Recomanacions

Sí, perquè un dels aconteixements més importants de la història de la humanitat, resulta que està basat en una infidelitat, i com la majoria d’aquests tipus d’enganys només el coneixen la parella implicada i ara un d’ells diu que no pot guardar per més temps el secret, que la pressió que sent no el deixa viure. Curt molt bo dintre de la temàtica del mes Ni Virgen ni Santo, sobre religió. Ja se sap, després de la disbauxa del carnaval, ara toca la puresa i la castedat… més o menys.

Moltes vegades al llarg dels segles s’ha assenyalat a genis de la filosofia com a bojos de personalitat excèntrica. En la majoria d’aquestes situacions, es tractava d’homes avançats al seu temps la societat dels quals no acceptava les seves idees revolucionàries. D’altres, malauradament, tot i la seva genialitat innegable, van ser intel·lectuals que van acabar traspassant el límits del seny per enfonsar-se, cada cop més, en les seves obsessions malaltisses. Propera a casos com el del deliri paranoic de Nietzsche o la demència senil de Kant, Ritter, Dene, Voss / Retorn tracta el drama vital de Ludwig Wittgenstein, pensador austríac, matemàtic i lingüista que va acabar els seus dies entrant i sortint d’un centre psiquiàtric. Escrita per Thomas Bernhard, l’obra […]

Nit d’estrena. Arribo tard. Entro i no recordo el títol de l’obra. 70 minuts. Surto i em sento fascinat. Em llenço a agafar el darrer dossier de premsa que queda: Nuestra Señora de las Nubes. Sí, això m’havia quedat clar. El poble màgic d’on surten els personatges que es passegen pels diferents paratges que composen l’obra. Un director (Lino Ferreira) i dos actors (Inma Nieto i Julio Cortázar), tots ells integrants de la Companyia Teatro de la Abadía. L’autor… argentí. És clar! Nuestra Señora de las Nubes és el lloc d’on venim tots, del qual marxem per explorar el món i al qual tornem per reposar, per retrobar-nos amb el que sempre ha estat nostre. S’hi arriba per la carretera […]

Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se’t trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven “declamant”; d’acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L’entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L’escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del […]

De vegades, en sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en […]

1994: JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados) 2010: JESP (Jóvenes Emigrantes Sobradamente Preparados) 2013: GM (Generació de Merda) L’any 1994 una casa de cotxes va fer servir el primer acrònim en una campanya publicitària per definir una tongada, la dels 70-80, que es perfilava com la gran promesa que lideraria un país (el que fos), en un moment d’exaltat creixement, cap a l’èxtasi humà i tecnològic. El moment era únic: un paradigma social de llibertats inèdit que oferia l’oportunitat a les noves riuades juvenils de viure i formar-se tècnica i humanament com mai abans s’havia vist, en universitats, escoles d’idiomes i de postgrau, amb beques i programes internacionals. Un futur prometedor. Érem a les portes de la societat del súper-benestar. Quina […]

Un James Bond rotundament més còmic del que estem acostumats s’ha instal·lat al Raval per fer-nos gaudir fora de la gran pantalla d’una de les seves aventures que, com és habitual, el porten de punta a punta del món per combatre el mal. En aquesta ocasió, els responsables de les seves peripècies són la companyia Trotam teatre, els quals han creat una paròdia del famós agent secret sense utilitzar cap tipus d’escenografia, ni gairebé recursos. Això té molt de mèrit, ja que aquesta no es troba a faltar en cap moment, gràcies a l’excel·lent treball actoral d’Albert Requena i Josep Pla, que a través de la seva interpretació forcen a l’espectador a construir dins la seva ment aquells grans decorats […]

Hem començat amb mal peu aquest “Madrid al cuadrado” que realitza el teatre Tantarantana dintre del passeig teatral per Madrid entre el teatre de l’absurd i el realisme màgic. He anat a veure l’últim dia de representació aquest M3, una comèdia entre el teatre de l’absurd i el surrealisme. És una proposta que beu de Mr Bean, així com d’altres còmics semblants. I parteix d’una idea molt bona, el fet de trobar una llar assequible a les nostres butxaques. I la rebuda de les claus per poder entrar a la seva nova llar. Una llar d’un metre cúbic. Fins aquí la presentació molt divertida i a la vegada treu una mica de ferro. A més indicant que aquests espais es […]

Les coses mai surten com t’esperes, però .. i lo divertit que és intentar-ho i veure què ens presenta el futur? Les relacions de parella mai són simples, però.. serien el mateix sense cert grau de misteri? Les amistats són tan sinceres com creiem o els amics ens poden seguir sorprenent cada dia? Encara sort que, en qualsevol situació que se’ns presenti, sempre som a temps de dir que ens estimem! El poder d’aquesta frase segueix sent prodigiós. Un guió divertit, teixit amb el punt just d’enrevessament i humor. Unes històries i embolics sentimentals d’allò més entretinguts. Uns personatges estereotipats, si, però ben definits i caracteritzats. Unes interpretacions sublims, d’entre les quals cal fer una menció especial a la d’en […]

Amb una escenografia molt correcta i una ambientació glacial que se’t clava als ossos, comença l’obra La Ratonera. El fred que senten els personatges que queden atrapats dins la mansió Monkswell, va calant en el públic poc a poc, fent que entris en la història i que vulguis descobrir més que ningú, qui amaga què. L’obra gira al voltant del matrimoni Ralston, tot i que en aquesta versió de l’exitosa obra, qui més destaca en la meva opinió són els personatges que giren al seu voltant. Un ampli ventall de personatges molt característics que aporten color a l’espectacle. Un gran descobriment de l’actor Joan Amargós fent de Christopher Wren, aportant molta naturalitat i aire fresc dalt l’escenari. Cal destacar de […]

Hem anat a l’estrena de La Ratonera i hem trobat a tothom, del món del cinema, de la televisió, .. i no era per menys. Ens trobem amb un relat d’Agatha Christie, i amb poques paraules vol dir caure en l’engany a l’hora de resoldre un assassinat. I el públic li agrada segons les primeres impressions. Amb les pistes que van donant durant les més de dues hores, tothom diu la seva. No ens enganyem, és una obra clàssica i pot pecar de ser massa clàssica per segons qui. Però això és la màgia d’aquesta obra, de mica en mica ens anem introduint en l’argument i ens deixem emportar. Per la resta, força bé. És una d’aquelles obres que podria […]

Ahir vaig assistir a l’estrena de l’obra “La ratonera de Agatha Cristie” al Teatre Apolo. Abans de començar a parlar de la trama, voldria donar les gràcies a tota la Organització perquè, a part de donar-nos de beure i menjar a tots els assistents, s’ho varen currar molt amb els decorats del Hall (hi havia Photocall, Ambientació “terrorífica”…) i el personal extra que varen contractar per disfressar-se de “morts”. Us explico… potser estaves prenen-te una copa de cava a la barra del restaurant i et passava pel costat una minyona súper pàlida amb les mans plenes de sang… Com si estiguesis al túnel del terror, vaja! (però sense que t’espantin)… Per tant, en aquest sentit, els volia felicitar ja que […]

I amb això no vull dir que l’obra estigui bé, que sí que ho està, em refereixo a la frase que va desencadenar un refredament entre els dos amics de tota la vida. La petita frase dita en un to… suspensiu, com si… I així amb aquesta bestiesa —que no ho és tan perquè van sortint coses i coses— la Nathalie Sarraute, l’autora, fa una dissecció dels dos personatges amb un joc dialèctic brillant sobre dues maneres de viure. Ramon Simó s’ha encarregat d’una direcció molt acurada i el duet Lluís Soler i Xavier Boada en anat traient el que tenien encallat al estòmac amb unes molt bones interpretacions. Escenografia molt adequada per senzilla: aquí l’important eren les paraules.

Si la mires fredament, l’estructura orgànica d’una ciutat és com un rusc d’abelles. Tota ben distribuïda, perfectament compartimentada, on cada peça té la seva funció. Dins d’aquesta organització, les persones ocupem un espai minúscul que es converteix en el nostre racó de pau, un refugi al qual donem identitat dins l’homogeneïtat de la ciutat -encara que tots acabem decorant-lo de la mà d’Ikea-. Amb una escenografia mínima, una il·luminació suau, una interpretació esperpèntica i un seguit de situacions absurdes, Mr. Kubik Producciones SL ha intentat retratar, sense massa connexió amb el públic, aquest sentiment de llibertat individual del que tots gaudim quan som a casa, aquesta sensació de plenitud que ens envolta quan posem les claus al pany; i l’angoixa […]

Una idea original, una bona producció al darrere, un bon bagatge professional, un còmic competent… En principi, M3 ho té tot… però el cert és que no acaba de funcionar. No sabem si és per una certa infantilització de l’humor, per un desajust en el temps dels gags o per una manca de credibilitat en allò que s’està explicant. Sembla com si el protagonista no s’ho acabés de creure, i per tant… el públic tampoc. Una altra de les pegues de l’espectacle, al meu entendre, és el lloc on s’executa. Possiblement un teatre a la italiana no sigui el lloc més adequat per un muntatge d’aquest tipus. Ara bé, tot el que no funciona a la caixa negra, segurament sí […]