Recomanacions

És el que m’ha semblat a mi l’obra de la Sala Tallers. Un safari desmesurat però sense punch, amb uns versos tirant a carrinclons i amb els actors fent molt el ruc, massa, tot i que no és culpa seva ja que hi ha un director. També m’ha semblat que de l’hora quaranta li ha sobrat quaranta minuts. Per a mi el millor la música la il·luminació i l’escenografia, per aquest ordre. Llàstima perquè els autors han fet, perquè saben fer, coses molt millors. Llegir més.

Ja he dit en ocasions que hi ha textos per llegir i d’altres per veure en teatre. Malgrat que estic d’acord en que es teatralitzi tot, val a dir que hi ha llenguatges que formen part de la pàgina escrita. Una frase de quatre línies, amb no sé quantes subordinades a dins, tindrà sempre poca efectivitat a dalt d’un escenari. Tot i així, l’actriu Anna Sabaté -magnífica actriu, per cert- aconsegueix amb la seva naturalitat i el seu magnetisme que ens oblidem en moltes ocasions de les paraules escrites per Virginia Woolf. En un acte de vampirisme teatral -semblança inclosa-, Sabaté es fica en la pell d’aquesta autora britànica d’idees avançades, caràcter tortuós i prosa punyent. El muntatge es fonamenta […]

En moments de crisi, tot es polaritza: les desigualtats socials, les posicions polítiques i també l’oferta cultural on la diferència entre oferir obres amb missatge i entreteniment pur cada vegada és més gran (quan, en realitat, no hauria de ser incompatible). Malpensa i encertaràs, tot i que amb el seu títol aparenta ser una frívola comèdia d’embolics, és una creació col·lectiva amb direcció i dramatúrgia de Raimundo Morte, seriosa, original i compromesa sobre l’assetjament immobiliari. S’agraeix, d’entrada, l’elecció d’un tema molt actual i preocupant que veiem amb certa assiduïtat als telenotícies però que, fins ara, resulta bastant (o totalment) inèdit per a l’escena teatral. L’obra aborda la problemàtica de forma contundent i assoleix moments veritablement colpidors amb les escenes d’assetjament […]

Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai ben bé on agafar-se perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un rabeig d’aigua a les mans. En queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l’emoció, l’estímul procaç, l’admiració profunda i l’interrogant. Sempre l’interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d’investigació perquè el missatge -si n’hi ha-, l’acaba posant forçosament un mateix. A l’abric d’aquest ocultament expedit coartem la temptació a qualsevol veritat rutinària que puguem consentir. I no obstant, palpita entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes lacerants d’alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, m’encalça. […]

A veure, s’ha de dir que he anat intrigat a veure qui és Álvaro Carmona i per quin motiu és un dels espectacles que més agraden a la gent (o sigui espectadors) de la web Teatre Barcelona. I la veritat és que la gent que omplia el teatre, reia amb ell. Alguns guionistes i còmics, s’han apuntat a aquest gènere, i els apassiona aquest tipus d’humor que es realitza de peu davant el públic. Treure aquells moments que tens davant una cervesa i acompanyat d’amics; i compartir-la amb desconeguts. S’ha de dir que és un recull d’acudits fàcils i que connecta amb la gent. A vegades, no han estat acudits, sinó frases lligades amb una mica de gràcia. Tenim un […]

Avui hem tornat a La Seca – Espai Brossa, amb ganes de veure un espectacle que tothom parlava força bé d’ell. Es deia que era un monòleg en tota regla, un treball digne de ressaltar… I a vegades quan vas amb una idea al cap sobre un espectacle, pot passar el que m’ha passat a mi. Al final no ha complert les expectatives. Si, és un espectacle on l’actor parla amb el cos, són les seves pròpies paraules. S’ha de dir que David Climent domina a la perfecció el treball físic d’aquesta obra. L’únic que no he pogut connectar amb ell d’es d’un primer moment. Es parla que la companyia Los Corderos.sc realitzen un teatre bastard, on no coneixen gèneres […]

I si les ferides s’han fet en una guerra civil… n’hi te’n parlo. Patxo Telleria ha fet una virgueria adaptant la novel·la de Bernardo Atxaga al teatre, i Fernando Bernués l’ha rematat amb una direcció ajustadíssima on els catorze actors han brillat a un gran nivell, sense sobresortir l’un de l’altra. Obra difícil amb una posada en escena espectacular on l’acordió sempre hi és present. Pels que ens agraden els lei motiv ha estat una festa. Posada en escena espectacular, com en els bons temps. Llàstima que l’audició no ha estat perfecte. Llegir més.

Els de les Antonietes han fet un muntatge reduït d’aquesta obra d’Ibsen, escurçat però molt digne. Pel meu gust a L’Enemic li falten matisos: trobo que els bons són molt bons i els dolents… doncs això, dolents, però l’obra està escrita d’aquesta manera. Treure un bon resultat d’una peça que, per a mi, trobo força fluixa, te mèrit. Posada en escena força interessant amb els actors permanentment al escenari. Fins al 29 de juny a la Sala Muntaner. Llegir més.

Pot ser degut a que fa dies que no vaig al teatre, però he de dir que he passat una bona estona amb aquest Aquellos días azules al Teatre Maldà. Uns rècords per la infància a partir de l’últim vers que Antonio Machado va escriure i va ser trobat en el seu abric després de la seva mort; tal com expliquen ells mateixos durant l’obra. Amb poca escenografia, ens endinsa en les diferents escenes de la infància de qualsevol de nosaltres. Es pot dir que ens trobem amb petites històries amb un fil conductor. Els actors molt correctes, amb molt bona veu i ben dirigits. Tant Jordi Llovet, Joan Solé i Robert González sorprenen per la seva conpenetració entre ells, […]

Així anomenen aquest teatre en que l’espectador li sembla que veu el que passa en una casa qualsevol a través d’una finestra o o pel forat del pany. Aquí espiem a una parella al llarg de la seva relació de sis anys… i vuit trencaments. L’obra no segueix el temps cronològicament, però no tenim cap problema perquè apart de la parella, tenim a un tercer actor que és una mena de narrador que atura el relat, el fa continuar, interacciona amb els espectadors… una troballa. Una boníssima direcció ha portat els tres actor a l’excel·lència. L’accent argentí un valor afegit que enriqueix els diàlegs. No us la perdeu! Llegir més.

Junt amb Sartre, Camus va ser una icona de l’existencialisme. També va ser moltes coses més, Nobel de literatura molt jove i cadàver prematur en accident de cotxe, una hòstia en un Facel Vega, cotxe maleït dels intel·lectuals (pijos) francesos. Carme Cané, múrria ella, ha fet una dramatúrgia molt interessant a partir d’aquest accident que deixà orfes a una bona part de la intel·lectualitat europea. Bona posada en escena i bones actuacions dels intèrprets d’aquesta especulació filosòfica. Magnífica escenografia i il·luminació. Els que ens la vam perdre al Grec de l’any passat, l’hem recuperat aquests dies a la Beckett. Llegir més.

No teníem previst anar a veure Losers i al final ens vàrem endur una grata sorpresa: a més a més de riure i de veure treballar a dos actorassos, ens ha sorprès molt favorablement el text de Marta Buchaca, una comèdia on tothom s’ho passa d’allò més bé, però en el que es diuen coses que fan pensar, almenys una mica. La interpretació de Alba Florejachs, em van agradar molt…. bé, com gairebé sempre; la diferència és que aquí la sustenta un text amb una mica de cara i ulls; però, a més a més, cal dir que l’actuació de Jordi Díaz, posa el contrapunt necessari a la explosió “esbojarrada” de la seva parella. Llegir més.

Sí, cinc temporades a la cartellera de la capital argentina i nombroses representacions arreu avalen aquesta producció del la Companyia Banfield Teatro Ensamble. No tenia el gust, ara sí i me’n alegro. Estem parlant d’un text farcit de detalls genials, ben treballat per part dels actors que ens deixen unes interpretacions naturals i sentides, que porta l’espectador de rialla a rialla fins a fins que tot peta i allò que feia gràcia de cop deixa de fer-ne. Fantàstic Gabriel Beck en el paper del boig de la família, així com els demés companys d’escena. Heu llegit tot el que comenten els que ja l’han vist? Si? I què espereu per anar a veure-la? Un viatge a Argentina? Dejad de joder! […]

Aquesta serà una recomanació força galdosa perquè tres noies que assistien a la funció l’han rebentat a base de crits, però no eren crits de protesta no, eren riallades descontrolades i xiscles de plaer, i els actors l’han vessat perquè en contes d’intentar controlar la situació encara els han donat peixet. Una obra que possiblement passés bé (tampoc penso que sigui res d’especial) se l’han carregat des de la grada, amb l’ajut dels actors. Una altra cosa: als responsable del Maldà haurien de fer repassar l’aire condicionat, a més de fotre un xivarri important, segons on seus envia unes ràfegues d’aire que donen bastant pel sac. Conclusió: aquesta valoració està molt influenciada.

La qüestió de si un clàssic manté l’actualitat i requereix la seva reposada en escena queda resolta amb rotunditat en aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble feta per Les Antonietes, que converteixen aquest text del segle XIX en una proposta contemporània, actual i necessària en els dies convulsos política i socialment que vivim. Un conflicte que enfronta la raó i el poder, la veritat i els interessos econòmics. Un home -l’home més fort del món- contra l’interès velat i banyat en hipocresia d’alguns que no estan disposats a perdre un bri del seu poder -adquisitiu-, tant se val si estan en joc altres vides. De moment, 132 anys després, la mesquinesa que descriu Henrik Ibsen, a l’ordre del dia. […]