Recomanacions

T’hauries de decidir perquè això de parlar és molt antiquat, una autèntica pèrdua de temps que hem de restar del nyaca nyaca. I és que els temps han canviat i ara ja no es porta això de fer coneixença i explicar-se coses, no estem a la prehistòria; ara es va més al grà. Amb aquest plantejament la Sandra Bravo ha muntat una dramatúrgia —dit així sembla una cosa horrorosa— molt bona, divertida i aprofita per fer una crítica dels temps de la immediatesa: tot ara i de pressa. Formidable l’actuació de Núria Florensa i Edgar Manjarrés dirigits per la mateixa autora. Miniteatres en estat pur. Aneu-hi, aneu-hi que ja feu tard.

Sí senyor, realisme màgic ben portat amb un excel·lent text de vegades trist perquè parla d’exilis, però amb un to amable i poètic a la vegada. Al escenari estan junts una parella que no s’havien vist mai i resulta que són del mateix lloc i es posen a recordar fets i gent de la seva pàtria i així trenen un seguit d’històries amb un llenguatge proper, tendre, màgic. Grandíssimes actuacions de la parella d’actors gràcies a la bona direcció de Lino Ferreira que ha sabut trobat el punt exacte per explicar un text magnífic de Arístides Vargas. Escenografia mínima però una il·luminació fantàstica que ha ajudat a tornar màgic el realisme. Tres dies són pocs per una obra tan bona.

Tu digues que l’estimes és senzilla en el seu plantejament i directa en la seva execució. Estem davant d’una clàssica comèdia d’embolics amb un únic objectiu: arrencar un somriure al públic i fer-li passar una bona estona en noranta minuts de teatre, ni més ni menys. I és ben cert que ho aconsegueix. Amb uns ingredients ben bàsics, Tu digues que l’estimes crea una trama amb cops d’efecte i algunes sorpreses que fan que el conjunt resulti molt entretingut i poc previsible. Si el que us agrada són les comèdies, us recomano que no us la perdeu. Més informació

Si devoreu novel·la negra, esteu enganxats a les sèries de policies o no podeu viure sense descobrir els secrets i els misteris de tots aquells que us envolten, no us podeu perdre La ratonera. No només perquè sigui un gran clàssic d’Agatha Christie sinó perquè alguna cosa ha de tenir un text per portar 62 anys a la cartellera londinenca. Al Teatre Apolo trobareu un repartiment amb moltes cares conegudes que donen vida a una sèrie de personatges (alguns de ben extravagants) que us faran dubtar de tot i de tothom. És cert que el muntatge sembla una mica massa esclau de la seva edat i que en alguns moments la posada en escena podria ser una mica més moderna, […]

Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral. D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment […]

Sí, però en direcció contrària. Aquesta obra anunciada pel Poliorama, l’han fet avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet i els que hi hem anat n’hem sortit ben arreglats, molts de nosaltres jurant en arameu. Boadella, Cabanes i Fontseré són els responsable de la dramatúrgia (potineig) del text de Cervantes i s’han quedat descansats. A part de l’escenografia, que està força bé, la resta és lamentable. El Ramon Fontseré i la Pilar Sáez, els gossos, han fet cares, moviments i posturetes com per avorrir a la humanitat i els dos personatges restants han fet ús i abús de les màscares de tota la vida. Ha sigut una vergonya.

No tinc sort quan he anat a veure les últimes obres al Tantarantana. Aquest cop amb Nuestra señora de las nubes. Tot que em sembla millor que l’anterior muntatge que he vist, no acabo de connectar. Tot i que sembla que ha estat un èxit aclaparador a Madrid!, encara es nota la distància. Comencem amb un text sobre l’exili força bé, sembla que anem per bon camí. Parlant de la nostàlgia que dues persones que es retroben i que són d’un país anomenat Nuestra señora de las nubes. Amb diferents escenes i diferents personatges ens expliquen la seva situació personal. Tot i que no acaba de quallar. Hi ha algun moment divertit i que el públic semblava agraït. Amb tot […]

Realment només d’entrar se sent una forta olor de cera, però és clar, ens acaben d’introduir en una església, però ja no hi queda ningú, ni el mossèn que se n’ha anat a veure la tele. No és estrany que dues estàtues, la Verge Maria i Sant Francesc d’Assís la facin petar, porten anys i anys damunt la peanya i s’avorreixen. Un altre curt gamberro sobre religió, desmitificant les coses més sagrades amb gràcia i dues molt bones interpretacions. No us perdeu aquest cicle que parla de religió, puresa, castedat… vaja, ni de conya (vull dir que ni de conya parla de tot això)

Hi ha persones amb les que val més anar-hi en compte, ni que siguin monges. Només diré que la protagonista ho és i està a la presó; perquè? Ja ho anireu veient, però alguna cosa gruixuda devia fer, doncs fins i tot va emmanillada. Rep la visita d’una companya de convent i xerren… i van sortint coses… Un curt boníssim. Sembla mentida que només amb quinze minuts es puguin dir tantes coses i tan divertides. Actuacions genials.

Sí, perquè un dels aconteixements més importants de la història de la humanitat, resulta que està basat en una infidelitat, i com la majoria d’aquests tipus d’enganys només el coneixen la parella implicada i ara un d’ells diu que no pot guardar per més temps el secret, que la pressió que sent no el deixa viure. Curt molt bo dintre de la temàtica del mes Ni Virgen ni Santo, sobre religió. Ja se sap, després de la disbauxa del carnaval, ara toca la puresa i la castedat… més o menys.

Moltes vegades al llarg dels segles s’ha assenyalat a genis de la filosofia com a bojos de personalitat excèntrica. En la majoria d’aquestes situacions, es tractava d’homes avançats al seu temps la societat dels quals no acceptava les seves idees revolucionàries. D’altres, malauradament, tot i la seva genialitat innegable, van ser intel·lectuals que van acabar traspassant el límits del seny per enfonsar-se, cada cop més, en les seves obsessions malaltisses. Propera a casos com el del deliri paranoic de Nietzsche o la demència senil de Kant, Ritter, Dene, Voss / Retorn tracta el drama vital de Ludwig Wittgenstein, pensador austríac, matemàtic i lingüista que va acabar els seus dies entrant i sortint d’un centre psiquiàtric. Escrita per Thomas Bernhard, l’obra […]

Nit d’estrena. Arribo tard. Entro i no recordo el títol de l’obra. 70 minuts. Surto i em sento fascinat. Em llenço a agafar el darrer dossier de premsa que queda: Nuestra Señora de las Nubes. Sí, això m’havia quedat clar. El poble màgic d’on surten els personatges que es passegen pels diferents paratges que composen l’obra. Un director (Lino Ferreira) i dos actors (Inma Nieto i Julio Cortázar), tots ells integrants de la Companyia Teatro de la Abadía. L’autor… argentí. És clar! Nuestra Señora de las Nubes és el lloc d’on venim tots, del qual marxem per explorar el món i al qual tornem per reposar, per retrobar-nos amb el que sempre ha estat nostre. S’hi arriba per la carretera […]

Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se’t trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven “declamant”; d’acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L’entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L’escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del […]

De vegades, en sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en […]

1994: JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados) 2010: JESP (Jóvenes Emigrantes Sobradamente Preparados) 2013: GM (Generació de Merda) L’any 1994 una casa de cotxes va fer servir el primer acrònim en una campanya publicitària per definir una tongada, la dels 70-80, que es perfilava com la gran promesa que lideraria un país (el que fos), en un moment d’exaltat creixement, cap a l’èxtasi humà i tecnològic. El moment era únic: un paradigma social de llibertats inèdit que oferia l’oportunitat a les noves riuades juvenils de viure i formar-se tècnica i humanament com mai abans s’havia vist, en universitats, escoles d’idiomes i de postgrau, amb beques i programes internacionals. Un futur prometedor. Érem a les portes de la societat del súper-benestar. Quina […]