Recomanacions

Poques vegades podem dir que tots els elements que formen part d’una representació teatral són perfectes…. i aquesta és una d’elles. Les interpretacions dels dos principals protagonistes, són brutals i la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. Cap dels dos papers són “amables” per l’espectador, més aviat tot el contrari, perquè provoquen rebuig i fàstic a nivells insuportables…. però dins d’aquest rebuig, l’escriptor ha donat un paper més “humà”, per dir-ho d’alguna manera a la Presidenta interpretat per Rosa Renom ; Francesc Orella en realitat porta el pes més important de l’obra, però té la dissort d’interpretar-ho quan molts espectadors han començat a mirar el rellotge i a remoure’s a la seva cadira. Trenco una llança doncs […]

El text de Paco Zarzoso és molt potent, és alhora intel·lectual i visceral, però d’altra banda, peca d’excés de grandiositat i això l’allunya de la versemblança. La història es resumeix en una gran actriu que una nit, acabada la representació de Medea, va a visitar el seu exmarit i tots dos tenen una conversa plena de retrets, d’insults i de ferides profundes. Ella sembla en tot moment que no ha sortit de la pell de Medea, perquè li vomita tot l’odi de què és capaç. Ell s’hi torna amb la mateixa intensitat. No dic que el diàleg no hagi de ser intens i demolidor, que ho és, però pel meu gust, esdevé histriònic i allunyat de la realitat en molts […]

El somni d’una nit d’estiu és un muntatge ideal per introduïr-se a l’afició pel teatre. La comèdia més lúcida de William Shakespeare és la més alegre i familiar de totes les seves obres. Fer teatre familiar és un dels gèneres teatrals més complicats però dels més agraïts. Joan Ollé, director del muntatge no volia fer un somni sinó, un malson d’una nit d’amor. Afortunadament, no ha pogut crear aquest malson fosc. Sí que hi ha crueltat implícita en les relacions personals dels personatges. La violència, tant física com verbal, és present en el muntatge. Però, el text és tan poètic que una altra vegada la llum ha tornat a guanyar la foscor. Si parlem d’un Shakespeare, hem de parlar dels […]

Reconec que, per sorpresa meva, aquest text de Shakespeare no em va acabar de fer el pes. De fet, el meu problema radica gairebé en exclusiva en el personatge de Timó, a qui no m’acabo de creure després de la seva caiguda en desgràcia. Dit això, l’adaptació i la direcció de David Selvas em van semblar magnífiques així com la feina de tot el repartiment, en especial durant l’esbojarrada festa de la primera part en la que coneixem els personatges i les seves circumstàncies personals. També em va semblar impecable l’escenografia (canvi inclòs) i les llums, que ajudaven a crear els ambients necessaris per fer lluir els monòlegs de Manrique de la segona part. Un Shakespeare estrany però que, com […]

Flor de Nit, una de les obres més aplaudides de la companyia Dagoll Dagom, arriba a l’Almeria Teatre sota la direcció de Victor Alvaro. En aquesta nova adaptació, l’espectacle es representa en petit format (un ambient molt més auster, sense grans escenografies, però que ensenya molt bé la vida noctàmbula del Paral·lel dels anys 30). És una obra completament musical, sense grans diàlegs. Flor de nit s’omple a base de cançons revolucionaries, un gran homenatge a la lluita de classes socials desprès de la Guerra Civil espanyola (sobretot, la represió viscuda pel món de la faràndula en el periode dur d’entreguerres). Si us agrada el cabaret, no us podeu perdre Flor de nit. Em fascina l’ambient càlid i canalla que […]

Àngel Guimerà és tot un referent de la cultura catalana que sembla sentir-se realment còmode aquest any dins la cartellera teatral, ja sigui amb la gran producció de Mar i cel al Teatre Victòria o amb una altra de petit format que es va exhibir al Círcol Maldà i que s’anomenava Quietud salvatge, la qual consistia en un monòleg impartit pel personatge de la Marta de Terra Baixa. En aquesta ocasió, és Lluís Homar qui puja dalt de l’escenari per interpretar-la, assumint el repte de ficar-se ell sol en la pell de tots els personatges principals de l’obra. Així, el que en un principi pot recelar a l’espectador a l’hora de triar l’espectacle, s’acaba convertint en un experiment satisfactori, amè […]

La cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta Terra Baixa, tampoc és una excepció i hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor. Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament en l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem. Si voleu llegir la crónica al meu blog cliqueu aqui.

Com molts de vosaltres, el primer cop que vaig veure actuar a María Galiana va ser a la pel·lícula Solas. Llavors, em va sorprendre la seva impecable forma de transmetre amb naturalitat les diferents emocions del personatge, aconseguint així una gran proximitat envers l’espectador a partir d’una interpretació basada en la senzillesa. Tot i que els anys han passat, l’actriu no ha perdut el seu tarannà característic i, en aquesta ocasió, torna a recuperar el rol de mare, tot oferint-nos un personatge tendre, proper i per al qual només podem sentir empatia. Així, dalt de l’escenari no ens trobem a una actriu de gairebé vuitanta anys, sinó que realment hi ha una mare parlant amb el seu fill. En aquest […]

Una de les obres del dramaturg Àngel Guimerà, i una de les més populars que va escriure. Tot un clàssic del repertori teatral català ara amb un únic actor per representar a tots els personatges. Del pur minimalisme inicial de l’escenari, fins al minimalisme en el conjunt actoral. La primera impressió que he rebut, és el poder seguir sense cap problema la història i les converses entre els diferents personatges, encara que tenim un únic actor a escena. Tot un treball de direcció de Pau Miró. Ja han comentat que aquest espectacle el recordarem durant anys, i fins i tot direm que “nosaltres vam gaudir d’aquesta Terra Baixa“. Pot ser que no amb tanta enfàsis, si que podrem recordar-ho durant […]

Cosa natural perquè la Majo Cordonet és una actriu i directora argentina que amb aquesta obra s’ha estrenat com a dramaturga. Enhorabona! Com a opera prima l’ha encertada; comèdia o drama? les dues coses perquè retrata la vida de una gent normal i la convivència és dramàtica, però per sort arrenca somriures i també riures. Bona direcció que ha portat a tots els actors a estar en el seu paper. Brillen Majo Cordonet i Ailin Migliora perquè tenen els dos bombons del repartiment: la germana curteta i la cabroneta. Llegiu-ne més.

Quan vaig sentir a parlar d’aquest projecte vaig pensar que podia ser un caprici o un experiment, com el d’aquella actriu russa que fa uns anys interpretava tota sola la tragèdia de Hamlet amb la única ajuda d’un guant. De totes formes, el fet que fos Lluís Homar el promotor de la iniciativa em va fer pensar que potser estava equivocat. Homar és un dels Manelics més recordats del teatre català modern -els altres serien Enric Majó i Julio Manrique- i la seva coneixença del text de Guimerà és àmplia i exigent. Per tant, calia esperar un petit miracle… que finalment s’ha produït. L’actor encarna a Manelic, a Sebastià, a Marta i a la Nuri amb una subtilesa i una […]

Mares i filles… una relació complexa. Moltes vegades no ens entenem però… com costa de separar-nos. Per què és tan difícil ser mare? Per què és tan difícil ser filla? Mare i Filles és un espectacle musical de Clara Peya i David Pintó, que s’ha estrenat aquest dijous al Círcol Maldà. Un espectacle musical de poc més d’una hora de durada íntegrament cantat amb acompanyament de piano en directe. La Nina com a mare i la Mariona Castillo com a filla, dues grans actrius amb unes veus impressionants!!! i una Clara Peya brutal al piano!!! Unes cançons que ens han fet emocionar. Avui ens em sentit uns privilegiats. Feu-me cas i no us perdeu aquesta joia. És imprescindible !!!

La idea d’adaptar a una sola veu el text d’un clàssic català com Terra Baixa podria semblar, d’entrada, una bogeria. La reescriptura de l’obra amb aquest propòsit no és una tasca gens senzilla, ja que existeix el risc de caure en l’esquematització, la distorsió de la història o, fàcilment, en la caricatura. Afortunadament, el projecte ha nascut de bones mans i el resultat és una intel·ligent sostracció de l’esperit tràgic de l’original renunciant exclusivament a les trames més perifèriques. Interpretat per un fantàstic Lluís Homar, artífex també de la idea primigènia, l’espectacle plasma, sota la direcció de Pau Miró, el costat més fosc d’aquest drama rural amb inquietants elements escenogràfics i efectes de llum i so que, paradoxalment, contenen una […]

Un espectacle del tot imprescindible, tot i que pensó que no ha estat del tot rodó; pot ser hagut moments on l’obra s’ha fet un pel lenta, tot i que la trama és molt interessant. Terra baixa és una obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una de les més populars de totes les que va escriure i una de les més representades en llengua catalana. Es tracta d’un himne al amor, un himne a la llibertat. Aquesta representació és una adaptació que han fet en Pau Miró i en Lluís Homar a una sola veu, on s’ha respectat tal i com està escrit el text de l’obra ,encara que ha estat retallat, ja que s’ha centrat en el […]

Enfrontar-se a una obra de Thomas Bernhard requereix un esforç per part de tot l’equip artístic que hi participa -començant pel director i acabant per uns preparadíssims actors- però també requereix un esforç per part del públic. Aquest autor austríac, que renegava de ser-ho, sovint va escriure obres que són llargs monòlegs puntejats per les rèpliques de personatges molt secundaris, meres comparses que acompanyen al personatge o personatges centrals. El seu teatre és sec, dens i farcit de complexitats que, a simple vista, poden passar desapercebudes. Tot i així, les seves paraules no són en va, i els seus diàlegs no cauen en l’oblit de l’espectador, sinó que l’hipnotitzen amb un estrany magnetisme i unes repeticions que, amb l’actor adequat, […]