Recomanacions

La història d’una parella que amb l’excusa que volen tenir un fill, ens expliquen les seves pors, el seu dia a dia. Parlen d’ells, de la vida, dels problemes, de la societat i on nosaltres ens convertim en simples voyeurs. I el millor de tot, hi trobem química entre Pau Roca i Carlota Olcina. Des de l’inici ens podem creure que hi són parella. El joc de mirades, com es creuen les mans, com es toquen, s’acaricien. Han treballat molt per que ens podem creure que hi ha química entre ells. La direcció d’actors per fer-ho creïble que sembla que no s’ha tingut que treballar al creure-ho. Sense canvis de vestuari, ni d’escenografia han fet el que és més difícil […]

Dues parelles tancades durant tres dies en un hotel d’un país en revolta. A fora, la gent es replanteja la seva vida i surt al carrer, fins i tot amb violència. Volen canviar la seva situació social. I què fan els personatges dins de l’hotel? Caldrà veure l’obra per saber-ho, però puc avançar que en Josep Maria Miró aconsegueix fer un paral·lisme molt interessant entre la revolta exterior i els plantejaments de la vida de les dues parelles, que resten tancades i protegides a l’interior de l’hotel. L’autor ens presenta dues parelles d’edats i sectors socials diferents. Així, els conflictes presentats són més diversos. Sovint, els humans, seguim la nostra vida quotidiana sense grans plantejaments vitals. No tenim temps. Això […]

L’Enric Casasses, acompanyat per Feliu Gasull tocant la guitarra han creat un ambient màgic que ens ha obligat a seguir-los com si fossin una reencarnació del flautista d’Hammelin. Vine, si vols és un recital de poemes dit pel mateix Casasses encoixinat per la fascinant, tot i que difícil, música de Gasull. Com deia la meva àvia “s’han ajuntat el pa i la gana”: un dels millors poetes actuals amb un dels millors guitarristes del país. Resultat? una nit màgica, ja que la poesia dita pel mateix poeta creix i amb el suport del músic et transporta. On? Això és molt personal, doncs cadascú ha de tenir el seu cel particular. Llegir més.

El Loco Brusca es un artista especial, eclèctic, però sobretot és un bufó. Un bufó entès com un clown irreverent i provocador, allunyat dels plantejaments més innocents i tendres… Un clown a l’estil Leo Bassi per entendre’ns. I Mr. X és el personatge que ha creat per parlar del costat més fosc de l’home actual, el qual se’ns presenta com un home-màquina estressat, bombardejat pels mitjans de comunicació, atiborrat de menjar escombraria, de comportaments excessius i amb un costat violent. Gairebé sense paraules, amb un gran treball físic i corporal, recrea situacions i implica el públic, fent-lo participar intensament, portant-lo a l’extrem, per tal que es trobi amb tabús, pors i creences. Sempre en clau d’humor, veureu com va treient […]

Basada en la novel·la emblemàtica de George Orwell, 1984 ens porta la història de Winston Smith. Pot ser un treball una mica difícil transformar-ho en obra de teatre. Tot i així s’ha sortit força bé. Amb una posada en escena que va directament al gra, ens relata la part final de la novel·la. La conspiració cap a un règim totalitari anomenat “Gran Hermano”. La part del personatge rebel i dels fets que ho fa visible, així com la desesperació fins arribar al final és el millor de l’obra. La duresa de l’interrogatori i la imatge dels actors et situa sense cap problema en la història. I el paper de Carles Canut amb una actuació freda és un dels punts guanyadors […]

Fa més d’un any que vaig anar a veure Sé de un lugar. Jo la vaig gaudir al Teatre Romea, però no tinc cap mena de dubte que, es vegi on es vegi, aquest text continuarà sent una delícia. El secret són els seus personatges, una parella que es fa estimar des del primer moment. Identificar-se amb el que fan i amb el que diuen és d’allò més fàcil. No emocionar-se és impossible. Una d’aquelles obres que miraries una vegada i una altra… Més informació

Han passat més de quinze anys, però encara conservo dins del meu cap les imatges de la magistral interpretació de la Carulla a “La reina de la bellesa de Leenane”. En aquell moment, jo encara era un adolescent i em faltava moltíssim per aprendre de les arts escèniques (i haig de dir que quan més aprenc, més conscient sóc de que menys en sé), pero la gran Carulla em va captivar amb la seva poderosa actuació i vaig tenir el privilegi d’assistir a una classe magistral de teatre, que d’alguna forma o un altre em marcaria. Ara, aquella Dama del teatre català s’acomiada dels escenaris i la meva presència a la platea era obligatòria, ja sigui per gaudir per últim […]

Si us agrada la màgia no us perdeu aquest espectacle. Antonio Diaz ens proposa una estona de màgia espectacular: grans il·lusions, màgia de prop, manipulació, levitació, mentalisme… pràcticament toca totes les disciplines de l’il·lusionisme, tot impregnat de bon humor i bon rotllo. Destaquen una molt bona i divertida execució de un retrocés en el temps a l’estil “Soma”, una versió pròpia del joc de cartes de l’amic Pedro, un interessant efecte amb un bitllet signat, una divertida levitació de un paper i un fantàstic viatge en el temps per endevinar diversos elements escollits pel públic de la sala. La sessió acaba amb una espectacular teletransportació…. molt peliculero! La veritat és que és un espectacle que se surt dels estàndards habituals […]

L’any 1948, George Orwell va escriure la novel·la de ciència-ficció, probablement, més lúcida i visionaria de tot el segle XX. El fet és que, no per casualitat, la va titular 1984, invertint les dues darreres xifres de l’any en que la va crear. Les històries futuristes, contràriament al que s’acostuma a pensar, no parlen del futur sinó del moment present en que són concebudes. A través de l’exageració i el pessimisme, intenten fer una radiografia dels mals de la seva època, projectant-los en una versió avançada d’ells mateixos. La grandesa de 1984 és la sorprenent clarividència d’Orwell a l’hora d’assenyalar els punts més foscos de la seva societat. Molt marcat pels totalitarismes dels anys quaranta, tan gran va ser el […]

No és fàcil comprendre la dansa contemporània. Habitualment el programa de mà t’explica una història que de vegades la veus i de vegades no, però el que és imprescindible és emocionar-se. Si t’arriba és que l’has entès, s’adapti o no al que explica el fulletó que t’han donat junt amb les entrades. Això és el que m’ha passat avui. La música de la Clara Peya, la coreografia d’Ariadna Peya i la direcció de Miriam Escurriola, m’han arribat al fons del cor. Penso, doncs, que he vist un bon espectacle. Al marge de les emocions, l’execució ha estat impecable. No us queden massa dies per no perdre’s l’espectacle. Llegir més

Monologuistes a Barcelona hi ha a patades. Però bons…? No gaires. Berto Romero és un dels grans. Domina el públic amb mestratge, sap quines tecles tocar per a que les riallades esclatin sense parar durant 80 minuts. Ha sabut reinventar les seves temàtiques habituals (nas, família…) per fer-les encara més divertides. L’inesborrable llegat de Pepe Rubianes és notori en alguns moments. Els bons artistes referencien d’altres bons artistes, i Berto ho fa amb una subtilesa tremenda. La música d’Iván Lagarto i els genials audiovisuals que es projecten al Teatre Coliseum fan crèixer l’espectacle un 300% (algun dels moments apoteòsics del monòleg es viuen a la pantalla). Si us agraden els espectacles d’humor, amb el Sigue con nosotros teniu un imprescindible.

Cirque du Soleil és una companyia ja habitual a la nostra ciutat, que en els darrers anys acostuma a aterrar un o fins i tot dos cops a l’any, aconseguint arrossegar una gran quantitat de públic, malgrat els seus elevats preus. En aquesta ocasió, els canadencs ens porten un espectacle que ja té quinze anys de vida i el qual ha voltat amb molt d’èxit per tot el món, com la gran majoria dels espectacles de la companyia. Podem dir que, aquest “Dralion” ens apropa a la filosofia i les tradicions orientals amb el segell habitual dels canadencs, en un espectacle de dues hores que no defrauda i que ens fa submergir en un món de colors, sensacions, música, divertiment […]

Joan Pera i Lloll Bertran fent un refregit del Don Juan Tenorio que van presentar uns mesos ençà. Saps el que vas a veure. És el millor en la seva categoria… riuràs encara que no vulguis. El públic, com la meva padrina, surt encantadíssim: ha rigut amb un esmirriat Pera fent de Don Juan joven, valiente y hermoso. És la indubtable estrella de l’espectacle, no li calen ni músiques, ni vestimentes, ni Llolls ni “decorats”. Ell sol s’ho guisa i s’ho menja. Ara bé, a Joan Pera no li senta bé autodirigir-se: l’autocomplaença dinamita tot el talent que té al voltant (al menys, en aquest cas). Pera refregeix el seu paper a La extraña pareja fins a punts insuportables mentre […]

Les xarxes socials han arribat per a canviar-ho tot, fins i tot el teatre! Corbacho 3G és un monòleg amb valor afegit on l’espectador és partícep de l’espectacle. Amb una escenografia en forma de ‘tablet’ gegant i un bon suport audiovisual Jose Corbacho ens porta aquesta obra que a cop de riures made in Terrat posa el seu granet de sorra al teatre 2.0, al monòleg que vol ser quelcom més. L’originalitat del format permet introduïr actualitat i adaptar el show a cada context. La primera aposta teatral de l’hospitalenc presenta una idea tan oportuna com vistosa per passar una bona nit de riures. No t’ho perdis!

La seva estètica provocativa i les opinions dels qui ja n’han gaudit, fan que aquest espectacle no passi desapercebut. Conduït per la Terremoto de Alcorcón, en el paper de Mestra de Cerimònies, el seu fil conductor és una “curiosa” història d’amor. Una Terremoto de Alcorcón extraordinària, l’ànima del show. La seva destresa s’aprecia en els petits detalls i les improvisacions de cada dia, actualitzant l’espectacle amb les notícies més immediates -si has vist més d’una vegada aquest show sabràs que mai és exactament igual. Un espectacle que t’acull des de que entres al Teatre Coliseum i part dels seus personatges, -destaquen sobretot els Majordoms amb el seu “calorós” acolliment i les seves espectaculars veus-, et reben per asseure’t a la […]