Recomanacions

La productora teatral Sixto Paz (Pulmons, Història, Les coses excepcionals, Classe, etc) sempre ens porta obres que fomenten el debat a la sortida, que et sacsegen d’una manera o altra i que poques vegades tenen un missatge únic i absolut. Crec que Bèsties, de la britànica Monica Dolan, hi encaixa perfectament. L’autora planteja un cas realment polèmic –una nena de vuit anys li diu a la seva mare que vol posar-se pits- i a partir d’aquí no escatima en recursos dialèctics per criticar a una societat cada cop més sexualitzada, a uns mitjans de comunicació que jutgen abans de saber, a uns mecanismes socials que coarten però no rehabiliten… Potser es pren massa temps per justificar l’actitud de la mare, […]

Ja fa anys que Roberto G. Alonso ens regala espectacles que estan a mig camí entre el cabaret, la poesia i el missatge reivindicatiu. Ho hem vist a A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o les mateixes incursions al Cabaret 13, ara ja desaparegut. Aquest nou monòleg -que tampoc és un monòleg pròpiament dit- torna a apostar pel mateix to, però amb la temàtica de les travestis com a eix central. De fet, es tracta d’un encàrrec del mateix artista al dramaturg Josep Maria Miró, que construeix una mena de tesi sobre la reivindicació del transformisme. Comença fent un repàs històric del gènere per passar, ja a la part final, a centrar-se en la vida –inventada […]

És comèdia? És un thriller? És La Cubana dins del Krueger Hotel del Tibidabo? És un musical? És una sitcom? És la festa de la democràcia…? Doncs sí, La noche de los muertos vivientes LIVE! és una mica de tot això. Posar etiquetes, a part d’estar en general desfasadíssim i ser d’una poca elegància i falta de cosmopolitisme flagrant, és tan difícil com innecessari en aquest cas. La intenció del muntatge que adapta Daniel Anglés és la de convertir-se en una experiència sensorial completa. Vivim en una societat líquida i aquest espectacle també ho és. I també n’hi ha de líquids. Concretament… Sang. A dojo. L’actor i excel·lent clown Roger Julià (Rhum & Cia, golfus de Roma) dirigeix junt amb […]

He vist un parell de vegades aquesta pel·licula icónica del terror de zombies, La noche de los muertes vivientes. Aquesta proposta no té res a veure, s’ha de dir que és una “comèdia”.Fa temps que ho vaig veure; “és l’única producció oficial autoritzada pels hereus del mestre del gènere de terror George A. Romero” amb aquesta frase vaig pensar que aniria a veure una obra de terror, o que com a mínim un ensurt. Però no és així. Més tard vaig veure “Terrorificamente divertida”. Llavors penso, que és més una paròdia a l’estil de Scary Movie que altra cosa. Però m’he equivocat de nou. Això no obstant, ara arriba l’hora d’escollir un altre final, escollir?, no. Tot està preparat. I […]

No oblidar el passat és molt important. De la mateixa manera, no s’ha d’invisibilitzar a col·lectius o persones que han format part de la societat i que es mereixen un lloc en el relat de la història d’un país. Aquesta és una alterficció que pretén fer memòria i mostrar el transvestisme i la figura dels transformistes al llarg del segle XX i fins a l’actualitat a Catalunya. A través del personatge de la Roberto i la Jordi, es fa un repàs a les figures més destacades del transformisme arreu del món, per acabar centrant-se en la vida, més o menys, de Roberto G. Alonso. L’emotivitat i la tendresa, barrejada amb una mica de tristesa i reivindicació omplen l’escenari on Alonso […]

A partir de la novel·la Nit de reis: diari d’una infermera de 14 anys de Ramona Via (1922-1992), Arnau Puig en fa una adaptació al teatre amb una narrativa senzilla, sense diàlegs, carregada d’innocència i amb una mirada objectiva que augmenta el dramatisme d’aquell 1938, les darreres lleves, la del biberó i els primers mesos de la dictadura. Arnau Puig condueix l’espectacle amb mestratge. Amb canvis d’escena ràpids i de manera molt fluida, l’obra camina sense presses i cada escena s’entrellaça molt bé amb la següent. L’engranatge és perfecte, no hi ha escletxes. Tot està al seu lloc, el to, l’escenografia, les actrius. Elles són Cinta Moreno i Laura Roig que actuen amb naturalitat, es fan escoltar de manera suau […]

The producers ha arribat amb molt soroll per a res. Un musical embolicat amb lluentons i purpurina que aconsegueix distreure a estones, i moltes d’altres avorreix per gags allargats i sobretot per cançons que duren en excés per la poca lletra que tenen. O potser sí que el soroll servirà per a molt, perquè ha reobert un debat que en una societat amb cultura democràtica no s’hauria ni de tenir: quan tu exposes el teu art, hi ha d’haver sempre opinions argumentades del que observen altres ulls que no són els teus. Si no vols que ningú opini de les expressions artístiques que crees, llavors potser hauries de representar l’obra tal com vol viure un ermità, amb solitud. I, ara, […]

Fer riure a partir d’escenes quotidianes té dues cares: per una banda, és senzill perquè tothom s’hi pot sentir fàcilment identificat; per l’altra, és complicat perquè qualsevol exageració o llicència que es passa de la ratlla és detectada per l’espectador, que desconfia. Rovira vs. Rodríguez, però, agafa els punts forts d’una situació del tot creïble i aconsegueix les rialles del públic traient suc d’estereotips i fent bromes de caràcter cultural, sexual i polític. Aquest espectacle forma part de la trilogia que Cristina Clemente i Nelson Valente han escrit i dirigit —amb la col·laboració de Muguet Franc com a ajudant de direcció— dins del marc d’un projecte de creació escènica internacional d’On el Teatre Batega, que vincula el teatre català amb […]

Començo la setmana amb una obra, Bèsties, al Teatre Akadèmia. Amb Marta Marco dirigida per Pau Roca. Una obra que vol provocar el debat. Ens atrapa, i d’una forma efectiva ens entra en el debat sobre la influència que reben els més joves i fins i tot els més petits. La hipersexualització dels i de les menors. La publicitat ens mostra a diferents nens posant i actuant com adults, en programes infantils, pel·lícules, contes, concursos de bellesa (EUA al capdavant). Tot això crea una influència negativa en l’autoestima. Qui no ha conegut algun jove amb trastorn d’alimentació per modificar la seva aparença corporal. Aquí ja parlem d’un pas més endavant. Ja no parlem de modificar l’alimentació, la vestimenta, … Ja […]

La productora Sixto Paz ens presenta una obra de Monica Dolan. Una psiquiatra parla de la seva relació amb la mare d’una nena de 8 anys que insisteix i vol per sobre de tot, posar-se pits. Dolan ens fa reflexionar en molts aspectes diferents: els límits a les demandes dels fills, la necessitat de la perfecció del cos, els aspectes ètics de la manipulació quirúrgica, la influència dels mitjans i les xarxes socials en la sexualització dels nens i nenes, les conseqüències que es poden derivar d’una decisió inadequada, el judici de la societat sobre les decisions dels altres, la criminalització d’un fet aparentment sense conseqüències, la judicialització de comportaments diferents a la norma i costums establerts i d’altres que […]

“La tardor no arriba mai” és una producció de La Bona Companyia i Eòlia Escena Emergent. Al costat de l’autora i directora Lali Álvarez, La Bona Companyia ha aconseguit fer el salt des d’Eòlia al Teatre del Raval. L’obra reflexiona al voltant de la temàtica de l’acció directa i, violenta, si fos necessari, en el context de l’activisme. Es tracta d’un text complex en el qual s’aconsegueix mostrar una gran diversitat de punts de vista. Malgrat que en alguns moments es peca de repetició, també se suggereixen preguntes i reflexions prou interessants que estan a l’ordre del dia en moltes lluites socials actuals: On estan els límits? Fins on s’està disposada a arriscar? S’hi val tot per una causa major? […]

El Gran Hotel de las Reinas obre de nou les portes del seu luxós i mamarratxo complex escènico-hoteler per resoldre un crim truculent… algú ha matat a una emblemàtica i estimada treballadora de l’hotel. Un crim d’aquesta magnitud no pot quedar impune, i per això les clientes de l’hotel hauran de desplegar tots els recursos que tenen a l’abast per resoldre’l: música, lipsinc, coreografies impossibles, humor, interacció amb el públic, looks de fantasia i audiovisuals impressionants. Com la Senyora Fletcher, però en drag. La nova edició del gran show drag promogut per la productora Locamente i AtresMedia, ambdós artífexs de portar al nostre país la franquícia televisiva de RuPaul’s Drag Race, és un gran espectacle que assegura diversió durant gairebé […]

CR#SH, tothom pot caure de la cia. Mea Culpa és un espectacle fresc, humorístic i vitalista. Sense deixar de parlar de la salut mental als adolescents. Al cap i a la fi, tothom pot caure.Comença la temporada al Teatre de l’Aurora d’Igualada, i s’ha decidit fer-ho amb aquesta obra. Una carta d’intencions per poder obrir a nous públics més joves. I un cop que he vist l’obra, s’ha fet una bona aposta per inaugurar temporada 2023/24.Tal com van comentar en el col·loqui posterior a l’obra, el públic principal és l’adolescent. Però això no vol dir que sigui una obra per a públic jove. És una obra per a tots el públic, per adolescents per veure els problemes que tenen, i […]

L’any passat vaig començar amb “Cantando bajo la lluvia” i amb força èxit i jo encantat de veure-la. Aquest any he vist “The Producers” i m’ha passat el mateix, m’ha encantat. No sé si és el musical de la temporada, però crec que és molt problame. Tenim en ment, que comença la temporada teatral. Armando Pita i Ricky Mata genials, en els seus papers protagonistes. A més teniem a Mireia Portes, que amb el seu paper eclipsa en alguns moments divertits i atrau tots els somriures. És un musical per passar-ho bé, per riure, per oblidar-se dels problemes. I gaudir-ne, No s’ha d’oblidar que és una obra amb un gran pressupost. I tenim la música en directe, un joc de […]

La vida de Marilyn Monroe estuvo marcada por altibajos. Uno de los puntos más frágiles de su biografía se encuentra hacia el final de su vida, cuando la ingresaron en un centro psiquiátrico y su matrimonio con Arthur Miller ya hacía aguas. Y aun así, Marilyn Monroe se mantuvo en toda su dignidad. Esto es lo que viene a contarnos la obra Piano Blanco, donde Jimena González encarna la actriz norteamericana. La obra es la historia de aquellos días, de los pensamientos que la atravesaron durante aquella estancia así como un viaje hacia los orígenes traumáticos de Norma, es decir, de Marilyn antes que se convirtiera en Marilyn. El relato se articulará con la palabra y con el canto, en […]