Recomanacions

De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir. Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura […]

El més complex d’abordar un tema difícil és la manera d’enfocar-lo. L’excés d’humor corre el risc de banalitzar el problema mentre que optar per la vessant més dramàtica pot causar rebuig en l’espectador. Discordants té l’habilitat de trobar un equilibri perfecte entre l’espectacle amb consciència social, la comèdia i el drama didàctic. La seva millor virtut és la naturalitat amb que està plantejada la història i el seu desenvolupament, fent-la real, digerible, propera i exemplar. No és habitual trobar obres que parlin d’una relació on un dels membres té VIH i l’altre no (és a dir, una parella serodiscordant). És un tabú. Com ho és, aparentment, a la societat mateixa. Només per això, aquesta peça dirigida per David Marín ja […]

Aquest seria un resum força ajustat del que passa en aquesta comèdia de Marilia Samper que fa riure… per no plorar. La Pepa i la Chelo, cuineres d’un galdós restaurant de menú, sobreviuen com poden a la misèria econòmica i moral en la que estan immerses. A casa no ho tenen millor que a la feina. Sortosament mantenen la il·lusió aferrades a una tele-novela californiana a la que estan enganxades i a través d’un concurs que ha convocat la productora… mantenen la il·lusió (pobretes), però les il·lusions només són això:il·lusions. Llegir més.

A aquestes alçades, trobar-nos amb una obra composta per tres peces escrites per diferents autors amb un element de partida comú ja no és original ni sorprenent. No obstant això, el que no és tan habitual és que totes tres, com succeeix a Caiguda lliure, formin una unitat tan encertadament homogènia. Escrites i dirigides per Marta Solé, Marc Guevara i Jordi Centellas (ideòleg també de tot el concepte), les tres escenes comparteixen una atmosfera estranya i angoixant, uns personatges desesperançats i un recorregut emocional que és tota una espiral de dolor, com diu el títol, en “caiguda lliure”. Com a únic nexe comú, comparteixen un succés: un cos que es precipita pel celobert d’un edifici. En aquest tríptic tèrbol i […]

Totes les parelles es plantegen en algun moment de la seva història el fet de tenir descendència. I, un cop decidit, totes veuen com els hi canvia la vida. Pulmons retrata precisament aquest moment de la història de dos personatges. Amb una direcció i unes interpretacions impecables, emocionants i carregades de matisos, sospito que al gran èxit del muntatge també ha contribuït el fet que Pulmons afronta un tema que molta gent pot fer seu. Un tema universal, amb un enfoc modern i una posada en escena excel·lent han estat els culpables de l’efecte boca-orella que ha convertit Pulmons en un dels èxits de la temporada. Un espectacle molt recomanable per a tots aquells que es plantejen les eternes preguntes […]

Dins del gran ventall de subgèneres que engloba la comèdia podríem diferenciar els que funcionen per contenció i els que funcionen per excés. Tu digues que l’estimes seria un bon exemple d’obra que pertany a aquest segon grup i que, més que una varietat còmica, seria tota una filosofia. Escrita i dirigida per Ivan Campillo, explica la història de dues parelles (una que està a punt de casar-se i una altra a punt de separar-se) i un jove i atractiu massatgista que trasbalsarà les seves vides. En termes argumentals, ni inventa res, ni li cal, ni ho pretén mentre que -això sí- s’esforça al màxim en oferir diversió ininterrompudament durant els 85 minuts que dura. Aquesta ànsia per entretenir és, […]

Tota obra de teatre amb aspiracions profundes té com a objectiu exposar, a través d’un o diversos personatges, algun dels misteris del món en què vivim. Apostant per una trama coral, si una cosa té clara Magnetismes és allò que ens explica: existeixen certes atraccions que són més fortes que la voluntat humana. La història, escrita per Elisenda Guiu, mostra tres situacions aparentment aïllades que, poc a poc, aniran desvetllant que tenen més punts en comú del que sembla a primera vista. L’espectacle està construït amb certs convencionalismes i, fins i tot, algun tòpic però té l’habilitat de portar els seus punts de partida a llocs més o menys inesperats, elevant el grau d’interès i els nivells d’originalitat. Els intèrprets […]

Segurament totes les famílies felices s’assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest […]

Ja fa temps que el teatre argentí ens sorprèn i aquesta vegada, amb El loco i la camisa, a més de més de divertir-nos i fer-nos riure molt, hem pogut gaudir de molt bon teatre que compta amb un text extraordinari d’un argument punyent i amb actuacions que ens han deixat bocabadats. Nelson Valente ens presenta un argument senzill, però que reflecteix la societat d’avui en dia, amb les seves falsedats i la doble cara que d’una o d’un altra manera tots nosaltres posseïm a la nostra vida diària dins de la família. Encara que l’autor és en realitat qui es mereix la màxima valoració, els aplaudiments del public entre els que m’incloc, es dirigeixen als actors de la Companyia […]

Kafka és complicat: soledat, frustració, angoixa… però també és un mestre tant per la seva manera d’escriure com pels temes que tocava i com els tocava. Doncs el duo Ivan Benet i Xavi Ricart penso que d’aquest petit monòleg n’han fet una creació, com dic al encapçalament, per caure de cul. Amb una escenografia falsament pelada Peter el Roig ens ha anat explicant una part de la seva vida, els últims cinc anys i els canvis que ha sofert des de que el van caçar a l’Àfrica. Ara és tot un personatge que dóna fins i tot conferències, però a la nit, quan arriba a casa… Llegir més.

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]

Sí, Tennessee Williams és el puto amo de la tensió, els ambients carregats, la xafogor… els retrats de gent complicada, famílies desestructurades, i tot això situat als anys següents del crac del 29. El zoo de vidre penso que és una de les seves millors obres de teatre. Si hi afegim quatre intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) a un Josep M. Pou que com a director ha afinat al màxim, com si fes puntes de coixí… doncs és el que veureu al Teatre Goya, si hi aneu. Si no hi aneu i us ho perdeu, després no em vingueu plorant. Jo ja us he avisat, i el que avisa no és traïdor. Llegir més.

Homes i dones, què en som de diferents! i això ens ho explica el Jordi Martínez amb un monòleg que interpreta a l’escenari del Teatre Poliorama, en la adaptació que n’ha fet en Paco Mir del llibre de Paul Dewandre. Ja ho sabem que som diferents i és més que evident amb tots els aspectes de la vida, tant físics com mentals, el fart de riure està garantit sigueu de Mart o de Venus, no es parla de drets ni de igualtats si no de sentiments i sensacions, de sentir-nos valorats o desgraciats, de situacions quotidianes que segur que hem pogut viure en carn pròpia amb més d’una ocasió i aquesta és la proposta que ens fa, comprendre i peixar […]

Aquesta valoració l’he deixat al mig per prudència, la prudència del ignorant o el que no ha entès res. Confesso que Beckett no és el meu dramaturg preferit, però tinc clar que és molt important, un dels més importants. Això no priva que Els Dies Feliços se m’ha escapat i per això he adoptat l’actitud salomònica. L’Emma Vilarrasau ho ha fet molt bé, la posada en escena és quasi faraònica i… més enllà no hi puc anar, ho sento. Llegir més.

Fa de mal dir , però està clar que són complicades. ¿Perquè aquesta parella celebra el sopar de Nadal un dia abans? Ah, els armaris tancats. Hi ha relacions que són quasi impossibles per molt que faci temps i temps que duren. Quique Culebras ha bastit una obra impecable que Oriol Grau i Paco Romero han elevat a l’excel·lència sense caure en el melodrama llagrimós del Hollywood dels anys cinquanta. Una obra que ens fa reflexionar i veure que les coses no són senzilles, que entre el blanc i el negre hi ha una gamma de grisos pràcticament infinita. Autèntic teatre d’aquell que no s’acaba una vegada ha caigut el teló, l’autèntic teatre que ens fa pensar. Llegir més.