Recomanacions

Marabunta és bogeria. És un espectacle de Guillem Albà & The All in Orchestra que barreja clown, música en directe, teatre, disbauxa, pizza, llums, humor absurd, descontrol amb classe, colors, joc, perruques, somriures, sirenes de mar i bombolles. Sí sí, com ho llegiu, i tot ben juntet. A l’escenari (i no només a l’escenari) passaran coses, moltes coses, i totes seran conduïdes per un showman amb molta molta patilla i amb uns musicazos que no tenen ni la menor intenció de ser menys. Que què volen? Doncs “simplement” intentar que oblidis, per una estoneta, totes aquelles coses que ronden el teu cap. Sí, és possible. No et preocupis, fes-los cas, gaudeix i recupera-les més tard, a l’altra banda de la […]

El pes del plom marca una nova fita en la feina d’Aleix Fauró i Isis Martín al capdavant de La Virgueria amb, sens dubte, la millor dramatúrgia, fins el moment, d’aquesta parella que ens proposa una obra sobre el tràfic d’armes i les conxorxes internacionals que el permeten. L’obra té un excel·lent primer acte on es presenten tot un seguit de fets i dades que ens obren els ulls al joc demagògic que es porten països i governants, polítics i empresaris que signen discursos i tractats proteccionistes per enriquir-se, després, a través de les escletxes de les lleis que ells mateixos dicten (una denúncia que es podria estendre sense cap remordiment a empreses conegudes per tots que exploten nens a […]

El nostre teatre, afortunadament, té cada vegada menys complexes a l’hora d’abordar temes que estem més acostumats a veure en obres d’autors estrangers o pel·lícules nord-americanes. Escrita i dirigida per Aleix Fauró i Isis Martín, El pes del plom és un thriller polític narrativament molt ben estructurat que no té res a envejar a històries semblants que hem pogut veure en films produïts als Estats Units. Aquest aire cinematogràfic, precisament, li dóna una intensitat que impacta amb força contra l’espectador des del primer minut. A més, la intriga resulta atractiva i versemblant, gràcies a una bona dramatúrgia i uns actors que fan un gran treball, tant físic com interpretatiu. No obstant, algunes seqüències visuals s’executen d’una forma una mica massa […]

I així ens ho expliquen l’Erika Albson i l’Ovidi Llorente en aquesta representació sense paraules, apta per a tots els públics, tan d’edat com de procedència cultural. La parella s’empaita, juga a cuit i amagar, a emparrar-se als fanals fins que la gana els empeny a agafar una feina alienant, de cadena de muntatge… Per sort tornaran als orígens i a ser feliços. Tota la trama està explicada des de dues vesants: l’actuada i la projectada en una pantalla, recurs que els permet explicar moltes coses sense dir res. Vestuari maquíssim.

Esta claríssim: a la vida o ets un guanyador o ets un loser. No hi ha volta de full. I tots volem ser del primer grup, és clar! Per què… Què passaria si fóssim uns perdedors totals, un zero a l’esquerra i l’èxit no entrés en cap dels nostres plans? Podríem arribar a estar satisfets amb la vida que portem? Seríem feliços? Els altres ens estimarien o ens convertiríem en bitxos raros a qui tothom evita? I si trobéssim a algú a qui encanten els bitxos raros? Seria amor a primera vista o la cosa començaria a trontollar quan cadascú mostrés el seu veritable jo? Losers, la comèdia romàntica de Marta Buchaca interpretada per l’Alba Florejachs i en Jordi Díaz […]

Sí, com a la peli de Robert Altman. El magnetisme s’utilitza com a pretext per explicar-nos tres històries que s’encreuen unes amb les altres, històries de gent estressada, cansada, insatisfeta, covarda… La primera arrenca amb la trobada fortuïta de dos desconeguts en un terrat, ella dona estressada i ell xicot paraplègic. En la segona un xicot rep la notícia de que serà pare just quan volia deixar la relació i en la tercera dos antics companys es confessen coses incofessables… A mi personalment la tercera no m’ha convençut, no m’he acabat de creure el que m’explicaven i per tant m’ha sobrat. Posada en escena gens complicada, il·luminació un pèl fosca. Llegir més.

Maternitats a crits (Motherhood Out Loud) una obra de teatre que no amaga en cap moment el que ens vol oferir. Un bon moment per riure i somriure amb les escenes que al voltant de la maternitat i relacions entre pares i fills ens ensenyen. Hem pogut anar el dia de l’estrena i com era d’esperar amb la sala plena, però segur que és una constant en aquesta obra. La veritat és que Mares! pot captivar a tothom amb el seu humor blanc, i no diguem als incondicionals fans de la Lloll Bertran. No podem indicar quines actrius ens agrada més, cada una d’elles gaudeix del seu moment, la seva escena per demostrar la mare lluitadora, pacient, casolana, pesada o […]

Sovint em passa que històries antigues no me les crec, especialment les d’homes que s’enamoren de prostitutes i coses així, però aquesta Dama de les Camèlies, que ja porta segle i mig a l’esquena m’he l’he empassat sencereta sense prendre omeprazol. Què ha passat? Doncs que està molt ben portada, amb una escenografia esplèndida, un moviment d’actors i una il·luminació de categoria i (molt important) una excel·lent adaptació i direcció. Les actuacions totes molt bones, destacant el paper protagonista en que Nausica Bonín s’ha carregat l’obra a l’esquena del principi al final. Sabine Dufrenoy ha fet la dramatúrgia i Herman Bonín la direcció, o sigui que tot ha quedat a casa. Felicitats família Bonín! Llegir més.

Sí, quin luxe poder veure a primeres espases interpretant textos de Hélder Costa, aquests Encontros Imaginaris on el dramaturg portuguès barreja personatges d’un pelatge tan diferent com Franco, Parks i Giap, i parlo de luxe perquè l’entrada costa 3€ i per acabar-ho d’arreglar encara t’ofereixen una beguda. Quedar-se a casa surt més car, especialment perquè no alimentes l’esperit. Avui Francesc Orella, Muntsa Alcañiz i Pere Arquillué han brodat els textos i la mala llet que l’autor va bolcar a les seves quartilles. Acompanyats per la música al piano de David Anguera i dirigits i a la vegada en el paper de “periodista” de Silvia Ferrando, hem assaborit una tarda màgica de diumenge, i encara ens en queden quatre més. No […]

Magnetismes és un conjunt d’històries creuades amb tanta habilitat i sentit del tempo que fan que el gran treball dramatúrgic (de vegades brillant) passi desapercebut: primer gran encert. D’una manera divertida no exempta de dramatisme, Elisenda Guiu construeix una xarxa d’amors i desamors, per posar sobre la taula la capacitat/incapacitat de certs individus per prendre decisions i les raons que intervenen en aquest procés: covardia, desesperació, ceguesa, inèrcia… La direcció de Pepa Fluvià feta a mida i al servei del text és el segon gran encert. El tercer, i a la alçada dels altres, és la interpretació d’un grup d’actors i actrius que fan que en tot moment et creguis el que passa. Vull ressaltar, especialment, la bona feina de […]

Què tindran algunes persones per a dominar unes altres? Com aconsegueixen convertir-les en titelles i apoderar-se de la seva voluntat? Us ha passat mai sentir-vos atrets per algú totalment oposat a vosaltres? Ja ho diu la saviesa popular: això és cosa de polaritats, de forces que generen camps d’atracció entre dos cossos, imantant-los i unint els seus destins. Resulta complicat allunyar-se’n, desfer-se’n per sempre; i tan fàcil tornar a caure a la seva xarxa… Magnetismes, d’Elisenda Guiu i dirigida per Pepa Fluvià, ens presenta tres escenaris ben reals: una troballa casual al terrat d’un edifici, una altra de buscada en un carreró i una de digital, fruit d’una trucada inesperada. Què tenen en comú? Que els seus protagonistes són com […]

Quan Ramon Llull va escriure Llibre del gentil e dels tres savis, allà pel 1274, va aconseguir un dels llibres més singulars de l’edat mitjana. En aquesta obra reunia un expert cristià, un de musulmà i un de jueu, i els embrancava en una disputa teològica que finalment acabava amb més aspectes comuns que divergències. Helena Tornero, la mateixa de No parlis amb estranys, s’ha atrevit a actualitzar aquesta història a partir de tres científics que viuen aïllats en una estació internacional i que veuen trontollar el seu món a l’incorporar-se una nova col·laboradora. Evidentment, l’obra segueix el mateix camí de la peça de Llull i reflexiona sobre Déu, sobre la seva existència, sobre la convivència de les religions… I […]

Nascuda a la Itàlia de mitjans del segle XVI, la comèdia del art és un gènere popular que, tot i contenir les claus essencials per entendre la nostra idea actual de teatre, cada vegada està més en desús. Com a varietat que barreja elements de la literatura del Renaixement amb tradicions carnavalesques, mímica i habilitats acrobàtiques, resulta evident la seva influència en el teatre de Shakespeare, Lope de Vega o Molière i, posteriorment, en disciplines com el clown, el burlesc o la pantomima. A L’ultima notte del Capitano, l’actor i director Felipe Cabezas ha tingut el bon gust de recuperar la màgia d’aquest univers de màscares, aventures i enamoraments per fer-li un melancòlic homenatge que és, en realitat, tota una […]

I també alguns altres països mediterranis. Dimitris Dimiatriadis va escriure aquesta obra sobre el seu país fa uns trenta anys, però avui per desgràcia està de plena actualitat. Una monòleg on la desesperança és patent tota l’estona, i és que a Grècia entre la segona guerra mundial, la civil que els va venir a continuació i el cop d’estat dels coronels, es van fumar una generació sencera (aquí tampoc vam tenir massa sort). Marcia Cisteró, en un escenari pelat només ple d’altaveus que de tan en tant emetien sorolls, ha defensat amb dents i ungles un text dificilíssim, dur d’escoltar i dur d’interpretar. Potser una mica massa llarg. Llegir més.

El discurs de Pep Guardiola sobrepassa fronteres esportives, i ara la seva forma de encoratjar s’ha portat al Teatre. Pep Talk com a tal, és una ficció. Una conferència del personatge amb un punt de partida que coneixem i que funciona com a relat teatral. Aquest monòleg fictici ha estat escrit per Alberto Ramos i protagonitzat per Pep Garcia-Pascual. L’obra es va estrenar al teatre Axis Ballymun de Dublín i a l’agost al New York Fringe Festival. Inicialment el vaig veure en la seva estrena al Festival Lola d’Esparraguera i posteriorment al Teatre Aurora; en la seva versió en anglès. El millor de tot, és que evita detalls personals i polítics de Guardiola i se centra en el que s’ha […]