Recomanacions

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s’immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d’altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre. Ben escrita i dirigida per Sergi Pompermayer, oscil·la entre el drama i la comèdia. Bona escenografia i els actors molt bé. Llegir més.

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]

Aquí va a passar algo està situada en un parc: un parc mig abandonat, on dos personatges, mig abandonats també, es relacionen i juguen a reconstruir la seva memòria perduda. Juguen amb la seva identitat i, en el procés, juguen també a fer-nos preguntes als espectadors, que acabem qüestionant-nos qui som i, encara més important, què ens fa ser qui som. Aquest component de reflexió filosòfica, existencialista, es barreja amb un ventall d’emocions que van des de la melancolia de la tardor, present a l’escenari tant en la decadència dels seus personatge com en l’olor de les fulles seques escampades pel terra, fins a la felicitat, aquella alegria histèrica dels bojos amb la que aconsegueixen que empatitzem i que, al […]

Molta gent només coneix a Antonia San Juan pel seu paper d’Estela Reynolds de la sèrie La que se avecina o per la seva antològica Agrado del film Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar. A Lo mejor de Antonia San Juan, una recopilació dels seus millors monòlegs, l’actriu demostra que el seu talent interpretatiu no té límits i que els rols que l’han fet popular no són més que una petita mostra del que és capaç de fer. San Juan és tot un animal escènic amb una intuïció visceral i una fantàstica complicitat amb el públic. Passa de la comèdia al drama amb una facilitat esfereïdora, demostrant la seva àmplia versatilitat de registres. Així, amb textos escrits per Félix […]

A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada. Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa […]

Anem a l’estrena d’Estripar la terra, l’última obra de Josep Maria Miró, un autor que ens va enamorar amb El Principi d’Arquímedes. Tenim uns personatges amb força tensions a partir d’un fet. Un Mcguffin que no es diu durant l’obra, i que tampoc és el més important. Recels entre companys, situació laboral, estabilitat, la vida d’un poble, integració i el més important de l’obra; ens ha de perseguir el nostre passat? Tornem amb els flash-back per poder explicar la història d’aquests 3 personatges. En seqüència il·lògica, tenim una trama que ens atrapa. I el millor de tot, deixant preguntes a l’aire. No tot ha de ser resolt a l’escenari. Per mi, totalment recomanable. Possiblement, per sentir-me una mica reflectit en […]

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l’escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes. Tot i no ser dels millors, la qualitat de l’espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l’obra, més vodevilesca i costumista (l’esperit de Les Teresines sura per l’aire), s’allarga en excés […]

S’ha de tenir en compte, a l’hora de valorar un espectacle, quina és la disciplina escènica a la que pertany. No és el mateix una òpera que un text dramatitzat o un musical a l’estil Off-Broadway. Cada art té el seu llenguatge i també els seus límits. En aquest sentit, qui vagi a veure Mi Carmen flamenca hauria de tenir clar que es tracta d’un espectacle de dansa. La companyia andalusa d’Antonio Andrade ha adaptat la Carmen de Bizet, utilitzant l’estructura de la història i alguns dels seus temes més característics barrejats amb música flamenca moderna que incorpora, en directe, elements àrabs, jazz i salsa. La força d’aquest grup d’artistes és aclaparadora i aconsegueix, veritablement, transmetre la màgia de l’ambient […]

L’obra aborda varis problemes, les dificultats pressupostàries de la cultura en els moments actuals, les retallades i la por a perdre la feina, la confiança en persones desconegudes, però al final surt l’autèntic dilema: una mala acció d’adolescent t’ha de marcar la vida per sempre? Hi ha alguna manera de redimir-se? És just quedar marcat sense remei per accions fetes quan s’és menor? Un excés de redundàncies no ha permès que l’obra avancés al ritme desitjable. Molt interessant el tractament dels flash-back. Llegir més.

REFRES.CAT és una mena de cicle d’estiu que s’ha inaugurat avui al Teatre Tantarantana amb Yira. «Una cambrera japonesa que balla flamenc. Una dona gegant que llegeix Guerra i pau. Un barater ambulant que espera un contacte. Una jove que estudia idiomes amb l’ajut d’un radio-cassette… tots ells ens descontextualitzats en busca de millors oportunitats són captats per un instant en el marc d’un bar on sona la cançó que tots porten dins, però que ningú recorda.» Això diu el programa de mà, però jo no ho he sabut veure i a més m’he avorrit de solemnitat. Llegir més.

Samuel Beckett, guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1969, és l’artífex de la que, probablement, és la darrera i més gran revolució teatral fins a l’actualitat. La seva dramatúrgia va sublimar el teatre de l’absurd amb plantejaments existencialistes, destruint les convencions narratives i elaborant una magistral poètica de les imatges que encara avui impressiona. Els dies feliços, tot i no ser tan coneguda com Tot esperant Godot o Fi de partida, és també una obra molt emblemàtica de l’autor i, potser, la més complexa d’aquestes tres. Escrita gairebé com un monòleg, cal destacar, d’entrada, l’incommensurable treball d’Emma Vilarasau com a Winnie, la senyora de mitjana edat enterrada fins a la cintura al bell mig d’un desert. L’actriu supera un […]

No es pot negar que Wajdi Mouawad escriu de meravella. Li agraden els arguments tortuosos, els temes de gran profunditat, les paraules grandiloqüents i la poètica com a arma de destrucció. En tot això és un mestre, i val a dir que algunes de les seves obres -com ara la fantàstica Incendis– estan ja entre les més importants i més representades d’aquest principi de segle. Tampoc es pot negar que La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant, li té la mida presa i sap molt bé com fer efectives les paraules de l’autor canadenc, d’ascendència libanesa. Per tant, què és el que falla a Cels? Per què dóna la sensació que li veiem el llautó a tot el conjunt? […]

Tan bonica aquesta nit és un recital íntim sobre temes de Broadway, i no pas l’obra teatral que molts podien esperar de La Barni Teatre (Ojos verdes). El que no es pot negar és que estem davant d’un espectacle que va més enllà de la simple interpretació de cançons, ja que la personalitat i el talent de l’actor-cantant Marc Vilavella ho impregna tot de teatralitat. Les cançons escollides, que repassen el musical americà des de 1927 fins al 2011, ajuden a fer la resta. Des dels clàssic temes de Jerome Kern, Oscar Hammerstein II o Cole Porter fins al renovador Stephen Sondheim, sense oblidar temes de musicals més moderns, com ara Rent o l’iconoclasta The book of Mormon. El millor […]

Cels és l’última peça de la tetralogia Le Sang des Promesses de Wadji Mouawad i possiblement sigui la seva obra més desmesurada, doncs hi fa entrar una pila, potser un excés, d’elements. És un thriller sobre espionatge en que un grup d’analistes (espies?) escolten i intenten desencriptar milers i milers de converses que “volten” pel cel. Aquest equip secret busca prevenir futurs atacs terroristes, però ha passat un fet que els desestabilitzarà: un membre de l’equip s’ha suïcidat; perquè? Bona posada en escena i bona direcció. Llàstima de la punyetera acústica de la Biblioteca de Catalunya, que per dir-ho suau és molt cabrona. Llegir més.

Hi ha muntatges que són especials, i aquest ho és, per categoria, per dificultat i per espectacular. Divuit actors en escena no són cap mariconada; podrien estar fent el ruc, però no; fan teatre del bo i innovador, explicant una història punyent, de refugiats, però a pesar de la tragèdia, amb tocs divertits, genials. La història és brillant, la posada en escena espectacular i el moviment d’actors (18) un exemple. Teatre de molta categoria d’aquells que de tan en tant ens ofereix el Lliure. Recordeu la Costa de la Utopia, Les tragèdies Romanes o El Mestre i Margueritta? Doncs per aquí anem, i només estarà en cartell quatre dies, o sigui que… Llegir més.