Recomanacions

Barcelona acull la primera edició del Congrés Femení de Supervivències i l’emplaçament escollit ha estat el Teatre Barts del Paral·lel. Quatre ponents expertes en temàtiques relacionades amb la feminitat -la família, les relacions sentimentals, l’amistat i les relacions laborals- exposaran als assistents com ser dona i no morir en l’intent. Per a no perdre detall, unes presentacions il·lustren els continguts explicats. Resulta curiós que totes elles estiguin representades per personatges de fisonomia moderna i ulleres de pasta… serà marca personal d’El Terrat? Unes hilarants, sinceres i enginyoses Silvia Abril (amb qui l’espectador desitjarà compartit un dinar familiar), Anna Bertran (de qui voldrà conèixer l’ex i el seu Pitxurri), Carolina Noriega (com seria ser amiga d’aquesta dona?) i Mireia Portas (que […]

La Cubana és part de la història viva del teatre català contemporani. Nascuts d’un grup de teatre amateur afincat a Sitges (com recorden a tothom sempre que tenen ocasió), van fer-se un lloc al panorama teatral gràcies a les seves esbojarrades accions de teatre de carrer i espectacles transgressors com Cómeme el Coco Negro o Cegada de amor, que es caracteritzaven per un humor desacomplexat, un llenguatge proper i familiar i el trencament de la quarta paret, amb la consegüent participació del públic durant tota la representació. Campanades de boda és la síntesi de l’esperit i experiència adquirida de La Cubana: una catarsi de llenguatge cubanero. En dues hores de funció viatjaràs pel vodevil amb entrades i sortides vertiginoses i […]

MURS ha inaugurat el Grec amb unes expectatives prèvies altíssimes: el primer smartshow de la història, presentat com una barreja entre obra de teatre i joc de rol, on les nostres accions, majoritàriament fetes a través de l’smartphone, canviaven el transcurs de la història que ens narren. Formar part de l’obra és viure un experiment, pioner, i aquesta és una sensació present durant el transcurs de la funció. Tot i estar constantment a l’espera de que alguna cosa passi, és molt probable que les actuacions dels furers (alguns de paisà) t’acabin fent un ensurt: no són actors que es quedin a l’escenari, i la força i l’ímpetu que els caracteritza fa que en determinats moments els mòbils (els grans protagonistes) […]

La versió de Les criades de la innovadora companyia coreana Sadari Movement Laboratory és, probablement, una de les propostes que més expectació ha suscitat en el Festival Grec d’enguany. Aquesta circumstància, com ha passat altres vegades, pot jugar a favor o en contra de l’opinió generalitzada però, en qualsevol cas, de ben segur que és l’espectacle del qual tothom en parlarà. L’obra barreja el mètode teatral de Jacques Lecoq amb la dansa tradicional coreana, obtenint, doncs, una posada en escena que potencia el treball físic de les actrius, tot i que també deixant el seu espai pel text de Jean Genet. El resultat és un muntatge que destaca essencialment per la seva delicada bellesa. L’univers d’aquestes dues minyones que juguen […]

Un espectacle per a tota la família, o millor dit per a tothom. És un somni poder tornar a viure l’emoció d’una història que en cap cas sembla per infants, enfrontar-se a la mort. El millor de tot, és que la companyia Somriures Nòmades ho expliquen sense cap tipus de problema. Tothom es queda enamorat dels personatges, i la veritat la proximitat de poder tocar-los (al menys quan vaig poder veure’ls a un pati gràcies a @coincidencies ) fa que encara t’enamoris més. Un espectacle totalment fresc, original i de qualitat per a tots els públics. Aquí teniu unes imatges d’aquest viatge a la infància que no hauríem de deixar escapar. Veure imatges

Estem massa acostumats (i no està clar qui té la culpa) a veure monòlegs còmics de contingut excessivament frívol i superficial, mancats d’història i teatralitat mentre que, a l’extrem contrari, els monòlegs dramàtics sovint s’excedeixen en la seva densitat emocional. El bon lladre és un molt interessant i equilibrat exercici dramatúrgic que barreja el thriller amb el costumisme més brut i, en veu d’un sol protagonista, aprofundeix sense renunciar a l’humor. Josep Julien fa una esplèndida composició actoral encarnant un personatge fracassat, maldestre i enamorat que relata la seva tràgica aventura com qui li explica a un amic el que li ha passat el darrer cap de setmana. El text de Conor McPherson està ple d’afilada ironia i aconsegueix plasmar […]

Merda d’artista recorda molt als exitosos musicals que durant els noranta van omplir molts teatres de casa nostra. Eren musicals petits, com aquest, amb pocs actors, músics en directe (també pocs, però en directe), una escenografia funcional, unes cançons senzilles però efectives i, sobretot, una comicitat a prova de bomba. Tindrà Merda d’artista la mateixa sort? Sincerament, això de l’èxit és una qüestió estranya i imprevisible. Per començar, Pegados (creada pels mateixos autors) va ser un èxit inesperat… tot i que la petitesa de la proposta i la manca de pretensions van jugar molt a favor. Aquí la producció ha crescut, la platea també ha augmentat, i a sobre li han adjudicat un horari impossible, quasi de “golfa”. Crec que […]

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la […]

Josep Julien ens ho ha deixat ben clar, fins al punt de que tot i que hem sabut que cremava cases, donava pallisses i disparava a la gent, només per espantar-los i extorquir-los per ordre del seu cap, acabes empatitzant amb aquest gàngster fracassat; és més, li donaries un cop de mà per ajudar-lo a sortir-se’n. Excel·lent escenografia de Laura Clos aprofitant al màxim l’Espai Lliure i fabulosa direcció de Xicu Masó, que ha entès l’obra i ha sabut donar-li la forma perfecte. No us la perdeu i no badeu, que només estarà fins diumenge en cartell. Compreu les entrades ja! Llegir més.

La companyia nord-americana Gallim Dance ha estat l’encarregada d’inaugurar el Festival Grec d’enguany amb un d’aquells espectacles que saben com omplir el gran escenari de l’anfiteatre de Montjuïc. Malgrat tractar-se d’una obra apta per a tot tipus de públics, potser hauria estat més aplaudit un espectacle de dansa que tingués un llenguatge molt més accessible per a aquells que no hi estan acostumats. No obstant, es d’agraïr el petit risc assumit per Ramon Simó de programar-lo en la inauguració, dotant així de personalitat al festival i no primant exclusivament la part superficial d’aquest, la qual sempre resulta més complaent de cara a la galeria, però també la més impersonal. L’espectacle explora l’instint de ramat de l’ésser humà a través d’un […]

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

Potser és una manera curiosa de valorar una funció, però això és exactament el que m’ha passat. M’ha agradat l’escenografia, la il·luminació, l’actuació d’actors i músics en directe, la forma de bellugar-se per damunt de l’espectacular escenari, la utilització de les pantalles videogràfiques… tot de conya, però l’obra no me l’he acabat de creure. Potser per haver comprimit una novel·la de 750 pàgines a quatre hores de teatre? No ho sé. Tot i això vull deixar constància que els Toneelgroep amb Ivo van Hove al davant són una canya i malgrat el que acabo de dir, penso que val la pena veure l’espectacle. Llegir més.

No és fàcil sobreviure 30 anys en escena, però Faemino y Cansado ho han aconseguit amb escreix. Potser un dels secrets del seu èxit és haver sabut mantenir l’essència que els va fer tan populars temps enrere: si aneu al Borràs no us en quedarà cap dubte! I és que veure’ls en directe és entrar en un univers atemporal on el surrealisme i els dobles sentits són, novament, marca de la casa. Amb el teatre ple de gom a gom i un públic entregat des del minut zero (on, per cert, hi predominaven les canes), a ‘¡Como en casa ni hablar!’ hi trobareu un reguitzell de gags plens de situacions que freguen l’absurd. Aquí hi conflueixen sense estridències sherpas de […]

Sense cap mena de dubte aquest text hauria pogut ser un dels millors de la temporada teatral a Barcelona. Un excel·lent text de Sergi Pompermayer, molt ben treballat i actual. Dic que “hauria pogut ser”, perquè l’autor, en un intent de fer mes amable l’argument ja de per si força cru, afegeix un punt excessiu d’humor que, sota el meu punt de vista, espatlla en bona part el boníssim treball de conjunt. No estic en contra d’afegir humor a un tema dramàtic…. no es això; el problema és que la mesura d’aquest humor, ha d’estar molt controlada i en aquest cas no ho està en absolut. A part d’aquest aspecte, la producció teatral m’ha agradat i molt. Presenta una escenografia […]

‘Estamos viejos… en general, digo!’ Amb aquesta perla comença el nou espectacle de Faemino y Cansado, que va omplir el Teatre Borràs ahir a la nit a Barcelona. Carlos Faemino i Javier Cansado es dediquen a l’humor des que tinc memòria. Sempre han estat aquí! Beneïts siguin! Formen part d’una nostàlgia col·lectiva, d’un optimisme necessari que els converteix en el duo còmic més ferm del panorama actual. A més, a ‘Como en casa ni hablar!’ (per fi) estrenen text nou. Després de tants anys, aquí estan, omplint teatres amb el seu públic incondicional, que ja han comprat als artistes des de molt abans de sortir de casa. Si no has vist a aquest parell en directe, ves-hi, perquè és una […]