Recomanacions

Ni l’edat del text ni la dels actors no és rellevant per a mesurar la qualitat del més nou de Lluís Pasqual, i us puc assegurar que és una autèntica meravella. Un muntatge que t’enganxa des del primer moment i et captiva amb el seu ritme àgil, el seu vers tan ben dit i la seva inesperada posada en escena, que acompanya aquestes dues companyies d’actors joves (però no pas inexperts). Músics en escena, lluita d’espases, Rosa Maria Sardà repartint joc, efectes de so i fins i tot un tango per mostrar-nos que Lope de Vega encara té alguna cosa a dir-nos i que el teatre clàssic no és avorrit. Un encert en tots els sentits i un dels imprescindibles […]

Ja vam comprovar amb la recent adaptació teatral d’El policía de las ratas per part d’Àlex Rigola que les frases de l’escriptor Roberto Bolaño sonen de meravella a sobre d’un escenari. En aquest cas, ha estat Fèlix Pons qui ha dramatitzat un text del desaparegut escriptor xilè, en concret, el seu debut literari que va signar amb A.G. Porta: Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Com totes les translacions de la literatura al teatre, el resultat té moments de certa densitat. No obstant, la força de les paraules en boca dels dos protagonistes fa que el relat avanci amb una intensitat inexplicablement addictiva. Els més que solvents Nao Albet i Claudia Benito interpreten al català […]

Al Teatre Lliure de Montjuïc, a la Sala Fabià Puigserver si respira “teatro del bueno”, d’aquell que recordes amb el pas dels anys, està exhaurint totes les entrades a mida que passen els dies i les recomanacions corren de boca en boca, Lluís Pascual ens proposa un espectacle rodó com el Sol, com la Lluna i com la Terra que il·luminen l’escenari , ple de poesia com la veu, la paraula i el cor que posen tots els actors-intèrprets, musics-cantants, no vull destacar un més que altres, per què aquest Caballero de Olmedo de Lope de Vega, és una obra coral que entra directe en vena, com una droga que fa que estimis el teatre més que mai. Aneu a […]

Segona oportunitat per veure aquest any a Barcelona l’obra de Marc Artigau i Queralt, la qual és una d’aquelles petites sorpreses agradables a la nostra cartellera. En aquesta, l’autor ens planteja una història en la que les aparences juguen un paper important i a on l’ús de la paraula i el valor dels sentiments inconscients es converteixen en protagonistes. A més, es tracta d’una peça que sap jugar molt encertadament amb el suspens, el qual està orquestrat per una direcció subtil i executat per unes interpretacions contingudes. Tot i això, la part final de l’obra resulta una mica confusa i precipitada, sense arribar a donar temps a l’espectador a entendre ben bé què està succeint, fet que provoca un petit […]

Avui per fer aquest comentari ho tindré fàcil perquè Pasqual ha fet una filigrana amb aquest Caballero, però rigorosa. Amb una escenografia minimalista, una il·luminació magnífica i una posada en escena que m’atreviria dir “de luxe”, ha recuperat una gran obra del Siglo de oro Español, possiblement la millor de Lope (tot i que afirmar això és atrevit) i l’ha manipulat, l’ha reduït i hi ha canviat una muntanya de coses fins al punt d’esdevenir una obra nova. Els actors sempre en escena, tan els que en aquell moment interpreten com els que no, asseguts en cadires. la incorporació de música flamenca un encert que ha proporcionat moments màgics. Podría deixar anar elogis fins demà… Serà l’èxit feréstec de la […]

Aparentment és la historia d’un escriptor fracassat i de la seva xicota: nihilista, sanguinària i prostituta ocasional. Mentre ell va escrivint una historia de gènere negre, ella el va arrossegant cap una carrera delictiva. Hi ha molts moments en què no saps en quina dimensió estàs: real, narrativa o amfetamínica. Un exercici d’atenció constant que el públic no pot eludir. Ni vol! Al cap de 80 minuts nomes tens una cosa clara: Has vist un gran espectacle. Claudia Benito i Nao Albet posen cos i ànima a un text de Bolaño/Garcia Porta i ho fan d’una manera excel·lent, Felix Pons n’és el culpable. No se la perdin i, un cop l’hagin vist, intentin resoldre’m aquest dubte: Existeix Ana Ríos Ricardi?

Jo vaig veure L’onada quan la van estrenar al Lliure ara farà més o menys un any. És una peça inquietant perquè ens parla d’un experiment real, el que va fer un professor d’història en un institut de Califòrnia l’any 67. És d’aquest tipus de teatre que fa pensar i dona tocs d’alerta davant de segons quins tics d’autoritarisme i pensament únic que alguns —i no assenyalo a ningú. la mare de Déu de l’Empenta me’n guardi— intenten inculcar. Des del punt de vista artístic l’obra esta mol ben portada per Marc Montserrat, creador i director, amb un Eduard Farelo que tiba amb molt encert de la resta d’actors joves en els seus papers d’estudiants. Espero que en aquest retorn […]

Com als self-services, serviu-vos vosaltres mateixos perquè es permeten totes les interpretacions d’aquesta adaptació de l’obra escrita a quatre mans per Bolaño i García Porta. Els protagonistes d’aquest thriller no ens ho aclareixen. Ell un escriptor que no arriba ni a la categoria de fracassat perquè encara no ha fet res, i ella, la seva nòvia sudamericana, faltada de moral que arrossega al xicot a una carrera delictiva d’atracaments i morts, tot salpebrat amb connexions literàries i força coses més, però està passant o s’ho imaginen? Obra complicada a la que molts ens ha costat d’entrar. Aplaudiments justets, més aviat tebis. Llegir més.

Una obra tendra, simple i sense gaire moviment escènic que captiva des d’un primer moment. Tres actors en el seu pitjor moment ens presenten la màgia del clown. Sense fomentar la risa, un gestos (a vegades cruels) van creant petits moments que el públic aplaudeix i riu. Aquell nen amagat que tenim tots surt sense cap tipus de problema. Moments per recordar com el joc de les llaunes de cervesa i el de les fonts màgiques. Així com el dels cubells d’aigua. La veritat és que tots els moments són memorables. Una joia de la cartellera teatral, que La Seca ens regala de tant en tant. Una recomanació 100%, imprescindible tot i que hi ha temps fins el proper diumenge. […]

Imagineu-vos un home jove relativament feliç, treballant al obrador d’una fleca escombrant per onze € a la setmana; és deficient mental, però voldria ser intel·ligent i, és clar, també voldria ser estimat. I ara imagineu-vos que entre en un experiment i després d’una operació (abans assajada amb un ratolí) esdevé cada cop més llest i assoleix un coeficient cada cop més alt… per descobrir-se incapaç de ser feliç i viure immers en la soledat. Ho estic simplificant molt per la manca d’espai. Ferran Audí ha escrit i dirigit una peça molt ben travada i Raimon Molins, amb l’ajut del ballarí Miquel Barcelona, l’ha elevant a la excel·lència amb la seva interpretació, ajudat d’una bona posada en escena. Altament recomanable. Llegir […]

Sembla impossible que una obra de teatre pugui aguantar 62 anys ininterromputs sobre els escenaris, però com anuncia la marquesina d’estil antic del St Martins Theatre de Londres, “La ratonera (The mousetrap)” porta, de moment, aquests anys allà, cosa que l’ha convertit en un punt turístic més de la capital britànica. Tot i això, un cop vist el seu muntatge homònim del Paral·lel, és molt dubtós que aquest fet es repeteixi a la nostra ciutat i molt més encara en l’actualitat. De totes formes, aquesta versió compta amb diversos factors que li poden donar una bona empenta comercial i que l’ajudarien a passar una bona temporada a la ciutat comtal. El muntatge que se’ns presenta al Teatre Apolo té la […]

Que en teatre no cal que se’ns expliqui una gran història amb una construcció narrativa clàssica, a aquestes alçades, és una cosa que ja està més que demostrada. No obstant, si no comptem amb una gran dramatúrgia, per contra, s’hauria de trobar una altra manera d’abordar al públic: per la via de l’entreteniment, de l’emoció o de la reflexió. Després d’un pròleg on es demana (amb certa arrogància) que obrim la ment perquè el que veurem no s’assembla a res que haguem vist abans, l’obra de Mai Rojas ens ofereix tres peces de mim corporal, independents entre elles, on s’aposta per l’esteticisme de la gestualitat i la poètica del moviment. La primera de totes, La leyenda del fauno és, amb […]

La Ratonera arriba a Barcelona després de 62 anys triomfant a la cartellera londinenca. Un repartiment ple de cares televisives com la Mariona Ribas (l’entranyable Marta de El Cor de la Ciutat) o en Xavier Bertran (el ja mític Lo Cartanyà) és l’encarregat d’acollir-nos a la inhòspita Mansió Monkswell. Al més pur estil Agatha Christie, la intriga està servida: quin dels vuit personatges en escena és l’assassí? Sens dubte, la premissa és d’allò més atractiva, però a la pràctica personalment em va deixar un regust agredolç. Un inici visualment potent feia presagiar dues hores d’espectacle trepidant, però malgrat la indiscutible entrega dels actors, una sensació persistent de manca de fluïdesa em va impedir endinsar-me de ple en la trama. Fins […]

El Liceu ha estrenat Tosca, que torna al Gran Teatre després de 10 anys. Ens han fet espera massa! El públic va sortir emocionat, satisfet, animat, va ser una nit rodona. Tosca és una de les òperes de referència en el repertori mundial. Una obra passional, on l’amor, l’odi, la venjança, l’honor i el patriotisme -tots tan romàntics!- es barregen acompanyats de una música immortal. La nova producció que estrena Paco Azorín per al Liceu és molt estètica, plena de foscors i de colors vermells, crea imatges extremadament potents com el final del primer acte quan el Te Deum de Scarpia, acompanyat pel cor del Liceu i el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, tanca de forma brillant […]

L’escenografia, il·luminació i vestuari em van fer viure l’aïllament i el fred que abraça la història d’Agatha Christie, però se’m va fer un espectacle llarg i pesat. No sóc un expert en teatre, però si que m’agrada la novel·la negra i certament La Ratonera no va mantenir la meva atenció més enllà dels 15 minuts inicials. L’intenció és bona, però crec que una producció tan ambiciosa hauria de mesurar millor el tempo: realment les dues parts (d’una hora cadascuna…) la fan eterna i el ritme em sembla, en una paraula, antic. El text ho és? D’acord, però crec que caldria adaptar-lo al 2014 o al 1990 com a mínim. Si no, lluny d’aconseguir que l’espectador quedi ‘atrapat’ a La Ratonera, […]