Recomanacions

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant? O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses. Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou. Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes. En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Si els dic que només per la interpretació de Pilar Martínez valdria la pena anar a veure JAR, no diria cap animalada. Seria injust amb Manuel Veiga,( autor i actor) que fa un gran paper. Seria injust amb Mercè Cervera, directora del espectacle i per tant de la direcció d’actors. Seria injust amb tot l’equip que fa possible aquest homenatge a Carmen Amaya. Però no me’n puc estar de dir-ho. Vagin al Teatre de l’Akadèmia i entendran el que vull dir. Aplaudiran a tota la companyia, però la Maria (Pilar Martinez) els acompanyarà a casa. Si no se’ls hi queda a dormir rai.

Jo no acostumo a veure massa espectacles de pallassos però aquest m’ha semblat exquisit. Parlo des de la total ignorància però des de la franquesa més absoluta: vaig riure i molt (i els que éreu amb mi veient-lo també. Que us sentia!) El món que ens planteja en Toti Toronell és casolanament delirant. Fins ara, anar a tirar la brossa, fregar el terra o arreglar una gotera m’havien semblat sempre actes banals, sense cap mena de dramatisme ni poètica. Ara tot ho contemplo amb uns ulls diferents. Gràcies a Naïf he tornat a veure coses que, per rutinàries, feia molt que no veia. Amb un estil que sovint recorda a grans mestres del gènere i que alhora és capaç d’arriscar-se […]

Agrippina ha estat la meva primera experiència operística. Confirmo la sospita: la òpera és un fenòmen curiós i molt interessant si no ets un gran coneixedor del gènere… però t’has de permetre la paciència d’entrar en el seu llenguatge. A ritme televisiu, una òpera duraria màxim deu minuts; Handel, en canvi, explica la mateixa història en quatre hores. La pseudo-modernització de la posada en escena d’Agrippina és un reclam i un apropament important a les noves generacions, que poden veure en l’òpera una activitat carrinclona. A Agrippina, entre cançons sobre amors i poders polítics, s’hi barregen fins i tot coreografies de Michael Jackson. La conclusió és positiva, una experiència per repetir.

Aplaudeixo molt fort la iniciativa d’uns joves artistes per obrir el teatre La Vilella, amb la que està caient. Estrenen amb l’espectacle “Stan & Owsky”, de la companyia resident Sargantana, i només per conèixer aquest projecte tan interessant ja val la pena apropar-se a aquesta antiga fàbrica Poble Sec. Recomano molt l’espectacle al ministre Wert i al conseller de cultura, Ferran Mascarell. Si no ets molt fan dels espectacles d’art i assaig, estalviate’l. D’altra banda, si ets un teatrero habitual… crec que t’agradarà. L’espectacle inclou diverses reflexions envers l’art escènic molt interessants: de què serveixen polítiques culturals basades en construïr teatres si després no s’omplen?, de que serveix fer teatre si no l’ha de veure ningú?, és el teatre comercial […]

Hi ha espectacles que no són aliens a la realitat que ens envolta i connecten amb les inquietuds de la nostra societat i que, a més, en fan un retrat precís. Bolxevics, és aquesta classe d’espectacles. Sota una història un tant estrambòtica (revolta popular promoguda per tres joves que basen la seva ideologia en el Chewaca d’Star Wars), s’hi parla de la radicalització de les ideologies, la proliferació de moviments socials (PAH, marees, 15M, etc.) o la voluntat de trencar amb un sistema polític i econòmic que s’entén com caduc. El debat post-funció és necessari per païr l’obra i acabar d’assaborir-la, així que recomanaria que et quedessis al bar que La Perla 29 ha instal·lat dins la Biblioteca de Catalunya […]

No fa pas massa temps alguns presos d’ETA van decidir entrevistar-se amb els familiars de les seves víctimes per demanar perdó. Aquesta obra va sobre aquells fets, i també sobre la por i el dolor en un sentit més ampli. Tot i no ser una peça rodona (què hi pinta el personatge del mediador; per què no s’exprimeix més la conversa del terrorista i la política) i estar llastrada per una interpretació que es queda massa en la superfície, La flor de paper té el mèrit de ser teatre immediat i generador de debat. I és que el teatre té el dret i el deure de ser testimoni del temps que li toca viure, de recollir els fets que ens […]

I això és el que passa a La Seca amb Novecento, el monòleg que Baricco va escriure l’any 94, una fantasia sobre un nadó abandonat en un vaixell de línia entre Europa i Amèrica, que creixerà en el barco i mai posarà els peus a terra ferma, però no tot és fantasia. Es parla de l’emigració de principis de segle XX i principalment d’una amistat i una admiració, tot en boca del trompetista del Virginia, el transatlàntic que fa la línia per l’Atlàntic. Genoveva Pellicer com a directora, Pep Jové com a actor i Paco Azorín com a escenògraf i il·luminador, han fet una filigrana, puntes de coixí i cal felicitar-los per la excel·lència. Bravo. Penso que estem davant d’un […]

Dissabte passat vaig veure l’adaptació de Germans de Sang feta per Ricard Reguant al Centre Catòlic de l’Hospitalet i he de dir que CHAPEAU! Per mi aquesta companyia un 10, sobretot em va encantar Virgínia Martínez que no l’havia vist mai a escena i opino que va fer una molt bona Mrs. Johnstone (l’únic moment que em va desquadrar és quan apareix en una escena fent de nena, no em va agradar… opino que no ha d’aparèixer fent un altre personatge de sobte perquè trenca per complet el seu paper). Per tota la resta genial, Roger Pera molt divertit fent de Mickey petit i Sergi Zamora impecable en el paper d’Eddie. Així que si no vau venir a Hospitalet, us […]

Qui no ha pensat mai en organitzar un tuppersex amb les amigues o els amics per passar una bona estona i, de pas, conèixer les darreres novetats en temes de sexualitat? La rutina i l’acomodament poden ser un handicap a l’hora de mantenir relacions sexuals -ja siguin amb la parella o amb partenaires aleatoris- i preservar la passió i desig inicials. Tota idea és bona per a defugir-ho i si n’és una d’original, divertida i picardiosament temptadora, encara millor! Avui en dia, 8 de cada 10 dones es masturben i My Secret Flower, una empresa dedicada a la comercialització de joguines sexuals, vol aprofitar aquest mercat per treure’n un bon negoci. Si en voleu formar part, us recomano no deixar […]

Aquesta expressió és un eufemisme (un sarcasme macabre?) que feien servir els guardians dels camps d’extermini nazi per anomenar les rampes d’accés a les càmeres de gas; Himmelweg en alemany. A partir d’un fet històric (l’engany a un delegat de la Creu Roja) Mayorga ens explica la mutació de camp en tranquil poble. El comandant (personatge delirant, pressionat per Berlin) escull com a “alcalde” a un presoner que es veu obligat a ajudar-lo a muntar la farsa. El terrible és que no sap si amb aquesta col·laboració obtindrà la redempció per a la gent del seu grup o només està guanyant temps a la mort. Bona posada en escena (dintre els límits de l’Atrium) i bona direcció de Raimon Molins. […]

Aquesta és una obra que narra com l’alzheimer entra a la vida d’una parella ja retirada. Però no és simplement una història sobre aquesta malaltia i el seu impacte en la memòria, sinó que es construeix al voltant de l’amor i de la tendresa. Sense paraules, en un total silenci només trencat per la música, les emocions d’aquesta família arriben directament a la platea gràcies a un treball gestual meticulós i ben plantejat. I és que es tracta d’això, d’emocions. És una història lamentablement quotidiana i que Kulunka Teatro tracta amb realisme i molta sensibilitat, sense que això els impedeixi introduir-hi un sa sentit de l’humor. El treball dels actors és realment bo i les màscares molt ben aconseguides. Qui […]

Agrippina és una òpera entretinguda, amb moments d’humor que la direcció d’escena s’encarrega de reforçar. Una mirada satírica a les relacions humanes, a la rivalitat pel poder i a la utilització de l’erotisme com a eina de manipulació de les persones. Agrippina vol assegurar el futur del seu fill Neró com a Cèsar de Roma i successor de l’emperador Claudi. Per això crea una enrevessada intriga involucrant els consellers de Claudi, Narcís i Pallas, els joves enamorats Poppea i Ottone. La òpera és una successió d’escenes curtes i girs argumentals que al fan força dinàmica i entretinguda. Els cantants interpreten molt be els seus personatges, destacant la interpretació d’Agrippina i Poppea, la primera com a mare intrigant i la segona […]

Sí, perquè tan Cristina Clemente (autora) com Jordi Casanovas (director) són de la casa i avui això ja comença a ser una garantia. Una família —pare, mare, germana i germà— tenen organitzada la vida com si fossin un país, amb estatuts escrits i tota mena de normes. Hi ha un president —actualment el pare— amb un mandat de quatre anys, i fan consells periòdics on tot ho voten. Ara a la família hi ha present un element nou, el noviet de la nena, un estudiant alemany d’arquitectura que està fent un Erasmus. Cal dir que les coses es compliquen? La peça és molt divertida i al final hi ha una pirueta i mitja genials. La direcció molt bona, a un […]

Les dives sempre resulten uns personatges apassionants tant a la ficció com a la vida real. De fet, tots sabem que es tracta d’un personatge en totes dues vessants, però la força, el caràcter, l’ambiguitat humana/ser superior, l’elegància i el misteri que transmeten resulten un imant per al seu públic, els quals amb la seva fascinació no fan una altra cosa que atorgar al personatge una retroalimentació que el fa engrandir fins a extrems desorbitats. Però, si a més, ens trobem amb una diva en la seva darrera part de la vida, quan el seu talent comença a mermar-se i aquesta ha d’apendre a conviure sense el seu gran talismà, el personatge desperta en el públic un grau d’atracció inmens, […]