Recomanacions

El gènere musical està d’enhorabona, ara mateix sembla que a la ciutat està ressorgint el gènere amb força, i esperem que el públic ho valori i vagi a veure totes les propostes que van apareixent a múltiples sales de la ciutat. Una de les sobres que us vull recomanar es La Gran Duquessa de Gerolstein. Una opereta satírica de Jaques Offenbach, (Autor de La Perritxola, La Bella Helena…) que es pot veure al Teatre Almeria (C/ Sant lluís 64, Metro: Joanic) i que es una demostració total i absoluta de talent, humor i grans dots interpretatives que agradaran a grans i petits. L’obra parla del militarisme, el poder, l’amor i la corrupció amb cançons d’aquelles que se’t queden enganxades al […]

A mig camí entre la comèdia francesa més ortodoxa i les trames d’embolics influència dels autors italians del segle XVI, el teatre de Pierre de Marivaux es va fer molt popular gràcies a les seves peces de tripijocs amorosos i crítica social i moral. El joc de l’amor i de l’atzar (1730) és, juntament amb La doble inconstància, la seva obra més coneguda tot i que, com a dramaturg, la seva figura ha quedat desdibuixada en el temps darrere de la del seu compatriota Molière. L’espectacle està dirigit amb elegància i molt bon gust per Josep Maria Flotats que torna al Teatre Nacional de Catalunya 17 anys després de la seva polèmica destitució. La proposta és molt respectuosa amb l’esperit […]

La versió de Carmen! que podem veure en el Almeria Teatre és una adaptació una tant arrisca de la clàssica òpera de Bizet. La història de la passional Carmen es trasllada a l’actualitat, situant l’acció de l’obra en una zona de polígon, centrada en una discoteca i les circumstàncies que l’envolten (drogues, baralles, amors i desamors…). Si alguna cosa destaca per sobre de tot en aquesta aposta són dos elements: el primer és la protagonista, l’actriu Patricia Paisal, que dóna vida a una Carmen passional, enèrgica i amb una veu sublim que està a l’altura de la història i que emociona al públic.I el segon element és l’orquestra, situada en l’escenari, composta per una dotzena de músics, la labor dels […]

Si ben aquesta versió de La Duquessa de Gerolstein es tracta d’un espectacle de petit format, amb una escenografia austera, segons es va desgranant l’obra, veiem com els quatre joves actors han aconseguit realitzar una adaptació en la qual tot està pensat, i cada element, cobra un sentit crític bastant potent en contra del militarisme irreflexiu i la parafernalia militar. Els poders i capritxos s’entremesclen gràcies a la seva protagonista, una tirànica duquessa que provoca la guerra perquè s’avorreix i que fa actuar al seu antull a tothom que li envolta. Amb unes veus esplèndides, amb esment especial a l’Anna Sorra, i una interpretació bastant aconseguida, en la qual el travestisme és la nota predominant -és Albert Ruiz, l’únic noi, […]

En Lo Tuyo y Lo Mío Karen Gutiérrez i Manuel Ramos, juntament amb Didac Flores Rovira al piano, són els encarregats de donar vida a un espectacle musical diferent, en el qual una parella d’enamorats es comunica únicament a través de cançons. Potser no és una idea tan original, però han sabut arriscar, escollint la cançó adequada per a cada moment i unint-les a través d’un argument que encara que simple està molt bé filat; i és que cantar 75 cançons en 75 minuts sense intercalar cap diàleg parlat al mig, té el seu mèrit. A ritme de pop, rock, rancheras, coples, salsa, i fins i tot música disco, va sorgint una història d’amor que va enganxant al públic, al […]

Losers és una de les millors comèdies que he vist darrerament. D’aquelles que et fan riure fins que et cauen les llàgrimes i et fan oblidar de tot. Marta Buchaca signa un text rodó, ple de situacions còmiques i amb una parella protagonista difícil d’oblidar. La Sandra i en Manel (magistralment interpretats per l’Alba Florejachs i en Jordi Díaz) son com tu i com jo, humans plens de contradiccions i problemes que segueixen buscant la felicitat malgrat no haver aconseguit encara tot allò que se suposa que cal per ser algú en aquesta vida. Amb un ritme perfecte, gags antològics i una increïble Alba Florejachs, Losers és una d’aquelles obres que et fa sortir del teatre amb un somriure de […]

La influència de la comèdia romàntica nord-americana en el nostre teatre és un fenomen que ja ve de lluny. Obres com Smiley de Guillem Clua o, en el circuit més independent, Esperanto-te de Gabriel Córdoba ja explotaven amb força destresa els trets més característics d’aquest subgènere cinematogràfic, en aquests casos, traslladant-lo al món gai. Amb Losers, la dramaturga i directora Marta Buchaca planteja una jugada similar, partint de l’estructura “noi coneix a noia” i aportant com a únic al·licient, més enllà de la diversió, una pinzellada del que passa més enllà del primer petó, quan ja no és tot de color de rosa. L’obra resulta molt divertida gràcies als seus magnífics diàlegs i la interpretació de la superba Alba Florejachs […]

Basada en la novel·la de l’escriptor Prosper Mérimée, Carmen de Georges Bizet és, probablement, l’òpera francesa més coneguda de tots els temps. La companyia Gataro parteix d’aquest material que data del 1875 per oferir-nos una versió modernitzada on l’acció es trasllada a una estètica i escenaris actuals. D’aquesta manera, la Carmen! que proposen Victor Alvaro (director escènic) i Xavier Torras (director musical) es mou entre discoteques i polígons industrials, canta en català i vesteix com una autèntica “xoni”. Aquesta provocadora translació, una mica amb l’esperit amb que West Side Story adaptava Romeu i Julieta, resulta a priori força estimulant. La traducció de les lletres de les cançons està molt ben feta i és, de llarg, la part més elaborada d’aquesta […]

Moltes de les obres teatrals, novel·les o narracions del segle XIX han envellit malament, o ens han arribat envoltades d’un tuf de naftalina i perfum antic. Potser pel mal ús que d’elles se’n va fer en el segle XX, potser per l’immobilisme al que les van sotmetre les versions operístiques… Però si les despullem d’artificis o anacronismes, la paraula nua es defensa per si sola i encara fa arribar històries, personatges i relacions humanes prou interessants. El que han fet a La Seca amb La Dama de les Camèlies, una peça que semblava més de museu que de teatre, és realment digne d’admirar. Desafiant modes, i sense cap mena de complexe, Hermann Bonnin (direcció) i Sabine Dufrenoy (dramatúrgia) han fet […]

David Ordinas i Pablo Puyol, dos artistes consagrats en el musical amb llargues carreres tant en Teatre, Televisió o Cine, arriben al Raval amb un format molt més petit del que estem acostumats a veure quan ells són a escena. Dos actors i una guitarra capaços de riures d’ells mateixos sense límit. Un espectacle en el que no saps fins a quin punt estan parlant d’ells o és pura ficció, són ells, ells en situacions boges i segurament en més d’una situació real que es confón entre tant surrealisme passat de voltes. Un espectacle fresc i molt viu, es riuen de la seva situació actual, de si realment estan “Venidos a menos” de les seves carreres però sel’s veu vius […]

Els simpàtics aliens del planeta Voca arriben a la Terra per regalar-nos amb la seva música i els seus sons i recarregar la bateria de la seva nau espacial per poder tornar al seu planeta, situat en algun punt llunyà per darrera del Sol (!). Recorden aquells discos recopilació anomenats Boom 2, 3, 4… 5 (El disco de los éxitos) que recollien algunes de les cançons més punxades a les radiofòrmules i incloïen també un medley on s’empastaven tots els temes amb un beatbox que aconseguia fer-ho sonar tot igual? Doncs bé: això és l’espectacle dels Voca People. Unes veus prodigioses, les d’aquests aliens, que interpreten un interminable popurri a capella de melodies que repassen des de bandes sonores del […]

És difícil no encertar-la amb Goldoni, ja que la fusteria teatral que hi ha al darrera de totes les seves obres fa que s’aguantin sempre de peu. Si a sobre es fa amb el gust i la mà esquerra que el Lliure ha sabut imprimir a molts clàssics, el resultat és una joia de gran valor que segurament deixarà empremta a la història del teatre barceloní i, sobretot, a la carrera de Lluís Pasqual. El joc és senzill: personatges fortament emparentats amb la comèdia de l’art, però amb tota la riquesa de matisos que imposaria Goldoni; un argument filat a base de malentesos; un casori emparaulat i uns acudits que provenen de la gestualitat i els modismes orals. Tot plegat […]

El pes del plom és d’aquesta espècie en perill d’extinció que es diu art compromès. Ni només informació, ni pur entreteniment: alguna cosa enmig, una lluita constant i un equilibri difícil, però possible. La problemàtica de la indústria de les armes és coneguda, però forma part dels temes de violència nord-sud (d’aquests tipus de violència no física dels que no parlem) contra els quals estem vacunats: sempre hi són i, per tant, no són notícia. És complicat tractar-los sense caure en tòpics i victimismes, però La Virgueria ens demostra que complicat no significa impossible: cal una trama ben rodona, un text esculpit amb cura i uns moviments igual de treballats, i uns actors conscienciats i valents. Les seves interpretacions són […]

Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d’obra. A la segona escena, en canvi, l’espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d’aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l’autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d’aquestes trobades fortuïtes. Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per […]

El realisme va ser un corrent artístic de mitjans del segle XIX que va suposar tota una ruptura formal i estètica amb la grandiloqüència del romanticisme. En literatura, La dama de les camèlies (1848) es considera una de les primeres novel·les que van formar part d’aquesta transició. Inspirada en un fet real, l’obra d’Alexandre Dumas (fill) no era una història fàcil de traslladar a escena, com passa amb gairebé qualsevol text narratiu. Malgrat això, l’adaptació de Sabine Dufrenoy ha aconseguit respectar l’esperit del material original sense que la posada en escena (amb direcció de Hermann Bonnín) es vegi afectada de manca de teatralitat. El gran drama de Marguerite Gautier (interpretada per Nausicaa Bonnín), jove cortesana de París paradigma de les […]