Recomanacions

Iniciatives com les del teatre Lliure amb el cicle Aixopluc sempre són d’agraïr, ja que permeten que obres exhibides en sales alternatives puguin arribar a un públic més ampli, allargant d’aquesta forma la seva vida escènica. En aquest cas, ens trobem amb una obra que es va poder veure aquesta passada primavera a la sala Atrium de Barcelona i que ara es reposa molt merescudament. Així doncs, es tracta d’una proposta original que resulta força atractiva per a l’espectador, gràcies a un univers propi i una estructura molt ben trobada. D’altra banda, les actrius estan sensacionals en els seus respectius papers, aportant frescor, tendresa i un toc de bogeria sana, tot aconseguint l’empatia del públic cap al seu únic personatge. […]

Potser confós perquè a Martinelli se li atribueix ser el primer Arlequí, un dels puntals de la Commedia dell’Arte, jo n’esperava una altra cosa del muntatge que he vist avui a la Fènix, i m’he vist decebut. He trobat fluix el text, del mateix intèrpret Felipe Cabezas, mancat de trapelleria i diversió i tampoc m’ha semblat encertada la direcció de Berty Tovías. És possible que hagi comés l’error d’esperar-ne una cosa i al trobar-me’n una altra m’ha desenganyat; sempre hi hauríem d’anar “nets” al teatre, però això és quasi impossible i vulguis o no hi anem “contaminats”. Mai no en sabrem prou, cagumdena.

Els fogots sempre han donat molt de joc en el terreny de la ficció a través de la vis còmica. Així doncs, només era qüestió de temps que sorgís un espectacle com el que ara es presenta al teatre Condal i els convertís en protagonistes. Això sí, els productors de l’espectacle, dubtosos que el tema fos suficientment atractiu, es van encarregar que aquest tingués un embolcall luxós, suggerent i atractiu pel públic, tot guarnint la proposta de grans celebritats que, òbviament, encareixen el preu de l’entrada. Cal reconèixer que el resultat és un producte diferent i que totes aquestes excentricitats funcionen, les quals encaixen perfectament entre sí. Per començar, les intèrprets fan en general una bona feina i transmeten un […]

S’ha de dir que vaig anar a veure l’obra sense saber exactament que anava a veure, i aquest cop és un d’aquells que et sorprèn molt gratament. Al escoltar que l’obra girava amb les cançons d’Eurovisión ja em vaig fer una idea d’una història una mica ‘petarda’. I sí, és una història un xic ‘petarda’ en la seva part més supèrflua. Comencem a riure en un primer moment. I és d’agrair poder riure en ganes amb el moment en que estem. Però a meitat de la funció, un canvi radidal a l’obra. 180º sense contemplacions, per tornar al final a un altre gir de 180º. S’ha de dir que totes les actrius estan genials. Totes, sense excepció tenen el seu […]

El comentari sobre una obra d’estil mini-teatre o micro-teatre es pot abordar de diverses formes: separadament (escena per escena) o bé en conjunt; es pot valorar el contingut de les històries o bé el recorregut com a tal, etcètera. Mgogoro, a diferència d’altres apostes del mateix estil, està plantejada com una experiència completa, de manera que tots els espectadors assistiran a les mateixes peces tot i que, potser, no en el mateix ordre. Com acostuma a passar en aquest tipus de proposta, però, el resultat és força desigual, encara que, afortunadament, els millors textos són els darrers. La paraula “mgogoro” (“crisi” en swahili) és el nexe d’unió dels cinc soliloquis de l’obra: cinc personatges en mig d’un conflicte en part […]

És difícil que una única obra aconsegueixi emocionar, fer riure i fer plorar, tot alhora. Però A la ville de… Barcelona té precisament aquesta virtut. Un mosaic de moments i personatges, poesia i cançons que ens recorda constantment per què ens enamora (i, tanmateix, no podem evitar odiar de tot cor) aquesta ciutat. Amb un text impecable, dinàmic i original i unes interpretacions molt encertades, aquesta obra és del tot imprescindible per a qualsevol barceloní (o aspirant) addicte a la ciutat i a la fauna que l’habita. Una declaració d’amor en tota regla que es gaudeix de principi a fi. Més informació…

Sí, perquè no cal tenir una orquestra completa i quaranta actors damunt l’escenari per fer un bon musical. Els de petit format com aquest en tenen prou amb una bona història, una partitura brillant i uns actors que interpretin bé, i aquest és el cas. A més en un “gran format”, aprofitant la fastuositat, el vestuari i els llums, és fàcil incloure-hi “relleno”, però aquí tothom treballa a pit descobert (metafòricament parlant, no us penseu que veureu pitram). A partir de situacions tòpiques de la parella, Joe di Pietro amb el text i Jimmy Roberts amb la música, van bastir un dels espectacles més vistos al off Broadway novaiorquès. Quatre actors i dos músics li foten canya al recorregut de […]

T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré és un musical que funciona pel seu guió, per la seva música i perquè ens sentim identificats en l’universal (i inesgotable) món de la parella. Un producte que funciona sol, ideal per moments de crisi en què no toca arriscar. En aquest cas, l’obra compta amb uns actors amb taules i veus magnífiques, però la direcció és transparent. Si no l’heu vist, passareu una bona estona. Si vau veure la versió de l’any 2000, tindreu un déjà-vu.

Al Teatreneu es pot veure un Tarantino: Reservoir Dogs, o sigui “el Tarantino”, el seu primer llargmetratge. Els de El Xiringuito s’han atrevit (ja la van estrenar el maig passat) amb amb aquesta peça en la que no queda ni l’apuntador, i penso que l’han tret prou bé. Aprofitant l’estructura del teatre del carrer Terol han fet una posada en escena molt eficient. A mi personalment m’ha semblat que un del personatges estava massa exagerat, però en general l’obra ha funcionat. Hi ha una escena de tortura particularment dura, però no sorprèn perquè l’obra ja és molt coneguda. Si la voleu nar a veure, encara no l’han retirat de la cartellera.

Recorden la pel·lícula Cabaret? Joel Grey, el mestre de cerimònies, deia tot just començar: “Dejen sus problemas en la puerta. Aquí no hay problemas, aquí la vida es hermosa, las chicas son hermosas…”. Així començava un cabaret berlinès de mitjans del segle XX, i no dista molt de la introducció de The Hole. I és que l’esperit gamberro del cabaret de tota la vida es manté intacte amb el pas dels anys. “The Hole” no té misteri: carnassa, acrobàcies, divertits monòlegs amb dobles sentits, sensuals balls i un desplegament escenogràfic i tècnic que deixa bocabadat des del segon u. Si ho acompanyes d’uns quants amics i un gintònic a les taules que han invaït la platea del Coliseum, es converteix […]

La fam i la misèria sempre han estat un motor per a la creativitat, l’enginy i la reinvenció. A Itàlia, al cincueccento, un grup d’artistes van repensar el teatre tot popularitzant la Commèdia dell’Arte, un gènere de teatre de màscares basat en la improvització d’històries amb trames senzilles (el que ara anomenariem “culebrons”). Un d’aquests actors va ser Tristano Martinelli: el primer Arlequí, de qui coneixerem la història amb el nou espectacle de la Sala Fènix. Val la pena veure “Inferno” tan sols per deleitar-se amb l’enèrgica interpretació de Felipe Cabezas. Acompanyat únicament d’un bagul i un interessant joc de llums, el talent i l’experiència de l’actor vesteixen un monòleg intens i poètic que reflexiona sobre el poder, la pobresa, […]

L’art d’explicar contes és una de les tradicions orals més arrelades a la nostra cultura i l’entorn familiar. Actualment, moltes biblioteques, teatres i centres culturals s’estan dedicant a recuperar aquesta disciplina on actrius com Sandra Rossi comparteixen amb els més petits històries que, antigament, acostumaven a transmetre les nostres avies. Sí, pero no exactamente trasllada hàbilment al món dels adults aquesta figura de narradora per relatar un viatge iniciàtic des de la infància fins l’actualitat, de Buenos Aires a Barcelona. Rossi realitza una tasca excel·lent a l’hora de captar l’atenció del públic amb les seves anècdotes, reflexions i records. A més, demostra ser una cronista excepcional del que significa marxar del teu país i adaptar-te’n a un altre. La radiografia […]

Perquè el primer com a director i els altres dos com a actors han portat la difícil obre de Pinter amunt, molt amunt. La Petita, a dues grades, escenificant la sala d’una casa benestant amb dos homes que “s’acaben de conèixer”, força carregats, especialment l’amo de la casa que ja va molt pet. I parlen i parlen molt, tot i que pausadament, però alguna cosa et fa pensar que n’amaguen més de les que diuen, i vinga a fotre-li al scotch… El text és una filigrana on els diàlegs són més aviat monòlegs: escolteu-los atentament. Fixeu-vos també en el vestuari del Lluís Homar; de pena, amb vestit, sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig… un déu!

La televisió ens ha acostumat en els darrers anys al “collage” visual, a aquesta mena de barreja d’elements diversos que junts acaben creant una realitat diferent i distorsionada. En el camp del teatre, però, el grup The Chanclettes ja va començar a utilitzar aquest recurs en els noranta per acabar convertint-lo en espectacle. Anys després, el grup Transtorners segueix en la línia… però hi afegeix el seu estil propi i aconsegueix crear històries amb continuïtat i no només esquetxos. És un “rizar el rizo” que funciona, i sorprèn, sobretot per la tècnica de tots els membres del grup, l’entusiasme, la originalitat de l’estètica i la perfecta execució de tot plegat. Transfusión és un pas més en la tècnica del “túrmix-playback”, […]

Després d’una trajectòria tan llarga com la de Tricicle, seria raonable pensar que el grup podria haver perdut part de l’originalitat o l’empenta que els van convertir en tot un referent de l’humor gestual. Lluny d’això, i tenint en compte que probablement aquest sigui el seu darrer espectacle, resulta lloable comprovar, no solament que estan en plena forma, sinó també que continuen a la recerca de nous formats on encabir la seva idea de comèdia. Bits té una clara intenció d’actualitzar l’embolcall del conjunt de gags habitual fent servir l’excusa del món digital com a eina que ens permet saltar d’un tema a un altre aleatòriament. D’aquesta manera, Tricicle està més a prop que mai de les noves generacions però, […]