Recomanacions

Cantar per evitar que t’esclati el cap. Aquesta és la premissa amb que han de conviure els carismàtics personatges d’aquest univers distòpic, hipster, fulgurant i colorit que és El gran despropòsit. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, es tracta d’una original barreja d’espectacle d’esquetxos, paròdia musica, sàtira política i homenatge als temes clàssics de la ciència-ficció. Amb encert, se’ns presenta la vida quotidiana, els problemes i anhels d’un grup de supervivents que tracta de continuar endavant a l’extraradi d’una gran ciutat. Els paral·lelismes amb la situació socioeconòmica actual, la necessitat imposada de ser feliços en aquest entorn hostil i sense horitzó, la depressió, el caos i la bogeria són els elements més interessants d’aquesta proposta que, […]

La Seca ens torna a sorprendre amb una altra petita joia (i ja van unes quantes aquesta temporada). En aquesta ocasió, ens presenten Démodés, un espectacle de pallassos amb una visió nostàlgica del món circense, que compta amb uns intèrprets meravellosos i una direcció que resulta del tot precisa. Així doncs, ens trobarem uns personatges completament perduts, que malgrat que el pas del temps els ha apartat del seu propi món, aquests encara conserven les característiques innates dels seus personatges respectius, així com la il·lusió per actuar davant del públic. L’espectacle compta amb diversos números que sorprendran a l’espectador, els quals estan brillantment executats pels seus intèrprets. A més, aquests tenen la particularitat de contindre la utilització d’algun que altre […]

Sí, una mica d’olor de naftalina és el que fa aquest Sagarra, doncs 65 anys no passen en va i s’ha notat, potser per culpa que la Lurdes Barba ha sigut massa fidel a l’original, i el que abans era un gros problema avui ja no ho és tan, o gens. Ser homosexual o noia soltera prenyada per descuit o frivolitat no és avui un problema com als anys quaranta. Penso que una posada en escena tan clàssica ha restat credibilitat a la funció i per això els actors no han brillat, excepte el David Bagés que ha brodat el paper de xantatgista mitjamerda. Escenografia, il·luminació i vestuari, molt bé. Llegir més.

Això fareu si aneu a veure Bleu! al Mercat de les Flors; bé, també tocareu mar mediterrània, perquè d’això va l’espectacle, doncs a un pescador se li apareix una fada, o una nimfa marina i li deixa anar una perla lluminosa i quan dorm el cotxa amb un mantell màgic i d’aquí sortiran tota classe de coses meravelloses que tenen vida pròpia gràcies als efectes lumínics que els de la Compagnia TPO es treuen de la mànega (en realitat del seu cervell). Aquest és un espectacle màgic que s’ha de veure; si sou petits perquè us fascinarà i si sou grans com jo, també, o sigui que no hi ha escapatòria. Feu-me cas, compreu les entrades ja. Llegir més.

Fins al final és un espectacle que se’n riu del món de l’espectacle. Una producció self-made, low-cost irònica, irreverent i efectiva. Un espectacle de petit format, gran en ironia i enginy, apte per a qualsevol tipus de públic, qualsevol mena d’espai, sense cap ambició dramatúrgica, cap conflicte existencial, quasi bé sense escenografia, ni vestuari, ni teló, ni canvis de llum… però, això sí, amb molta marxa. La Gemma Martínez i la Judit Saula són les dues actrius a escena. Però també en són les autores, directores, productores i, fins i tot, tècnics de so de l’espectacle. Ens expliquen algunes històries, disfressades d’escenes, que tal vegada els han passat a elles mateixes. O potser és tot un engany. Tant se val, […]

Si fa un parell d’any vaig veure Equilibristes al Teatre Aurora d’Igualada i em va captivar, aquest cop no ha estat menys. El Teatre Almeria presenta un regal per els sentits, amb música en directe, format per els Components dels amants de Lulú. Pep Farrés juga amb emocions i sense fer gaire equilibris amb els nostres sentits, ja que entren directament al cor per emocionar-nos. Tot l’escenari esta amb artilugis que ajuden a crear el seu propi univers, aliat amb la música i músics que interactuen directament amb el Pep. La història és senzilla; un petit accident com una relliscada en un pas de vianants, provoca un gir en un home senzill. A partir d’aquest fet, podem conèixer una història […]

Un enemic del poble és aigua, ètica, moral, corrupció i hipocresia. Una història escrita l’any 1882, però que malauradament és universal i atemporal. Malgrat la primera part de l’obra és massa expositiva, massa bla bla bla repetitiu que no acaba d’enganxar a l’espectador, de sobte l’escenari canvia i ens trobem dins la redacció d’un diari amb tot de gent anant i venint i, sense adonar-nos-en, hem desenganxat l’esquena del seient i.. pam! l’assemblea. Una assemblea molt ben pensada perquè el públic, aleshores, passi a ser poble i còmplice del que està passant. Feia molt de temps que no em movia tant a la butaca. Quanta impotència i quantes ganes de dir-hi alguna cosa!. I ja està, ja t’han atrapat. Estaràs […]

Un regal de Farrés Brothers i Cia amb aquest Equilibristes que ara fan a l’Almeria Teatre. Una història tendra on un home gris ha sofert una patacada que li provoca una visió que li porta records des de la infància fins els moments més feliços amb la seva parella que… A més, aquesta vegada els Farrés han incorporat música en directe, música de qualitat amb un trio format per components dels Amants de Lulú, que a més han interactuat amb el personatge de la història. Els ninots i les andròmines que han omplert l’escenari, pura delícia, marca de la casa. Aneu-hi i deixeu-vos emportar per la màgia sense colorants ni conservants d’aquest grup d’Igualada.

Aquest cop tenim una obra relacionada (inicialment) amb la publicitat. Un món on tothom pot opinar sobre un simple anunci d’aigua i on una reunió moderada pot tenir un resultat totalment inesperat. En la primera part de l’obra, on es realitza el focus group i presentació dels personatges; és on l’obra agafa embranzida i comença amb els acudits i gags que més agraden al públic. Amb un ritme frenètic que va embolicant la troca. És aquest el punt fort de l’obra, en la comèdia i aquest ritme de no parar, on els personatges dibuixats per Alberto Ramos aconsegueixen seduir al públic de la sala. Tot i no ser una de les obres més rodones que he vist a la Sala […]

Avui estas a dalt, i demà, sense saber com, ets un desgraciat. Així de crua és la vida. A Démodés trobaràs tres pallassos que donen voltes en un cercle interminable, sense rumb, perduts, oblidats. Tots tres estan en hores baixes, i els seus gags ja no conserven la gràcia ni la frescor amb la qual es van crear. I aquí neix la màgia de l’espectacle. Leandre i la Cia La Tal han fet una peça sensible, tendra, divertida, pausada, enginyosa, estèticament perfecte, per degustar lentament. Els seus gestos continguts, de voltes irònics, creen moments entranyables com el de l’incendi, o la sopresa de descobrir que un públic els mira i aplaudeix. Deixa’t captivar pel mim, desperta al nen que tens […]

És el que els ha passat a aquests pallassos, estan passats de moda, els han fotut fora de la feina i no han pogut ni desmaquillar-se; per això es troben donant voltes carregats amb els estris, sense rumb. Bon espectacle carregat d’ingenuïtat i tendresa, tranquil, sense esvalots ni daltabaixos que et penetra lentament amb la mateixa parsimònia que gasten ells: divertit i relaxant. Ben executat, sense paraules, expressiu i amb gags molt bons. Treball acurat de Leandre Ribera, Enrei Caso i Jordi Magdaleno. Si hi porteu la canalla us ho passareu el doble de bé. Final curiós després del final (si hi aneu ho entendreu).

El conte d’Antoine de Saint-Exupéry és una d’aquelles petites joies que cal llegir almenys un cop a la vida. Es tracta d’un conte que darrera la seva aparent senzillesa amaga una lliçó magistral de filosofia, gràcies a un encertadíssim joc de metàfores. Així doncs, com és d’imaginar, la seva traslació al llenguatge dramatúrgic no resulta ser una feina precisament fàcil. Per això, la proposta de la companyia Teatro de la Abadía resulta valenta d’entrada i suggerent pel que fa al desenvolupament de la història. Malgrat això, el tempo de la obra fa que aquesta s’encalli i resulti feixuga de presenciar. No obstant, es tracta d’una posada en escena encertada, que juga a crear sensacions a través de pocs recursos i […]

Això és exactament el que és, una peça desenfadada, intranscendent, pocasolta i divertida, amb un vestuari patètic, perruques de carnaval i calçotets estampatsm malles blanques, on dos àngels en pràctiques, aprenents de Cupido fan training d’aparellaments amb el públic que entra a la minisala. L’obra d’Elisenda Guiu no té cap més pretensió.

La Sala Fènix és un bitxo raro entre les sales de teatre de Barcelona. Són autèntics, presenten propostes carregades d’ànima i la seva passió pel teatre de màscares, les titelles i el teatre gestual impregna tot el que programen. Fins i tot un cabaret. Quina sorpresa, el Cabaret Victoria! És un espectacle de varietats, però no esperis veure-hi vedettes a l’ús, lluentons ni mamelles. Tampoc hi trobaràs la Merche Mar o la Terremoto de Alcorcón (tanto monta…), sino criatures d’inspiració retrofuturista, interpretats actors generosos que posen tota la seva energia, talent i passió sobre l’escenari. Capitaneja la troupe Felipe Cabezas, que exerceix de mestre de cerimònies d’aquesta perla de la cartellera, ideal per a tots els nostàlgics i romàntics del […]

Vaig veure Killer fa uns anys al teatre Goya i, no només em va sorprendre, sinó que em va encantar. Un musical amb un únic actor i tres músics on el protagonista explica, amb una bona dosi d’humor negre, la seva història com a pressumpte assassí. Bones cançons, bon ritme i una feina excel·lent per part del Xavier Mestres completen la posada en escena d’aquest original text de Guillem Clua. Amants o no del musical, jo no em perdria aquesta genial comèdia negra.