Recomanacions

El circ, com a disciplina teatral, sempre amb un punt festiu i irreverent, té el perill de caure, moltes vegades, en l’artifici, la superficialitat i un excés d’externalització d’un contingut no sempre prou ric. Afortunadament, aquest no és el cas de l’excel·lent espectacle anomenat: AAART! L’obra dirigida per Xavier Erra és el típic exemple diametralment oposat a les possibles carències abans mencionades. En aquest cas, el show compta amb totes les virtuts del millor circ però també amb una sensibilitat especial i una elegància francament molt emotives. La mà del director, també escenògraf i autor de la idea original, és d’un bon gust poc habitual. El context artístic on es mouen els acròbates, contorsionistes, malabaristes, equilibristes i actors (brillants tots […]

Ja en la presentació de la programació del Teatre Lliure ens va agradar, veure un musical i un Sondheim en la cartellera catalana. Per els amants del teatre, veure que el teatre (sobretot el públic) aposti per el genere musical, és tota una alegria. Amb un escenari minimalista, sense cap tipus de diàleg entre els dos personatges; es construeix una història on la soledat i l’amor/desamor convinen amb les magnífiques veus de Toni Viñals (Premi Butaca al Millor Actor Musical per “La flauta màgica) i Mone Teruel. Tot acompanyat del pianista i director musical Xavier Torras (Over the moon). Igual que Over the moon, no estem davant d’una obra de teatre, ni d’un musical. És un petit concert coreografiat amb […]

Per tant no em començaré a tirar floretes dient que hem estat magnífics, però sí us diré que l’espectacle és una mena de viatge iniciàtic… cap a no sé on. En una sala fosca, molt fosca ens han repartit en grups; els uns ens han dirigit cap a l’entrada del món dels morts que celebren la vida i els altres cap al món dels vius que celebren la mort. Ho aneu agafant? Doncs això. Ens han embenat els ulls, ens han fet caminar com a talps, ens han fet escoltar sorolls, ens han donat una mica de berenar, ens han donat… no, això no. En fi. Els que ens ho hem agafat en conya, ens ho hem passat prou bé. […]

Marry me a little ve a demostrar que amb el que Stephen Sondheim llença a les escombraries o bé tanca en un calaix es pot construir un musical preciós i emotiu. Fa exactament 20 anys, Nina i Pep Anton Muñoz ja van fer-ne una versió en català dirigida per Pere Planella. Si aquella tenia el to dels musicals catalans dels noranta, aquesta ve a ser una versió encara més sòbria, minimalista i elegant de la història dels dos veïns que comparteixen soledat i desamor durant un cap de setmana. Toni Viñals i Mone Teruel -esplèndida vocalment i també com a actriu- compleixen al cent per cent amb la proposta, molt ben acompanyats del pianista i director musical Xavier Torras. Tot […]

Marry Me a little, l’obra de Stephen Sondheim que es representa al Teatre Lliure de Montjuïc, és una obra sincera i d’alta qualitat musical. Ens parla de les vides de dues persones –noi i noia-, totalment normals, podríem ser qualsevol, que, atrapats pel ritme accelerat de la societat, no tenen temps per a l’amor, més enllà de somiar amb la persona ideal. Un musical en el qual es barregen solitud, por i amor, a través d’uns intèrprets – la Mone Teruel i en Toni Viñals- que “despullen” perfectament als seus personatges, ho donen tot en escena i això es percep molt d’a prop des del pati de butaques. La sensació és semblant a la que vaig tenir amb Over the […]

Sí, perquè penso que Carlota Subirós s’ha equivocat en el plantejament d’aquesta obra. Potser ha sigut molt fidel a l’original i això l’ha llastrat. Tennessee Williams és un autor reconegut i carregat de premis, però potser avui necessita una revisió en profunditat, i aquesta posada en escena se m’ha fet lenta i pesada, cosa que no ha permès fer brillar als actors, tot i tenir un elenc de primera fila. També haig de dir que penso que La Rosa… és una de les obres menys aconseguida del dramaturg, però n’esperava més, molt més.

Tot i que m’hi vaig fixar molt, no sé perquè eren mascles, ni s’em van afigurar verds ni molt menys fregits. Em va semblar un monòleg poc treballat, gens innovador i… dolent. I per acabar-ho d’espatllar els autors-intèrprets es van auto dirigir. Que no ho saben que hi ha una llei més antiga que la de la gravetat que no ho recomana? A més el tema problemes de parella avui en dia ja està més que grapejat i fer-se acompanyar per un músic i cantar ja ho feien els celtes. Em va semblar que estava en una festa de fi de curs, però sense saber de quin. Com diuen els italians, mannagia!

L’off del Romea ens torna a oferir una altra joia teatral, portant-nos en aquest cas un monòleg de Koltès interpretat per un esplèndid Òscar Muñoz. L’espectador, que forma part també de l’obra, es submergeix amb el protagonista en una reflexió al voltant de l’amor, la necessitat de comunicar-se, l’afecte, l’agressivitat, la manipulació i el control de la societat. Tot això, ens és presentat en una posada en escena molt efectiva i sorprenentment dinàmica, tenint en compte que ens trobem davant d’un monòleg, en el qual l’espectador va cambiant d’ubicació guiat per l’interpret. D’aquesta manera, es fa partícep al grup reduït de persones que assisteixen a la funció de no només de la reflexió al voltant del text, sinó també de […]

Segur que t’has fet aquesta pregunta mil vegades. Viure sol, envellir, no tenir parella, ser feliç… és possible? Si la pregunteta t’assalta sovint, ves a veure Marry Me a Little. Un espectacle més proper al concepte de concert teatralitzat, on la trama escasseja però el reguitzell d’excel·lents cançons d’Stephen Sondheim (Follies, A Little Night Music, Golfus de Roma…) et transportaran a un univers de desitjos, somnis i soledat interpretat amb mestratge per Toni Viñals (Premi Butaca al Millor Actor de Musical, 2013) i Mone Teruel. Les conclusions les hauras de treure tu, però et garantitzo que gaudiras d’una bona estona amb un somriure als llavis pensant: “això m’ha passat”.

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de “La bien pagá”, […]

El món de la copla que, injustament, s’acostuma associar al règim franquista, rep a Ojos verdes l’homenatge que es mereix a través de la figura de Miguel de Molina. Escrit i dirigit per Marc Vilavella, l’espectacle, que s’acomiada aquesta temporada dels escenaris després de set anys, és un emotiu viatge musical per la història d’Espanya, des de la República, la Guerra Civil, fins la dictadura. Vilavella encarna al cantant malagueny amb una honestedat i carisma excepcionals, dotant de la sensibilitat necessària, la ràbia, la tristesa o el goig a cadascuna de les cançons. D’aquesta manera, l’obra fa servir de forma intel·ligent la vida de Miguel de Molina per retratar l’alt preu que molts van haver de pagar per defensar la […]

No us explicaré la història de Romeu i Julieta, és ben sabuda, però us explicaré una altra història, la d’aquest Romeu i Julieta. Dugald Bruce-Lockhart, actor i director de teatre que al llarg de la seva amplia trajectòria ha treballat amb la Royal Shakespeare Company i la reconeguda companyia Propeller, un dia va ser convidat a Barcelona a impartir un seminari per a actors al voltant de Shakespeare. La invitació provenia del Teatre Akadèmia. Quan Dugald va arribar a Barcelona, al descobrir la sala, hi va veure-hi l’espai ideal on representar Romeu i Julieta. Un coup de foudre. En aquest seminari, en veure Guillem Motos i Sílvia Forns, els quals participaven en el seminari, hi va veure la parella ideal […]

Què és el primer que et passa pel cap quan sents a parlar de teatre? Segurament no penses que l’escenari sigui la sala d’una fundació, o bé que al teu seient puguis trobar una manta per protegir-te del fred que regna a l’habitació. Aquestes dues situacions s’han fet realitat amb la companyia Parking Shakespeare, que amb l’adaptació de Marc Rosich del clàssic alemany Woyzeck, escrit per Georg Büchner, ha aconseguit trencar de nou amb els esquemes del teatre i presentar un text difícil de forma propera, senzilla i actualitzada. Situar al mateix nivell actors i espectadors converteix la Fundació Palo Alto en l’escenari perfecte per eliminar la barrera abstracta que acostuma a separar ambdós col·lectius en un teatre convencional. Al […]

Sí, perquè en un moment o altra tots necessitem amor, ni que sigui en segona instància, o dit més cru, de segona mà, i això és el que hem vist a l’estrena comercial d’aquesta obra a la Nau Ivanow. Estel Solé s’ha iniciat, com a dramaturga, amb aquesta obra on uns joves urbans amb problemes actuals (feina, manera de viure, dependències…) han fet una mena de catarsi en un sopar de retrobament d’amics… amb trampa. Un text àgil, amb possibles mancances, que s’han superat amb l’hàbil direcció de Marilia Samper i una excel·lent interpretació de tot l’elenc. Una obra que es podria qualificar amb un nou adjectiu, molt “FlyHard”.

Tenim com actriu principal a Clara Segura que està a l’alçada del seu paper. Magnífica de principi a fi. Igual que la resta dels actors. Si s’ha de parlar de l’obra direm que es divideix en dues parts, la primera la que defineix la història de Serafina Delle Rosa(Clara Segura), una vídua italo-americana i de la seva filla. Aquesta part, és directament meravellosa, magnífica. Des de l’inici et creus que Clara Segura és una vídua d’origen italià, a més amb algunes parts del diàleg en italià. Fins que arriba Bruno Oro, llavors la cosa fa un gir totalment cap a la comèdia i comença a perdre una mica l’obra. Jugant amb l’escenografia (directament amb la casa rotatòria) que ens dóna […]