Recomanacions

No és fàcil comprendre la dansa contemporània. Habitualment el programa de mà t’explica una història que de vegades la veus i de vegades no, però el que és imprescindible és emocionar-se. Si t’arriba és que l’has entès, s’adapti o no al que explica el fulletó que t’han donat junt amb les entrades. Això és el que m’ha passat avui. La música de la Clara Peya, la coreografia d’Ariadna Peya i la direcció de Miriam Escurriola, m’han arribat al fons del cor. Penso, doncs, que he vist un bon espectacle. Al marge de les emocions, l’execució ha estat impecable. No us queden massa dies per no perdre’s l’espectacle. Llegir més

Monologuistes a Barcelona hi ha a patades. Però bons…? No gaires. Berto Romero és un dels grans. Domina el públic amb mestratge, sap quines tecles tocar per a que les riallades esclatin sense parar durant 80 minuts. Ha sabut reinventar les seves temàtiques habituals (nas, família…) per fer-les encara més divertides. L’inesborrable llegat de Pepe Rubianes és notori en alguns moments. Els bons artistes referencien d’altres bons artistes, i Berto ho fa amb una subtilesa tremenda. La música d’Iván Lagarto i els genials audiovisuals que es projecten al Teatre Coliseum fan crèixer l’espectacle un 300% (algun dels moments apoteòsics del monòleg es viuen a la pantalla). Si us agraden els espectacles d’humor, amb el Sigue con nosotros teniu un imprescindible.

Cirque du Soleil és una companyia ja habitual a la nostra ciutat, que en els darrers anys acostuma a aterrar un o fins i tot dos cops a l’any, aconseguint arrossegar una gran quantitat de públic, malgrat els seus elevats preus. En aquesta ocasió, els canadencs ens porten un espectacle que ja té quinze anys de vida i el qual ha voltat amb molt d’èxit per tot el món, com la gran majoria dels espectacles de la companyia. Podem dir que, aquest “Dralion” ens apropa a la filosofia i les tradicions orientals amb el segell habitual dels canadencs, en un espectacle de dues hores que no defrauda i que ens fa submergir en un món de colors, sensacions, música, divertiment […]

Joan Pera i Lloll Bertran fent un refregit del Don Juan Tenorio que van presentar uns mesos ençà. Saps el que vas a veure. És el millor en la seva categoria… riuràs encara que no vulguis. El públic, com la meva padrina, surt encantadíssim: ha rigut amb un esmirriat Pera fent de Don Juan joven, valiente y hermoso. És la indubtable estrella de l’espectacle, no li calen ni músiques, ni vestimentes, ni Llolls ni “decorats”. Ell sol s’ho guisa i s’ho menja. Ara bé, a Joan Pera no li senta bé autodirigir-se: l’autocomplaença dinamita tot el talent que té al voltant (al menys, en aquest cas). Pera refregeix el seu paper a La extraña pareja fins a punts insuportables mentre […]

Les xarxes socials han arribat per a canviar-ho tot, fins i tot el teatre! Corbacho 3G és un monòleg amb valor afegit on l’espectador és partícep de l’espectacle. Amb una escenografia en forma de ‘tablet’ gegant i un bon suport audiovisual Jose Corbacho ens porta aquesta obra que a cop de riures made in Terrat posa el seu granet de sorra al teatre 2.0, al monòleg que vol ser quelcom més. L’originalitat del format permet introduïr actualitat i adaptar el show a cada context. La primera aposta teatral de l’hospitalenc presenta una idea tan oportuna com vistosa per passar una bona nit de riures. No t’ho perdis!

La seva estètica provocativa i les opinions dels qui ja n’han gaudit, fan que aquest espectacle no passi desapercebut. Conduït per la Terremoto de Alcorcón, en el paper de Mestra de Cerimònies, el seu fil conductor és una “curiosa” història d’amor. Una Terremoto de Alcorcón extraordinària, l’ànima del show. La seva destresa s’aprecia en els petits detalls i les improvisacions de cada dia, actualitzant l’espectacle amb les notícies més immediates -si has vist més d’una vegada aquest show sabràs que mai és exactament igual. Un espectacle que t’acull des de que entres al Teatre Coliseum i part dels seus personatges, -destaquen sobretot els Majordoms amb el seu “calorós” acolliment i les seves espectaculars veus-, et reben per asseure’t a la […]

Ojos Verdes ens parla de la lluita de moltes persones durant l’època de la república, guerra civil i dictadura d’Espanya a través dels ulls d’una persona, un artista que va defensar els seus drets fins que va ser obligat a l’exili: Miguel de Molina. Representat per un Marc Vilavella que realitza un gran treball damunt l’escenari, defensant amb força i mestratge la figura de l’artista, que passa per diferents moments vitals escenificats a través dels diferents temes musicals que se succeeixen a l’escenari. L’acompanyen Gracia Fernández, -recentment nominada a millor actriu de musical als Premis Butaca pel seu paper a Le Llaman Copla; Nacho Melús i Anaïs López; actors i cantants polifacètics, que completen el repertori i complementen la figura […]

Quan entres al Teatre Lliure de Gràcia (antiga Cooperativa La Lleialtat) i et trobes inmers en un ball de diumenge com els que triomfaven allà anys enrera, amb un Jaume Sisa cantant i tocant les maraques per un públic que arriba i es posa a ballar a l’escenari… saps que et trobes davant d’una peça excepcional. La Perla 29 ho ha tornat a aconseguir. Han creat un espectacle màgic. Han convertit els personatges de Juan Marsé en meravelloses criatures de carn i ossos, amb una cuidada posada en escena (marca de la casa). Amb “Adiós a la infancia” no pagues una entrada de teatre. Pagues un viatje d’anada i tornada a una Barcelona entranyable. L’únic però: la durada. Comença fluixeta […]

Després de més 10 anys representant La apoteosis necia, l’espectacle amb que va començar al món dels monòlegs, Berto Romero, per fi, ha fet el pas endavant d’estrenar un nou xou. Berto Romero sigue con nosotros neix de la necessitat del còmic de parlar de temes més propers a la seva realitat actual que, amb el pas del temps, ha canviat i molt. El que ara ens presenta és un text farcit d’originalitat i bons acudits, amb la novetat de veure una faceta més madura de l’humorista. Qüestions com la paternitat, la crisi dels trenta (gairebé quaranta) o la mort li serveixen, com ja ha fet altres vegades, per reflexionar amb tendresa sobre el patetisme existencial i els aspectes més […]

Víctor Álvaro serà el gran culpable que el 1984 que es representa a l’Almeria Teatre, acabi sent un dels èxits de la temporada. No li resto mèrits dient que treballa amb molt bon material (Orwell/Sullivan/Baulenas), perquè la posada en escena és a l’alçada del text, de l’adaptació i de la traducció. Està al mateix nivell un repartiment que sap des del primer minut entendre la proposta coreogràfica i que va guanyant pes a mida i mesura que va avançant l’espectacle. Vull ressaltar el bon treball d’Andreu Rifé, que la posada en escena redueix, pràcticament, a un bust parlant i que, tot i així, construeix un personatge versemblant, per humà i contradictori. Carles Canut, sicari de luxe del Gran Germà, faria […]

Amb una història ben senzilla (pensada per a un públic familiar), els artistes del 18è Circ d’Hivern van lligant els seus quadres amb els d’un museu imaginari on la dramatúrgia els ha perdut. En molts moments espectacular, en altres divertit, AAART! és sobretot un exercici de passió professional i tècnica (tan necessària com invisible, gràcies!!!) al servei de l’honradesa i la naturalitat. Agermanar Goya, Miró, Leonardo, Malevich, Schiele… amb la corda llisa, les acrobàcies, els equilibris, la roda Cyr… Sembla tan senzill quan has vist AAART!… No s’enganyin: cada minut d’espectacle vol moltes hores de feina. La recomano a tothom i, sobretot, a aquells que es pensen que el circ és allò de sempre. Es sorprendran!!! Espectacle familiar imprescindible per […]

Això opinava jo del Romeu i Julieta del bard d’Stratford, però avui m’han fet dubtar, perquè el que he vist a l’Akadèmia sota la direcció de Dugald Bruce Lockhart, un “propeller” que va aterrar a Barcelona, m’ha semblat brutal. Molt a l’estil de la casa, ha posat un coet al cul dels actors, i hem fruït d’una funció dinàmica però respectuosa amb els recitats. A partir d’un càsting molt encertat, i un aprofitament de l’espai “molt particular” de l’Akadèmia, l’obra ha fluït com una riuada imparable. Magnífica direcció que ha portat als actors a l’excel·lència. La música i les coreografies ens ha transportat al estil de teatre que es feia al renaixement. No us la perdeu. Ocasió única per veure […]

L’escenari de la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya és un espai immens que, en teoria, no és apte per representar tot tipus d’espectacles teatrals, ja que corren el risc de no acabar d’omplir-lo i de no permetre a l’espectador capficar-se dins l’obra. Sense anar més lluny, això és el que succeeix amb “La rosa tatuada”, un espectacle que hauria brillat més en un altre tipus de sala i que deixa buit aquell escenari immens, tot i els visibles esforços d’omplir-lo per part de la seva directora i d’una Clara Segura que aconsegueix amb la seva gran interpretació que allò no quedi ridícul. D’altra banda, el text presenta alguns altibaixos que fan que quan l’obra t’atrapa, a la poca […]

Amurs, a love story ens explica, a través de la dansa i la música, una història d’amor d’una parella, ell i ella, que s’instal·len en una ciutat emmurallada, on viuen la seva vida, amb els seus moments àlgids, moments tràgics, moments de gelosia i desconfiança, i moments d’amor pur. A través de set artistes: dos cantants, quatre ballarins i una pianista, ens submergeixen en els sentiments més profunds d’aquesta parella, el cos i ànima de la qual estan separats físicament, ja que el cos està representat per dos dels ballarins i l’ànima pels dos cantants – actors. Un espectacle de teatre musical i dansa que se surt de la norma, del que estem acostumats a veure, però amb el qual […]

“La rosa tatuada és la peça amb la qual he donat testimoni del meu amor pel món”, sentencià el seu autor, Tenessee Williams. Ningú ho dubta després de veure la versió de l’obra de Carlota Subirós, qui també ha traduït el text al català, justament setanta anys després que Tenesse Williams escribís el primer esboç de l’obra a l’Hotel Colon de Barcelona. Tard o d’hora, tot torna. Serafina Delle Rose protagonitza una tragicomèdia que ens situa a una comunitat siciliana de Nova Orelans. L’agònica espera d’un marit que no arriba és l’espurna que encén aquesta història. El dol infundat per l’amor cec i aparentment únic que encara sent Serafina pel seu estimat la tancarà dins el niu que és casa […]