Recomanacions

Durant el període entre l’exposició Universal del 1929 fins a l’inici de la Guerra Civil, Barcelona, com moltes ciutats europees, va viure un veritable esclat cultural on artistes, revolucionaris, prostitutes, músics i senyorets convivien en els cabarets del Paral·lel amb alegria, música i certa llibertat sexual. Flor de nit recrea aquest peculiar context històric basant-se en altres musicals com Cabaret o Chicago de Bob Fosse, on ja es mostrava, com aquí, la joia de viure dels sectors marginals i alternatius de les grans ciutats. L’adaptació de la companyia Gataro és molt fidel a l’esperit original de l’espectacle que Dagoll Dagom va estrenar ara fa més de 20 anys. Tot i ser una producció més modesta, s’ha aconseguit l’ambient acollidor, canalla, […]

Qui no coneix o ha sentit a parlar mai de Terra Baixa? És una de les narratives catalanes més populars inventades al segle XIX pel gran dramaturg Àngel Guimerà (una novela que es traspasà a guió ja l’any 1896). Doncs bé, aquests dies el director Pau Miró ens porta una petita mostra d’aquest gran clàssic al Teatre Borràs de Barcelona que no us podeu perdre. Per a mi, amb aquesta representació, Pau Miró aconsegueix endinsar-nos de ple a la realitat contemporània que Àngel Guimerà va voler mostrar-nos durant tot el segle passat. Una obra conservadora que expressa la lluita ferma entre la classe obrera i els capitalistes (un treball veritablement acurat i conmovedor, sobretot quan s’ensenyen els problemes domèstics de […]

El currículum de Marc Artigau dins de la nova dramatúrgia catalana (El balneari, Un mosquit petit, Aquellos días azules) és cada cop més extens i important. Amb aquesta nova peça, però, la capacitat poètica i figurativa de l’autor acaba resultant un llast que ni el treball dels actors ni l’elaborat clima escènic creat per Margherita Mantovani (escenografia) i Anna Espunya (il·luminació) aconsegueixen alleugerir. És cert que l’aparença de thriller li aporta un embolcall interessant, però després costa molt que el públic entri en el moll de l’os de la història. Aquí estem davant de personatges solitaris i perduts que busquen desesperadament, a través de les mentides i de l’engany, un punt -terrenal o no- al que agafar-se… El bosc actua […]

O sigui que no us la podeu perdre, perquè aquesta ‘opera prima‘ de la companyia Espai en Construcció és d’un equilibri digne d’uns professionals amb molta més experiència, i ells són molt joves. Estem al 1940 i el Joan encara no ha tornat i la guerra es va acabar el 39. La Maria té l’afany que encara sigui viu i decideix anar-lo a buscar. L’acompanyen dues amigues. Esperança sense esperança?… Obra de poques paraules, però tot queda molt ben dit amb l’expressió corporal. Magnífica direcció de Roger Ribó a la vegada autor, junt amb les actrius. Una perla que encara es pot veure fins el dia 23. Llegiu-ne més.

Quan els que anem molt al teatre ens trobem amb una obra que ens sorprèn, és fantàstic!!! Precisament és el que ens ha passat amb Querencia; un espectacle que és del tot sorprenent i original, amb uns personatges que de vegades arriben a ser ridículs i fins hi tot patètics. Una tragicomèdia que sembla treta d’un còmic de revista. Zarzoso té un estil propi, on sol distorsionar la linealitat de les seves històries i es preocupa molt de les relacions humanes, utilitzant un peculiar humor agredolç en els seus personatges. Querencia és el retrobament d’una parella que es van separar fa uns anys degut a una crítica de teatre mal encaixada per l’actriu i que els va portar a la […]

Entrem a la Sala Atrium de Barcelona a primera fila. Sabem que tenim una història crua, ja que ens ho han comentat anteriorment, i ens trobem amb una obra crua i que et sacseja d’inici a fi. Ens trobem amb un monòleg a dues veus. Un testimoni de la opressió dels homes, de la societat i de la religió. Si en lloc d’Al·là li posem un altre nom, és totalment viable. Un monòleg que per moments és un diàleg intern de la protagonista. Tant la Mireia Trias com Judith Farrés fan un paper excel·lent i van ser aplaudides durant una bona estona per el públic. Tot i que queden poques funcions, si teniu oportunitat de poder assistir, no ho dubteu. […]

És una funció en dues parts. La primera amb la visió de la primera dama (una gran Rosa Renom com a protagonista) i l’altre amb el president (Francesc Orella). S’ha de dir que la primera part és la més energètica. Amb Rosa Renom i Montse Perez. Tot i que la veu cantant és Rosa Renom, les repliques que Montse Perez realitza sense paraules, amb un treball gestual genial, són magnífiques. Una segona part amb Francesc Orella com a protagonista, és la contrapartida del que ens ha explicat anteriorment la primera dama. Per mi, una mica més farragós.. Si vols veure la resta…

“A totes les ciutats hi ha homes invisibles i semàfors en vermell” diu repetidament en Llorenç. Ell n’és un, un home invisible que, a més, amaga força coses… Arbres és un thriller poètic escrit per Marc Artigau i dirigit per Aleix Fauró que ens trasllada al bosc interior de tres personatges que no són ni fan el que sembla: la Lluna (Isis Martín), l’Alba (Carmela Poch) i el mateix Llorenç (Norbert Martínez), tres personatges amb una relació poc convencional i identitats que s’encreuen. La Virgueria ens ofereix un conte amb elements de fantasia i d’intriga, però ple de pensaments, reflexions i sentiments absolutament reals -atracció, obsessió, por, vulnerabilitat, mentida, venjança…- escrit amb la sensibilitat, delicadesa i ironia marca de la […]

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per […]

Presentar un clàssic amb un llegat tan important al món teatral és una aposta ben arriscada, però l’escenari del teatre Apolo no s’ha quedat curt i, sens dubte, ha deixat el teló ben alt. Suspens, intriga, secrets i terror s’allotgen a la casa d’hostes del matrimoni Ralston el dia de la seva inauguració i tots junts construeixen una trama perfecta que porta a l’espectador a passar dues esplèndides hores intentant resoldre el cas d’un assassí que ha aconseguit aterroritzar a tots els clients de la Mansió Monkswell. Recomano encaridament viatgar a Londres per unes hores i vivistar aquesta increíble mansió. També podeu consultar la meva opinió a AllBarcino.

La Companyia Sala Atrium, ha tingut un gran encert en l’elecció d’un gran i colpidor text de la jove dramaturga Saphia Azzedin. Una proposta escènica arriscada i molt treballada utilitzant una forma de narració que no es veu gaire sovint…. un monòleg a dos veus. El tractament, del que sembla un diàleg entre les dues actrius, és en realitat un diàleg que la protagonista es fa amb ella mateixa, com si és tractes d’un desdoblament entre la persona física i la seva consciència. Ens va agradar molt aquesta mirada d’un sol personatge interpretat alternativament per dues actrius que a vegades fins i tot es corregeixen o incriminen. Si voleu llegir la resta de la crónica.

Us asseguro que no exagero ni una miqueta si us dic que Confidències a Al·là és un dels millors muntatges que he vist aquest 2014 (i no són pocs). L’adaptació de Magda Puyo de la novel·la de Saphia Azzeddine és tota una demostració de com convertir una bona història en un impecable text teatral. La història de la Jbara, la protagonista, és una història de misèria però també de rebel·lia, de pobresa, però també de valentia, de perills i desafiaments, una història que emociona des del primer moment. Una història narrada a dues veus (que en realitat en són una de sola) per dues actrius que es deixen la pell sobre l’escenari, tant proper, de la Sala Atrium. Heu de […]

Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia. Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de […]

Ens ha agradat moltíssim !!!! Un espectacle basat en fets reals; la mort en estranyes circumstàncies d’Abel Costafreda, un jove poeta del poble de Rajadell. Ha estat un espectacle rodó i molt ben presentat .S’ha combinat: la veu de David Pérez, la dansa impecable del ballarí Jordi Vilaseca, que ens ha deixat bocabadats, les imatges i gravacions del documental Abel Costafreda, cas obert, realitzat per en David Gutiérrez Camps i la música en directa del grup ERM. Un espectacle dividit en quatre parts: AMOR, MORT, FUGA I CONFESSIÓ.Un homenatge a Abel Costafreda; un record dedicat al poble de Rajadell; un exercici de memòria històrica. Com ens ha agradat tan, hem comprat el CD. Si voleu escoltar les cançons : ermperez.bandcamp.com

La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se […]