Recomanacions

Hi ha coses que val més deixar-les com estan, especialment quan són un clàssic, i Dinner for One ho és. Passar-lo de 14 minuts a 60 i, especialment, suprimir els seus millors gags i canviar el final ha estat l’error que han comés els de Escapade Theatre Company. A més al allargar l’obra han hagut d’afegir-hi coses que han trencat el ritme i el fil de la borratxera del majordom James, adquirida a base de brindis continuats ocupant el lloc d’uns personatges morts de fa anys. Al canviar el final, la frase lei motive the same procedure ha perdut tota la força. Llàstima.

Les operetes d’Offenbach són divertides, disparatades, crítiques i entretingudes. Partint d’aquest punt, la jove Companyia Bratislava en fa una versió molt escurçada però magnífica. Quatre actors transvestits juguen tots els papers de l’auca (fins i tot el d’orquesta espontània!), i expliquen a ritme d’engaxoses cançons els deliris viciosos d’una duquessa guerrera que enviarà a la mort qui calgui per tal de fer-se el soldat de qui s’ha encapritxat. La posada en escena és austera però imaginativa, i els originals tocats et sorpendran (quants catxarros de cuina surten al llarg de tota la funció?). Si vols veure un espectacle que et faci somriure i sortir de la sala fent saltirons, ves a conèixer la Duquessa de Gerolstein.

La publicitat té una gran influència en la societat i, en conseqüència, algún tipus de poder sobre nosaltres. Així doncs, no és d’estranyar que les companyies anunciants inverteixin molts recursos en les seves campanyes publicitàries, utilizant els focus groups per tal de valorar-les. Precisament, aquest és el suggerent punt de partida de l’obra que es presenta a la Flyhard i a partir del qual s’anirà embolicant una trama que barreja hàbilment la comèdia amb el thriller. Un dels punts forts de l’obra és el seu ritme frenètic, ben marcat des de la direcció i ben portat pels quatre actors. A més, els personatges estan ben dibuixats per Alberto Ramos, que gràcies als seus diàlegs i a les situacions plantejades, aconsegueix […]

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, […]

La gran duquessa de Gerolstein va ser la meva primera opereta. Mai no n’havia vist cap i he de dir que la vaig gaudir molt. Al cap i a la fi, no és pas tant diferent d’un musical (de fet, l’òpera buffa i el musical són parents). A La gran duquessa de Gerolstein trobem un argument de comèdia estripada, unes cançons memorables, una posada en escena original i molt ben trobada, i un planter d’actors preparats que s’atreveixen a cantar sense micros i acompanyats només d’un piano (o un acordió). Francament, quan vaig entrar al teatre no sabia què esperar, però vaig sortir-ne entusiasmada. Un muntatge molt recomanable en tots els sentits. Us sorprendrà. Més informació

Qui pensi que Germans de sang és un d’aquells musicals faraònics que només funcionen en grans teatres, s’equivoca. Qui cregui que ha passat de moda, s’equivoca també. I qui pugui sospitar que un muntatge així se sosté només sobre les espatlles d’un únic actor comet un error imperdonable. Germans de sang és molt més que la suma de les seves parts i, en aquest cas, té tots els números per tornar a convertir-se en un clàssic. Ricard Reguant li ha fet un rentat de cara al seu èxit de 1994 per a conservar-ne l’essència. Un piano, arranjaments senzills i unes protagonistes femenines que brillen amb llum pròpia. Virgínia Martínez i Isa Mateu conformen una parella Johnstone-Lyons ideal i emocionen fins […]

A finals del segle XIX, Ibsen va escriure aquest text que pot ser considerat com una de les millors reflexions teatrals que s’han fet sobre la psicologia social. En aquest, l’autor disseccionava el concepte de massa social i el funcionament de les col·lectivitats enfront la individualitat, a partir d’un entorn controlat per alguns dels diferents tipus de poders socials presents a la societat, com pot ser el polític, l’econòmic o el del mitjans de comunicació. Així doncs, com es pot comprovar, la història escrita per Ibsen és plenament vigent avui en dia i, per aquest motiu, la versió que se’ns presenta es troba emmarcada en una temporalitat actual, sense que això arribi a grinyolar en cap moment durant la representació, […]

Un llarg títol per a una petita obra (en durada, que no en dimensió) que transita de manera ben calculada des d’una exuberància inicial i grollera cap a un final seré i íntim: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Així titul·la Damián Cervantes aquest experiment teatral que pensa, aquest humil espectador, fa molt i molt bé a la cartellera barcelonina. Perquè és una aposta que sacseja els pulmons del públic. Perquè el diafragma es contrau durant la fantàstica primera escena de ritme trepidant, d’una força emocional i vocal que no demana disculpes ni permís per molestar. Perquè hi ha espai per a l’humor, tan necessari i balsàmic, a l’hora de […]

Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d’abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d’or no se n’escapa pas, sinó que porta l’estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d’històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort… I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que […]

Perquè sí, el que han fet fins avui al Almeria és una faula, de les de veritat, amb animals com a personatges. Tres vaques a punt de ser sacrificades s’escapen de l’escorxador i tasten, encara que breument, la llibertat. Denise Duncan ha utilitzat aquest fet real per dir el que pensa d’algunes coses i ho ha fet de la mà de Joan Arqué, director i Pablo Miranda, Magda Puig i Lavinia Vila, actors, tots magnífics. Amb una molt bona posada en escena, senzilla, però bona, hem vist unes vaques il·lusionades, acollonides, i fins i tot filòsofes: “el pitjor de les coses dolentes que fan els dolents, és el silenci dels bons”. Toma… Ah! no hi busqueu referències orwellianes, les coses […]

La posada en escena d’un bon text no és mai una tasca fàcil. En el cas de la peculiar obra El drac d’or escrita per Roland Schimmelpfenning existia el perill d’enfonsar-se en el caos i la densitat de la dramatúrgia típicament alemanya. No obstant, Moisès Maicas ha dirigit la peça amb intel·ligència, alleugerant còmicament la seva ànima tràgica i la seva buidor existencial, i dotant-la d’un ritme i uns jocs teatrals que la dinamitzen totalment. La història gira entorn a uns immigrants il·legals que treballen en un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, els seus clients i d’altres personatges del barri. L’estil de narració fragmentada, amb un marcat to literari, fa que costi entrar en aquest univers de faules i precarietat […]

Això és el que hi ha al bar del Microteatres; un ambient agradable i les copes a bon preu, però és que a dins hi ha premi. És on hi ha les quatre micro-sales on fan les micro-obres, on l’únic que no és micro són els professionals, actors, directors, etc… S’hi poden veure fins a vuit peces d’aproximadament 15 minuts, que et poden agradar més o menys, però hi ha una idea que és molt bona i sembla que funciona: peces curtes i variades. La d’avui m’ha agradat. Tres col·legues més penjats que un fuet —perquè celebrem el cap d’any el dia 28?, és la primera frase que diuen— es fan propòsits per l’any que comença o, en el seu […]

És ara un bon moment? Estem realment preparats? No ens estarem precipitant? Respira… I si no me l’estimo? Estem pensant en crear vida, ens n’adonem realment de la importància del que això representa? No serà pas un caprici? Relaxa’t… El meu cos canviarà, la nostra relació es veurà afectada? Seré un bon pare? És ètic portar una altra persona perduda en aquest món de merda? Deixa’m un minut per a pensar… La productora teatral Sixto Paz ens planteja la que podria ser la decisió més important d’una parella. Un llit, una dona i un home. Al seu voltant gira el conjunt de pors, anhels, preocupacions, il·lusions i dubtes que la ment humana es pot arribar a plantejar a l’hora de […]

Perquè la innocència guanya la partida, perquè hi ha persones que viuen una vida de “segona mà” que no els satisfà perquè de sobte un tercer els ha obert els ulls quan semblava que buscaven una altra cosa… Amb una escenografia senzilla però molt ben resolta, bon vestuari i il·luminació, l’obra de Marc Artigau avança amb seguretat cap al final amb els tres actors clavant el paper. La Sala Tallers plena, el públic aplaudint… perquè, doncs, només estarà en cartell cinc dies? Segur que hi ha una explicació, però si no me la diuen jo no ho veig clar i penso: quin malbaratament! Llegir més.

El món d’Internet i les noves possibilitats de comunicació no solament han canviat radicalment les nostres vides sinó que, poc a poc, també la nostra manera de relacionar-nos amb la televisió, el cinema i el teatre. Ball d’hivern de Jordi Pérez i Soldevila no és el primer espectacle en integrar d’alguna manera la interacció virtual amb el públic, però, en canvi, sí resulta força original el fet que un dels personatges contesti i comenti amb els espectadors el que li està passant a escena. Aquesta manera d’estar dins i estar fora al mateix temps és, d’una banda, un reflex del lloc on se sent el públic a vegades i, d’altra, l’espai social que ocupem al món actual, on som subjecte […]