Recomanacions

Això és que li deia la Merceditas a Curro el Palmo quan li demanava d’anar a viure junts; si no hi ha bona base difícilment en pot sortir un bon espectacle, i per mi Sunset Park és una de les novel·les mediocres de Paul Auster —si acabo de blasfemar, demano disculpes—. Amb una base fluixa, Ivan Padilla, que n’ha fet l’adaptació, ha fet allò que la gent en diu “ha fet el que ha pogut”. He trobat bona la posada en escena, especialment el mobiliari de cartró i la música que ens oferia el tecladista en directe. Tot i així valoro en molt la valntia de muntar un espectacle amb set actors con la que está cayendo. Llegiu-ne més.

La teva vida és tal com te l’imaginaves de petit? Ets realment feliç? Has acomplert els teus somnis d’infantesa? La vida dóna moltes voltes i, de vegades, per molt que la planifiquis i t’esforcis a complir els teus objectius, el resultat és diferent al qual esperaves. Ni millor ni pitjor. Simplement diferent. Després de l’èxit aconseguit a Madrid, La vida resuelta de la companyia La Ruta arriba al Teatre Borràs. L’espectacle, que compta amb guionistes de sèries com 7 vidas, és una comèdia lleugera i entretinguda que convida el públic a reflexionar sobre la felicitat, la maternitat, l’educació, la realització personal, la família i l’amor en una successió de diàlegs accelerats i irònics que converteixen un argument a priori simple […]

Conegut majoritàriament per la televisió i, sobretot, pel programa de TV3 El foraster, és de valorar la valentia de l’actor Quim Masferrer a l’hora d’escriure i protagonitzar un espectacle força allunyat del que, en principi, el gran públic pot esperar d’ell. Temps és un monòleg teatral que barreja intel·ligentment comèdia i tragèdia, basant-se en la premissa que assistint als darrers 90 minuts de vida del personatge que ens parla des de l’escenari. La proposta es mou bàsicament entre el drama pseudofilosòfic i l’humor políticament incorrecte, aconseguint moments molt tendres i d’altres de gran hilaritat. Ara bé, en qüestions de ritme, hi ha diverses parts on els 90 minuts pesen una mica massa i, tot i els esforços del talentós Masferrer, […]

Sorprendre a l’espectador avui en dia no resulta una tasca senzilla, ja que aquest està habituat a tot tipus de propostes provinents de diverses plataformes com ara la televisió, el teatre, el cinema o internet. En aquest sentit, el “mago Pop” no només sorprèn, sinó que a més aconsegueix que ens emocionem amb allò que estem presenciant, tot a través d’un espectacle molt elaborat i d’uns números que deixen en estat de xoc a l’espectador, el qual és incapaç de comprende allò que ha vist. Òbviament, es tracten de trucs de màgia, però aquestos estan tan ben pensats i executats que aconsegueixen que l’espectador visqui una il·lusió, s’emocioni amb ella i que, fins i tot, per uns instants arribi a […]

Perquè són o som complicats, i així es reflexa en l’obra d’Ewald Palmetshofer, on tres amics —dues noies i un noi— que fa un parell d’anys que no es veuen i havien tingut les seves històries en el passat, organitzen una retrobada en un hotel de muntanya. Tot hauria d’anar perfecte… si en el passat hagués estat perfecte. L’obra te una estructura molt particular, on els diàlegs s’aturen sobtadament per convertir-se en monòlegs que, trencant la quarta paret, el actors es dirigeixen directament als espectadors.Interessant, ben dirigida i interpretada amb desimboltura, cosa que la fa creïble. Si s’us escapa al Maldà, la podreu recuperar a la Beckett. Llegir més.

Hem començat la temporada de teatre en un espai que ens agrada força d’anar-hi, al Círcol Maldà. Ens esperava Viure sota vidre, una obra escrita pel dramaturg austriac Ewald Palmetshofer, produïda per la jova companyia la Cosa i traduïda i dirigida per Sarah Bernardy. Des d’un principi la historia ens ha atrapat. Els diàlegs i frases a mig acabar del començament, crea una situació que t’ enganxa des d’un primer moment. Tres amics queden en retrobar-se en un hotel, dos anys després que cadascú triés un camí diferent. El que en un principi sembla una reunió de tres grans amics, acabarà convertint-se en una situació incòmoda. Tots tres es guarden coses que no es van dir en aquells moments… sentiments, […]

Iniciem temporada teatral del 2014-2015 amb la nova temporada del Círcol Maldà. Amb la presentació de Viure sota el vidre produïda per la companyia LaCosa i amb una obra del dramaturg Ewald Palmetshofer. Tenim en escena tres amics, Jordi Llovet, Miriam Escurriola i Mireia Pàmies. Que es retroben en un hotel. L’escena on es troben, on transcorre, al final és el de menys. Amb unes actuacions genials, on sobresurt el genial Jordi Llovet. Segur que sentirem a parlar molt d’ell. Al finalitzar la funció, ja es parlava d’un relleu generacional. Els primers 20-30 minuts ens deixa els diàlegs inacabats, on els mateixos espectadors (passats els minuts inicials) sabem com finalitzar-los i és on comença el joc d’aquesta obra. Aquest joc […]

Que apareguin musicals a la cartellera sempre és una bona notícia per als amants del gènere, però el fet que ens brindin l’oportunitat de descobrir obres que, fins ara, eren desconegudes per al gran públic de la nostra ciutat és del tot admirable en els temps difícils que corren. Així doncs, d’entrada, cal aplaudir a aquesta companyia per la seva tenacitat a l’hora portar a escena aquest gran musical, però també cal agraïr al teatre Gaudí per apostar-hi. A més, se’ls ha de felicitar pel resultat del projecte, el qual és del tot satisfactori, mereixent que l’espectacle tingui vida més enllà de l’estiu i que, d’aquesta forma, el pugui descobrir encara més gent. De fet, seria molt positiu per als […]

El millor del teatre contemporani és que ofereix la possibilitat de tractar problemàtiques actuals que han nascut de l’evolució mateixa de la nostra societat. Las cosas que faltan narra la història del Jaime i el Martín, una parella que, davant el desig irrefrenable de ser pares, ofereix una suma de diners a una dona a canvi del lloguer del seu ventre. Escrita i dirigida per José Pascual Abellán, l’obra es divideix en dues parts ben diferenciades: la primera, el conflicte que suposa la presa d’una decisió tan complicada i els motius que els empenyen a fer-ho de la forma més primària i clandestina. La segona, les conseqüències de la seva acció. L’espectacle planteja molt bé el dilema ètic dels personatges […]

Els mecanismes bàsics de la comèdia, en essència, no han canviat gaire al llarg dels segles tot i el que ens pugui semblar. L’autor i director Ivan Campillo, tot un especialista en la matèria, sorprèn aquesta vegada mostrant la seva vessant més clàssica en aquesta sàtira apta per tots els públics sobre el món del teatre inspirada en l’univers shakespearià. Curiosament, l’aire amable amb el qual s’ha construït l’obra, pensada per a un públic familiar, compensa aquí les exagerades composicions dels personatges, l’histerisme injustificat i el ritme frenètic tan propi del teatre de Campillo. Sembla que, d’alguna manera, l’energia desbordada de la companyia Apunta-Teatre ha guanyat en subtilesa i qualitat humorística prenent com a referent el teatre isabelí. Cal destacar […]

I penso que no ho és per culpa d’haver-la allargat, ja que aquesta història quan la van estrenat els de Pentateatre Atòmic durava 15 minuts i ara l’han passat a 80 de llargs, i és clar s’han hagut de buscar trames complementàries i, en una expressió molt catalana posar-hi “més pa que peix” (com hauria dit la meva àvia). Els actors Capdet i Terraza s’hi han deixat la pell, però alguna de les parts grinyolaven. Jo si fos d’ells la tornaria al format original. Al meu blog hi trobareu tota l’explicació.

Per ser gent nova a la professió, la majoria d’ells, s’ha de dir que els han tingut quadrats de fer aquest muntatge, i a més han sigut intel·ligents de triar com a director a Daniel Anglès. Bare, o aquest nom tan llarg que li han posat, és una obra molt interessant amb una música excel·lent, moderna, dins la línia del que es fa als “off” de Nova York o Londres. Tot i que possiblement els falti una mica de rodatge, ho han compensat amb unes ganes i una il·lusió destacables i pel que sembla el teatre s’omple cada dia… i en agost. Chapeau!

Sembla mentida, però ha passat. Un musical a la cartellera de Barcelona i no m’ha agradat gens. Tot i que l’anterior Pegados em va semblar fresca, amb bona coreografia i música. Va ser un èxit inesperat segurament per la proposta inicial. Ara s’ha volgut repetir de nou … Sense aprofitar l’argument, que podia ser una crítica a l’art en general;i amb números musicals (l’història de l’art) que millor oblidarem. Vaig sortir totalment decepcionat. Tot i que el públic no va parar amb les seves riallades. Com a mínim s’ha de dir que van poder gaudir-ne.

El musical és un gènere, segons s’ha demostrat en diverses ocasiones, que acostuma a funcionar comercialment bastant bé a la nostra ciutat. Malgrat això, poques vegades ens arriben adaptacions catalanes d’obres si no és que són molt conegudes per l’espectador mitjà. Daniel Anglès, director de versions nacionals d’èxits com Les miserables, La bella y la bestia, Rent, Mamma mia! o Hair, ha comès la meravellosa temeritat de portar a escena aquesta tràgica història d’amor adolescent gairebé desconeguda pel gran públic i, a més, fer-ho sense escatimar recursos tot i no tractar-se d’una gran producció. Així, amb un total de 20 actors i cinc músics a escena, Per sobre de totes les coses és una molt lloable aposta, feta amb gran […]

Sí, això m’ha semblat a mi: impressionant aquest Romance… un espectacle molt adequat pel Teatre Grec. Prop de trenta persones (o potser més) al escenari, músics, cantaores, ballarins, algun actor… Ha engegat un Antonio Canales amb el seu ball potent i apocalíptic, i la cosa ja no ha parat, doncs els que li venien al darrera no li han posat fàcil al mestre. Dues hores i mitja de qualitat en una escenografia molt adequada, un vestuari espectacular i una música… A Barcelona hi ha molt de talent en flamenco i gent com Eli Ayala (amb la idea) i Jaume Villanueva (a la direcció) ho han sabut encarrilar. Aquest espectacle no pot morir en tres dies de Grec!