Recomanacions

De tant en tant dóna bo de trobar-se amb una obra diferent, original i a més a més ben interpretada. Quasi 90 minuts de bon teatre que es fan curts. Paul Berrondo ha cosit un text propi amb un de T. Williams, La nit de la Iguana, per crear dos espectacles paral·lels amb personatges diferents que tenen molt en comú. La fama, l’alcohol, l’amor… la vida. Perfecta per a què Maria Ribera i Borja Espinosa es llueixin i ho fan sense miraments. Jordi Busquets posa música a les transicions. La escenografia de Jose Novoa és la cirereta del pastís. No se la perdin. Encara hi son a temps.

Paul Berrondo, fins ara conegut només com a actor, com a dramaturg ens ha obsequiat amb una magnífica peça a partir de dues pelis: a Star Is Born (Cukor 1954) i The Night Of Iguana (Huston 1964), i a partir d’aquestes dues bases ha teixit una història a dos nivells: la relació de la parella protagonista i la interpretació de l’obra de Tennessee Williams. Dirigida per ell mateix, ha portat els actors i el “mestre de cerimònies-guitarrista” a la excel·lència ajudat per una posada en escena i il·luminació magnífiques. Porteu-vos un vano, doncs quan interpreten la part del dramaturg nordamericà, la tensió i xafogor que flota a l’ambient són insuportables. Llegir més

Vaig entrar al teatre Borràs amb força por: Una Diva interpretant a una altra Diva. La por es va esvair als cinc minuts. Correcta y amb molt d’ofici, Norma Aleandro fa que el espectacle flueixi sense més entrebancs que aquells que la direcció, al meu parer, no sap resoldre. Hi ha un parell de flashbacks que no diré que siguin innecessaris, però que no estan còmodament resolts. O si ho estan, ho estan amb un excés de psico-dramatisme que només el bon ofici de Norma Aleandro lliura de la sobreactuació pels pèls. Ben acompanyada per un elenc de cantants i un pianista que saben estar a l’alçada, l’espectacle (110 minuts) passa agradable i clàssic fins al final. Em va semblar […]

Juan Mayorga és possiblement el dramaturg més important que hi ha actualment en llengua castellana. La seva ja extensa obra, la seva projecció internacional i una infinitat de premis (el Premi Nacional de Literatura Dramàtica és el més recent) són les seves cartes de presentació. La seva obra no és senzilla i sovint apareix en tots els seus escrits, de forma inevitable i enriquidora, el seu bagatge de filòsof. A Himmelweg la complexitat no és tan aparent, però per poc que t’hi endinsis veus de seguida que és una història sobre la història, però amb un peu en el present; és també una peça metateatral, o un joc de miralls, o una nina russa que guarda dins seu un munt […]

Això és el que traspua aquest espectacle: tendresa. És poètic, amable, innocent… però especialment tendra. Toti Toronell ens transporta a un món oníric que ens fa sentir millor. Vestit i maquillat de pallasso manté una petita història d’amor amb un pal de fregar el terra, intenta reparar una gotera del sostre, recluta gent del públic perquè l’ajudi mentre munta un desgavell important,i moltes coses més Fa petits homenatges als grans de la professió: Rivel, Slava… i com a bon pallasso, tot amb música en directe. També interactua amb unes projeccions videogràfiques molt mesurades, sense abusar-ne. De tan en tant anar a veure un bon pallasso és cosa que recomanen tots els metges.

A YoSoY, Álvaro Carmona desplega tota la seva brillant artilleria amb un únic objectiu: descobrir qui és. Una premisa que ha preocupat des de temps remots als grans pensadors i que ara l’Álvaro ha recuperat per demostrar-nos que hi ha més maneres de fer riure que encadenar acudits davant d’un micròfon. Humor, música en directe i dibuixos conviuen harmoniosament amb els grans clàssics de la filosofia tot oferint-nos una experiència rica i hilarant, gairebé tan polièdrica com el seu propi autor. Ja sabíem que l’Álvaro Carmona no era el típic monologuista, però si et quedava cap dubte, no et perdis la oportunitat de descobrir el seu univers únic, impredictible i irremeiablement addictiu!

A vegades en els muntatges petits, íntims podem trobar petites joies. I això és el que m’he trobat amb Novecento. Amb una escenografia minimalista ha recreat tot un viatge. Una tela, una projecció i poc més. I amb tot això, ens transporta en una petita història a través d’un viatge per l’oceà. La vida del pianista sempre és a la ment del narrador, i com a tal ens presenta com un petit viatge. Un pianista que no va tocar mai terra. Es en aquest viatge on les seves paraules llisquen com les mans del protagonista en les tecles del piano. Cada paraula, és com els dits que es posen sobre una nota del teclat, encertada i que entre totes elles […]

Els espectadors barcelonins tenim una nova oportunitat de retrobar-nos amb la narrativa poètica d’Alessandro Baricco. Aquesta vegada es tracta de Novecento, un conte concebut per ser narrat en forma de monòleg i que ens arriba de la mà d’un Pep Jové que representa amb passió, credibilitat i bon ofici aquesta preciosa història. El text ens arriba embolcallat amb una escenografia molt ben trobada i una sala de dimensions reduïdes que contribueixen a crear un clima d’intimitat, ideal per assaborir-lo. Novecento explica la vida de Danny Boodmann T. D. Lemon Novecento, un pianista que va nèixer, va viure i va morir en un transatlàntic. Una història que encisa i meravella, fins al punt que per moments hom desitjaria que fos real […]

En temps on la pèrdua de drets essencials sembla que va en augment, així com la diferència (cada cop més ample) entre rics i pobres, textos com El policía de las ratas de Roberto Bolaño resulten més impactants i necessaris que mai. Adaptat i dirigit pel sempre inquiet Àlex Rigola, l’obra és un thriller addictiu, mòrbid i, per moments, esgarrifós, amb només dos actors omplint l’escena juntament al cadàver d’una enorme rata morta. La proposta, si bé s’acosta perillosament a la lectura dramatitzada, també demostra que el relat de Bolaño és prou sucós com per hipnotitzar al públic i transportar-lo psicològicament a les clavegueres de la nostra ànima. Andreu Benito i Joan Carreras donen veu i cos als diversos personatges […]

Baricco sempre ha inspirat força a la gent de teatre. Tot i que aquest Novecento està basat en un monòleg creat especialment per a escena, fa poc també es va adaptar al llenguatge teatral la novel·la Oceà, i ja fa uns anys Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Marta Marco van fer una lectura dramatitzada de la seva particular versió de La Ilíada. És més, aquest monòleg que ens ocupa avui no és la primera vegada que es representa a casa nostra, ja que es va poder veure en una proposta del grup basc Tanttaka Teatroa i també a mans de l’actor Jordi Bosch. En aquesta ocasió tenim la oportunitat de veure un muntatge petit, íntim, fet amb pocs recursos i […]

Deia Rigola al Kosmopolis de l’any passat que Bolaño fa poesia quan fa prosa. No li falta raó, els textos de Bolaño tenen una música especial, una forma de narrar hipnòtica, un ritme que t’acompanya temps després d’haver-los llegit… Però no és menys cert que l’Àlex Rigola enten l’autor xil·lè i és capaç de donar vida als seus textos com si fossin propis. La gran habilitat que va mostrar amb l’adaptació de 2666 torna intacta en aquesta El policía de las ratas, on s’acompanya de dos dels seus actors fetitxe, Joan Carreras i Andreu Benito, per rematar la feina i no deixar res a l’atzar. El resultat és un muntatge emocionant, que t’encongeix el cor i et fascina. Un altre […]

Goodbye Barcelona tracta un tema interessant i emocionant de la història recent (la participació de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil espanyola) amb un enfoc original, més que res perquè ens ve de Gran Bretanya. Malgrat tot, no podem parlar d’un musical especialment espectacular o memorable. El muntatge i les interpretacions són correctes i el llibret també, però a mi no va aconseguir emocionar-me. Un argument massa previsible (fins i tot per a un musical), uns personatges una mica plans i una direcció poc arriscada tenen com a resultat un muntatge correcte, res més. Tanmateix, com a aficionada al génere, celebro la presència de musicals a la cartellera i, si vosaltres també ho sou, passareu una bona estona. Més […]

Poca cosa més se li pot demanar a un còmic. A una entrevista vaig llegir que l’Álvaro deia que si Louis C.K. feia un espectacle per any, ell també s’uniria a aquell ritme creatiu. Així ho està fent, ‘YoSoy’ és el nou show d’Álvaro Carmona, un còmic brutal amb un estil únic. Feia temps que no em pixava de riure! Si busques un monologuista aquest no és el cas, és quelcom diferent, un allau d’humor que t’enxampa constantment desprevingut i que ve acompanyat de dibuixos, cançons i la inconfusible personalitat de l’Álvaro.

Un aire de familia no decepciona gens ni mica però tampoc s’hi troba res inesperat.Una comèdia amb humor i relacions familiars ben representatives on tothom s’hi pot veure reflectit. Els actors molt correctes en els seus papers i l’escenografia senzilla però retratant els bars heredats d’una època just anterior d’una manera perfecte. Destacar els dos personatges que crec que val la pena anar a veure pel detall i la sinceritat com han estat tractats, tant pel director com per les actrius que els interpreten. El primer és l’actriu Maife Gil en la pell d’una mare de família patidora i protectora amb els de dins però una sogre i una dona temibles pels de fora i el sogon és l’Àgata Roca […]

Quan de petit veia els caçadors fent de les seves vora casa, el pare em deia que l’home era l’únic animal que matava pel plaer de matar. Per fer que les rates, que no maten rates, les acabin matant i sense motiu aparent, només cal humanitzar-les. Bolaño se’n surt prou bé i Rigola se’n aprofita. El text original està escrit en primera persona. La dramatúrgia intenta evitar que es converteixi en un monòleg i fa que algunes referències a tercers en el text original, acabin convertint-se en rèpliques. No sé si calia. Tot i així, no poden evitar (ni ho volen, per això posen micròfons davant dels actors) un protagonisme de la veu narrativa en detriment de l’acció, que és […]