Recomanacions

Tot i que la interpretació és millorable, eGo funciona i fa passar una bona estona. La història sembla complicada, però no ho és tant. És la història de la humanitat. L’ésser humà pateix quan ha de prendre decisions i sempre ha buscat alguna cosa que li marqui la pauta i que es faci responsable dels seus actes: un llibre sagrat, l’obediència a un superior, la llei. Marc Angelet adapta aquest fet històric a les noves tecnologies i enfronta els personatges als nous problemes que del canvi de suport se’n deriven. Una posada en escena intel·ligent i divertida serveix per arrodonir les irregularitats que pugui tenir el text. Una tragicomèdia que s’ha de veure i que estic segur millorarà amb el […]

Disfressat d’obra de teatre, Desacord 3×4 és un concert amb temes essencialment de gènere líric combinats amb boleros, tangos, revista i cançons de musical. El punt de partida de la història reuneix a tres personatges molt dispars i un pianista que es veuen forçats a compartir escenari per culpa de les retallades culturals. Malauradament, la idea no va argumentalment més enllà, ni desenvolupa el conflicte ni desemboca en cap conclusió. El que importa per aquest espectacle són les cançons i, per tant, la trama queda només com una excusa per que els intèrprets combinin els seus estils i cantin duets i trios. No obstant, musicalment és un show molt agradable amb números molt aconseguits. A més, és un plaer sentir […]

Mrs. Death, diàleg amb Espriu és una obra teatral atrevida i desconcertant, ja que si es desconeix el món de Salvador Espriu és bastant complicat endinsar-se dins d’ella. En el meu cas, que conec molt per sobre la producció d’Espriu, em va ser complicat seguir bé el fil conductor de la trama i reenganxar-m’hi. No obstant això, no es pot qüestionar la qualitat de la pianista, que toca molt bé en directe, ni la dels actors ni la de la ballarina, ja que és molt agradable veure el bon treball individual que ofereixen els integrants de l’obra.

Ho confesso: vaig anar a El Molino amb una gran por de trobar-me un refregit caspós de números de cabaret vintage, amb vedettes de ploma i lluentó i molta naftalina. Però no. BINGO! Life is a Cabaret és un espectacle de varietats que recull la tradició del cabaret local i internacional, degudament modernitzat. Eclèctic, elegant, sorprenent, divertit, sensual i amb un ritme trepidant, punt al que falla el seu homòleg The Hole. Fins i tot inclou una criogenitzada Merche Mar que es passeja per la platea seient a la falda dels senyors i acaronant-los la calva. Emblemàtic. Els fans de la pel·lícula Cabaret sortiran contents de veure unes bones versions del Wilkommen, Mein Herr, Two ladies i Life is a […]

Això és el que m’ha semblat, una peça feta a base d’un cert oportunisme aprofitant un tema del moment i carregant-la de piruetes. Tot i així és una obra FlyHard, però lluny de les que van portar la sala al lloc on ara és. A partir d’una trama policíaca que segueix la possible relació d’un seguit de suïcidis, ens endinsem en un món que recorda la novel·la de Huxley, però està lluny de ser feliç. No es pot dir que els actors ho hagin fet malament, però la història no donava per anar molt enllà. Tot i així la major part del públic s’ho ha passat rebé, a jutjar pels aplaudiments. Llegir més

Sondheim torna a la cartellera teatral barcelonina i ho fa sense que encara els amants del gènere haguem oblidat aquell majestuós “A little night music” (“Música per a una nit d’estiu”) que ens va portar fa més d’una dècada el Mario Gas i que estava protagonitzat pel Constantino Romero i la Vicky Peña. Com oblidar aquell magnífic “Send in the clowns” (“Que baixi el teló”) sobre un escenari! En aquesta ocasió, el Teatre Lliure és qui ens porta un altre dels musicals del compositor, gaudint-lo ara d’una forma més intimista i tenit com a principal aliat la proximitat que ofereix l’Espai Lliure. Aquest “Marry me a little” compta amb dues grans veus que aconsegueixen moments realment memorables i que arriben […]

La diferència entre un espectacle de cabaret i qualsevol show que contingui música, cançons i altres disciplines artístiques com dansa, acrobàcia o titelles, roman en la seva voluntat de transgressió. Històricament, és el gènere on es van poder veure els primers transvestits sobre un escenari o els acudits polítics i sexuals més incorrectes en èpoques amb menys llibertat d’expressió que l’actual. Representa, doncs, i encara avui dia, un espai on es qüestiona la moral establerta del moment per demostrar que la indecència no existeix més enllà dels prejudicis. Cabaret Victoria pren alguns elements (sobretot formals) del cabaret però el seu propòsit és molt més innocent: entretenir al públic; fer que s’oblidi dels seus problemes mostrant-li el que en realitat és […]

Cristina Clemente ens porta una encertada radiografia de la situació política actual a través d’una clara i entenedora metàfora del nucli familiar. Realment, aquest experiment li ha sortit rodó a la dramaturga, ja que aconsegueix traslladar de forma simple i efectiva les premises bàsiques de la nostra política alhora que permet a l’espectador identificar-les d’una forma molt original i divertida. D’altra banda, Jordi Casanovas atorga a l’obra ritme i una bona direcció d’actors, oferint-nos a més una visió a dues bandes del menjador sencer d’aquesta familia tan peculiar. De fet, aquesta visió confereix a l’espectador la posició de voyeaur mentre veu l’acció des de fora de l’escena, però amb l’interés de saber el que succeeix a dins. Però, “Consell familiar” […]

Feu-vos la pregunta: Com pot arribar una mare a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill recent nascut sigui la mort? Doncs si us acosteu a veure l’espectacle ho viureu i ho entendreu. Us farà mal, però ho entendreu. Els fets es presenten amb tota cruesa, que no fredor doncs en cap moment es deslliguen els fets i la raó dels sentiments i les emocions amb què són viscuts. I s’hi incouen algunes pinzellades d’humor que actuen com a vàlvula de seguretat d’aquesta olla a pressió en què Gemma Brió i Norbert Martínez han transformat l’Almeria Teatre aquests dies. Tota la posada en escena està pensada per amplificar les emocions, les contradiccions i les determinacions […]

Això deia de Sondheim un dels seus intèrprets de Broadway, i hi estic d’acord. Premis Pulitzer, Oscar, 9 Tony! redéu! Capaç de crear obres de gran format, com A Little Night music fins a aquest Merry Me A Little, una mena de collage de temes escadussers amb els que composa una obra romàntica actual. Els protagonistes són incapaços de valorar el seu entorn i es perden en la soledat… però sortosament la parella al final “es troba”. Gran interpretació de Mone Teruel i Toni Viñals, acompanyats per un pianista i arranjador potent i efectiu: Xavi Torras. Senzilla però bona posada en escena, però, és clar, aquí els protagonistes són els actors i la música. Teniu temps fins el 22 de […]

…això és el que un espectador ha deixat anar avui en un moment donat de la funció. Us ho dic perquè li ha sortit de dins, d’on surten tots els riures que arrenca Toti Toronell, fent el per mi ha de fer tot bon pallasso per adults, parlar amb el nen que tenim dins nostre. I ho fa amb gestos, mirades, algun so, però sense paraules. Tot comença amb una mena de paradoxa, un pallasso que viu en un ambient totalment ruïnós surt a llençar la brossa. I així entrem en un món on per anar d’un punt a un altre sempre se segueix la línia més llarga, que resulta ser la més amena. Acompanyat de música en directe, que […]

La sala de Sants torna a encertar de ple amb una obra que, a partir dels telèfons mòbils, ens porta a reflexionar sobre quin és el control que exercim realment sobre nosaltres mateixos i, més específicament, sobre quin és el paper que juguen les noves tecnologies en aquest control. Cal dir que sovint a la nostra societat escoltem frases com “la tecnologia controla la nostra vida”, però fins a quin punt pot ser certa aquesta afirmació popular? L’autor d’”Ego” s’endinsa dins d’aquest tema fent-nos veure que el control tecnològic sobre nosaltres mateixos (o a través d’ell) és molt més gran del que ens podem pensar i, per altra banda, ens demostra que el mòbil és molt més que un simple […]

Veure la Sucrera diabètica és com veure jugar a dos nens a la cuina de casa. On donen veu als objectes, creen diferents espais, temps i situacions. El que fa especial aquest espectacle és que el joc es conduit per gent adulta i els problemes ja no són rescatar princeses i matar monstres sinó escapar i sobreviure als propis monstres interiors. Veiem problemes d’autoestima, de violència domèstica, de feina, malaltia… I també parts on les relacions d’amistat i amoroses agafen el protagonisme. Crec que és una bona oportunitat per aquells que no estigueu acostumats a veure teatre d’objectes (com és el meu cas). És un espectacle proper que convida a somiar i a reflexionar amb una història senzilla però que […]

Naïf està plena de llocs comuns dins del clown, però també té moments singulars… i sobretot té màgia. No acaba de ser un espectacle perfecte, i fins i tot a vegades resulta un xic desequilibrat (la pantalla de vídeo o el moment de la cançó no sempre encaixen amb la història general) però el cert és que quan es produeix la connexió entre actor i públic les pegues perden gran part de la seva importància. A més, Toti Toronell és un clown de gest petit però d’una sensibilitat i una empatia enormes, molt ben acompanyades en escena de la música en directe d’Albert Dondarza. Tot i que jo tampoc sóc un expert en el gènere, sí sé que aquest espectacle […]

Herman Melville mai s’hauria imaginat que algú convertís Moby Dick en peça teatral i, per acabar-ho d’adobar, infantil, però, és clar, no coneixia a Marc Artigau ni Juan Carlos Martel ni Frederic Amat, artífexs d’aquesta posada en escena “infantil” que als “grans” també ens ha deixat bocabadats. Amb un màxim de trenta espectadors, hem anat seguit l’aventura del capità Ahab perseguint la balena blanca per tot el Teatre Lliure de Montjuic: vestíbul, repartidor, sales annexes i passadissos fins acabar a l’escenari de la Puigserver. Els components de la Kompanyia ens han fascinat i, als que ja no ho som, ens han fet sentir nens fent veure que remàvem, i saltàvem a peu coix (Ahab tenia una cama postissa) i jo […]