Recomanacions

“Un segundo bajo la arena” ens proposa un apropament a nou punt de vista sobre “Bodas de Sangre” de Federico Garcia Lorca. Com elles mateixes expliquen, el Col·lectiu Desasosiego ens convida a una invocació a la celebració i a la col·lectivitat. Ens parlen de deixar anar un passat, per poder celebrar el present. Es tracta d’un espectacle que aposta per la posada en escena com un element determinant per la dinàmica de l’obra, cosa que permet a l’espectador ser còmplice de les vivències dels personatges. El públic deixa de ser l’agent passiu que simplement observa per convertir-se en els convidats de la festa. Si en qualsevol obra la música en directe ja és un punt a favor, en aquest cas […]

A aquestes alçades del segle XXI, encara continuen existint uns certs temes que socialment es consideren tabú. Curiosament molts, m’atreviria a dir que la gran majoria, d’aquests temes dels quals no es parla, tenen a veure amb la dona, amb el que ens passa, amb els nostres moments vitals, amb no entrar en el marc que la societat patriarcal i capitalista té meticulosament preparat per a nosaltres. Amb callar més del compte, amb la solitud. Malparida va d’això, de donar veu a una realitat silenciada, que últimament ha pujat el volum, incomodant a un cert personal sanitari i a part del sistema de salut: La violència obstètrica. I què és exactament aquest tipus de violència? Es refereix a les pràctiques […]

Ja ho deia, Brossa, que l’argument podia fer nosa. La setena porta no té un fil narratiu que cusi totes i cadascuna de les escenes, però sí que compta amb bones interpretacions, un missatge potent i una escenografia molt lluïda. A partir de textos del polifacètic artista Joan Brossa i amb dramatúrgia de Laura Aubert, la companyia Els Pirates Teatre presenta aquest espectacle que atrapa i juga amb l’espectador. Una oficina del tot ordenada i la porta d’un ascensor molt actiu acullen els personatges principals de l’obra (tres secretàries i un conserge) durant una jornada laboral que aparentment és ben quotidiana. Amb poques paraules se’ns fa entendre que les treballadores esperen, aquell dia concret, un reconeixement que els ha de […]

Les generacions més joves ens sentim, sovint, atrapades entre el sistema que han dissenyat aquelles que ens han precedit i les idees «modernes» que ens arriben sense referents ni experiències, mancades de la possibilitat que se’ns puguin donar consells al respecte. La companyia Unter den Linden presenta Aprendre a nedar, dirigit per Oriol Morales, que reflexiona al voltant d’aquesta desorientació, de la desubicació a pesar de la recerca constant i malgrat l’honestedat per mantenir-nos fidels als que pensem que són els nostres principis. Al contrari de la psicologia dels tres personatges que en formen part, l’argument de l’espectacle és aparentment senzill: el Pep (Òscar Castellví) i la Feli (Maria Bosom) estan casats i s’estimen, però ella s’enamora de la Lil […]

Recordar molts moments de la vida és una tasca complicada, especialment a mesura que el temps passa. La visió d’allò què va ser comença a esvair-se i els detalls es confonen i es substitueixen moltes vegades per desitjos. Si enmig de tota aquesta recerca per la memòria s’introdueix la passió, l’amor i el dolor, la tendència a canviar la narrativa augmenta amb el pas del temps. Una sobretaula a dalt de l’escenari on tres personatges, en Max, la Feli i la Lil recomponen el relat de la seva relació. Com va començar tot? Qui va sentir què? Quines van ser les reaccions en cada moment? En Max i la Feli recorden quan es van casar al poc temps de començar […]

A inicis del segle XIX, es troba a l’abadia de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern, Alemanya) una col·lecció de poemes o cants (carmen, en llatí) del segles XII i XII procedents possiblement de convents austríacs. Els goliards, els seus probables autors, eren monjos o estudiants de vida eclèctica, alternativa i poc ortodoxa, i en els seus textos parlen del plaer de la vida, de l’amor o del gaudi de la natura. Els Carmina Burana (carmina, mot esdrúixol llatí, i per tant sense accent gràfic, que sovint fem pla per error), són un elogi al vi, al joc, a la fortuna i, en definitiva, al destí, i esdevenen una crítica a les classes socials, al poder i, especialment, a l’estament eclesiàstic. Carmina […]

El teatre té la missió de fer crítica social i de portar a escena molts dels temes que amoïnen la societat, totes aquelles situacions en las que les ganes de cridar i escopir són frenades per la contenció civilitzadora imperant. A Valèria Pisati li devem la idea, el text i la dramatúrgia. És una obra trencadora, molt atrevida amb certs moments còmics. Els textos són crus, descarats, grollers i provocadors. Pot crear sentiments de fàstic o enuig perquè porten a l’escenari les zones més fosques de l’ànima i la crueltat de la vida sense pudor ni contenció de cap mena amb una estètica enginyosa, curiosa i molt ben aconseguida. Parlen de dones, de mares, de filles, de pors, d’inquietuds i […]

En su habitual línea subversiva, la compañía Els Joglars nos presenta su última obra ¡Que salga Aristófanes! que se personifica como un alegato a la libertad de expresión. Ciertamente, es difícil en nuestros tiempos poder abrir la boca sin ofender, sin que nadie se sienta excluido o, por el contrario, incluido allí dónde no quiere estar. En el formato de comedia y humor, veremos como un profesor de clásicas – ya chochón– pondrá un centro de reeducación patas arriba con su mundo medio real – medio imaginario. Un centro de reeducación, sí, como lo escuchan. Un reformatorio donde inculcar lo políticamente correcto. ¿No es esta denuncia un gesto valiente hoy en día? Sí, pero también autocomplaciente para quien viene a […]

És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som. I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa […]

Aprendre a nedar és un cant a la recerca, impossible però necessària, de la nostra llar encarnada en una única persona, una recerca que no és sinó l’intent de construir la nostra pròpia identitat. És la història de tres persones joves que lluiten per ser acceptades en un món en què les relacions no són un assumpte privat. Una obra que parla de la parella, però no tant en les relacions sexuals sinó que afectives. És aquest el cas de parlar més de parelles d’un sol ús. Parlem del contacte físic, de llenguatge corporal i del cara a cara per dir-nos les coses. Els tres personatges ens parlen de les seves inseguretats a partir de com reaccionen amb la seva […]

La força del Carmina Burana fa que a vegades excedeixi la seva vessant musical i acabi convertint-se en un espectacle total. Ja pot ser a través de la dansa, com la versió que va fer el Ballet de David Campos ja fa uns quants anys, o a través dels elements de l’òpera moderna, com va fer La Fura dels Baus el 2009 i en totes les reposicions que hi ha hagut des de llavors… i fins ara. Es tracta d’un espectacle amb música en directe, un cor de 16 veus, quatre solistes i un cos de ball que farceix amb moviment algunes escenes. Hi tenim grues, un gran dipòsit d’aigua, molts efectes de llum i unes projeccions que acaparen molta […]

Aquest any es celebra el mig centenari de la publicació de Momo per part de Michael Ende. Com moltes grans històries adreçades a públic jove de l’època, la novel·la és una metàfora fascinant sobre l’evolució de la societat cap a models de vida cada cop més pragmàtics, enfocats al consumisme i a l’avaluació econòmica del temps, negligint (com ja s’ha fet, en aquest modern i eficient segle 21) tota activitat que no proporcioni un rendiment o prosperitat econòmica (com l’art, l’ociositat o, fins i tot, el descans). En una línia narrativa que podria comparar-se, en el món de la novel·la adulta, a Huxley o Orwell, la història conté força elements foscos i distòpics que han estat traslladats, amb gran encert, […]

Anem a la Sala Fènix a veure la nova proposta Qaqortoq. Ens parla d’un agent de viatges que rep l’encàrrec de viatjar fins a Groenlàndia. Aprofitant el desgel del Pol Nord les agències de viatges comencen a oferir noves rutes amb creuers, i l’agent ha d’elaborar un pack turístic atractiu pels seus clients. Molts temes toca aquesta obra. El protagonista es presenta com aquell “que amb 25 anys ja va decidir suïcidar-se, a l’arribar al límit i no tenir sortida” i llavors a la feina ha de fer malbé paratges encantadors del planeta gràcies al turisme. El repte de créixer fent malbé el planeta. Amb aquest enfocament tradicional ens vol fer adonar de fer la sostenibilitat el nou motor de […]

Una actriu que ha treballat amb l’Ana Belén ha estat escollida per un director per a interpretar al Tantarantana Les penes del jove Werther. La premisa inicial de l’obra coincideix amb la pròpia realitat del procés d’elecció de Mel Salvatierra per part del director Miquel Mas Fiol com a protagonista de la representació que estem veient. Aquest joc d’autoficció és el canal que Mas Fiol empra per a reflexionar no només al voltant del fet interpretatiu i del món del teatre com a ofici, sinó també, i sobretot, del conflicte ètic que exemplifica la Mel Salvatierra (en la seva doble condició) quan es planteja compartir el seu dolor, les seves misèries, els seus llocs obscurs, emmirallant-se amb el fenomen que […]

Us heu plantejat mai si el vostre sentiment de llàstima o de tristesa us l’ha provocat algú per tal d’obtenir un benefici? Per què creiem que els actors que aconsegueixen plorar més a un càsting són els que mereixen el paper? La protagonista d’aquesta obra, una jove actriu, no n’està convençuda d’aquest sistema i ens explica totes les peripècies que ha de passar davant un director a l’hora d’optar a un paper. La Mel ens explicarà per què tenim l’arxiu de stickers del mòbil ple de granotes plorant. Mitjançant l’ironia i el sarcasme, Miquel Mas Fiol presenta una crítica social utilitzant amb molt d’enginy l’humor i la reivindicació per fer-nos riure i pensar sobre com l’hipocresia humana explota el recurs […]