Recomanacions

Patrick Marber és un dels grans noms de la dramatúrgia britànica actual. Conegut principalment per Closer, la idea de les relacions humanes presentades com un joc perillós és una constant en la seva obra i, probablement, a La partida (Dealer’s Choice), el seu primer text teatral, és on la metàfora es mostra de manera més evident. Escrita originalment l’any 1995, la història gira entorn de sis personatges que participen en una timba de pòquer al soterrani d’un restaurant, posant en joc, a més dels seus diners, el seu orgull, la dignitat i conceptes com ara el fracàs, l’amistat o la lleialtat. Julio Manrique ha dirigit de forma esplèndida un repartiment íntegrament masculí, respectant el ritme orgànic del relat, amb agilitat […]

Ens anem apropant a l’equador del Festival i ho fem amb aquesta interessantísima proposta d’Alain Platel, tan difícil de definir com apassionant. Es tracta d’un espectacle a on ens trobem una actriu i cinc ballarins, tot fusionant dramaturgia amb expressió corporal, la qual es anomenada pel seu creador com a “dansa bastarda”. De fet, en aquest espectacle no trobem llargues escenes de ball, sinó que la feina dels intèrprets està enfocada a treballar corporalment els diferents sentiments viscuts per la protagonista, anant més enllà del que serien els habituals moviments de ball. Platel ens ubica dins d’un abocador de Rio de Janeiro, el qual està visualment aconseguit a través d’un gran escenari completament farcit de muntanyes de roba, en el […]

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat […]

Pau Carrió ha adaptat aquest Enric V començant pel final d’Enric IV, i això m’ha semblat un encert perquè ens ha posat en antecedents (mostrant el jove esbojarrat que era abans de ser coronat). A partir d’aquí s’ha endinsat en la discussió dels bisbes i la batalla d’Agincourt i ha fet algunes concessions a la “modernitat” que no m’han semblat massa afortunades. Tot i així, en general l’obra ha funcionat bastant bé. La inclusió dels músics en directe no m’ha semblat cap aportació especial, potser perquè s’ha magnificat que un d’ells és component d’un grup de moda. Penso que molts haurien pogut fer el mateix. Llegir més.

El CCCB se suma (diria que des de l’any passat) al llistat d’escenaris on se serveixen alguns dels espectacles més alternatius programats dins de l’edició d’enguany del Festival Grec. És de celebrar que s’aposti per l’experimentació, per donar oportunitat a nous llenguatges, nous models artístics -que fins ara acostumaven a venir de fora del país- que permetin a creadors i intèrprets locals jugar amb noves propostes escèniques, lluny de la tensió i la prudència del circuit privat on la rendibilitat d’una producció o d’una sala fa, en aquests temps, molt complicats aquesta mena de productes. La proposta del Moisés Maicas -director i artífex de l’espectacle- consisteix en ajuntar dos mons distants com són Shakespeare (El somni d’una nit d’estiu) i […]

Córrer riscos i innovar poden ser considerades grans virtuts al món de les arts escèniques, ja que possibiliten el poder trobar noves formes d’expressió. No obstant, aquestes no sempre resulten encertades o, si més no, del gust de tothom. De fet, això és el que m’ha succeït amb aquest espectacle, ja que malauradament no he pogut connectar amb ell en cap moment. Hofesh Shechter ens proposa una música estrident i, fins i tot, pel meu gust molesta. A més, hi ha un abús d’una il·luminació crepuscular que, tot i estar tècnicament ben aconseguida, resulta cansina i enlletgeix l’acció a l’estar present en gairebé tot l’espectacle. De fet, un ús menys monòton d’aquesta hauria embellit l’aparició d’aquest tipus de llum. D’altra […]

Wajdi Mouawad comença a ser un dels noms habituals de la cartellera barcelonina i no només com a dramaturg, sinó també com a actor i director, papers que va excercir en la seva visita fa uns mesos amb la seva obra “Seuls”. En aquesta ocasió, l’autor ha vestit la seva peça d’un gènere amb un enfocament altament comercial, com és el thriller, però conservant el seu estil característic i aprofundint àmpliament en temes com la identitat personal o la bellesa. Així doncs, aquesta doble vessant farà que es puguin apropar a l’obra tant espectadors amb pretensions més comercials, com els que busquen aprofundir més. Tot i això, precisament aquesta barreja pot provocar l’efecte contrari, es a dir, allunyar als que […]

Un dels molts problemes de representar un text de William Shakespeare és que la distància entre els personatges de les seves obres -especialment a les tragèdies i a les peces històriques- i el jo actual és molt gran. Les dosis de por, violència i dolor que carreguen els seus personatges rarament és experimentada a les nostres vides modernes. Segurament no cal, per arribar a fer-ne una interpretació emocionant i colpidora. El que sí cal, però, és realitzar un humil i exhaustiu treball d’anàlisi i comprensió, un viatge cap a la introspecció física i emocional de l’ésser humà per poder recrear amb veracitat una història èpica com és la d’Enric V, si és això el que volem fer. Sinó, la densa […]

El Grec sempre amaga petites joies entre les seves obres destacades i la seva extensa oferta i, per mi, aquesta és una de les d’aquest any (i encara falta molt festival per descobrir). Es tracta d’un espectacle de dansa que dóna veu a dues cultures diferents, però que comparteixen certes visions, les quals es fusionen a través de la dansa. A més, entra en joc un tercer element com és l’excel·lent composició i interpretació en directe de música electrònica i experimental a càrrec del músic belga Laurent Delforge, la qual ens endinsa dins de la conversa que mantenen els dos ballarins i s’agermana totalment amb ells. D’altra banda, l’escenari completament nu i gegantesc del Mercat de les flors s’omple prodigiosament […]

Sempre els mateixos, el mateix dia de la setmana, al mateix lloc… quina monotonia! No, per a ells no, són ludòpates, estan enganxats i esperen aquesta nit amb candeletes. Avui, a més, hi ha un estrany convidat d’una manera estranya… Bona adaptació representada en una escenografia formidable sota una bona il·luminació, en un Romea amb disposició de butaques “clan dels Zaho”. Els sis actors, molt ben dirigits per Julio Manrique, ens han fet patir, al menys als que no estem habituats al joc, aquesta forma compulsiva d’aniquilació. En aquesta partida, tot i que el pòker és un joc de suma zero, hi perden tots. Llegir més.

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives? Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges […]

Merda d’artista arriba al Teatre Poliorama de Barcelona. Un musical que narra la història real de l’artista italià Piero Manzoni (un home obsesionat amb el seu treball i adicte a les grans excentricitats que va vendre a preus desorbitats 90 llaunes amb la seva “merda” a dintre) però amb un munt de matisos sorprenentment originals. És un musical àgil que fa una exhausta crítica a la incomprensió en el món de l’art. Sota la direcció d’Alicia Serrat, Ferran González i el pianista Joan Miquel Pérez, els mateixos caps pensants que van crear el musical Pegados (per tant, ja us podeu fer una idea quin tipus de cançons es poden trobar en aquest musical: Lletres divertides, enganxoses, acompasades a dues o […]

Encetem la segona setmana de Grec i ho fem amb l’estrena d’aquesta obra de Manel Dueso que, sens dubte, s’allunya dels convencionalismes. Així doncs, el dramaturg ha aconseguit dibuixar uns personatges consistents, els quals exterioritzen exageradament els seus anhels i desitjos més profunds, de manera que aquestos queden caricaturitzats i configuren l’essència del text. De fet, la història resta condicionada a les particularitats d’aquests excèntrics personatges, atorgant a l’obra originalitat i personalitat, característiques que es veuen encara més reforçades pel joc temporal utilitzat per narrar la història. Aquestes particularitats de l’obra desconcerten molt d’entrada, però cal dir que a mesura que s’avança i que l’espectador es va adaptant, aquestes es tornen més accessibles. Tot i això, un fet que juga […]

Es fa complicat recomanar una peça -una òpera de cambra, en aquest cas- que resulta difícil en molts aspectes. Resulta difícil per la seva partitura (excel·lent, però complicada per a oïdes no acostumades), pel seu llibret (la dramatúrgia de Paco Zarzoso és especial i molt particular, això no ho pot negar ningú) i per la direcció de Xavier Albertí, que a mi m’ha resultat l’aspecte més discutible. Entenc que jugava, tal com he dit, amb elements delicats, però aquesta mania de molts directors d’escena d’infantilitzar o reduir a símbols l’estètica de moltes òperes no em sembla que sempre funcioni. Per a mi, les equivocacions més grans han estat l’elecció d’un vestuari impossible i el fet de no haver contextualitzat la […]

Sort del Castell de Montjuic que està fantàstic, amb les seves vistes sobre Barcelona i el mar; si hi vas una mica d’hora encara pots pillar la posta de sol: un gran espectacle… Però, i l’altra? Ah! l’altra espectacle… lamentable, patètic, i em sap molt de greu perquè penso que gent creativa com La Fura dels Baus si no existís s’hauria d’inventar. Potser sóc dur, però crec que amb la gent que està o ha estat a dalt de tot s’ha de ser estellós, poc condescendent. A M.U.R.S. li faltava gruix, era massa de festa major, fent jugar al públic amb tonteries d’smart phone, i ara els blaus cap aquí i els verds cap allà, i premeu up i ara […]