Recomanacions

Al Tantarantana es fa el V CICLE COMPANYIES EN XARXA, i dins d’aquesta sèrie s’ha estrenat Escriba su nombre aquí dels Cuartoymitad Teatre – Teatro Defondo, de la Comunitat de Madrid. Són una mena d’històries curtes però relacionades en que es critiquen situacions reals i se’n plantegen d’imaginàries amb un teatre ràpid, absurd, còmic. Molt ben executat i pràcticament a pèl, quasi sense escenografia: mitja dotzena de caixes de fusta i quatre guixos per dibuixar al terra. Destaca el moviment dels actors amb unes coreografies mil·limetrades. Espectacle curiós que val la pena no perdre’s, però afanyeu-vos perquè només hi serà dos dies. Llegir més.

M.A.R.I.L.U.L.A. ens mostra la vida d’una dona que, tot i tenir una sèrie de mínims establerts, sap que la seva vida ha tocat sostre. El present no l’estimula i el futur es presenta invariable, cosa que l’impulsa a reflexionar sobre l’existència i a prendre dràstiques decisions. Aquesta obra, escrita per l’autora grega Lena Kitsopoulou, no deixa de tenir paral·lelismes amb la Grècia actual, devastada per la crisi i amb un futur igual d’incert… I crec que és precisament en aquesta doble lectura on radica el valor de la peça. És cert que el text ha estat adaptat a la situació de Catalunya, però també aquí patim un moment singular, d’incertesa absoluta, que encaixa amb la proposta original sense desvirtuar-la. Comentari […]

L’eterna pregunta de la comèdia romàntica contemporània es torna a formular aquests dies sobre l’escenari del Teatre Gaudí. Els protagonistes són un grup de joves de vint-i-tants que busquen l’amor, cadascú a la seva manera. Amb una posada en escena i una direcció àgils, esbojarrades i molt divertides, Tothom diu que està bé ens convida a identificar-nos amb uns personatges que es fan estimar des del moment que surten a escena. Els seus dubtes, les seves fantasies i les seves pors poden ser les nostres i les situacions que presenten no poden evitar fer-nos riure. Si gaudiu amb les comèdies romàntiques, no deixeu passar aquest muntatge. Més informació

L’any passat vàrem descobrir el món de les titelles per adults gràcies a La Vilella Teatre que va portar l’espectacle Diagnòstic Hamlet del titellaire Miquel Gallardo, que ens va sorprendre i agradar moltíssim. Així que quan ens vam assabentar d’aquest espectacle, Parias a la Sala Fènix ,el vam anar a veure de seguida. En aquesta ocasió el titellaire és en Javier Aranda, que amb el seu espectacle Parias,ens presenta a un grup de personatges-titelles molt especials, que juntament amb una música meravellosa i del tot adequada per cada historia , ens arriba a commoure i fer reflexionar sobre temes socials tan actuals com són la degradació i la marginació de l’ésser humà; unes històries plenes de metàfores i crítica social […]

Una de les primeres obres que ens presenta la temporada teatral d’enguany és un autèntic plat fort. M.A.R.I.L.U.L.A. és un monòleg de l’autora grega Lena Kitsopoulou, que retrata una dona dels nostres dies, jove i immersa en una crisi existencial. Però que ningú no s’espanti perquè no és un text profund ni abstrús, sinó una comèdia divertida en molts moments. Defuig completament la voluntat de transcendència i a través d’explicacions espontànies i còmiques de la protagonista sobre el seu estat d’ànim ens anem fent a la idea de la buidor vital que nota perquè sent que té tot el que és materialment factible que tingui, però no és feliç i es fa preguntes. La música hi té un paper important […]

Perquè tal com he vist l’obra en la prèvia no acaba de funcionar. El teatre te una acústica força dolenta, però no el podem canviar, i penso que la sonorització que s’ha fet encara ho ha acabat d’espatllar. Els arranjaments musicals tampoc han col·laborat, les lletres de la major part de l’obra son atropelladíssimes i massa vegades no ens hem assabentat del que deien o cantaven els actors. També m’ha semblat que els intèrprets anaven curts d’experiència, cosa que no ha ajudat. Penso que els responsables s’han de plantejar fer canvis importants. Llegiu-ne més.

Especialitzats en teatre de titelles, marionetes i ombres xineses, el Teatre La Puntual és un espai acollidorament petit on qualsevol espectacle infantil agafa una aurèola màgica per la seva autenticitat. Escrita i interpretada per Néstor Navarro, L’ombra de Pinotxo narra el clàssic conte de Carlo Collodi des de l’original punt de vista del protagonista que s’ha fet gran i ara és un titellaire com el seu pare Geppeto. Utilitzant totes les tècniques marca de la casa però centrant-se en les ombres xineses, l’obra potencia els efectes visuals més artesanals, el so, les veus i la música aconseguint moments de gran bellesa. Ara bé, els objectius i les inquietuds vitals del personatge podrien marcar-se més per explotar la seva transformació a […]

En la línia d’altres obres musicals de temàtica sanguinària com la també victoriana Sweeney Todd o la reeixida La Vampira del Raval, Marga Parrilla i Oriol Estefanell presenten aquesta peculiar reinvenció de la història de Jack l’Esbudellador. Cal valorar que, a poc a poc, estrenem cada vegada més musicals de creació pròpia tot i tractar-se d’una feina tan meritòria com costosa i arriscada. En concret, L’Esbudellador de Whitechapel ha volgut ser original en el seu apropament a la figura de l’assassí londinenc, proposant una versió de la història com no s’havia fet mai. Malauradament, aquest nou gir de plantejament sembla portar la proposta una mica massa lluny, tornant-la enrevessada i inversemblant, tot i contenir alguna entranyable referència a Frankenstein. L’espectacle […]

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica […]

Ens trobem davant d’una nova companyia teatral, La Pepo Teatre, formada per cinc actors catalans. Tothom diu que està bé és la seva primera obra de teatre, escrita per Dani Amor, un dels actors de la companyia. Es una comèdia per a públic més aviat jove, tot i que a nosaltres ens va fer riure i passar una estona divertida. El públic estem repartits en quatre grades i se l’intenta integrar d’un bon principi al muntatge regalant-li a l’entrada un petit cotilló , ja que l’escenografia està ambientada en la nit de Cap d’Any. Els actors són joves i amb moltes ganes de treballar, malgrat que els hi falta rodatge, ho donen tot dalt de l’escenari. L’Artur Busquets (Lluís) i […]

Com passa sovint amb el clown o la Commedia dell’Arte, els espectacles de titelles s’han d’enfrontar al prejudici de ser considerats una disciplina dirigida al públic infantil. Parias és l’exemple clar de que la tècnica de manegar ninots té infinites possibilitats i que es presta a tocar amb naturalitat conceptes filosòfics de gran alçada. Javier Aranda, titellaire autor i director de la proposta, ha construït un univers trist i grotesc on tota una sèrie de personatges fills de la marginació lluiten per trobar el sentit d’allò que els impulsa a viure; això sí, sense renunciar a l’humor i la diversió. Inspirat en obres com Hamlet, La cantant calba o Els miserables, ens explica els drames quotidians des d’una perspectiva existencial […]

Doncs sí, Sellent, Mestres i la pròpia Glaenzel han fet una magnífica adaptació de l’obra de Lena Kitsopoulou encaixant-la als temes d’actualitat del nostre país i l’imaginari local; res ha grinyolat, tot ha funcionat de conya. A partir d’aquí Josep M. Mestres ha dirigit a la Mònica Glaenzel amb mà ferma i l’actriu ha brodat el seu paper, per cert un text brillant d’aquesta dramaturga grega que despunta com un dels valors en alça al país de les mil illes. Nit d’estrena a La Seca amb la sala fins a la bandera. Els hi auguro un èxit. Llegiu-ne més.

Ens felicitem que la Biblioteca de Catalunya torni a programar aquesta obra per obrir la temporada teatral 2014-15, ja que és monumental i espectacular en tots els sentits, com ho solen ser les del dramaturg Wajdi Mouawad. Cels reprèn el llistó que havia deixat Incendis i que havia caigut notablement amb Litoral, i això és bo. Cinc personatges en tensió permanent es troben tancats en un recinte d’alta seguretat amb una missió vital: descobrir i desactivar una amenaça terrorista imminent. No tenen ni idea de què és allò a què s’enfronten, i per això compten amb l’ajuda d’un encriptador informàtic que els ha de facilitar els codis que permetin la localització de l’amenaça. Però la feina serà molt més complicada […]

Es tracta d’una obra que t’enganxa des d’un primer moment. Podríem dir que la situació de suspens que es respira , ens té atrapats ben bé fins al final de l’obra, on rés és el que semblava en un principi. Ens trobem davant d’una parella en una habitació d’un hotel, la vigília de Nadal i la noticia d’una dona que s’ha suïcidat. Quin lligam tenen entre tots tres? Les actuacions dels dos actors, en Dani Arrebola i Annabel Castàn són molt bones i del tot creïbles. No us la perdeu!!!

Després d’adaptar Oceà d’Alessandro Baricco, el director Ivan Padilla torna a atrevir-se a portar a escena una novel·la d’un autor contemporani. Normalment, donar una dimensió teatral a una obra narrativa no resulta gens fàcil i més si es tracta d’un material amb tan pocs diàlegs com Sunset Park de Paul Auster. Cal destacar, doncs, el minuciós treball de dramatúrgia de l’espectacle que aconsegueix assolir una entitat pròpia respectant, però, l’essència de la font original. Inevitablement, la història es veu en la necessitat de sostenir-se sobre d’una estructura més pròpia d’un guió cinematogràfic, on grinyola sobretot l’ús de la veu en off que es fa servir per explicar el món interior del protagonista. No obstant això, aquesta decisió s’ha compensat amb […]