Recomanacions

En general, el teatre alemany acostuma a ser un material feixuc i cerebral que no fàcilment es pot portar a escena amb el dinamisme i força necessàries per fer-lo atractiu al públic. Aquesta nova versió de Woyzeck, trencadora obra pòstuma de Georg Büchner, ja presentada originalment desembre passat al segon Parking d’hivern, aconsegueix fer digerible un text complicat, sense alleugerar-lo, i, a més, adaptant-lo per homenatjar al seu autor del qual s’acaba de celebrar el 200è aniversari del seu naixement. Per aquest motiu, la peça compren també altres dels seus escrits, cartes i, fins i tot, informes mèdics del seu pare on explica casos tan esfereïdors com el d’una noia que va intentar suïcidar-se empassant-se agulles de cap. Amb tot […]

La Norma de l’Extinció és un còctel d’il·lusió, treball ben fet, risc, exploració teatral i encert. Una beguda que passa suau però amb matisos suficients per a poder-los assaborir. L’obra original de Txékhov (Platónov) és sacsejada amb tal destresa que conserva tota l’aroma i l’ànima. El ritme és constant i es serveix amb petites dosis de genialitat. Els personatges viuen una nit boja plena d’alcohol, amor, trobades inesperades i decisions difícils. Són joves i s’ho passen bé (molt bé) però el futur ràpidament esdevé present i esquivar-lo es fa impossible. Tot i la durada, no embafa ni emborratxa. Feta per una companyia jove que de ben segur que aconseguirà, entre els seus espectadors, uns quants addictes.

Confusa i poc interessant, aquest El Lloc que ara passen a la FlyHard i que abans ja s’havia emparrat a l’Àtic 22. Penso que el tema dels okupes ha estat tractat amb lleugeresa i sense aprofundir en els perfils de cada personatge, i la trama paral·lela dels jueus massacrats acaba de crear confusió. Les trames paral·leles són més perilloses que una piranya dins un bidet i si no estan molt ben integrades, cagada pastorets. A mi m’ha acabat de molestar que els actors de tan en tant es posaven a cridar com a posseïts, però això és culpa del director i a la vegada autor Jorge Yamam-Serrano. Llegiu-ne més.

Vaig tenir la sort de veure Mar i cel en la seva primera temporada, ara fa 26 anys, i des de llavors no havia tornat a veure una representació sencera del musical. És cert que la primera vegada que veus aquest muntatge impacta més que en posteriors ocasions, i també és cert que trobar un repartiment com l’original (Carlos Gramaje, Àngels Gonyalons, Pep Cruz, Joan Crosas, Isabel Soriano, Òscar Mas, Carme Cuesta, Muntsa Rius, Roser Batalla…) és força difícil, per no dir quasi impossible. Però deixant de banda les nostàlgies, val a dir que estem davant del primer gran musical que es va fer a casa nostra, un musical que s’ha anat polint i millorant tècnicament en les diferents reestrenes […]

Dagoll Dagom celebra els seus 40 anys d’existència amb el seu musical estrella, el qual s’ha convertit en un dels preferits del públic català, tal i com ho demostren les tres vegades que ha estat en cartell des de la seva estrena al 1988 i la profunda estima que se li té. D’alguna manera, és cert que Barcelona no reuneix les condicions de ciutats com Londres o Nova York per tenir aquest musical en cartell ininterrumpudament des de finals dels vuitanta, però sens dubte ens trobem davant d’un espectacle de gran alçada capaç de fer vibrar i emocionar a l’espectador com ho fan les obres d’aquestes meques dels musicals. De fet, Mar i cel té molts elements propers als classics […]

Crec que ha estat un desencert muntar aquest Amphitrion a ritme de chirigota, aquest tipus d’agrupació musical-coral de caràcter carnavalesc que tanta tradició te a Andalusia. L’esperit burlesc li ha restat finezza i ha quedat força vulgar. Em guardaré de dir que José M. Roca l’ha dirigit malament; per qui li agradi aquest tipus d’espectacle potser ho ha fet la mar de bé. En salvo l’actor que ha portat el ritme musical a base de percussió, tot i que a vegades s’ajuntaven els cops de timbal i els crits dels actors i s’organitzava un batibull considerable. Tot i així, part del públic s’ho ha passat bé, a tenor de les riallades que deixava anar. Llegiu-ne més.

Si per alguna cosa havia destacat fins ara la sala Flyhard (i el motiu pel qual havia aconseguit guanyar la fidelitat del públic) era per l’excel·lent criteri en la selecció de textos que programava. No és el cas d’El lloc, un text molt fluix amb nombroses incoherències i un argument del tot intrascendent que em va fer consultar el rellotge des del primer moment i em va avorrir profundament (i això que dura poc més d’una hora). Una obra de la Flyhard que, per primera vegada, no puc recomanar. Més informació

Els espectacles de peces curtes tenen molts avantatges, per exemple que, com que no estan lligats a una història, poden permetre’s més experiments escènics, resulta més fàcil equilibrar el protagonisme d’un gran grup d’actors i, a més, es pot dedicar més atenció a enriquir l’univers de la proposta. La part negativa de tot plegat és que, sense progressió dramàtica, costa molt més mantenir l’interès de l’espectador durant llarg temps. Això és més o menys el que li passa a Spoon River, el nou muntatge dirigit per Marc Martínez. Basada en una antologia de poemes del nord-americà Edgar Lee Masters, l’obra és una compilació de petits episodis independents que representen les diferents reflexions, angoixes, frustracions, bons records i desitjos del morts […]

Resulta molt enriquidor per la cultura teatral d’una ciutat que existeixin joves artistes que provin a escriure les seves pròpies obres. Sigui per fer una comèdia comercial com alguna cosa més arriscada, el més important és l’honestedat i modèstia amb la qual abordin el projecte, conscients de qui són i de què són capaços de fer. En aquest cas, l’actor Dani Amor és tot un exemple de franquesa. Com a jove dramaturg, ha escrit una divertida trama d’embolics molt marcada pel to i el ritme de les sitcom televisives americanes, així com les comèdies romàntiques dels anys 90, que són dues de les referències que més han influenciat a la seva generació a l’hora d’interpretar el món, l’amor i els […]

La norma de l’extinció es basa en un text poc conegut del dramaturg rus Anton Txèkhov escrit quan aquest només tenia divuit anys. La Companyia Ignífuga el rescata i l’adapta per parlar-nos d’una generació que ens resulta molt propera: els fills d’uns pares que ho van tenir tot que es troben amb un món que no és el que els havien promés. Els personatges de La norma de l’extinció són joves i apassionats, veuen el món amb lucidesa però també amb cert pesimisme, volen gaudir de la vida i somiar amb el futur però no poden evitar sentir-se atrapats en l’entorn. Situacions i emocions amb les que ens podem identificar com a públic i que el muntatge ens presenta sense […]

Després d’uns primers anys erràtics, el Teatre del Raval ha trobat finalment el seu camí amb el teatre musical de petit format. Tot va començar amb una idea arriscada i compromesa, La vampira del Raval, i el seu èxit va ser tan notable que des de llavors han desfilat per aquest espai les interessants Goodbye Barcelona i Germans de sang. I a l’espera de l’anunciada La Monyos, arriba ara aquest esbudellador… que finalment ha resultat més entusiasta que no pas efectiu. No es pot passar per alt que muntar un musical a dia d’avui, amb la que està caient, és una tasca enorme i d’entrada molt meritòria. Però un cop deixem aparcada aquesta consideració, val a dir que la proposta […]

Coneguts com a actors de musical i per la televisió, Pablo Puyol i David Ordinas juguen a riure-se’n d’ells mateixos en aquest espectacle d’humor i cançons fresc, senzill i desenfadat. Amb una guitarra i alguns instruments de percussió com a únics elements per recolzar-se, els dos actors demostren una bona química escènica, capacitat d’improvisació i una certa mala llet molt divertida. L’espectacle és dinàmic, ràpid i molt entretingut, de manera que els més o menys 90 minuts que dura es passen volant. Ara bé, no aporta res de nou com a concepte. Ni és un xou bèstia, ni salvatge, ni més provocador que qualsevol proposta de cabaret o teatre de sessió golfa. De fet, gairebé en tot moment, és molt […]

El Teatre del Raval sembla que li ha agafat el gust dels musicals amb sang de per mig. I encara que pot ser una mica repetitiu, anem a veure la nova proposta. S’ha de dir que és una bona opció realitzar un nou musical propi, tenim prou talent per fer-ho. Encara que tenim uns quants però.. en aquesta proposta. El primer que vaig pensar, és que estava davant d’un musical del Re-animator, la nova proposta de l’assassí Jack l’esbudellador és totalment innovadora. L’únic que ho sabem molt aviat i dilueix de mica en mica. Ja ho han dit anteriorment, i una de les coses que falla en aquest musical és el volum que els músics tenen. A vegades el piano […]

L’any 1973, Stephen Davis, reputat crític musical de la revista Rolling Stone, va escriure sobre Berlin, el tercer àlbum solista de Lou Reed, que es tractava d’un “desastre que transporta a l’oient a través d’un submón d’esquizofrènia, paranoia, degradació, violència anfetamínica i suïcidi”. Probablement, és aquesta foscor que envolta el disc i les seves cançons el que més va interessar a Andrés Lima a l’hora de portar-lo a escena. Amb dramatúrgia de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró, l’espectacle és un truculent recorregut pel personal univers del músic nord-americà tristament desaparegut al 2013 i, en aquest sentit, funciona a la perfecció. Com a homenatge, els fanàtics de l’artista podran gaudir d’una estètica molt cuidada i de la música i […]

Lluís Soler s’ha convertit en un dels grans actors de l’escena catalana després d’una dilatada i exitosa trajectòria dalt dels escenaris, però en aquesta ocasió ha optat per agafar el timó del vaixell i debutar en la direcció teatral. Per fer-ho, ha escollit un text que parla de dualitats enfrontades a través d’una parella d’amants a on un d’ells és infidel. Tot i ser una temàtica llaminera i plantejar-nos un debat força interessant, l’obra presenta un discurs força redundant a mesura que aquesta avança, fet que provoca que l’espectador pugui anar perdent l’interés en la peça, ja que la relació que es va teixint entre els personatges tampoc resulta suficientment atractiva. Per contra, Soler opta per unes transicions d’escena dinàmiques, […]