Recomanacions

Sembla impossible que una obra de teatre pugui aguantar 62 anys ininterromputs sobre els escenaris, però com anuncia la marquesina d’estil antic del St Martins Theatre de Londres, “La ratonera (The mousetrap)” porta, de moment, aquests anys allà, cosa que l’ha convertit en un punt turístic més de la capital britànica. Tot i això, un cop vist el seu muntatge homònim del Paral·lel, és molt dubtós que aquest fet es repeteixi a la nostra ciutat i molt més encara en l’actualitat. De totes formes, aquesta versió compta amb diversos factors que li poden donar una bona empenta comercial i que l’ajudarien a passar una bona temporada a la ciutat comtal. El muntatge que se’ns presenta al Teatre Apolo té la […]

Que en teatre no cal que se’ns expliqui una gran història amb una construcció narrativa clàssica, a aquestes alçades, és una cosa que ja està més que demostrada. No obstant, si no comptem amb una gran dramatúrgia, per contra, s’hauria de trobar una altra manera d’abordar al públic: per la via de l’entreteniment, de l’emoció o de la reflexió. Després d’un pròleg on es demana (amb certa arrogància) que obrim la ment perquè el que veurem no s’assembla a res que haguem vist abans, l’obra de Mai Rojas ens ofereix tres peces de mim corporal, independents entre elles, on s’aposta per l’esteticisme de la gestualitat i la poètica del moviment. La primera de totes, La leyenda del fauno és, amb […]

La Ratonera arriba a Barcelona després de 62 anys triomfant a la cartellera londinenca. Un repartiment ple de cares televisives com la Mariona Ribas (l’entranyable Marta de El Cor de la Ciutat) o en Xavier Bertran (el ja mític Lo Cartanyà) és l’encarregat d’acollir-nos a la inhòspita Mansió Monkswell. Al més pur estil Agatha Christie, la intriga està servida: quin dels vuit personatges en escena és l’assassí? Sens dubte, la premissa és d’allò més atractiva, però a la pràctica personalment em va deixar un regust agredolç. Un inici visualment potent feia presagiar dues hores d’espectacle trepidant, però malgrat la indiscutible entrega dels actors, una sensació persistent de manca de fluïdesa em va impedir endinsar-me de ple en la trama. Fins […]

El Liceu ha estrenat Tosca, que torna al Gran Teatre després de 10 anys. Ens han fet espera massa! El públic va sortir emocionat, satisfet, animat, va ser una nit rodona. Tosca és una de les òperes de referència en el repertori mundial. Una obra passional, on l’amor, l’odi, la venjança, l’honor i el patriotisme -tots tan romàntics!- es barregen acompanyats de una música immortal. La nova producció que estrena Paco Azorín per al Liceu és molt estètica, plena de foscors i de colors vermells, crea imatges extremadament potents com el final del primer acte quan el Te Deum de Scarpia, acompanyat pel cor del Liceu i el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, tanca de forma brillant […]

L’escenografia, il·luminació i vestuari em van fer viure l’aïllament i el fred que abraça la història d’Agatha Christie, però se’m va fer un espectacle llarg i pesat. No sóc un expert en teatre, però si que m’agrada la novel·la negra i certament La Ratonera no va mantenir la meva atenció més enllà dels 15 minuts inicials. L’intenció és bona, però crec que una producció tan ambiciosa hauria de mesurar millor el tempo: realment les dues parts (d’una hora cadascuna…) la fan eterna i el ritme em sembla, en una paraula, antic. El text ho és? D’acord, però crec que caldria adaptar-lo al 2014 o al 1990 com a mínim. Si no, lluny d’aconseguir que l’espectador quedi ‘atrapat’ a La Ratonera, […]

La nova proposta de Lazzigags és una adaptació d’una de les novel·les de Mark Twain que introdueix el personatge de Tom Sawyer i el seu amic Huckleberry Finn al món dels detectius. L’adaptació dramatúrgica estalvia pocs detalls de l’obra original i esdevé, per aquesta raó, una mica densa i carregada, fet que no permet desenvolupar amb prou detall alguns conflictes interessants com l’amistat entre els dos protagonistes. Dit això, l’espectacle és brillant. Destacar la gran feina dels tres actors secundaris (sense que la dels dos protagonistes sigui menys bona) que arriben a interpretar una quinzena de personatges en poc més d’una hora; en especial, la del Xavi Duch que aconsegueix convertir la seva presència en protagonista cada cop que surt […]

T’hauries de decidir perquè això de parlar és molt antiquat, una autèntica pèrdua de temps que hem de restar del nyaca nyaca. I és que els temps han canviat i ara ja no es porta això de fer coneixença i explicar-se coses, no estem a la prehistòria; ara es va més al grà. Amb aquest plantejament la Sandra Bravo ha muntat una dramatúrgia —dit així sembla una cosa horrorosa— molt bona, divertida i aprofita per fer una crítica dels temps de la immediatesa: tot ara i de pressa. Formidable l’actuació de Núria Florensa i Edgar Manjarrés dirigits per la mateixa autora. Miniteatres en estat pur. Aneu-hi, aneu-hi que ja feu tard.

Sí senyor, realisme màgic ben portat amb un excel·lent text de vegades trist perquè parla d’exilis, però amb un to amable i poètic a la vegada. Al escenari estan junts una parella que no s’havien vist mai i resulta que són del mateix lloc i es posen a recordar fets i gent de la seva pàtria i així trenen un seguit d’històries amb un llenguatge proper, tendre, màgic. Grandíssimes actuacions de la parella d’actors gràcies a la bona direcció de Lino Ferreira que ha sabut trobat el punt exacte per explicar un text magnífic de Arístides Vargas. Escenografia mínima però una il·luminació fantàstica que ha ajudat a tornar màgic el realisme. Tres dies són pocs per una obra tan bona.

Tu digues que l’estimes és senzilla en el seu plantejament i directa en la seva execució. Estem davant d’una clàssica comèdia d’embolics amb un únic objectiu: arrencar un somriure al públic i fer-li passar una bona estona en noranta minuts de teatre, ni més ni menys. I és ben cert que ho aconsegueix. Amb uns ingredients ben bàsics, Tu digues que l’estimes crea una trama amb cops d’efecte i algunes sorpreses que fan que el conjunt resulti molt entretingut i poc previsible. Si el que us agrada són les comèdies, us recomano que no us la perdeu. Més informació

Si devoreu novel·la negra, esteu enganxats a les sèries de policies o no podeu viure sense descobrir els secrets i els misteris de tots aquells que us envolten, no us podeu perdre La ratonera. No només perquè sigui un gran clàssic d’Agatha Christie sinó perquè alguna cosa ha de tenir un text per portar 62 anys a la cartellera londinenca. Al Teatre Apolo trobareu un repartiment amb moltes cares conegudes que donen vida a una sèrie de personatges (alguns de ben extravagants) que us faran dubtar de tot i de tothom. És cert que el muntatge sembla una mica massa esclau de la seva edat i que en alguns moments la posada en escena podria ser una mica més moderna, […]

Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral. D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment […]

Sí, però en direcció contrària. Aquesta obra anunciada pel Poliorama, l’han fet avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet i els que hi hem anat n’hem sortit ben arreglats, molts de nosaltres jurant en arameu. Boadella, Cabanes i Fontseré són els responsable de la dramatúrgia (potineig) del text de Cervantes i s’han quedat descansats. A part de l’escenografia, que està força bé, la resta és lamentable. El Ramon Fontseré i la Pilar Sáez, els gossos, han fet cares, moviments i posturetes com per avorrir a la humanitat i els dos personatges restants han fet ús i abús de les màscares de tota la vida. Ha sigut una vergonya.

No tinc sort quan he anat a veure les últimes obres al Tantarantana. Aquest cop amb Nuestra señora de las nubes. Tot que em sembla millor que l’anterior muntatge que he vist, no acabo de connectar. Tot i que sembla que ha estat un èxit aclaparador a Madrid!, encara es nota la distància. Comencem amb un text sobre l’exili força bé, sembla que anem per bon camí. Parlant de la nostàlgia que dues persones que es retroben i que són d’un país anomenat Nuestra señora de las nubes. Amb diferents escenes i diferents personatges ens expliquen la seva situació personal. Tot i que no acaba de quallar. Hi ha algun moment divertit i que el públic semblava agraït. Amb tot […]

Realment només d’entrar se sent una forta olor de cera, però és clar, ens acaben d’introduir en una església, però ja no hi queda ningú, ni el mossèn que se n’ha anat a veure la tele. No és estrany que dues estàtues, la Verge Maria i Sant Francesc d’Assís la facin petar, porten anys i anys damunt la peanya i s’avorreixen. Un altre curt gamberro sobre religió, desmitificant les coses més sagrades amb gràcia i dues molt bones interpretacions. No us perdeu aquest cicle que parla de religió, puresa, castedat… vaja, ni de conya (vull dir que ni de conya parla de tot això)

Hi ha persones amb les que val més anar-hi en compte, ni que siguin monges. Només diré que la protagonista ho és i està a la presó; perquè? Ja ho anireu veient, però alguna cosa gruixuda devia fer, doncs fins i tot va emmanillada. Rep la visita d’una companya de convent i xerren… i van sortint coses… Un curt boníssim. Sembla mentida que només amb quinze minuts es puguin dir tantes coses i tan divertides. Actuacions genials.