Recomanacions

El primer que cal destacar és l’actuació dels quatre actors, molt joves, i amb moltes ganes. Personalment, el problema que hi he trobat és que han de defensar personatges estereotípics, i tot i que alguns son més rodons que altres, la trama és força previsible. El disseny de l’espai em sembla molt encertat, sobretot per la llum, però sembla que els pocs metres quadrats no siguin suficient per reflectir la violència i la fúria. Se’ls fa petit, i a vegades dóna la impressió que l’atrezzo (majoritàriament llaunes de cervesa) els distreu més que no pas recolzar-los en transmetre un text dur i complex. Kyla té la força en la cruesa i la fredor, però, en el meu cas, m’ha transmès […]

S’obre el teló, i amb ell s’obre la capseta de música que és el primer acte: l’escenografia i la llum creen l’atmosfera delicada i clara que acompanya la poncella protagonista. Nora Navas i les muchachas són nines que hi giren i canten al mig. La historia avança, de fruita madura a flor pansida, a través d’una posada en escena metafòrica de l’interior dels personatges i dels versos d’un Lorca genial. L’actuació de la minyona aixeca l’interès i aporta frescor, mantenint el ritme. Potser és una versió una mica edulcorada, però té un estil propi i el defensa molt bé. Tot i que la temàtica sembli allunyada avui dia, ens recorda que, sovint, les bruixes que ens fan la punyeta són […]

Sí, qui ens ho havia de dir que aquests oriental ja al segle XIII feien un teatre que signaria el mateix Shakespeare, i tingueu en compte que l’obra va ser escrita més o menys en els temps de El Cantar del Mio Cid. Un història tràgica, amb el seu punt d’èpica, amb passatges poètics, filosòfics, tendres, cruels… Una història senzilla de bons i dolents amb uns intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) al seu director: Oriol Broggi i tot l’equip: il·luminadors, vestuari, músics, adaptadors. Amb un Romea parat a quatre bandes i l’escenari ple de sorra (naturalment) una escenografia magnífica ens ha transportat a terres llunyanes, més enllà de la ruta de la seda. Bravo!

Resofocos és una comèdia temàtica sobre els canvis d’humor de diferents tipus de dones a partir del moment en el qual se’ls hi manifesta la menopausa. A l’obra es veu com el comportament de les quatre artistes canvia mentre afronten les diverses situacions quotidianes (visita a un supermercat, visita al gimnàs, a la perruqueria…). Humilment penso que el tema està tractat d’una manera molt cuidada, amb tocs d’humor molt bons. Penso que és una comèdia en la linea de Revista (amb números musicals inclosos i grans exageracions teatrals). A més a més, un punt a favor de l’obra (a part de que les actrius son reconegudíssimes), és la col·laboració que fa el presentador Carlos Sobera de mode virtual: A l’inici […]

Si alguna vegada us heu preguntat si els autors dels llibres d’autoajuda es creuen de veritat tot allò que escriuen, aquest és el vostre muntatge. Una terapeuta d’èxit, a punt de publicar el seu segon llibre, es qüestiona tot allò que fa i sap (o creu saber) com a conseqüència d’un enfrontament amb una de les seves pacients. Amb aquest punt de partida i un final que no us penso explicar, Sergi Manel Alonso ens presenta uns personatges perduts i molt necessitats que intenten, cadascú a la seva manera, tirar endavant les seves vides. Amb unes interpretacions magnífiques, especialment la de la María Asensio, i un ritme trepidant, Manual para combatir la flaqueza del ser humano és un d’aquells petits […]

Els textos de Bolaño sobre un escenari són hipnòtics, això ho sabem tots aquells que vam ser espectadors de 2666 i vam reincidir amb El policía de las ratas. Malgrat això, jo a aquests Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce els vaig trobar a faltar una mica de la lucidesa sobre la condició humana amb què comptaven les dues obres anteriors. En aquest text escrit a quatre mans entre Roberto Bolaño y A.G. Porta trobem grans dosis de violència acompanyada de sexe, drogues i tones de romanticisme clàssic, però poca cosa més. Vist el muntatge, em vaig preguntar si no hi hauria altres textos de Bolaño més interessants per a adaptar al teatre. En qualsevol […]

Que la societat de la informació ens consumeix, ens devora i ens manipula és un fet que Sólo el hombre solo posa en evidència des del primer minut. La muntanya de papers de diari ho escenifica, i la història d’un ésser solitari i anihilat ens ho acaba de confirmar. A partir d’aquí, alguns moments enginyosos, d’altres de divertits, molts llocs comuns i trucs o exercisis teatrals ja vistos en altres ocasions. No estem davant d’un espectacle rodó, ni molt menys, però la bona intenció del conjunt (una mica ingenu, tot s’ha de dir) i la voluntat de fer-nos pensar a través de tècniques com el clown, la papiroflexia o el teatre gestual fan que la proposta acabi resultant simpàtica.

El realisme màgic és un moviment literari sorgit a mitjans del segle XX i caracteritzat per la introducció d’elements fantàstics dins d’una narrativa realista. La edad de la ciruela és una obra de teatre que beu directament d’aquest gènere més propi de novel·la que van popularitzar autors com Esquivel, Allende o García Márquez. Escrita pel dramaturg argentí Arístides Vargas, narra la història de les humils dones d’una família que, generació darrera generació, lluiten, cadascuna a la seva manera, per escapar de la repressió que suposa el rol femení en segons quines èpoques i estatus socials. El text conté una important càrrega poètica i algunes dosis d’humor però també molta amargor. Tota aquesta barreja de moments i emocions no són gens […]

Després de tant de temps de la seva desaparició i d’haver vist tantes versions de les seves obres, encara impressiona la capacitat que Lorca tenia de posar en paraules les emocions femenines silenciades per una societat opressora. Com Yerma o les filles de Bernarda Alba, Rosita és una dona malaguanyada que ha de patir les conseqüències d’enganyar-se ella mateix amb la il·lusió d’un ideal de vida que mai arribarà. En aquesta posada en escena de Joan Ollé, s’ha optat pel preciosisme estètic i la lluminositat en contrast amb la foscor de la història. Així, com si d’una flor es tractés, Doña Rosita la soltera es va marcint al llarg dels seus tres actes amb la seva protagonista i la seva […]

Què tenia al cap en Walt Disney quan va crear l’univers de contes que, des de ben petits, ens ha embadalit? I una pregunta encara més important: què tenim nosaltres al cap, que avui en dia seguim buscant un príncep blau o una princesa desvalguda per a donar sentit a les nostres vides? Bienvenidos a la coñocracia és una declaració de principis en tota regla, sense embuts ni filtres. Una idea original amb un format brutal i enginyós, conduïda per dues actrius camaleòniques que ho podrien dir més alt, però no més clar: Las XL s’estimen tal com són, sense justificacions, sense peròs, sense etiquetes. Elles són pura energia, força, emoció, espontaneïtat i bogeria. Aquesta parella d’actrius arriba al Teatreneu […]

Definitivament crec que tenia l’expectativa molt alta, o potser és simplement deformació professional, o potser els creadors d’aquest esbojarrat club han hagut de rebaixar el to per arribar al gran públic. En sortir de l’espectacle vaig pensar: “irreverència mainstream”. La premissa és tan potent que et deixa a mitges… Magical History Club compta amb uns ingredients d’aquells que fan venir gana: una idea brutal, uns personatges únics i sobradament coneguts pel públic, interpretats per una colla d’actors boníssims (vull destacar especialment el brillant Queco Novell en el paper de Sigmund Freud) sota la direcció d’un dels dramaturgs/guionistes/directors a qui més respecto i admiro, Marc Crehuet, que ens regalava el gran text de El rei borni (imprescindible). La posada en escena, […]

Quan es compleixen deu anys de la mort de Bolaño, el cèlebre novel·lista torna a la cartellera barcelonina gràcies a l’adaptació escènica del seu debut literari, el qual va ser co-escrit amb García Porta ara fa 30 anys. Malgrat tractar-se d’un text difícil d’adaptar per al teatre, cal dir que Fèlix Pons se’n surt èxitosament, oferint-nos un muntatge carregat de ritme i explosió creativa en el que aconsegueix submergir-nos dins d’un món ple de disbauxa. En aquest sentit, Pons no dubta en utilitzar recursos audiovisuals que estan al servei de la dramaturgia i, fins i tot, algun proper al món cinematogràfic, tot donant cos i ànima a aquest complex muntatge. Així doncs, l’obra també compta amb una excel·lent banda sonora, […]

No sóc negre. Ni tinc trets orientals ni àrabs. Bé, una mica nord-saharians, potser sí. Tampoc he viscut en zones marginals on el racisme, la xenofòbia o, simplement, la violència es respiri al carrer. És per això que, fins avui, no coneixia què se sent quan et trobes envoltat per tres nois espantats, desorientats i perduts i tu ets la víctima de la seva ignorància. Tres nois que han mamat violència i ara suen odi. Un personatge mor a escena. Mai sabrem les raons. Mai sabrem quina és la llavor que arriba a impulsar a tres joves estúpids a creuar el llindar de la humanitat per convertir-se en assassins. Malgrat que els actors acusen certa falta d’experiència, amb una articulació […]

És molt possible que en aquesta ocasió –com en altres- no arribi a fer-me entendre, però vostès em comprendran. Seria, naturalment, una insensatesa dir qualsevol cosa respecte aquest espectacle estrafollat, però perquè no caiguin en l’enorme parany publicitari i de llumetes ho faré: la cosa és vulgar, frívola, intensament patètica, mancada d’imaginació, lamentable i molt avorrida. Almenys els tres primers quarts hora, que és el temps que alguns vam aguantar l’aixec. I pel que ara sé, tampoc va millorar gaire la resta del temps. No hi vagin, no llencin els diners, no perdin el temps. Però en cas que vulguin llençar els diners i perdre el seu temps preciós, deixin la intel·ligència reposant a casa.

Fa més de set anys que l’autor i actor francès Paul Dewandre va fer l’adaptació teatral del best-seller escrit per John Gray… i des de llavors s’ha representat ininterrompudament en els escenaris francesos. A partir d’aquesta adaptació Paco Mir la va traduir i adaptar fent una versió amb més components còmics i retallant la durada. L’any 2014 va ser estrenada al Poliorama amb Jordi Martínez. Aquesta és la tercera temporada d’aquesta producció, aquesta vegada en el Teatre Capitol i amb Jordi Díaz a l’escenari. Esperàvem trobar molts tòpics i hem trobat tots els tòpics, de fet tota la producció és un tòpic, des de la posada en escena on volen simular que estem en un curs de formació on el […]