Recomanacions

Quan Ramon Llull va escriure Llibre del gentil e dels tres savis, allà pel 1274, va aconseguir un dels llibres més singulars de l’edat mitjana. En aquesta obra reunia un expert cristià, un de musulmà i un de jueu, i els embrancava en una disputa teològica que finalment acabava amb més aspectes comuns que divergències. Helena Tornero, la mateixa de No parlis amb estranys, s’ha atrevit a actualitzar aquesta història a partir de tres científics que viuen aïllats en una estació internacional i que veuen trontollar el seu món a l’incorporar-se una nova col·laboradora. Evidentment, l’obra segueix el mateix camí de la peça de Llull i reflexiona sobre Déu, sobre la seva existència, sobre la convivència de les religions… I […]

Nascuda a la Itàlia de mitjans del segle XVI, la comèdia del art és un gènere popular que, tot i contenir les claus essencials per entendre la nostra idea actual de teatre, cada vegada està més en desús. Com a varietat que barreja elements de la literatura del Renaixement amb tradicions carnavalesques, mímica i habilitats acrobàtiques, resulta evident la seva influència en el teatre de Shakespeare, Lope de Vega o Molière i, posteriorment, en disciplines com el clown, el burlesc o la pantomima. A L’ultima notte del Capitano, l’actor i director Felipe Cabezas ha tingut el bon gust de recuperar la màgia d’aquest univers de màscares, aventures i enamoraments per fer-li un melancòlic homenatge que és, en realitat, tota una […]

I també alguns altres països mediterranis. Dimitris Dimiatriadis va escriure aquesta obra sobre el seu país fa uns trenta anys, però avui per desgràcia està de plena actualitat. Una monòleg on la desesperança és patent tota l’estona, i és que a Grècia entre la segona guerra mundial, la civil que els va venir a continuació i el cop d’estat dels coronels, es van fumar una generació sencera (aquí tampoc vam tenir massa sort). Marcia Cisteró, en un escenari pelat només ple d’altaveus que de tan en tant emetien sorolls, ha defensat amb dents i ungles un text dificilíssim, dur d’escoltar i dur d’interpretar. Potser una mica massa llarg. Llegir més.

El discurs de Pep Guardiola sobrepassa fronteres esportives, i ara la seva forma de encoratjar s’ha portat al Teatre. Pep Talk com a tal, és una ficció. Una conferència del personatge amb un punt de partida que coneixem i que funciona com a relat teatral. Aquest monòleg fictici ha estat escrit per Alberto Ramos i protagonitzat per Pep Garcia-Pascual. L’obra es va estrenar al teatre Axis Ballymun de Dublín i a l’agost al New York Fringe Festival. Inicialment el vaig veure en la seva estrena al Festival Lola d’Esparraguera i posteriorment al Teatre Aurora; en la seva versió en anglès. El millor de tot, és que evita detalls personals i polítics de Guardiola i se centra en el que s’ha […]

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu […]

Però jo La Pols l’he trobat molt fluixa. M’ha semblat llarga, dispersa i pràcticament no m’he cregut res del que passava damunt l’escenari. Només m’ha quedat clar que els tres protagonistes eren uns pobres desgraciats, però no he entès de on els venia tanta amargor i tan mal rotllo. També he trobat el text fluix i molt reiteratiu, de vegades deien la mateixa frase fins i deu i dotze vegades seguides. No diré que els actors ho hagin fet malament; penso que han fet el que han pogut, però quan el text no ajuda costa molt tirar endavant, encara que el director sigui el mateix autor i per tant el que més coneix l’obra.

Quan parlem de la història del segle XX i ens venen al cap els noms dels seus protagonistes més rellevants, normalment, la majoria corresponen a homes. Carmela, Lili, Amanda tracta, principalment, de contrarestar aquest error composant una bella lloança a totes aquelles dones que, des de la discreció, van actuar com a veritables heroïnes d’aquells temps convulsos. D’aquesta manera, barrejant cançons populars amb petites peces tant dramàtiques com humorístiques, el director Marc Chornet proposa un mosaic de mares, avies i filles lluitadores el drama i patiment de les quals ha quedat, en certa manera, injustament silenciat. Les actrius Isabel Soriano, Noèlia Pérez i Neus Pàmies, encarregades d’encarnar aquest conjunt d’ànimes femenines, porten a terme la seva comesa amb una espectacular […]

Ay Carmela, cançó popular del segle XIX que cantaven els guerrillers espanyols contra Napoleó i que més endavant es van fer seva els brigadistes republicans de la guerra (in) civil espanyola, Lilí Marlene cançó del soldat alemany que enyorava a la seva nòvia, i Te Recuerdo Amanda de Víctor Jara massacrat pels sicaris del sanguinari Pinochet. Però n’hi ha més perquè les tres intèrprets, molt ben dirigides per Marc Chornet interpreten moltes més tonades i les barregen amb històries de dones, amb moments mot divertits, altres dramàtics i alguns molt profunds per propers com quan reciten el poema de la Elionora de Miquel Martí Pol. Tot i que te parts molt dures, sempre es palpa que hi ha esperança, doncs […]

Oxímoron és una amanida de circ de petit format i sensibilitat gran: no hi trobareu els circs massius de carpes enormes, ni números multitudinaris, ni animals salvatges… Hi trobareu poesia propera, varietat de disciplines, circ fet des de l’amor al circ, rialles i, en alguns casos, artistes força animals. L’espectacle el componen diferents números relacionats amb la Fira Trapezi que es celebra a Reus i una petita banda -formada per un contrabaix, una guitarra i una veu que tant recorda Silvia Pérez Cruz com una cantant del Bronx-, dóna la continuïtat a l’espectacle. Cal destacar aquesta agrupació musical de l’ESMUC, molt jove, que aporta al muntatge molt de ritme i una frontman femenina que no té res d’envejar als tradicionals […]

La sala Flyhard torna a encertar, per fi, amb aquesta obra de la Companyia Arcàdia. La pols és un d’aquells muntatges que ho tenen tot: un text interessant, colpidor i emocionant i unes interpretacions de les que et deixen badant a la butaca. Amb un punt de partida en aparença senzill, la mort del pare de dos dels protagonistes, la història es desenvolupa per camins inesperats i ens acompanya en un viatge a les profunditats de l’ànima humana. Tres actors i el petit espai de la sala Flyhard fan la resta per a convertir La pols en una de les petites joies de la cartellera barcelonina. I per als que no us acabàveu de decidir, esteu de sort, acaben de […]

Dues noies, al més pur estil Juan Palomo yo me lo guiso y yo me lo como, han escrit, dirigit i interpretat aquesta peça de “teatre de creació” divertida, fresca i desenfadada ficant-se el públic a la butxaca i emportant-se’l allà on volen. Sense quasi escenografia, vestuari de carrer i una il·luminació senzilla, fan que l’hora i poc de durada de l’obra et passi en segons. Avui era l’últim dia, però estic segur que la tornaran a reposar. Val la pena que algú la repesqui. Llegir més.

La actriu Vicky Peña de la mà de Mario Gas ens conviden a la festa que han organitzat A Casa (Kabul) seva. La amfitriona és una dona desequilibrada que equilibra la seva solitud i la de la seva família en veu alta. La empatia i la imaginació la porten a viatjar lluny del seu país, concretament a un país on també regna el desequilibri, la contradicció. Encara hi ha molt més que se’m escapa en aquest volcà de sentiments que aboca aquesta gran actriu que ens hipnotitza des de les primeres paraules, veient la seva actuació tan plena de matisos, força i vida, tens la certesa de que has tingut la sort de fruir d’una de les grans actrius del […]

A aquestes alçades, ja ens ha quedat clar que, probablement, el fenomen que va suposar El mètode Grönholm (i el propi Jordi Galceran ho ha reconegut alguna vegada) no torni a repetir-se mai, al menys en els mateixos termes. La seva perfecció còmica, l’àcida crítica i la lucidesa i crueltat del seu missatge ja han passat a la història del teatre català com a resultat del talent d’un dramaturg en estat de gràcia. Ara bé, això no vol dir que l’autor de les també excel·lents Dakota (1995) o Carnaval (2005) hagi perdut el seu enginy ni la seva saludable mala llet. El crèdit és una comèdia molt divertida elaborada sobre el terrible fantasma d’una crisi econòmica persistent que tant de […]

La visita al Teatre Poliarama per veure aquesta obra ha estat bastant interessant i divertida. Personalment, he gaudit molt amb les interpretacions de la Pilar Sáez (Berganza) i en Ramón Fontseré (Cipión) i els riures que m’han despertat durant els 85 minuts que dura l’obra. A més a més, els records dels dos gossos, interpretats amb personatges ben esperpèntics, m’han semblat també molt divertits. Així mateix, l’adaptació de comentaris sobre l’actualitat no s’ha fet gens artificial. Ara bé, no és una obra per recomanar a qualsevol persona, ja que té aspectes que només es poden entendre si es coneix la literatura espanyola.

La Gemma Brió parla clar i diu veritats, d’aquestes que alliberen tant el que les deixa anar com el que les sent. A Llibert tres actrius, tres amigues, ens expliquen una història que té un component important de reflexió filosòfica i reivindicació social, que qüestiona els límits del que és ètic i el que és humà i que crida a l’espectador a posicionar-se i prendre-hi partit, ho vulgui o no. Una història amb una dramatúrgia poc freqüent, propera i diferent, i amb un humor de bromes íntimes i monòleg de bar, però amb una sensibilitat especial i una honestedat completa, obrint-se en canal als espectadors. La música és la seva aliada, i la guitarra una intèrpret més, gemint, cridant o […]