Recomanacions

Ara fa 20 anys que es va estrenar la versió de La extraña pareja al Teatre Borràs de Barcelona on, per primera vegada, coincidien Joan Pera i el ja malauradament desaparegut Paco Morán. D’aquell històric espectacle que va aguantar en cartellera més de cinc anys, va néixer una de les parelles còmiques més cèlebres i rentables del teatre català. Basant el seu humor en la improvisació, la química entre actors (per sobre del ritme i el text) i la barreja d’idiomes, l’èxit es va prolongar en altres tres espectacles: La jaula de las locas, Mamaaá i Matar al presidente amb el que semblava que el viatge havia conclòs. No obstant això, el mateix director de l’original, Angel Alonso, i Joan […]

Com a seguidors fidels de la Sala FlyHard, sempre reservem de seguida les entrades en el mateix moment que rebem el correu electrònic de la nova representació, ja que la nostra confiança en ells és cega i sempre ens han ofert propostes realment genials. Però malauradament aquesta vegada penso que la Sala FlyHard no l’ha encertada gens amb aquesta proposta i per primera vegada en els anys que portem assistint a aquesta Sala, no ens veiem en cor de recomanar aquesta representació. Les raons i sempre des del nostre punt de vista han estat: el text que a part de que no ens ha agradat gens ha estat fluix, buit i moltes vegades sense gaire sentit, als actors no ens […]

Poques vegades assistim a un espectacle com el que proposa Asier Etxeandía amb El intérprete. En comptades ocasions ens trobarem amb un actor de la seva talla capaç de cantar, ballar i interpretar amb un talent impressionant mentre es fica a la butxaca una platea tan gran com la del Coliseum. Ens va fer ballar, ens va fer plorar, ens va conmoure i ens va provocar, vam cantar, vam riure i, durant dues hores, vam oblidar-nos del món de fora i ens vam quedar a l’habitació d’aquell nen de Bilbao que somiava ser artista. El intérprete és un d’aquells muntatges que apareixen a la cartellera una vegada cada lustre. Si teniu la oportunitat, no us la perdeu. Més informació

En una cartellera de teatre familiar ben plena de musicals, la companyia L’Embarral s’arrisca amb una proposta original per als més menuts de la casa. A Els contes d’en Neret veuran com els personatges dels contes cobren vida gràcies als dibuixos en directe de la Marion Alberich i la impecable interpretació del Pau Gómez. Contes tradicionals i personatges màgics per passar una bona tarda en família. A més, al final de l’espectacle, els nens s’enduen a casa els dibuixos dedicats, pot haver-hi res més exclusiu? Si teniu nens entre 3 i 7 anys, no ho dubteu i passeu per la sala Fènix a conèixer en Neret i la Mariona. Segur que us agradarà. Més informació

Tot i que podria haver estat només un concert (un gran concert) recopilatori de cançons de diferents èpoques (però, sobretot, dels anys setanta i vuitanta), El intérprete s’ha concebut, finalment i amb bon criteri, fent un pas més enllà; engrandint el context i el personatge, construint un melancòlic relat teatral al voltant de la incommensurable figura del seu protagonista: Asier Etxeandia. Partint de l’excusa del nen diferent que, des de la intimitat de la seva habitació, pateix, somia i canta pels seus amics invisibles (el públic), l’obra és una veritable festa on l’energia inesgotable del mestre de cerimònies acaba per contagiar-se i aixecar ballant la platea al complet. Els personals números musicals que porta a terme aquest artista polièdric juguen […]

És el que són aquestes petites obres que van sorgir com a festival de fi de curs de l’Obrador Internacional de la Beckett d’aquest estiu. Els integrants del taller de dramatúrgia del Neil LaButte van escriure cadascú un curt que va dirigir Mike Attenborough. Uns mesos després es representen públicament al Àtic 22, en l’ambient còmplice que propicia la sala de les golfes del Tantarantana. Com a obra és heterogènia al ser de diferents autors —entre elles una del propi LaButte— però molt interessant. Interessant com qualsevol experiment que es fa en teatre. Benvingut l’esperit innovador i trencador del Àtic 22. Llegir més.

Ens trobem davant d’un drama amb un cert aire d’intriga, que ens fa estar pendents des d’un bon començament de la historia que se’ns presenta. Un mort, un culpable i una víctima. Estem com a observadors d’un seguit de trobades entre dues germanes en un locutori d’una presó. Una està aparentment tranquil•la, l’altre està nerviosa i molt angoixada .Entre elles dues hi ha un pacte. Pot ser de vegades el culpable, víctima ? Fins on som capaços de renunciar a la nostra llibertat per algú qui estimem? Ha servit al final d’alguna cosa el sacrifici ? Una posta en escena correcta ,unes interpretacions del tot creïbles i una historia molt ben trobada. Però personalment, m’ha sobrat les floritures d’acompanyament d’algunes […]

L’espai que com a societat atorguem a la figura de la dona és cada vegada més gran i igualitari, afortunadament. En aquest sentit, el món de l’humor i, especialment, dels monologuistes, massa arrelat durant dècades a la masculinitat, és una de les més recents conquestes i no tan trivial com pot semblar. Dirigit per Reichel Delgado, I Congrés Femení de Supervivències és una divertida compilació de tòpics sexistes (en aquest cas, contra els homes) que funciona molt bé en gran part gràcies a l’efectivitat còmica de les quatre actrius. Silvia Abril, Anna Bertran, Mireia Portes i Carolina Noriega defensen amb carisma i intel·ligència interpretativa uns textos molt funcionals que no sempre estan a la seva alçada. La idea del congrés […]

En aquesta ocasió la meva classificació és la màxima, ja que em va agradar tot: el text, l’escenografia, la il•luminació i una interpretació extraordinària. Els efectes visuals i la música em van semblar genials !!!.He tingut molt en comte a l’hora de valorar l’actuació de la Mònica Glaenzel que m’ha sorprès moltíssim, ja que només tenia com a referència d’ella , el seu paper de l’Emma en la sèrie Plats Bruts i haig de reconèixer que la seva interpretació em va atrapar des d’un bon principi. Només entrar a la sala ens trobem a una noia que està sola, però de seguida ens adonem que en realitat no ho està, nosaltres també formem part de l’escenografia ,ja que ens veiem […]

Cels és un text dens, complicat, amb un gust per la tragèdia que ratlla la morbositat i una indecisió en l’execució que el fa debatir-se entre el discurs filosòfic i el thriller d’acció. Mouawad reuneix les seves virtuts, els seus vicis i les seves obsessions i torna a barrejar-los per crear un nou text que, en molts moments, sona a quelcom ja sentit i en d’altres a autèntica genialitat. Un text molt irregular que, en la meva opinió, només es salva per la magistral posada en escena de Broggi i companyia que aconsegueixen mantenir-nos atents i, fins i tot, emocionats pel que passa sobre el terra (en aquesta ocasió desprovist de sorra) de la Biblioteca de Catalunya. Una cita ineludible […]

25 anys he trigat per anar a veure Mar i Cel i jo mateix deia que era un Musical Lovers. Sempre hi ha un primer moment per poder anar a veure aquest musical. Encara que poques opcions tindrem a partir d’ara. De la història poc podem dir. Saïd i Blanca i l’enamorament entre tots dos topa amb les diferències socioculturals i religioses, i també amb l’oposició dels uns i dels altres. I de comparacions, poques en el meu cas. La part musical és genial. Com sempre la música en directe és un punt guanyador. I s’ha de dir que tenim sorpresa respecte a les altres versions. Iniciem l’obra amb una introducció/composició nova per poder desconnectar de tot el que hem […]

Perquè Büchner, al deixar-la inacabada, ha permès que cadascú en faci la seva versió particular, però aquesta de Marc Rosich és espectacular, tan per el plantejament, com per els afegits, i el resultat és un Woyzeck antològic que en mans de l’esmentat director i adaptador, i les Parking Shakespeare ha esdevingut peça de visió obligada. Amb una escenografia minimalista, un vestuari cutre i encertadíssim, una música molt ben integrada, una… en fi, una virgueria que hauríeu d’anar a veure abans que es despengi de la cartellera. Sí, ja sé que Woyzeck l’heu vist al menys un parell de vegades, però aquesta versió no (a no ser que haguéssiu anat a Palo Alto l’anys passat). Llegir més.

Tot i que aquests adjectius els podem aplicar al cap de l’artista que ens ocupa, en aquest cas fan referència al seu darrer espectacle: Godoy y yo. Als seus 72 anys, un dels primers monologuistes segueix demostrant que està en plena forma amb un nou text i més força que mai. Una posada en escena immillorable ens presenta a un Godoy com mai l’havia vist; una barreja de maduresa i innocència, un Godoy que reflexa la força d’un nen entremaliat i l’experiència d’un savi al servei de l’humor. Godoy y yo és un espectacle absolutament imprescindible amb la durada justa i la classe que sempre l’envolta. No t’ho perdis, perquè coneixent al Mestre, ja estarà pensant en el proper espectacle.

Tot i trobar-se entre els seus textos més poc coneguts i menys representats, Platònov és una molt interessant obra de joventut del dramaturg rus Anton Txèkhov. La peça, escrita quan tenia 18 anys, ja conté alguns dels trets dramàtics que el van convertir en una figura fonamental del teatre naturalista. El dolor de la pròpia existència en contraposició als plaers de la vida són els dos extrems que, en aquest cas, sostenen aquesta història trepidant adaptada i dirigida per Pau Masaló. La norma de l’extinció (tal com l’ha rebatejat) és una veritable festa juvenil amb música en directe, ball, begudes, jocs, crits, bromes i diversió desenfrenada que contrasta amb les pors internes del protagonista i la resta dels convidats. Al […]

Aquesta no és la primera vegada que Andrés Lima aterra al Teatre Romea i, al igual que va succeïr en el seu moment, les expectatives pel seu nou treball són molt altes. No obstant, en aquesta ocasió, la seva obra no m’ha semblat tan rodona, tot i que l’espectacle ofereix una factura realment suggerent. Així doncs, cal destacar que el director aconsegueix dibuixar emocions dalt de l’escenari, creant una simbiosi realment interessant entre l’audiovisual i la pròpia escena teatral, alhora que hi ha una encertada utilització de la il·luminació al servei d’una poesia visual. Sens dubte, es tracta d’una feina meritòria i que, a més, és desenvolupa d’una forma totalment encertada, arribant amb potència a les retines dels espectadors. Malgrat […]