Recomanacions

Penso que Ollé ha patinat amb aquesta Doña Rosita, doncs García Lorca és un autor molt especial que beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes, tenen una intensitat que aflora de les entranyes i els atavismes més profunds, i en el cas que ens ocupa, els dos primers actes els ha frivolitzat. Fins al tercer, quan les coses ja estan resoltes (mal resoltes) la peça no agafa el to. el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana. De l’elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius: Arànega, Elias i Navas i del trio Mercè Arànega els ha robat la funció, però […]

Deia Jerzy Grotowski que és impossible expressar-se mitjançant l’anarquia. Segons el mestre polonès, el veritable procés creatiu neix de la disciplina. La companyia Bojum Teatre, d’alguna manera fent honor a aquestes paraules, ha construït un univers gestual impecable, ric, perfectament executat, gairebé hipnòtic anomenat Masticació. El treball físic dels actors i les actrius és francament excepcional, així com la direcció de Montse Bonet que ha sabut coordinar una sèrie de petites propostes corporals aconseguint que tot sumi i que, del que es fa, no sobri res. L’obra ens trasllada a un cementiri on els morts per una nit reprenen la respiració, el moviment, la paraula i el desig, responent potser a la crida d’algun ritual ancestral. El text original de […]

Sembla ser que un tret característic de la nova onada de pel·lícules, sèries i obres de teatre en aquest principi de segle és la barreja de gèneres. Sobre els nostres escenaris hem pogut gaudir de textos signats per Javier Daulte o Jordi Galceran, per citar només dos exemples, on combinant diferents registres narratius s’obtenien nous camins que donaven aire fresc a les seves històries. D’entrada, Coaching aparenta tenir la intenció de ser un d’aquests productes mixtes que, amb els mecanismes adequats, donen molt bons resultats. A mig camí entre el thriller polític, la comèdia d’embolics, la sàtira social i la paròdia, la veritat és que l’espectacle acaba trobant la seva feblesa en el que hauria de ser el seu punt […]

La Universitat Internacional de La Rioja és productora i distribuïdora d’aquest espectacle. Sorprenent i grata noticia de la que, tant de bo, prenguin nota moltes universitats de la resta de l’estat. Ho fan, expliquen, com a acció d’enriquiment cultural perquè alumnes, exalumnes i professors puguin participar d’activitats col·lectives fora de l’àmbit acadèmic. Chapeau. Porten fins al Teatre BARTS un text suposadament de Shakespeare que, en realitat, no és ben bé de Shakespeare, sinó que es tracta d’una peça escrita a moltes mans on Shakespeare podria haver afegit algunes pàgines. Una singular producció amb un cartell que, per començar, despista una mica, doncs es tracta d’un disseny modern que convida a pensar en una proposta contemporània, conceptual, tal vegada propera a […]

Em sap greu però no he entès res d’aquest Seuls del meu admirat Wajdi Mouawadi. Admeto que és un muntatge impactant, però sóc incapaç d’explicar-vos el que he vist, o sigui que callo, que és el que s’ha de fer quan no se sap que dir. Bé, una cosa sí que diré: nota alta per l’equip de programació del Lliure per arriscar i portar espectacles d’aquesta naturalesa. Bravo! P.S. Com que aquesta valoració no es pot editar sense qualificar-la li poso la màxima per respecte dels companys amb els que he parlat, l’han entès i m’han dit que l’han trobat extraordinària.

Nit d’estrena. Aplaudiments. Part del públic dempeus. Inquietud. Somriures. Mitjos somriures. Paraules sobre l’espectacle, poques -per què la gent és tímida a l’hora d’opinar, debatre, compartir les seves sensacions? Els ulls oberts, amb una lluentor especial. Els caps, sacsejats. El cors, remoguts. Bon treball. Gran estrena. Wajdi Mouawad és un dramaturg ben conegut i apreciat a Barcelona. És l’autor d’Incendis, l’obra que va esgotar entrades al Romea la temporada passada. En aquest cas, l’espectacle és al Teatre Lliure i es mou en una tessitura ben diferent, tot i que fidel a l’estil personal, honest i poètic de l’autor. Es tracta d’un solo intimista que creix -i de quina manera- fins a convertir-se en un solo quasi expressionista i colpidor, ple […]

Aquest musical de l’Off-Broadway va ser tot un èxit a casa nostra quan es va estrenar per primera vegada ara fa quinze anys. D’alguna manera, es pot dir que el pas del temps ha servit per reafirmar allò que ja es veia llavors, es a dir, que aquell simpàtic musical de petit format era i és un autèntic diamant en brut. Escenes divertides amb les quals identificar-se, cançons encomanadisses, lletres farcides d’ironia i una estructura original són alguns dels ingredients d’aquesta obra que han fet enamorar a milers i milers de persones a diverses parts del món al llarg d’aquests anys. Així doncs, aquest és un clar indicador de que l’amor és un tema universal i dóna igual quin color […]

Possiblement us preguntareu com és que poso la màxima qualificació a una obra sota les paraules quin error! Molt senzill: l’obra és boníssima, extraordinària, però s’ha comès un error en l’escenografia que impedeix veure l’escenari sencer a molt ocupants de la grada central. Dit això anem a l’obra. Brian Friel situa l’acció en un poble d’Irlanda a l’any 1.833, quan el govern anglès va enviar tropes a topografiar el país i traduir els topònims gaèlics al anglès. Un tinent s’enamora del país i d’una noia mig compromesa amb el fill del mestre. Amb aquesta base el dramaturg ens parla de moltes més coses, de com s’enfronten els membres d’una comunitat als grans canvis, a la colonització; de la precarietat en […]

Aquesta obra ha caminat molt. Va començar a la Muntaner, després a La Villarroel, al Goya… i ara la fan al Almeria. És un musical monologat, tot i que amb interacció amb els tres músics, molt bons. El llibret de Guillem Clua és molt fluixet, mancat de coherència, en canvi la partitura de Xavier Mestres és remarcable. El mateix Mestres és l’actor i cantant que ens explica aquest thriller en que hi ha prop de 150 morts (déu n’hi dó). Com a compositor i cantant ho fa molt bé, com a actor fluixeja i com a ballarí… Aquesta crítica la vaig penjar el març del 2011, amb la quan cosa és possible que hagi evolucionat. Llegir més.

El millor Pinter a l’Espai Lliure dirigit per Xicu Masó i interpretat per Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez. Amb una escenografia marca de la casa (Paco Azorín) aquest conflicte entre la dignitat i la misèria us farà somriure i fins i tot riure… fins que a l’últim terç de l’obra us fotrà una garrotada de humitejar-vos els ulls, i després plaf!, tornem a la comèdia i retornem al començament. Excel·lent tot, vestuari, il·luminació. Redéu, teatre en estat pur i a més a la millor sala de Barcelona. No us la perdeu i anoteu-vos que el 16 de març és l’últim dia que la fan, o sigui que brillo! Llegir més.

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures. Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma. Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació […]

Cantar per evitar que t’esclati el cap. Aquesta és la premissa amb que han de conviure els carismàtics personatges d’aquest univers distòpic, hipster, fulgurant i colorit que és El gran despropòsit. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, es tracta d’una original barreja d’espectacle d’esquetxos, paròdia musica, sàtira política i homenatge als temes clàssics de la ciència-ficció. Amb encert, se’ns presenta la vida quotidiana, els problemes i anhels d’un grup de supervivents que tracta de continuar endavant a l’extraradi d’una gran ciutat. Els paral·lelismes amb la situació socioeconòmica actual, la necessitat imposada de ser feliços en aquest entorn hostil i sense horitzó, la depressió, el caos i la bogeria són els elements més interessants d’aquesta proposta que, […]

La Seca ens torna a sorprendre amb una altra petita joia (i ja van unes quantes aquesta temporada). En aquesta ocasió, ens presenten Démodés, un espectacle de pallassos amb una visió nostàlgica del món circense, que compta amb uns intèrprets meravellosos i una direcció que resulta del tot precisa. Així doncs, ens trobarem uns personatges completament perduts, que malgrat que el pas del temps els ha apartat del seu propi món, aquests encara conserven les característiques innates dels seus personatges respectius, així com la il·lusió per actuar davant del públic. L’espectacle compta amb diversos números que sorprendran a l’espectador, els quals estan brillantment executats pels seus intèrprets. A més, aquests tenen la particularitat de contindre la utilització d’algun que altre […]

Sí, una mica d’olor de naftalina és el que fa aquest Sagarra, doncs 65 anys no passen en va i s’ha notat, potser per culpa que la Lurdes Barba ha sigut massa fidel a l’original, i el que abans era un gros problema avui ja no ho és tan, o gens. Ser homosexual o noia soltera prenyada per descuit o frivolitat no és avui un problema com als anys quaranta. Penso que una posada en escena tan clàssica ha restat credibilitat a la funció i per això els actors no han brillat, excepte el David Bagés que ha brodat el paper de xantatgista mitjamerda. Escenografia, il·luminació i vestuari, molt bé. Llegir més.

Això fareu si aneu a veure Bleu! al Mercat de les Flors; bé, també tocareu mar mediterrània, perquè d’això va l’espectacle, doncs a un pescador se li apareix una fada, o una nimfa marina i li deixa anar una perla lluminosa i quan dorm el cotxa amb un mantell màgic i d’aquí sortiran tota classe de coses meravelloses que tenen vida pròpia gràcies als efectes lumínics que els de la Compagnia TPO es treuen de la mànega (en realitat del seu cervell). Aquest és un espectacle màgic que s’ha de veure; si sou petits perquè us fascinarà i si sou grans com jo, també, o sigui que no hi ha escapatòria. Feu-me cas, compreu les entrades ja. Llegir més.