Recomanacions

La frescor i l’actualitat que desprèn el musical T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré és molt necessària en els temps actuals. Des del primer moment, es crea un ambient empàtic portat per la interpretació de diferents moments de la vida més mundana i quotidiana, i amanit amb grans dosis de bon humor i algun toc d’ironia. En aquest musical l’espectador, abans o després, se sentirà reflectit en el que està veient: la primera cita, un sopar amb els futurs sogres, el matrimoni, l’arribada dels nens, les vacances en família… I tot i faltar, com el propi equip del musical ens reconeix, escenes relacionades amb una realitat de l’amor no vista fins ara, les parelles homosexuals; això també tindrà cabuda a […]

Després de veure aquest Caballero de Olmedo, un s’adona de que Lluís Pasqual torna a estar en plena forma. Després de l’encert total de l’any passat amb Els feréstecs, ara tenim la oportunitat de veure com juga amb un text “sagrat” de Lope i com el potineja per acabar donant-nos un espectacle ple de poesia i d’idees, la majoria molt encertades. I és que trobo molt saludable la dessacralització d’una obra com aquesta, ja que a vegades el teatre del segle d’or sembla un compartiment intocable i poc donat a versions, reinterpretacions i actualitzacions. Hem vist molts Shakespeares en texans, o ambientats en qualsevol indret, època o circumstància…, però quantes vegades ho hem vist amb un Lope? O amb un […]

Molt em temo que no coincideixo amb l’entusiasme generalitzat davant la nova aventura de Broggi, Manrique i companyia. I els que em coneixen saben que sempre m’he declarat incondicional d’aquesta parella, tant junts com per separat. Però aquesta vegada, per mi, no l’han encertat. L’orfe del clan dels Zhao m’ha resultat lenta, avorrida i llunyana, molt llunyana. No he aconseguit empatitzar ni emocionar-me amb res del que passava en escena. Malgrat les interpretacions (que són excel·lents) i la posada en escena (que és preciosa) la historia que transcorre durant les més de dues hores que dura la funció no m’ha produit ni fred ni calor. Això sí, la ovació tancada que ha rebut al final segurament indica que la meva […]

Generació de merda és com aquelles pel·licules de diumenge a la tarda que, tot i tenir els seus defectes, aconsegueixen enganxar-nos, entretenir-nos i arrencar-nos un somriure. La situació de la generació que ronda els trenta és l’excusa perfecta perquè Xavi Morató demostri la seva habilitat amb la creació de gags. Perquè aquest és el plat fort d’aquest musical, els gags i els acudits ben trobats, que ens fan riure en identificar-nos amb el que passa sobre l’escenari. És cert que la trama no és res de l’altre món (de fet és més aviat fluixeta) però tampoc no és pretén cap altra cosa. Generació de merda és ben conscient de les seves limitacions i aquesta és precisament una de les seves […]

Els mecanismes de la comèdia, des de sempre, han estat gairebé un misteri per aquells que han volgut estudiar què és el que fa riure i per què. El debat és complex però sembla que l’intuïció i certes tècniques i trucs hi tenen molt a veure. Toc, toc és una comèdia que, desmitificant el misteri, funciona construint sobre l’il·lusió de que fer riure no és tan difícil com ens pensem (tot i que ho sigui). Escrita per Laurent Baffie i dirigida per Esteve Ferrer, l’espectacle aposta per l’humor més extern basat en tics, acudits visuals, running gags i jocs de paraules amb la (raonable) justificació de que és el que el text li demana. Això divertirà més o menys depenent […]

Aquells que se sentin decebuts després de veure La ratonera és que mai han llegit res d’Agatha Christie o bé, directament, no els agrada i, potser, no ho sabien. L’escriptora anglesa nascuda al 1890, va publicar gairebé 80 novel·les i desenes d’històries breus on repetia una vegada i una altra el mateix mecanisme fins arribar a convertir-lo en un veritable subgènere: el whodunit (Qui ho ha fet?). Plantejat com un joc, es tracta de presentar-nos un assassinat, una sèrie de personatges sospitosos i tot un seguit d’indicis que ens ajudaran a endevinar (o no) qui ha estat el culpable. Aquesta vessant de la ficció policíaca posa en primer terme l’enigma, per davant, fins i tot, de la coherència i la […]

El vincle entre el professor i el noi silenciós així com el vincle amb els qui l’envolten. Aquest cop parlem de relacions. Relació entre mestre i alumne, sobre pares i fills, sobre persones en general. Un muntatge intens, intel·ligent i amb un punt d’humor. Ens trobem amb un magnífic retrat de la situació educatiu d’avui en dia. La relació entre mestre i alumne, i el combat que hi ha entre ells. En mig d’aquesta relació tenim la situació de la família en l’ull de l’huracà i la relació amb la dóna del mestre. La crítica del sistema educatiu es veu directament en la frase que diu: “Los bárbaros ya están aquí, en nuestras aulas” Un gran treball d’un actor jove,que […]

Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres? Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de […]

Traïcions, enganys, repressió, homosexualitat, llibertinatge, pedofília… tots aquests temes són abordats en aquesta obra on la directora Glòria Balanyà realitza el curiós experiment de reflectir trets psicològics dels personatges a través d’aspectes formals com poden ser el vestuari, la fisonomia o el gènere de l’actor que l’interpreta. Destacar l’excel·lent feina dels actors! Els passatges més monstruosos són descrits amb humor delirant, mentre que les situacions més còmiques són narrades amb dramatisme histriònic. I cap d’aquestes decisions semblen fruit d’una ment capriciosa o trivialment provocadora, sinó que s’entenen com a part d’un dispositiu que vol integrar-se com a part del missatge de l’obra; l’absurda tossudesa de l’home en la seva incansable insistència en forçar una homogeneïtat impossible, doncs no han nascut […]

“Generació de merda”, un musical que analitza de cap a peus la vida actual dels joves. Per exemple, a l’obra es diuen frases com “Son els més preparats però no els serveix de res“… Una veritat com un temple, no creieu? Bé, jo crec que l’obra a banda de mostrar un problema real (La crisis ha afectat a la majoria de joves espanyols), pretén posar-nos una mica en situació a tots perquè d’alguna manera prenguem consciència. És allò que diuen que fins que algú de fora no et canta les quaranta, tu no te’n adones realment de la gravetat del assumpte. Crec que és bastant fàcil identificar-te en algún dels arguments de l’obra, no cal que sigui en el tema […]

La tercera onada va ser un experiment real que va dur a terme el professor d’història Ron Jones en un institut de secundària de California al 1967. L’objectiu era demostrar que les societats lliures i obertes també són susceptibles de caure en la temptació de moviments autoritaris i dictatorials. A diferència de les adaptacions literàries i cinematogràfiques que s’han fet anteriorment, Ignació García May i Marc Montserrat Drukker, autor i director de l’espectacle respectivament, han decidit mostrar els fets de la manera més fidel possible, sense necessitat d’assolir cap clímax tràgic ni derivar la trama cap al thriller, conscients de que la realitat en sí ja és prou esfereïdora. Recolzats sobre un magnífic planter de joves actors i actrius, l’obra […]

Admetem-‘ho: d’una manera o una altra, tots hem desitjat alguna vegada enviar-ho tot a la merda. Desprendre’ns de les convencions socials, enviar el jefe on es mereix, oblidar-nos de les obligacions, viure amb lo puesto i passar-nos el dia fent el boig o tancats a un apartament amb aquella persona que ens torna bojos. Abandonar-nos a una vida de paradisos artificials, com els bohemis parisencs, sense conseqüències ni preocupacions. I hi ha un plaer estrany en deixar-nos endur per la història d’algú que viu així, i quan l’Àngel i l’Ana ho fan, interpretats amb tanta energia pel Nao i la Claudia, és com si ens alliberessin una mica a nosaltres mateixos de la nostra realitat. La llum, els micròfons, la […]

Aquest cop hem anat a l’estrena, ple de gom a gom per poder veure la última obra (es pot dir rodona) de la Perla 29. Aquest cop basada en una obra clàssica xinesa que apropa la història d’un orfe i la venjança de la seva família. El fet que la trama succeeix en l’escenari central, tot cobert de sorra (marca de la casa) i els actors sortint i entrant per tots els racons apropa molt al públic. S’ha de dir que la il·luminació i el joc de llums i projeccions ha estat molt treballat. Fins i tot en el punt d’entrar al Palau de les 100 portes i la lectura del manuscrit final. En un primer moment, vaig creure que […]

Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l’aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l’obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s’acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l’abstracció de El público… Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d’aparença senzilla però molt complicada a l’hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt […]

El primer que cal destacar és l’actuació dels quatre actors, molt joves, i amb moltes ganes. Personalment, el problema que hi he trobat és que han de defensar personatges estereotípics, i tot i que alguns son més rodons que altres, la trama és força previsible. El disseny de l’espai em sembla molt encertat, sobretot per la llum, però sembla que els pocs metres quadrats no siguin suficient per reflectir la violència i la fúria. Se’ls fa petit, i a vegades dóna la impressió que l’atrezzo (majoritàriament llaunes de cervesa) els distreu més que no pas recolzar-los en transmetre un text dur i complex. Kyla té la força en la cruesa i la fredor, però, en el meu cas, m’ha transmès […]