Recomanacions

“Que de noche le mataron, al Caballero… la gala de Medina, la flor de Olmedo”, diu la cançó popular en la qual Lope de Vega va inspirar-se per escriure l’obra. I la presencia d’aquests versos (una celebració, unes ombres que sotgen…) fets cante jondo, converteix el muntatge del Teatre Lliure en tota una experiència. El talent de Madrid i Barcelona es sumen, igual que a la història un cavaller i una dama arreplegaven l’orgull de les dues ciutats, per a fer un muntatge on els versos clàssics i l’escenografia moderna es fusionen a la perfecció. Un espai que és molts espais, una poesia que batega al ritme d’uns músics brillants (i molt salats!), i les actuacions d’uns actors molt joves […]

La figura de l’estranger ha estat sempre un personatge que ha interessat molt tant a escriptors com dramaturgs al llarg del temps. A Occident hem conegut de primera mà l’experiència de l’emigració i la immigració i l’hàlit d’esperança, tristor i nostàlgia que comporta. Yira és una mosaic de quatre històries diferents els protagonistes de les quals s’han vist en la necessitat de marxar del seu país a la recerca d’un gir existencial a les seves vides. Basat en elements extrets de les biografies reals dels seus actors, el director Gaston Core ha construït un univers d’una melancolia colpidora i musicalment molt elegant que recorda per moments l’estètica del cinema de David Lynch. El conflicte latent entre la vida interior dels […]

Una escenografia composta per caixes de cartró i un projector és el que ens rep en l’escenari del musical Generació de Merda. Amb actors i actrius joves i enèrgics que, amb diversos canvis de personatge en alguns casos, interpreten una història plena de situacions típiques d’un estudiant universitari i un jove treballador d’avui dia: volta a viure amb els pares per precarietat, començar una carrera universitària ple de dubtes o un treball a una companyia explotadora; conèixer i enamorar-se de noi o noia, etc. Però l’obra no es limita a la crítica fàcil de “la culpa és dels altres”. De fet, veiem com els protagonistes es deixen fàcilment despistar d’aconseguir els seus objectius vitals per algun missatge de Whatsapp que […]

Teatre físic, que juga amb les emocions. Moviment, projeccions, llum, un text actual i de denúncia. Un inmigrant, la seva motxila, una garrafa d’aigua, les sabates i el menjar. Un paisatge que va alterant a partir del joc que realitza durant tota la seva funció amb la sorra present d’inici a final. Tal com s’ha presentat, Amarillo ens trasllada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, una de les barreres més representatives d’un món globalitzat. Tot i que el podem traslladar sense cap tipus de problema a Europa i Àfrica. Juga amb les imatges, les llums i el moviment. Amb imatges impactants i moments emotius, encara que amb molts alts i baixos. Tot i que és una bona […]

Si tens entre 20 i 35 anys, prepara’t per riure amb les bufetades musicals que endinya Generació de merda. No és habitual trobar espectacles hiper-connectats amb la realitat dels joves, que parlin dels problemes que ens afecten: des de la impossibilitat de treballar des de casa perquè perdem el temps a Twitter i mirant pàgines guarres, passant per l’addicció a parlar per Whatsapp d’amagat quan quedem amb algú (un drama emocional). L’humor, descaradament absurd, farà les delícies de tots aquells qui seguiu pàgines a Facebook estil “Lina Morgan Freeman” o “Gandalf es poderoso porque lleva una batamanta”. L’espectacle s’ha produït amb més voluntat, imaginació i talent que pressupost, però aquesta “precarietat” no fa més que enfortir un muntatge que fa […]

Els anglesos de principis del XVIII, pragmàtics, en van tenir prou quedant-se amb el domini de Gibraltar i Menorca i van deixar la llengua autòctona tranquil·la, lluny del que va fer el cabró del borbó Felip V a Catalunya, i així Joan Ramis va poder escriure la seva Lucrècia com li va venir de gust, i així ens ha arribat avui de la mà de Sergi Marí. Una Lucrècia que intenta salvar el seu amor i el seu honor del fill del tirà rei de Roma. No ho aconsegueix i és violada. Interessant posada en escena d’una peça escrita fa quasi 250 anys que encara avui és vigent: “si no ho puc aconseguir raonant, usaré la força”. Tan poc han […]

Hi ha un conegut acudit que diu que es troben dos actors i un li diu a l’altre: “Escolta, l’altre dia et vaig veure sortint d’un portal”. Al que l’altre li contesta: “Sí? I què tal vaig estar?”. Una mica en la línea d’aquesta broma clàssica del món de la faràndula, Molta merda fa un exercici, entre crític i tendre, d’introspecció de la professió teatral centrant la mirada en aquells que no han aconseguit guanyar-se la vida com sempre havien somiat. Amb un marcat to hiperrealista on fins i tot els personatges tenen el mateix nom que els actors que els interpreten, Eduardo C. Tintoré ha apostat fort per la naturalitat i la versemblança, fugint tot el possible de la […]

Juliol de 2011, anem a veure Diagnóstic Hamlet al Teatre Aurora d’Igualada. Ara al Teatre La Vilella presenta la mateixa proposta del 27 de març fins el 13 d’abril. Ens trobem amb la història d’un noi (en Max) reclòs en un psiquiàtric, es creu que és Hamlet. Un psiquiatra vol treure de la seva imaginació aquesta idea per poder tornar a viure. A partir d’aqui Miquel Gallardo ens ensenya els diferents personatges a travès de les seves titelles. Una nova forma de voler apropar el Shakespeare al públic, i quina millor forma que poder fer-ho a través d’una proposta enginyosa i amb talent. No tenim una altre versió del drama que va escriure Shakespeare, és un nou argument que s’inspira […]

He de dir que sóc una gran fan de les històries de psicòpates. No em pregunteu per què, però hi ha quelcom d’aquestes ments malaltes que em fascina. Per tant, estava clar que una història basada en el mite de Barbablava m’havia d’agradar. Però no espereu trobar gaire del conte en aquest muntatge. Aquest Barbablava és un humil venedor de sabates que busca l’amor perdut. Amb un text hipnòtic i unes interpretacions magnífiques (destaquem l’Àurea Màrquez i el Xavier Ripoll) aquesta obra ens endinsa en la ment d’un assassí que potser no ho és, que busca l’amor o potser, simplement, no el pot suportar. Amb dosis d’humor negre i un cert to macabre, Barbablava és molt recomanable per a tots […]

El secret de l’èxit sobre un escenari consisteix en tenir una bona història. Amb això ja tens la meitat de la feina feta. I l’experiment que Ron Jones va fer l’any 1967 és una història magnífica: la demostració empírica, dins de l’aula d’un institut, de com la filosofia i les idees nazis van calar a la societat alemanya pre Segona Guerra Mundial. L’onada és una bona història però, a més, també és un gran muntatge. Amb un repartiment entregat que fa una evolució complicada davant dels nostres ulls (de joves feliços i despreocupats a adeptes a un règim autoritari), una direcció àgil i ben mesurada i una escenografia molt funcional, les més de dues hores que dura l’espectacle passen en […]

Només cal fer un cop d’ull a la cartellera per comprovar que el gènere musical torna a viure un bon moment comercial al panorama teatral. Com passa amb la comèdia, això implica una gran diversitat temàtica i qualitativa que inclou formats espectaculars, produccions modestes i refregits de tot tipus. D’entrada, Lo tuyo y lo mío semblava plantejada més com un concert teatralitzat amb l’excusa de recopilar les cançons d’amor més populars de tots els temps que no pas com una història d’una parella concreta. Però la grandíssima habilitat del director escènic Joan Maria Segura i Bernadas i el director musical Dídac Flores Rovira aconsegueix, sense que es digui ni una sola paraula fora de les lletres de les cançons, seduir […]

Infecte: Infectat. Corromput. En sentit figuratiu, alguna cosa que pinta malament, vaja. No vull dir que l’obra Infecte sigui infecta. Ni molt menys. No és per tant. La idea principal o punt de partida és interessant: un virus informàtic pateix una mutació (que li permet transfigurar-se de digital a físic!) i acaba per infectar una persona humana. A partir d’aquest nucli, l’autor Alberto Ramos desenvolupa una trama més aviat fluixa, amb alguns gags més encertats que d’altres, posats en dansa per l’Iban Beltran amb un estil laxe i un sentit de l’humor qüestionable que no reforça la feblesa argumental. I és que costa d’entendre per què -per posar un exemple- hi ha tantíssimes escenes i tantíssims foscos (algunes escenes no […]

Lo tuyo y lo mío, una obra musical que repassa les millors cançons que s’han escrit mai sobre l’amor: Els meravellosos moments que s’hi viuen quan dues persones s’enamoren (les pessigolles que es senten després del primer petó, la tendresa que es despren entre tots dos després de fer l’amor per primera vegada, etc). A poc a poc vas creixent amb els personatges i veus com la relació va madurant… fins que, malhauradament, arriba l’etapa de la rutina i tot s’espatlla. En aquesta obra, no tot son flors i violes… Lo tuyo y lo mío també plasma la part més angoixant d’estar enamorat i parla sobre imposicions, infidelitats, ràbies i, finalment, sobre acomiadaments… Si haguès de definir aquest espectacle amb […]

Com definiríeu l’amor sense paraules? O encara més difícil, ho podríeu fer cantant? Lo tuyo y lo mío ho ha aconseguit gràcies al recull de les 75 cançons més ensucrades que mai s’han escrit -que podreu tornar a escoltar en aquesta llista de reproducció de Spotify-, enllaçades amb humor i gran encert. Les veus excepcionals i la increïble expressió corporal dels actors de la companyia teatral ConUnCantoEnLosDientes – que aconsegueix una complicitat còmica amb el públic-; i la magistral habilitat musical d’en Dídac Flores són els ingredients imprescindibles d’aquest còctel musical fresc i original. Una obra on l’espectador és convidat durant 75 minuts a cantar, ballar i acompanyar els seus protagonistes en un viatge sentimental ben divertit. No us perdeu […]

Al llarg dels anys, Oriol Broggi ens ha demostrat que és tot un mestre creant atmosferes teatrals, les quals permeten a l’espectador viatjar fins al mateix lloc i moment de l’acció que representen. En aquesta ocasió, el viatge era llarg, concretament a un lloc i a un moment històric a on l’espectador no està gaire acostumat a anar (o gens): la Xina del segle XIII. Així doncs, el repte no era fàcil, però el resultat final transmet un conjunt de sensacions i percepcions que permeten traslladar-nos fins al llunyà orient, aconseguint així un dels seus propòsits. Cal dir que, tot això, s’aconsegueix gràcies a una narrativa fidel i propera a la visió oriental, molt diferent a la nostra (fet que […]