Recomanacions

Penso que trencar la línea de Hélder Costa no ha sigut bona idea. Els Encontros de Costa eren amb gent desconnectada, que no s’havien vist mai i la “periodista entrevistadora” (magnífica Sílvia Ferrando) en treia suc d’aquest desconeixement, en canvi en aquest últim (escrit per Josep M. Benet i Jornet) l’elecció dels personatges ha perjudicat la dinàmica. Frederic Soler (Oriol Genís), Àngel Guimerà (Mercè Arànega) i Margarida Xirgu (Xavier Albertí), un a través de l’altra havien coincidit i això a portat els diàlegs a una mena de relats explicant “batalletes”. Ahir va haver-hi fi de festa amb un petit concert a càrrec d’alguns dels que van intervenir en altres Encontros. Llegir més.

D’aquest relat breu de Franz Kafka, d’escasses nou pàgines, se n’han fet multitud de posades en escena, d’alguna manera sedueix profundament actors, directors i públic. I és que aquest simi humanament evolucionat, anomenat Peter el Roig, exhibeix, de manera particularment grotesca i exultant, el que és la naturalesa humana. Una naturalesa que ve encarnada per imitació, vet aquí la història. L’informe d’aquesta evolució excepcional és el que Kafka exposa amb una naturalitat salvatge. Peter el Roig procedeix de la Costa d’Or, allà va ser capturat gràcies a una partida de caça de l’empresa Hagenbech, caçat quan s’acostava al riu a beure aigua. Dos escopetades van tombar-lo. L’una va encertar-li la galta, l’altra a sota el maluc. Després d’aquests trets incomprensibles, […]

Perquè la “meva” Marta Buchaca és la de Litus i en conya la de L’any que vé serà millor (escrita a vuit mans). La d’avui l’he trobat “facilona” i una mica de cara a la galeria, com si la peça l’hagués escrit perquè la histriònica Alba Florejachs es lluís amb l’ajut de Jordi Díaz com a secundari (i no és un desmèrit per a ell perquè la peça està escrita així). Una altra cosa que no m’ha convençut és el desenllaç final feliç tipus imposició Hollywood perquè es vengui millor. No és un final de perdedors. En fi, n’esperava més, però també vull dir que el públic s’ho ha passat molt bé a jutjar per les riallades que feia. No […]

Vagin al Teatre Romea i vegin El loco y la camisa. Vagin i gaudeixin d’una obra de teatre absolut. Vagin i emocionin-se. Vagin i coneguin el teatre en estat pur. Un senzill i meravellós text de Nelson Valente serveix a la Companyia Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires per posar en escena una història molt quotidiana que parla de la veritat i la mentida. La mentida que apareix quan menys t’ho esperes, a la paret de casa, com una humitat que algú córrer a tapar, a corre-cuita, amb una capa de pintura blanca. Però, voraç, la humitat torna a escolar-se per la porositat de la paret i apareix, de nou, a un altre lloc. Cal ser determinant amb les mentides […]

Marta Buchaca ens va enamorar tothom amb Litus, ara anem a un altre registre totalment diferent. Una comèdia amb un text rodó, amb situacions que ens fan riure i una Alba Florejachs genial. S’ha de dir que aquesta obra té dues parts molt diferenciades. En la primera, i per a mi la millor, els protagonistes es conèixen a la tenda. És la part on més podem riure i entra en les situacions còmiques de la funció. El poder conèixer la parella i les situacions que comporta. En l’altre, sense desmerèixer-la, és la part de la parella com a tal. El conèixer als sogres, o millor dit els minuts anteriors. Com he dit Alba Florejachs està genial (com podem veure ultimament) […]

Si fa unes setmanes dèiem que Hermann Bonínn havia tret la pols a tot un clàssic com és La dama de les camèlies, ara veiem que Flotats ha preferit deixar a Marivaux tancat a la vitrina… del museu. És cert que la seva proposta és preciosista, impecable i delicada, però la posada en escena no es distingeix gaire de les que es feien al segle XVIII. A més, això no és la comédie française, encara que el repartiment s’esforci i aconsegueixi interpretacions més que solvents. El problema principal del muntatge és que ja no estem al XVIII, i el públic reclama alguna cosa més dels clàssics… i també dels directors. Si una cosa tinc clara és que si hi ha […]

Tots els grans autors tenen aquella peça íntima, diferent. Una peça delicada, que potser no està entre les seves obres més conegudes o exitoses, però que guarda tota l’essència del mestre. En el cas de Shakespeare alguns citarien Nit de reis o La tempesta; en el cas de Txékhov potser parlaríem de L’hort dels cirerers, i per a Lorca El público seria una obra única, absolutament personal. Del que n’estic segur, sense por a equivocar-me, és que en el cas de Williams aquesta obra és El zoo de vidre. Fràgil, sincera i aparentment senzilla, guarda totes les claus per entendre l’obra posterior de l’autor. Una petita joia. Josep Maria Pou ha optat per ser fidel a l’obra original, però dotant-la […]

Voler parlar de grans temes com la religió, la política, les relacions internacionals, l’amor o el sentit de la vida en una obra de teatre és un risc que no sempre obté bons resultats. El mèrit de Gust de cendra de Guillem Clua és, precisament, el d’apuntar alt al mateix temps que aconsegueix esquivar qualsevol temptació de convertir-se en un pamflet inquisidor o la tesi reduccionista d’un conflicte molt complex. Tot el contrari, amb la honestedat més gran i sense pretendre abastar més enllà d’on arriba la història dels seus personatges, el text parteix del més senzill i reconeixible per assolir un lloable caràcter d’universalitat. La trama presenta a un matrimoni de turistes novaiorquesos que viatgen a Israel per alliberar-se […]

En un moment en què triomfa l’adaptació teatral de l’esperit de la comèdia romàntica cinematogràfica amb muntatges com Losers de Marta Buchaca o, l’any passat, Smiley de Guillem Clua, resulta molt sa i necessari l’existència d’altres obres que donin el seu fosc contrapunt dramàtic. Ara que ho tenim tot, escrita pel nord-americà Lee Blessing, és una pessimista visió de les relacions de parella madures que proposa un truculent viatge des de la insatisfacció a la violència física. Tot i que el text no és del tot rodó, conté moments i frases impactants carregades de veritat i emoció. La història ens mostra la nit de celebració del vint-i-unè aniversari d’una parella benestant al mateix hotel on van passar la nit de […]

Aquesta és una proposta difícil, tant en el seu concepte com en la seva resolució. No és Lynch ni tampoc és Beckett, però el punt de partida podria estar-hi ben a prop. Si més no, aquesta dona tancada a la cabina d’un peatge pot recordar aquella altra que divaga semienterrada a la sorra… en el Lliure de Gràcia. No esperen el mateix, tampoc pensen el mateix ni comparteixen les mateixes cabòries, però el temps passa per sobre de les dues inexorablement, dràsticament. Si alguna cosa t’emportes a casa d’aquesta experiència, per no dir-li experiment, és l’indiscutible esforç de l’actriu Carla Torres. El seu és un d’aquells treballs que requereix alguna cosa més que la interpretació. Tancada en un minúscul espai, […]

Algunes històries tenen certs matissos que, només explicades amb intimitat, es poden sentir: somriures que són somriures per compromís, llagrimes callades, entapissats de vellut i pintallavis a les dents d’una boca pintada. Detalls, tonalitats i riquesa que només el teatre i uns actors com els de Boquitas pintadas aconsegueixen transmetre i fer-nos empatitzar. La voldreu veure de ben a prop, doncs té aquesta complexitat disfressada de senzillesa, aquesta màscara d’història simple i quotidiana que és, en realitat, l’acumulació d’emocions i passions (callades o no) molt complexa que és la vida. Una estètica retro de serial dels anys 50, amb picades d’ullet en forma de números musicals, però amb un text molt teatral, amb la poesia propia de les cançons (en […]

El text mordaç de Cervantes sobre l’estupidesa humana que es fa evident quan dos gossos aprenen a parlar ha quedat fluix en aquesta adaptació de l’obra, que no ha sabut adaptar-se al nostre temps i perd força amb un humor fàcil, buit. L’intenció és mostrar els humans com els autèntics animals, però fora de les màscares (que salven els que fan d’humans), falta solidesa en el total, i la caricaturització que se’n fa ens queda llunyana. L’escenografia, l’il·luminació i, sobretot, les interpretacions de Fontseré i Saenz, que han fet un gran treball amb la gestualitat animal, són els grans encerts del muntatge.

El tiempo inmóvil o la dificultat de fer entretinguda una obra el tema de la qual és el tedi, l’avorriment. Una dona ficada a una garita d’autopista. Una dona que parla sola -quin remei. La reflexió més lúcida que fa, al cap de pocs minuts de començar l’espectacle: “Es que aquí no pasa nada.” Malauradament, aquesta premonició es reitera des del principi fins al final de l’obra. Cotxes que passen, cançons de banda sonora de road-movie americana i la nostra protagonista que imagina escenes en veu alta amb un llenguatge que desprèn certa poètica urbana. Unes escenes que, si es decidís a escriure, tal vegada podria arribar a publicar una novel·la d’èxit que li permetés canviar de feina; abandonar, finalment, […]

Després de Posavasos, que narrava l’ascens i els descens d’aquest duet musicòmic dins el món de la música, els germans Martínez es reinventen en detectius i, la veritat, no deceben gens. A Detectives Martínez hi conviuen perfectament dos gèneres tan antagònics com ho són el thriller i la comèdia musical. Aquesta barreja tan original t’atrapa des del primer instant. Amb aquest nou show, es superen: és divertit, farcit de gags, molt dinàmic i amb un gran suport audiovisual. Un musical d’assassins en sèrie, prostitutes i aura vintage, narrat per la típica veu omnipresent del món de la novel·la negra magníficament interpretada pel còmic Berto Romero, amb cameos de luxe com ho són el YouTuber Loulogio, l’Enzo Vizcaíno, o l’inclassificable Toni […]

Els grans textos teatrals, com hem vist moltes vegades, no necessiten gaires trucs ni parafernàlies més enllà de la pròpia paraula i uns bons actors. Amb només un llit com a escenografia, Pulmons ens presenta una anàlisi exhaustiva del procés emocional que suposa la decisió de portar una nova vida al món. A través de la bona química dels actors Pau Roca i Carlota Olcina, la interpretació dels quals és pura naturalitat, assistim a les diferents fases, dubtes, obstacles i discussions d’una parella qualsevol enfrontada amb la responsabilitat més gran que pot assumir una persona. Escrita per l’escriptor anglès Duncan Macmillan, l’estructura de l’obra és intel·ligent, dinàmica, fresca i no té por de res; transcorre sense problemes del drama més […]