt de 250 anys a aquest Misantrop. Tot ha estat molt bé en aquesta adaptació, posada en escena, il·luminació… però a mi m’ha grinyolat una mica aquest salt a l’època actual. Penso que hi ha autors més universals (en el temps) que d’altres. Shakespeare per a mi n’és un exemple i de Molière no n’estic tan segur. La moral d’avui i la de meitat del XVII és molt diferent. Tot i així les persones que omplien la Sala Fabià Puigserver han aplaudit molt, i jo me n’alegro de cor.

Al llarg d’aquest primer trimestre teatral, el Lliure de Montjuïc ens està oferint obres de fora de casa nostra, les quals són una autèntica delícia. En aquesta ocasió, Kamikaze Producciones ens porta un versió lliure del Misàntrop de Molière, un clàssic amb un contingut fascinant i reflexiu que ben podria ser un classe magistral d’una facultat de psicologia o filosofia. De fet, Miguel del Arco situa el text en l’actualitat sense perdre la seva força i reforçant encara més la identificació de l’espectador en els personatges. En aquest sentit, l’obra és un mirall de la societat en la que, malauradament, ens veiem reflectits en moltes de les situacions mostrades, a on la lluita per la sinceritat del protagonista ens pot […]

Un clàssic que continua qüestionant-nos què és l’honestedat del ésser humà…. i que degudament actualitzat al dia d’avui, en la era del mòbils i de les xarxes socials, Miguel del Arco ha aconseguit que nosaltres, els Voltaires, la considerem com una de les produccions teatrals que ens ha impactat i agradat més de les darreres temporades… senzillament irrepetible. Veiem representats a l’escenari personatges públics que observem cada dia a través dels mitjans de comunicació, que lluiten sense vergonya pels seus propis interessos en una societat on “tot si val” per aconseguir el que es desitja. Les actuacions de TOTS els actors, és realment magnífica, des del primer a l’últim. Si voleu llegir tota la crónica.

Èxit rotund el passat Dilluns a l’estrena de l’obra En el estanque dorado. Una obra realista, compacte i plena d’optimisme tot i tractar temes complicats i bastant desoladors. El text toca la fibra per complet i la història t’endinsa a descobrir més sobre la vida dels personatges principals (Norman i Ethel Thayer) – una vida que, tot i tenir pincellades tristes, està plena de vitalitat. És tan profund l’argument que no es necessiten grans decorats per transmetre tota l’acció (la història transcorre dins la casa d’estiu de la família d’ancians Thayer, al costat de l’estany daurat, i el mobiliari que veiem durant tota la representació és el mateix: senzill però suficient). En el estanque dorado es representa per primera vegada […]

La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat. En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. La trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier […]

En poc més d’una hora i tot veient diferents seqüencies d’un dinar de Nadal d’una família, a través del temps, ens explica la història d’aquesta familia, en un llarg període de 90 anys. És angoixant comprovar com és de curta la vida quan es veu des de fora, amb una perspectiva més accelerada, en el que únicament es relacionen els fets més característics de la vida d’un grup de persones, sota el sostre d’una mateixa llar. Els intèrprets, tots ells molt joves, treballen el seus múltiples papers de manera molt creïble, encara que moltes vegades han de representar edats molt més avançades a la pròpia, sense cap altre maquillatge que la seva interpretació i el mode de com ho retransmeten […]

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca […]