Recomanacions

Avui he tingut l’immens plaer de prendre una relaxada cervesa mentre assistia d’amagat a una més que interessant -necessària- conversa entre el dictador portuguès Sidónio Pais, la ballarina i coreògrafa nord-americana Isadora Duncan i el director espanyol Luis Buñuel. He pogut conèixer, a través de les seves paraules, anècdotes i detalls de les seves vides, així com gaudir de la brillant dialèctica imaginada pel dramaturg Hélder Costa que va composar aquest encontre com una fantasia escènica per conèixer les idees i aportacions -enfrontar els seus discursos- d’aquests personatges tan heterogenis com transcendents. Que les seves veus hagin estat encarnades per tres grans de l’escena com són el Xavier Pujolràs, el Pep Tosar i la Vicky Penya només afegeix interès a […]

Si a Posavasos ja apuntaven maneres, amb Detectives Martínez aquest duet musicòmic es consolida com una de les propostes més originals i inclassificables del panorama humorístic. Vestits com autèntics detectius dels anys 50, tirants inclosos, els carismàtics Los Martínez ens presenten un espectacle hilarant a cavall entre el musical i el thriller. Qui és l’assassí? Aquesta és la premissa que dóna el tret de sortida a un no parar de gags i versions de cançons on l’enginy i el surrealisme més extrem en són els protagonistes. Més enllà del seu principal objectiu –fer riure com si no existís un demà–, Detectives Martínez inclou recursos escènics d’allò més interessants i poc freqüents en aquest tipus de gènere. La veu en off […]

L’austríac Peter Handke és un escriptor, poeta i director de cinema molt reconegut, especialment, per les seves obres de teatre d’avantguarda dels anys seixanta. Entre elles, Insults al públic(1966) va despertar una controvertida polèmica per la seva vocació anti-teatral que va motivar a admiradors i detractors a aplaudir-lo i atacar-lo amb el mateix èmfasi. A causa del seu minimalisme, sense efectes ni escenografia, la posada en escena d’Incerta Companyia és, bàsicament, funcional, ja que el text no deixa gaire marge de maniobra ni tampoc s’ha sabut superar aquest obstacle. En realitat, el veritable objectiu de l’espectacle és, des d’un plantejament conceptual, deconstruir l’acte teatral i qüestionar el seu llenguatge i les seves imposicions. El problema és que el públic de […]

Si us agrada l’Ivan Benet actor, no podeu deixar d’anar a veure Informe per a una acadèmia. Aquest monòleg de Kafka és el millor aparador per a gaudir de les seves habilitats interpretatives. Pel que fa al muntatge en sí, en canvi, crec que no l’encerta tant. Informe per a un acadèmia és un text interessant i vigent, amb un estil directe i sobri. Una sobrietat que la posada en escena sembla voler compensar. Amb interludis musicals, actuacions de circ, sorpreses escenogràfiques, transicions ben dilatades i, en general, molt d’artifici, sembla que s’intenti vestir un text que, en la meva opinió, no ho necessita. Una llàstima. Més informació

No és la primera vegada que Els Joglars adapten un text de Cervantes: ja ho van fer l’any 2004 amb El retablo de las maravillas. En aquesta ocasió, però, no ha estat un entremès el que han volgut portar a escena sinó una de les Novelas ejemplares. Malauradament, en aquest cas, el resultat ha esdevingut un experiment fallit. Com a obra d’un grup de teatre històric, El coloquio de los perros té tota una sèrie de virtuts respecte al seu muntatge. L’escenografia és senzilla, estètica i molt funcional, així com els elements d’atrezzo i el molt ben dissenyat vestuari. No obstant això, com a maquinària narrativa és evident que no funciona: es fa llarga i avorreix per diferents motius. Primer, […]

D’entrada, un monòleg de 90 minuts interpretat per Carme Elias, coneixent la seva trajectòria, ja és garantia de què el que veurem tindrà una certa força: la seva força com a actriu. Dirigida per Guido Torlonia, Al galop ha aconseguit fusionar aquesta particular energia seva sobre l’escenari amb la del personatge que encarna: Diana Vreeland, una de les més importants autoritats en el periodisme de la Moda, editora de Vogue fins a l’any 1971. L’obra és un retrat amablement esperpèntic d’aquesta dona extraordinària en un moment decisiu de la seva vida. Elias transmet amb elegància i gran versemblança la peculiar idiosincràsia d’aquesta icona de l’estil americà, aprofundint tant en la seva visió del món com en els petits detalls: la […]

Quan un està assegut al Teatre Victoria, a punt que comenci la funció, escolta una frase que diu: “absolutament tot so que van a escoltar avui està cantat”. Al cap d’una mica de començar, costa creure que aquesta frase sigui veritat! Els Voca People són unes autèntiques maquines de generar melodies i ritme a través dels seus barítons, tenors, mezzos i sopranos, i repassant des de guitarres, violins, veus …i fins a scratching! De fet, els duels de ‘beat-box’ dels seus líders són del millor de l’obra, senzillament per alucinar. A més, és inevitable parar de riure veient-los. La seva actuació és propera i tendra, i alhora està carregada de situacions còmiques, amb un sabor molt ‘clown’ i d’una plàstica […]

Les comèdies romàntiques són molt habituals en les sales de cinema, però no ho acostumen a ser tant en els teatres, els quals aposten més per altres tipus de comèdia. Sens dubte, aquest fet podria obrir un debat sobre quins són els motius, però el cas és que la Villarroel ha volgut apostar per aquest gènere presentant-nos una proposta de la Marta Buchaca, la qual ens planteja una història que malgrat no ser molt original, sí que té la seva pròpia personalitat. Es pot dir que el text té la virtut d’apropar-nos als personatges a través d’uns diàlegs i unes situacions fresques i divertides, tot creant una empatia entre públic i escenari. Tot i això, la estructura del text sembla […]

Els Feréstecs una obra de Goldoni passat per la mà de Lluís Pasqual. Una comèdia incicialment lleugera, esbojarrada que beu de la Commedia dell’arte. Amb un argument esquemàtic inspirat com mai en una realitat totalment quotidiana. Amb la trama típica dels embolics amorosos, de gelosia. L’obra proporciona als actors un bon treball de text i de gesticulació. Un obra que es riu de la societat, i per aquest motiu mostra amb intel·ligència la màgia del teatre. Amb uns personatges totalment toscos i odiosos, fa un divertiment totalment meravellós. Pol López – l’hereu Quimet – amb el paper que crida l’atenció i que sembla que aquesta temporada esta en estat de gràcia amb els papers que li han tocat. Pot ser […]

Inapel·lable és la proposta de la jove troupe capitanejada pel Josep Maria Flotats -experimentat llop de mar- que en el seu retorn al TNC composa un disseny d’intencions intel·ligent i ric en matisos que els grumets a càrrec executen amb excel·lència incontestable. Una tripulació que treballa amb precisió i elegància, per facilitar l’enorme plaer d’escoltar les paraules que conformen aquest meravellós text amb claredat i contundència. Un espectacle que diverteix i emociona. Congratular tots els actors i destacar la feina de la Vicky Luengo per captivadora i del Bernat Quintana per sòbria i justa. Una obra, doncs, molt recomanada per a qualsevol públic que desitgi gaudir d’una proposta de repertori que no va -ni ho pretén- més enllà de posar […]

Jordi Pérez i Soldevila inventa i posa en escena cinc monòlegs que executen cinc personatges cèlebres de la literatura dramàtica clàssica: Èdip, Creont, Hamlet, Medea i Antígona. Cinc textos que reflexionen sobre les seves existències tràgiques a través de noves veus contemporànies. L’espectador es va traslladant al llarg de l’espectacle per diferents espais del Teatre la Vilella, per trobar-se amb aquests personatges a la seva més propera intimitat, quasi bé formant part de l’escenografia que reprodueix cadascun dels seus calabossos existencials. Un espectacle recomanat per a coneixedors i amants d’aquests mites i dels seus arbres i esdeveniments genealògics que desitgin experimentar una nova aproximació particular, fosca i suggerent a les seves vides. No recomanat per a persones que surtin al […]

El gènere musical està d’enhorabona, ara mateix sembla que a la ciutat està ressorgint el gènere amb força, i esperem que el públic ho valori i vagi a veure totes les propostes que van apareixent a múltiples sales de la ciutat. Una de les sobres que us vull recomanar es La Gran Duquessa de Gerolstein. Una opereta satírica de Jaques Offenbach, (Autor de La Perritxola, La Bella Helena…) que es pot veure al Teatre Almeria (C/ Sant lluís 64, Metro: Joanic) i que es una demostració total i absoluta de talent, humor i grans dots interpretatives que agradaran a grans i petits. L’obra parla del militarisme, el poder, l’amor i la corrupció amb cançons d’aquelles que se’t queden enganxades al […]

A mig camí entre la comèdia francesa més ortodoxa i les trames d’embolics influència dels autors italians del segle XVI, el teatre de Pierre de Marivaux es va fer molt popular gràcies a les seves peces de tripijocs amorosos i crítica social i moral. El joc de l’amor i de l’atzar (1730) és, juntament amb La doble inconstància, la seva obra més coneguda tot i que, com a dramaturg, la seva figura ha quedat desdibuixada en el temps darrere de la del seu compatriota Molière. L’espectacle està dirigit amb elegància i molt bon gust per Josep Maria Flotats que torna al Teatre Nacional de Catalunya 17 anys després de la seva polèmica destitució. La proposta és molt respectuosa amb l’esperit […]

La versió de Carmen! que podem veure en el Almeria Teatre és una adaptació una tant arrisca de la clàssica òpera de Bizet. La història de la passional Carmen es trasllada a l’actualitat, situant l’acció de l’obra en una zona de polígon, centrada en una discoteca i les circumstàncies que l’envolten (drogues, baralles, amors i desamors…). Si alguna cosa destaca per sobre de tot en aquesta aposta són dos elements: el primer és la protagonista, l’actriu Patricia Paisal, que dóna vida a una Carmen passional, enèrgica i amb una veu sublim que està a l’altura de la història i que emociona al públic.I el segon element és l’orquestra, situada en l’escenari, composta per una dotzena de músics, la labor dels […]

Si ben aquesta versió de La Duquessa de Gerolstein es tracta d’un espectacle de petit format, amb una escenografia austera, segons es va desgranant l’obra, veiem com els quatre joves actors han aconseguit realitzar una adaptació en la qual tot està pensat, i cada element, cobra un sentit crític bastant potent en contra del militarisme irreflexiu i la parafernalia militar. Els poders i capritxos s’entremesclen gràcies a la seva protagonista, una tirànica duquessa que provoca la guerra perquè s’avorreix i que fa actuar al seu antull a tothom que li envolta. Amb unes veus esplèndides, amb esment especial a l’Anna Sorra, i una interpretació bastant aconseguida, en la qual el travestisme és la nota predominant -és Albert Ruiz, l’únic noi, […]