Recomanacions

Segur que has presenciat o format part, protagonista o no, d’almenys una desena de bodes en la teva vida. De totes elles guardem anècdotes i detalls per al record, alguns sentimentals, altres divertits i altres vergonyosos; però ni conjuminant tots els records de mil i una bodes seríem capaces de crear un espectacle similar al teatral i musical Campanades de Bodes de la Cubana. Des que s’entra en el teatre l’ambient festiu de bodorrio comença: en la porta et rep un gran pastís nupcial amb una figura de nuvis bastant particular: una núvia catalana i un nuvi indi, abillat amb vestit tradicional. Des que comença l’espectacle, el ritme frenètic de la preparació de la boda no baixa ni un segon: […]

L’Anna Ponces, la Maria Viñas i l’Elia Corral, que formen el Trio Les Cot, acompanyades del pianista Óscar Peñarroya, donen vida a una curiosa història en la qual s’intercalen tres universos: el present, el passat en format flashbak i un món oníric al que denominen “el menú”. Les tres artistes donen vida a la Clara, l’Olívia i la Tina. I tot gira entorn de la misteriosa mort d’en Xavier, el Xef del restaurant Babet, del que es busca la causa de la seva sobtada mort. Aquest és el fil conductor d’una història fonamentalment cantada, en la qual s’intercalen moments molt divertits per compondre un “menú”. I no és un menú qualsevol: Es tracta d’un menú compost per curiosos plats, tots […]

La fusió entre teatre i literatura és un fenomen poc habitual si parlem en termes de creació narrativa. És a dir, poques vegades hem vist com a El chico de la última fila una comunió tan perfecta entre el procés d’escriptura d’una novel·la i el desenvolupament dels fets (suposadament) reals que l’envolten. L’excel·lent text de Juan Mayorga planteja un exquisit joc entre un professor i el seu alumne adolescent amb un talent especial per escriure; un do que al mestre li encantaria tenir però no té. El director Víctor Velasco mou els personatges amb ritme i agilitat (per moments, de forma excesiva), superant les dificultats d’una obra plena d’ambigüitat i nivells argumentals. D’altra banda, l’escenografia és, potser, massa aparatosa però […]

A aquestes alçades, el teatre epistolar s’hauria d’entendre ja com un subgènere. No sabem massa bé com va sorgir, però en ocasions dóna la sensació que és fruit de la recerca d’una producció còmoda, i sobretot rendible. La idea és agafar un text més o menys emotiu o potent (en general, adaptat d’una novel·la, també epistolar), un parell d’actors solvents i una escenografia mínima. La direcció sovint també acostuma a ser mínima, ja que ni hi ha canvis d’escena, ni grans moviments, ni accions dramàtiques massa clares… La paraula és el més important, encara que sigui una paraula escrita per ser llegida més que per ser escoltada. Dins d’aquesta tradició tenim muntatges més o menys coneguts, com el de Cartes […]

I aquesta és una d’elles. Doncs sembla que la Sala FlyHard ha trobat la gallina dels ous d’or amb aquest text de Llàtzer Garcia. Un text que surt de les entranyes, que agafa el dol per explicar la por de viure. I sobretot la por que tenim tots a la mort, tant de parlar sobre el morts com la forma interior de portar-ne el dol. Surts amb un petit somriure per no saber ni quina cara has de fer. És de les poques obres que t’agafa les entranyes des de dintre, i te remou per poder agitar les ferides interiors. Tot ben acompanyat d’unes bones interpretacions, totalment creïbles i en tot moment properes. I el moment del monòleg final, una […]

La cultura tradicional oriental resulta pel públic de Barcelona tan exòtica com llunyana pel que fa al seu imaginari, els seus costums i la seva inflexibilitat moral. Per aquest motiu, muntar amb una companyia catalana una obra basada en un text xinès del segle XIII i fer-la atractiva i accessible no és, d’entrada, una feina gens fàcil. El talentós director Oriol Broggi, apel·lant a la universalitat i el caire llegendari de la història, ha construït un elegant i respectuós relat, intel·ligible, èpic, proper, màgic i amb una solemnitat ben digna. La trama, ambientada en aquest món antic de venjances i traïcions, recorda sobretot a les tragèdies shakespearianes (la qual cosa té un gran mèrit), tot i que també evoca al […]

Els musicals de petit format no compten amb els grans escenaris dels seus germans de gènere, ni amb tots aquells elements vistosos que ens encanten als “musical lovers”, però sovint són els que aporten nous aires i originalitat al gènere o, si més no, són els que més s’hi arrisquen. En aquest sentit, Lo tuyo y lo mío segueix aquesta línia i ens ofereix tot allò que promet i molt més, proporcionant-nos una vetllada divertida i amb un material totalment fresc. Així doncs, ens trobem amb un text on les paraules formen part d’extractes de cançons molt conegudes que van dels anys 60 fins a l’actualitat, però que en cap moment cau en l’efecte d’un simple karaoke, sinó que d’una […]

Què pot haver-hi dins del cap de Goyo Jiménez? Quins misteris alberga? Quin noves teories s’hi couen? Perquè una cosa és certa: el que pugui arribar a imaginar i verbalitzar aquest home és digne de ser escoltat. Goyo Jiménez desborda talent, perspicàcia i savoir faire pels quatre costats. I en Evoluzión, el seu particular soliloqui sobre l’evolució de la humanitat, ho deixa ben clar. L’obra compta amb un guió enginyós i uns tempos meticulosament pautats, que permeten a l’espectador digerir-la sense pressa però sense pausa, gaudir d’ella a petits xarrups, com si es tractés del millor dels vins. Amb un humor descarat, tal vegada irreverent però sempre efectiu, l’humorista connecta a la perfecció amb un públic àvid de riures, acudits […]

S’ha de dir que el nom de Jordi Galceran és un èxit assegurat. Tenim “El Métode Grönholm”, “Gaudí” i “Burundanga” per demostrar-ho. Hi tenim química entre Jordi Boixaderas i Jordi Bosch, és la primera impressió que he tret un cop finalitzada l’obra. Ens trobem amb un text ple d’humor, de bons diàlegs i d’unes repliques efectives. Tot amb unes interpretacions de dos bons actors. El text juga amb les paraules, amb un toc d’ironia i constants girs a la història que ens explica. Aquesta comèdia s’ha treballat amb força, i la paraula és el gran protagonista. L’escenografia giratòria ha estat tot un encert, ja que pots veure tota l’obra sense perdre res. Una taula i dues cadires en un escenari […]

A vegades vas a veure segons quines propostes i resulta que et sorprenen gratament. I aquest ha estat un d’aquests moments. Una nova forma de veure teatre, o millor dit el joc del teatre. Més que mai, anem a veure una obra única en cada funció. A veure, tampoc és cert; ja que cada funció pots veure repetit el mateix text en un altre context totalment diferent. Llavors ens trobem en un instant únic, irrepetible. I com és això? Doncs l’atzar del teatre i mai millor dit. Tenim un mestre de cerimònies amb que proposen 4 texts. A partir d’aquest moment l’atzar juga a favor de l’espectador. Com en el joc, una ruleta ens indica com pot anar la funció. […]

El guionista i escriptor John Vorhaus que ha publicat diversos assajos sobre l’humor diu que, en essència, “la comèdia és veritat i és dolor”. Resulta evident, només veient els primers minuts, que aquestes dues paraules han estat clau en la concepció de Generació de merda. Escrita i dirigida per Xavi Morató, l’obra és el testimoni nascut de les entranyes d’una generació frustrada que ha crescut envoltada d’una abundància fictícia i que, arribats ja als trenta anys, sent que ha perdut tot el que se li havia promès. Així, en forma de musical absurd i irreverent, han plasmat la part més precària de la societat actual i el patetisme que envolta als joves. L’espectacle és dinàmic, molt divertit i ple d’idees […]

Nens i nenes, mares, pares, avis i àvies, Red The Nosepaper presenta: Take it all! Tan acostumats com estem a espectacles amb molta parafernàlia que no diuen res, donem gràcies a l’Ovidi Llorente i l’Erika Alsborn per dur-nos un petit espectacle que, impregnat de la millor tradició chapliniana, amb poca cosa diu molt. Una història que els més petits gaudiran per la seva plasticitat, per la gran capacitat expressiva dels seus intèrprets, que poden aprofitar una simple goma elàstica per crear un milió d’escenes divertides i enginyoses per guanyar-se la seva complicitat. Una història que també els més grans gaudiran, doncs a través d’un llenguatge senzill i directe ens donen una lliçó molt emocional al votant del sentit de la […]

Tony Kushner és un autor d’obres enormes i complexes, com aquell magnífic Angels in america o el mateix Homebody/Kabul. A casa nostra hem tingut la sort de veure ambdues obres (o parts d’aquestes obres) en versions diferents, i algunes força encertades. El monòleg que ara presenten Mario Gas i Vicky Peña és el començament de l’obra que ells mateixos, i l’extensa companyia del Teatro Español, van representar a Madrid i també al Romea de Barcelona durant la temporada 2007-2008. Un muntatge del que destacava especialment el tros que ara s’ha volgut recuperar, reaprofitar o simplement rememorar. S’ha de dir que aquesta interpretació ja li va valdre a Peña, amb tota justícia, el premi Max d’interpretació. Aplaudeixo la idea de tornar […]

Podríem definir Amarillo com a teatre social o teatre experimental o dansa-teatre o teatre de denúncia… però sobretot hauríem de qualificar-lo de teatre necessari. La companyia mexicana Teatro Línea de Sombra es va crear fa més de 20 anys, i el seu objectiu ha estat sempre el de barrejar les arts escèniques, trencar fronteres artístiques i acostar les arts plàstiques, el vídeo o la música experimental a llenguatges teatrals més comuns. Amb aquest espectacle volen parlar, a més, d’un problema que Mèxic pateix de fa molts anys: la migració de milers de mexicans cap als Estats Units a través del desert. Un desert que s’ha empassat moltes vides i moltes il·lusions. Un desert que els actors reprodueixen a l’escenari a […]

Basada en una cançó popular, El Caballero de Olmedo és una de les obres més conegudes de Lope de Vega, juntament amb Fuenteovejuna i El perro del hoterlano. Per aquest motiu, i tenint en compte el pes que qualsevol peça del Segle d’Or comporta per l’imaginari col·lectiu, el més habitual és optar per un muntatge sobri d’acord a les convencions més solemnes. No obstant, Lluís Pasqual, director sobretot pràctic, intel·ligent i amb visió comercial, ha ideat una versió del clàssic més lleugera, entretinguda i desenfadada de l’habitual, però que funciona com un tret. Pasqual demostra així, un cop més, el seu gran enginy, en aquest cas, provant que “respecte” no significa “sacralització”. Tot i amb llicències dubtoses com l’ús de […]