Recomanacions

Què és allò que més por ens fa de fer-nos grans? Perdre la memòria i oblidar els records més preuats? No ser capaços de valdre’ns per nosaltres mateixos? Veure com, una rere l’altra, desapareixen les nostres facultats i habilitats? Convertir-nos en persones avorrides? Perdre l’interès en tot allò que ens envolta? o no tenir res a comentar? La tercera edat, l’etapa daurada de la vida, és un tema poc tractat a l’escena teatral (o almenys he vist pocs espectacles que en parlin). Amb un diàleg sincer i divertit; una escenografia acurada; un ritme molt encertat i uns intèrprets de primera, En el estanque dorado planteja la realitat d’una parella d’avis que fa quaranta-vuit anys que comparteixen les seves vides. Ell, […]

No és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard. Els set actors que surten fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt […]

Aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques. Pel que respecte a les interpretacions del fotiment d’actors, inqüestionable la seva gran qualitat; un treball coral a un nivell excel·lent, en el que destaquen les primeres figures que tots ja coneixem i dels que no faré esment per què crec que tots els coneixeu prou. L’única referència que voldria destacar és el treball de l’actor Pau Vinyals, […]

I això de la òpera líquida no es deu haver inventat per a mi. Aquest Dido i Enees de nom llarg, llarguíssim vol ser una relectura del llibre IV de l’Eneida de Virgili en clau contemporània, o sigui Unió Europea, mercats, etc… Jo estic obert a tot, però em sembla que aquesta vegada s’ha especulat massa, fins a arribar a aquell punt que alguns filòsofs etiqueten com a “palla mental”. Bona posada en escena, bons intèrprets, però la resta… Em dona la impressió que quatre compositors diferents són massa penya per una sola obra.

Ens trobem davant d’una comèdia romàntica, on hi ha una part real i una part imaginària. Quatre històries que comencen separades i a l’hora paral·leles i que al final de l’obra s’uneixen. La part real és la que relata les històries sentimentals dels personatges Teseu i Hipòlita; Lisandre, Hèrmia, Demetri i Helena, i la part imaginària es la història entre Oberon i Titània. Un conte on hi ha fades i follets. Precisament és un follet, en Puck, qui enreda la història d’Hèrmia, Lisandre, Helena i Demetri. Un personatge que interpreta en Pau Viñals d’una manera espectacular, podria fins i tot dir que és de les millors representacions que he vist fins ara d’ell. Els altres dos personatges a destacar del […]

Després de l’èxit de La familia irreal, era qüestió de temps que el televisiu equip de Polònia tornés als escenaris teatrals. En aquesta ocasió, ho fa utilitzant directament la seva pròpia marca i explotant un tema de rabiosa actualitat, com ens tenen acostumats. Així, presenciem una visió satírica de la vida política i social de casa nostra, tot utilizant números músicals i escenes en clau de vodevil, que formen part d’una única trama ben definida. En aquesta ocasió, fan un homenatge a grans clàssics del gènere musical, tot adaptant per la història temes de Els miserables, Jesucrist Superstar o Mar i cel, per exemple. De fet, la història creada funciona i la majoria de les cançons encaixen perfectament en ella. […]

Si algú pretén veure només un concert de cuplets i cançons de revista va molt equivocat, perquè darrera d’aquesta actuació i d’aquest nou projecte del grup gironí Le Croupier hi ha molt més. Hi ha una idea molt interessant -meitat broma, meitat homenatge- i també hi ha, sobretot, un cant d’amor a un gènere i a una manera d’entendre l’espectacle que només viu en fotografies antigues, vells records i llegendes deformades. Com diu algú en el documental que es projecta durant el muntatge, la història de l’oblidada vedet Esperança Dinamita i la de tantes altres estrelles d’un Paral·lel que ja no tornarà “formen part de l’imaginari col·lectiu”. I amb això ens hem de quedar, perquè la resta són vuitanta minuts […]

La vida és allò que transcorre entre un dinar de Nadal i el següent. Si mirem les fotos dels nostres darrers dinars de Nadal, segurament veurem més o menys les mateixes cares i actituds molt semblants en els protagonistes. El llarg dinar de Nadal ens mostra noranta anys d’una família condensats en aquests dinars que, en el fons, són sempre el mateix. Amb unes interpretacions increïbles i delicades en què veurem els actors envellir davant dels nostres ulls sense l’ajuda de cap mena de maquillatge, La ruta 40 presenta un muntatge commovedor sobre la família i la pèrdua. Una reflexió lúcida, punyent i emocionant sobre el pas de temps i el record. Un muntatge petit però ple d’intenció i matisos. […]

Dido reloaded es tracta d’una versió en clau contemporània de l’òpera de Henry Purcell, nascuda sota el paraigua de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Estàvem convençuts que ens interessaria i malhauradament no ha estat així. No ens va agradar la composició musical, ni tampoc la posada en escena ni la dramatúrgia. No desqualifiquem en cap cas la feina feta per aquest grup d’artistes i menys encara sabent que ha estat reconegut al nostre país i també internacionalment. Simplement, no la vàrem entendre musicalment parlant i no ens va agradar. Podeu llegir les nostres raons aqui.

A aquestes alçades de la pel·lícula Lluís Homar ja ha demostrat que és un dels millors actors de la seva generació. La qualitat de la seva feina no només no es qüestiona sinó que es celebra. I això em fa preguntar-me: calia aquesta Terra baixa? Calia convertir un text amb més de deu personatges en un monòleg? Calia que l’Homar s’enfrontés a aquesta tasca? Aporta tot plegat alguna cosa més enllà d’alimentar l’ego del protagonista? Honestament, jo penso que no. Això sí, Lluís Homar i Pau Miró fan una feina excel·lent davant del repte autoimposat. Molt recomanada per a fans de l’actor o del text. Més informació

Una de les característiques més representatives de la literatura romàntica dels segles XVIII i XIX és l’obsessió dels seus protagonistes per la idea del suïcidi. Com a defensa de la seva llibertat individual i en exaltació dels sentiments per sobre de la raó, aquests personatges apel·len a treure’s la pròpia vida per poder alliberar-se de la profunda tristesa que els envaeix. L’obra del dramaturg suís Igor Bauersima, dirigida per Àlex Mañas, és, en certa manera, una actualització d’aquest patiment apassionat traslladat a dos joves dels nostres dies. Mariona Tena i Joan Carles Suau interpreten de forma molt emotiva un noi i una noia que decideixen trobar-se en un punt remot de Noruega per llançar-se junts per un precipici. El muntatge […]

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa. La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge […]

Valent perquè si els responsables fossin acomodaticis i murris s’haurien plantejat imprimir una revista porno que amb un parell de mascles ensenyant el cul de davant i dues femelles el de darrera tirarien endavant un projecte “cultural” que pagaria un 4% d’IVA. Valent perquè no és fàcil muntar una història, posar-hi música, músics i cantants, obrir portes i que funcioni. I doncs, anàvem pets? No, hi creien i se la van jugar, i se’n van sortir. Potser ja heu fet tard, però no defalliu, intenteu trobar entrades al Círcol Maldà per aquest espectacle, Mares i Filles, un musical de petit format en que l’únic petit és el format; el demés és gran, gran…

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa. […]

Primer va ser un fet real, després una bona novel·la –Premi Sant Jordi 1979-, més tard una pel·lícula mediocre de Jordi Cadena i ara una obra de teatre correcte, ben adaptada i dirigida amb elegància. La veritat és que transformar un llibre de quasi 200 pàgines en una horeta justa de funció, i amb dos únics actors per defensar-la, és una tasca realment important. Tot i així, es capta bé l’essència d’aquesta història d’opressions, de sotmetiments, de petits dictadors quotidians… una història, en definitiva, que enganxa pel seu rerefons enterbolit. Potser s’haguessin pogut estalviar alguns paràgrafs excessivament literaris, i també hagués estat millor prescindir d’escenes que teatralment ens diuen ben poc. Els actors, però, compleixen molt bé i aporten agilitat […]