Recomanacions

Sortir de la sala amb la sensació interna que el miracle encara és possible. Que encara n’hi ha, d’actors. I que tècnica, ofici i sang són al servei d’aquesta caixa provocadora i onírica que és l’escena. Felipe Cabezas es riu del personatge, de l’ofici i del públic a través de la vida i glòria d’un saltimbanqui famós: Tristano Martinelli. Creador de l’emblemàtic personatge d’Arlecchino al París del Cinquecento, la trajectòria de Martinelli és un exemple paradigmàtic de les llums i ombres que solquen la vida dels actors, tant a l’Europa tardorenaixentista com al món contemporani (les ganivetades de Felipe Cabezas a l’escena actual són delicioses; i molt agraïdes, atès l’autobombo oficialista). Les coses semblen no haver canviat gaire; potser són […]

El passat divendres dia 7 de Febrer vaig tenir l’honor d’anar a la re-estrena de l’obra Babet, cuina a tres veus al Versus Teatre. Per posar-vos en situació… la funció transcorre en un petit restaurant d’èxit on s’hi “canten” receptes molt peculiars: Per exemple, ¿Com s’elabora la confiança? ¿I la venjança?. Doncs a Babet ho pots descobrir de la mà de la companyia Les Cot (l’Anna Ponces, la Maria Viñas i l’Elia Corral). Personalment crec que la idea de Babet és molt original i diferent al que estem acostumats a veure avui en dia en les altres obres musicals. Aquí no veurem com una parella s’enamora, no veurem grans escenografies (tot transcorre a la cuina de Babet), ni hi haurà […]

Això és el que traspua la peça escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan, i sort dels tocs d’humor que ens deixen respirar, perquè la crítica és ferotge, i és que el xicot està molt emprenyat, i amb raó perquè les coses no han anat com s’esperava que anessin. Amb una escenografia sòbria, quasi res, i el joc de llums, ens ha regalat amb més de dues hores de monòleg —és un monòleg?— quan havia de durar una hora 25 minuts fent un repàs, desordenat, de la història d’Espanya des que ell va néixer, fins que se li van inflar les boles. Gran nit de teatre, monòleg, conferència interpretada… chi lo sà. Llegir més.

¿Dónde está Cheetah? ¿Que no sabes dónde está Cheetah? Pues mira, Cheetah ya se marchó de la selva. Se ha operado los labios y ahora es presidenta del PP catalán. Els Morancos són de visita a Barcelona. S’allotgen al Teatre Apolo. Un luxe -és l’opinió d’aquest humil espectador. Dues persones, un escenari pràcticament buit i més de dues hores de riures i riallades. Aquest espectacle (i aquesta parella d’humoristes) tenen molts mèrits. Però n’hi ha un d’irrefutable: aconsegueixen que cada rèplica -cada rèplica d’un espectacle de més de dues hores són moltes rèpliques- tingui com a resposta una enorme i descontrolada riallada del públic. Des del primer segon. El primer gag que deixa anar en César només sortir a l’escenari, […]

No és cap secret que les relacions de parella són un dels grans reptes dins de les nostres trajectòries vitals. No és fàcil fer encaixar dues personalitats diferents o comprendre a la persona que tenim al costat (o a un mateix). De fet, aquest és un tema recurrent en moltes pel·lícules, obres de teatre o novel·les, però no per això pot resultar menys interessant, suggerent i, fins i tot, fresc. Aquest és el cas de Pulmons, una obra que aprofundeix en les situacions quotidianes de la parella per parlar dels temes transcendents d’aquesta, tot utilitzant una estructura original, dinàmica i del tot encertada. Precisament, és aquesta forma d’explicar els moments més íntims la que la fa especial, assolint uns nivells […]

Dos curts, dues joies, dos autors escocesos, dos actors madrilenys, dos amics: l’adaptador i el director, dues llàgrimes que us cauran quan no podreu contenir la emoció pel que explica la mare… dos problemes i un sol motiu: les retallades. Val la pena no perdre’s aquest muntatge perquè és teatre-veritat de reivindicació, sincer, valent i de molta qualitat, i a més no és teatre car amb escenaris costosíssims i una pila d’actors a escena. És com aquells plats senzills que feia la meva àvia amb tres rals i en els que no podíem parar de sucar-hi pa de bons que eren. Només estarà en cartell quatre dies. Si podeu, no us la perdeu. Llegir més.

Sense cap mena de dubte, Yerma és una de les obres més angoixoses del teatre de Lorca. La història d’aquesta dona que no pot tenir fills farà, a finals del 2014, justament 80 anys que es va estrenar per primera vegada. Protagonitzada llavors per la mítica Margarida Xirgu, es tracta d’un viatge emocional des de l’opressió a la bogeria que requereix una gran valentia interpretativa. El muntatge dirigit pel desaparegut Miguel Narros (va ser la seva penúltima obra abans de morir l’any passat) està visualment a l’alçada de la grandiositat del seu text. Des de la vessant més clàssica, resulta estèticament molt satisfactòria amb belles imatges de conjunt, escenogràfiques i efectes (la pluja) que són l’embolcall perfecte per aquesta tragèdia. […]

Un fill mentider, endeutat fins a les celles i manipulat per una dona avariciosa. Un altre que, de tan bona persona que és, ha renunciat a viure la seva vida per a cuidar de la mare i, després de 15 anys, en comença a estar fart. Una mare prostrada al llit però sempre omnipresent, amb mala bava i que, per única amiga, té a una testimoni de Jehovà que la visita un cop per setmana. I una herència de 200.000€ i un pis d’aquells antics, amb sostres alts i rajola hidràulica modernista, a repartir entre tots dos quan la mare passi a millor vida. La solució a tots els mals sembla senzilla. O no? Una comèdia histriònica i amena, amb […]

Com als teatres de Londres, que et pots prendre la copa mentre veus l’espectacle, però a preus d’aquí i amb la diversió garantida, perquè Enlloc, Arizona són tres peces curtes que et faran somriure i riure obertament, però no són comedietes. És quelcom més complicat i elaborat amb personatges ben curiosos. Un assassí de merda que si les víctimes es posen a plorar no pot matar, o tres persones que esperen al mig del desert a la furgo que els portarà a la feina, o un policia en fase de malaltia terminal que no entén perquè la noia assassinada somriu… Bones actuacions dels quatre actors que van cobrint els diferents papers. Llegir més.

Més de 24 anys consecutius de permanència al West End londinenc avalen aquest musical de Willy Russell que ara arriba al Teatre del Raval en una versió més minimalista, però conservant part del mateix equip que ens ho va portar ara fa 20 anys. Cantants i actrius com Barbara Dickson, Angels Gonyalons o, fins i tot, la Spice girl Melanie C, entre moltes altres, han donat vida a la senyora Johnstone, paper que ara recau en mans de la cantant del grup “La porta dels somnis”, Virgínia Martínez. Sens dubte, aquest és un gran encert de càsting, ja que l’actriu confereix al personatge la dosi exacta de tendresa i força, tot transmetent la empatia que el personatge requereix, gràcies a […]

Les Antonietes ens serveixen aquest text de Txékhov llargament representat en un muntatge actual i fresc. Un treball d’adaptació fantàstic. Però van més enllà i, sense perdre el respecte per l’obra, han fet d’aquesta una proposta descarada, fins al punt que no els importa preguntar-se “on és en Teleguin?” quan l’actor que l’hauria de representar està encarnant un altre personatge. Un text que ens remet a la vida rural russa de finals del segle XIX. Tot passa en una hisenda on per circumstàncies varies es veuen obligats a compartir sostre una sèrie de persones que contínuament s’agredeixen a si mateixes i als que els envolten. Un drama quotidià a la russa manera o, en altres paraules, personatges que es deixen […]

Això és el que fan els adolescents de Jo Mai, la decebedora -és la opinió d’aquest humil espectador- proposta del dramaturg Iván Morales, que va entusiasmar la temporada passada amb Sé de un lugar i que ens proposa aquest cop una història i uns personatges -tot i la marginalitat del context- construïts a partir del postureo, un terme modern, usat en l’argot juvenil, que vindria a dir “preocupats de com se’ns veu, i poca cosa més”. Si la lluita històrica d’un adolescent ha de ser cridar al món que les coses han de ser diferents, des de la il·lusió o idealisme encara tendres dels primers anys, des de la fortalesa fresca “d’acabats d’arribar”, el director d’aquesta obra planteja uns adolescents […]

Quan vaig descobrir que feien un musical en honor a Sau vaig tenir molt clar que l’havia d’anar a veure, ja que des de ben petit he viscut amb les cançons del grup català de fons. Lamentablement les crítiques del musical no eren gaire bones i vaig anar a veure’l amb una miqueta de por. No obstant això, a mesura que avançava l’espectacle les meves pors anaven marxant. És cert que en general no hi ha grans ballarins ni cantants i potser aquí és on més fluixeja el musical, però jo vaig passar una molt bona estona i recomano veure’l. Si voleu saber més sobre la meva experiència al musical, consulteu-la aquí.

Els éssers humans som animals de costums. La majoria tenim una vida pautada, amb un horari i unes ocupacions predeterminades que complim amb precisió mínim durant cinc dies per setmana. Ens llevem i preparem per a anar a la feina, a l’escola o a atendre les nostres obligacions. Realitzem alguna activitat o encàrrec i tornem a casa per acabar la jornada amb la família, la parella o en solitud. L’endemà, tornem a començar de nou. De quan en quan, fugim d’aquesta normalitat per a donar-nos un capritx, gaudir de la nostra vida social o prendre’ns uns dies lliures. Però…i si amb això no en tinguéssim suficient? I si la nostra ànima ens demanés alguna cosa més? Dones com jo parteix […]

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.