Recomanacions

Doncs sí, 505 kms. per aire i 615 per carretera sembla ser molta distància per segons quines coses, i no parlo de política, parlo de teatre, perquè em sembla que els gustos són molt diversos. El que aquesta companyia de l’altiplà ens ha ofert avui m’ha semblat molt fluix, però potser allà triomfa. Una vegada que era a Madrid, fa força anys, em van convidar a veure la Lina Morgan i vaig ser l’únic espectador del teatre La Latina a qui no va agradar l’obra. Pues eso.

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré ha estat qualificada per la premsa de Nova York, com una de les comèdies musicals més divertides, i no anaven pas errats. Una història feta de petites històries quotidianes que treuen el millor de nosaltres i de la nostra cultura: el poder riure d’un mateix. Situacions que a diari ens poden fer esclatar o posar-nos de mal humor queden retratades des de l’humor musical amb 4 personatges àgils i avispats, encapçalats per la brillant actuació de Mercè Martínez. De fet, l’obra encaixa a la perfecció amb les dots de cantant i intèrpret de l’actriu barcelonina. Una comèdia que ens farà riure per sota el nas i esclatar en moments determinats, governada per la senzillesa […]

“Nos encantan las mentiras si están dichas de verdad”. Es un vers d’una cançó de Love of Lesbian, que defineix molt bé perquè vaig al teatre i perquè confio cada quatre anys en un polític: perquè em fascina que m’enganyin, que em menteixin bé, m’enredin, i jo, conscient que tot plegat és una farsa, jugui a creure-m’ho. La Ratonera és un festival de l’engany on presencies un assassinat i jugues durant dues hores a ser el detectiu. Les pistes les tens als teus nassos però no creguis que serà fàcil saber qui és el criminal de la Mansió Monkswell. Et recomano fer una porra amb els teus acompanyants i convidar a una cerveseta a qui endevini l’assassí. MOLA: El sentit […]

La Sala Fénix es converteix, amb aquest espectacle, en una petita sala de museu amb tres obres en exposició: tres quadres en moviment que conformen els tres actes d’aquest poema visual. Tres històries independents amb un llenguatge comú: el mim corporal dramàtic. Tres viatges a mons imaginaris descrits a partir d’una música, una il·luminació i una gestualitat suggerents que intenten transcendir la comunicació oral o visual per segrestar l’experiència de l’espectador i dur-la dins de la mateixa atmosfera onírica d’on surten els personatges. Elaborar i transmetre una narració sense paraules no és senzill. Cal uns intèrprets sensibles i precisos, segurs en la subtilitat de la seva feina. D’això s’encarrega en Mai Rojas –creador i protagonista de l’espectacle, format al Cirque […]

Xicu Masó dirigeix aquesta obra del dramaturg anglès Harold Pinter. Amb una escenografia que ens introdueix en la misèria dels personatges. Una obra que ens fa somriure, en altres moments riure i al final amb els ulls humitejats. Tota una bufetada a l’interior dels nostres sentiments. Una d’aquelles obres que ningú s’ha de perdre i que hauria de prorrogar un parell de setmanes. Des d’un inici es tracta de les relacions humanes que s’estableix entre els 3 protagonistes de l’obra, Amb una actualitat brutal, i amb cops d’ullet a Barcelona per poder-ho centrar més. Tots els referents sobre Barcelona, juguen a favor de l’espectacle. Per moments sembla que ens trobem davant de la figura de tres clowns. La escenografia amb […]

Senzilla, tendra, entranyable, bonica, nostàlgica, delicada.. Leandre i Cia. La Tal han fet una peça màgica, divertida, plena de detalls i molt ben cuidada, amb moments absolutament entranyables que et captiven des del minut 1. Tres pallassos clàssics donen voltes buscant el seu espai, el seu lloc. Viatgen carregant tots es trastos, pilotes, cadires.. tots aquells estris necessaris per poder despertar una rialla allà on vagin. Caminen tranquil·lament i abatuts, conscients de que el seu art ha passat de moda. Ens regalen sensibilitat i intimitat. Els seus gestos i les seves expressions diuen molt més que qualsevol paraula, i tota excusa és vàlida per començar a jugar, essencial en la vida. I amb quin enginy ho fan! Una hora pausada […]

Al començar els actors ja avisen de que l’espectacle ha de ser vist com quan es contempla un quadre. Adverteixen que són tres històries independents unides per un estil, per la forma… o més ben dit, per un paisatge emocional. Demanen per últim, que ens deixem emportar, i a partir d’aquí comença un muntatge on es barregen projeccions, dansa i teatre de gest. A mi els avisos no em van espantar ni tirar enrere. Crec que són fins i tot innecessaris, perquè quan un va al teatre ha d’anar amb la predisposició a deixar-se endur, des del primer moment fins al darrer. El principal problema que li veig a aquest faune, i també als seus companys, és que no ens […]

Penso que Ollé ha patinat amb aquesta Doña Rosita, doncs García Lorca és un autor molt especial que beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes, tenen una intensitat que aflora de les entranyes i els atavismes més profunds, i en el cas que ens ocupa, els dos primers actes els ha frivolitzat. Fins al tercer, quan les coses ja estan resoltes (mal resoltes) la peça no agafa el to. el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana. De l’elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius: Arànega, Elias i Navas i del trio Mercè Arànega els ha robat la funció, però […]

Deia Jerzy Grotowski que és impossible expressar-se mitjançant l’anarquia. Segons el mestre polonès, el veritable procés creatiu neix de la disciplina. La companyia Bojum Teatre, d’alguna manera fent honor a aquestes paraules, ha construït un univers gestual impecable, ric, perfectament executat, gairebé hipnòtic anomenat Masticació. El treball físic dels actors i les actrius és francament excepcional, així com la direcció de Montse Bonet que ha sabut coordinar una sèrie de petites propostes corporals aconseguint que tot sumi i que, del que es fa, no sobri res. L’obra ens trasllada a un cementiri on els morts per una nit reprenen la respiració, el moviment, la paraula i el desig, responent potser a la crida d’algun ritual ancestral. El text original de […]

Sembla ser que un tret característic de la nova onada de pel·lícules, sèries i obres de teatre en aquest principi de segle és la barreja de gèneres. Sobre els nostres escenaris hem pogut gaudir de textos signats per Javier Daulte o Jordi Galceran, per citar només dos exemples, on combinant diferents registres narratius s’obtenien nous camins que donaven aire fresc a les seves històries. D’entrada, Coaching aparenta tenir la intenció de ser un d’aquests productes mixtes que, amb els mecanismes adequats, donen molt bons resultats. A mig camí entre el thriller polític, la comèdia d’embolics, la sàtira social i la paròdia, la veritat és que l’espectacle acaba trobant la seva feblesa en el que hauria de ser el seu punt […]

La Universitat Internacional de La Rioja és productora i distribuïdora d’aquest espectacle. Sorprenent i grata noticia de la que, tant de bo, prenguin nota moltes universitats de la resta de l’estat. Ho fan, expliquen, com a acció d’enriquiment cultural perquè alumnes, exalumnes i professors puguin participar d’activitats col·lectives fora de l’àmbit acadèmic. Chapeau. Porten fins al Teatre BARTS un text suposadament de Shakespeare que, en realitat, no és ben bé de Shakespeare, sinó que es tracta d’una peça escrita a moltes mans on Shakespeare podria haver afegit algunes pàgines. Una singular producció amb un cartell que, per començar, despista una mica, doncs es tracta d’un disseny modern que convida a pensar en una proposta contemporània, conceptual, tal vegada propera a […]

Em sap greu però no he entès res d’aquest Seuls del meu admirat Wajdi Mouawadi. Admeto que és un muntatge impactant, però sóc incapaç d’explicar-vos el que he vist, o sigui que callo, que és el que s’ha de fer quan no se sap que dir. Bé, una cosa sí que diré: nota alta per l’equip de programació del Lliure per arriscar i portar espectacles d’aquesta naturalesa. Bravo! P.S. Com que aquesta valoració no es pot editar sense qualificar-la li poso la màxima per respecte dels companys amb els que he parlat, l’han entès i m’han dit que l’han trobat extraordinària.

Nit d’estrena. Aplaudiments. Part del públic dempeus. Inquietud. Somriures. Mitjos somriures. Paraules sobre l’espectacle, poques -per què la gent és tímida a l’hora d’opinar, debatre, compartir les seves sensacions? Els ulls oberts, amb una lluentor especial. Els caps, sacsejats. El cors, remoguts. Bon treball. Gran estrena. Wajdi Mouawad és un dramaturg ben conegut i apreciat a Barcelona. És l’autor d’Incendis, l’obra que va esgotar entrades al Romea la temporada passada. En aquest cas, l’espectacle és al Teatre Lliure i es mou en una tessitura ben diferent, tot i que fidel a l’estil personal, honest i poètic de l’autor. Es tracta d’un solo intimista que creix -i de quina manera- fins a convertir-se en un solo quasi expressionista i colpidor, ple […]

Aquest musical de l’Off-Broadway va ser tot un èxit a casa nostra quan es va estrenar per primera vegada ara fa quinze anys. D’alguna manera, es pot dir que el pas del temps ha servit per reafirmar allò que ja es veia llavors, es a dir, que aquell simpàtic musical de petit format era i és un autèntic diamant en brut. Escenes divertides amb les quals identificar-se, cançons encomanadisses, lletres farcides d’ironia i una estructura original són alguns dels ingredients d’aquesta obra que han fet enamorar a milers i milers de persones a diverses parts del món al llarg d’aquests anys. Així doncs, aquest és un clar indicador de que l’amor és un tema universal i dóna igual quin color […]

Possiblement us preguntareu com és que poso la màxima qualificació a una obra sota les paraules quin error! Molt senzill: l’obra és boníssima, extraordinària, però s’ha comès un error en l’escenografia que impedeix veure l’escenari sencer a molt ocupants de la grada central. Dit això anem a l’obra. Brian Friel situa l’acció en un poble d’Irlanda a l’any 1.833, quan el govern anglès va enviar tropes a topografiar el país i traduir els topònims gaèlics al anglès. Un tinent s’enamora del país i d’una noia mig compromesa amb el fill del mestre. Amb aquesta base el dramaturg ens parla de moltes més coses, de com s’enfronten els membres d’una comunitat als grans canvis, a la colonització; de la precarietat en […]