Recomanacions

Això és el que m’ha semblat, una peça feta a base d’un cert oportunisme aprofitant un tema del moment i carregant-la de piruetes. Tot i així és una obra FlyHard, però lluny de les que van portar la sala al lloc on ara és. A partir d’una trama policíaca que segueix la possible relació d’un seguit de suïcidis, ens endinsem en un món que recorda la novel·la de Huxley, però està lluny de ser feliç. No es pot dir que els actors ho hagin fet malament, però la història no donava per anar molt enllà. Tot i així la major part del públic s’ho ha passat rebé, a jutjar pels aplaudiments. Llegir més

Sondheim torna a la cartellera teatral barcelonina i ho fa sense que encara els amants del gènere haguem oblidat aquell majestuós “A little night music” (“Música per a una nit d’estiu”) que ens va portar fa més d’una dècada el Mario Gas i que estava protagonitzat pel Constantino Romero i la Vicky Peña. Com oblidar aquell magnífic “Send in the clowns” (“Que baixi el teló”) sobre un escenari! En aquesta ocasió, el Teatre Lliure és qui ens porta un altre dels musicals del compositor, gaudint-lo ara d’una forma més intimista i tenit com a principal aliat la proximitat que ofereix l’Espai Lliure. Aquest “Marry me a little” compta amb dues grans veus que aconsegueixen moments realment memorables i que arriben […]

La diferència entre un espectacle de cabaret i qualsevol show que contingui música, cançons i altres disciplines artístiques com dansa, acrobàcia o titelles, roman en la seva voluntat de transgressió. Històricament, és el gènere on es van poder veure els primers transvestits sobre un escenari o els acudits polítics i sexuals més incorrectes en èpoques amb menys llibertat d’expressió que l’actual. Representa, doncs, i encara avui dia, un espai on es qüestiona la moral establerta del moment per demostrar que la indecència no existeix més enllà dels prejudicis. Cabaret Victoria pren alguns elements (sobretot formals) del cabaret però el seu propòsit és molt més innocent: entretenir al públic; fer que s’oblidi dels seus problemes mostrant-li el que en realitat és […]

Cristina Clemente ens porta una encertada radiografia de la situació política actual a través d’una clara i entenedora metàfora del nucli familiar. Realment, aquest experiment li ha sortit rodó a la dramaturga, ja que aconsegueix traslladar de forma simple i efectiva les premises bàsiques de la nostra política alhora que permet a l’espectador identificar-les d’una forma molt original i divertida. D’altra banda, Jordi Casanovas atorga a l’obra ritme i una bona direcció d’actors, oferint-nos a més una visió a dues bandes del menjador sencer d’aquesta familia tan peculiar. De fet, aquesta visió confereix a l’espectador la posició de voyeaur mentre veu l’acció des de fora de l’escena, però amb l’interés de saber el que succeeix a dins. Però, “Consell familiar” […]

Feu-vos la pregunta: Com pot arribar una mare a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill recent nascut sigui la mort? Doncs si us acosteu a veure l’espectacle ho viureu i ho entendreu. Us farà mal, però ho entendreu. Els fets es presenten amb tota cruesa, que no fredor doncs en cap moment es deslliguen els fets i la raó dels sentiments i les emocions amb què són viscuts. I s’hi incouen algunes pinzellades d’humor que actuen com a vàlvula de seguretat d’aquesta olla a pressió en què Gemma Brió i Norbert Martínez han transformat l’Almeria Teatre aquests dies. Tota la posada en escena està pensada per amplificar les emocions, les contradiccions i les determinacions […]

Això deia de Sondheim un dels seus intèrprets de Broadway, i hi estic d’acord. Premis Pulitzer, Oscar, 9 Tony! redéu! Capaç de crear obres de gran format, com A Little Night music fins a aquest Merry Me A Little, una mena de collage de temes escadussers amb els que composa una obra romàntica actual. Els protagonistes són incapaços de valorar el seu entorn i es perden en la soledat… però sortosament la parella al final “es troba”. Gran interpretació de Mone Teruel i Toni Viñals, acompanyats per un pianista i arranjador potent i efectiu: Xavi Torras. Senzilla però bona posada en escena, però, és clar, aquí els protagonistes són els actors i la música. Teniu temps fins el 22 de […]

…això és el que un espectador ha deixat anar avui en un moment donat de la funció. Us ho dic perquè li ha sortit de dins, d’on surten tots els riures que arrenca Toti Toronell, fent el per mi ha de fer tot bon pallasso per adults, parlar amb el nen que tenim dins nostre. I ho fa amb gestos, mirades, algun so, però sense paraules. Tot comença amb una mena de paradoxa, un pallasso que viu en un ambient totalment ruïnós surt a llençar la brossa. I així entrem en un món on per anar d’un punt a un altre sempre se segueix la línia més llarga, que resulta ser la més amena. Acompanyat de música en directe, que […]

La sala de Sants torna a encertar de ple amb una obra que, a partir dels telèfons mòbils, ens porta a reflexionar sobre quin és el control que exercim realment sobre nosaltres mateixos i, més específicament, sobre quin és el paper que juguen les noves tecnologies en aquest control. Cal dir que sovint a la nostra societat escoltem frases com “la tecnologia controla la nostra vida”, però fins a quin punt pot ser certa aquesta afirmació popular? L’autor d’”Ego” s’endinsa dins d’aquest tema fent-nos veure que el control tecnològic sobre nosaltres mateixos (o a través d’ell) és molt més gran del que ens podem pensar i, per altra banda, ens demostra que el mòbil és molt més que un simple […]

Veure la Sucrera diabètica és com veure jugar a dos nens a la cuina de casa. On donen veu als objectes, creen diferents espais, temps i situacions. El que fa especial aquest espectacle és que el joc es conduit per gent adulta i els problemes ja no són rescatar princeses i matar monstres sinó escapar i sobreviure als propis monstres interiors. Veiem problemes d’autoestima, de violència domèstica, de feina, malaltia… I també parts on les relacions d’amistat i amoroses agafen el protagonisme. Crec que és una bona oportunitat per aquells que no estigueu acostumats a veure teatre d’objectes (com és el meu cas). És un espectacle proper que convida a somiar i a reflexionar amb una història senzilla però que […]

Naïf està plena de llocs comuns dins del clown, però també té moments singulars… i sobretot té màgia. No acaba de ser un espectacle perfecte, i fins i tot a vegades resulta un xic desequilibrat (la pantalla de vídeo o el moment de la cançó no sempre encaixen amb la història general) però el cert és que quan es produeix la connexió entre actor i públic les pegues perden gran part de la seva importància. A més, Toti Toronell és un clown de gest petit però d’una sensibilitat i una empatia enormes, molt ben acompanyades en escena de la música en directe d’Albert Dondarza. Tot i que jo tampoc sóc un expert en el gènere, sí sé que aquest espectacle […]

Herman Melville mai s’hauria imaginat que algú convertís Moby Dick en peça teatral i, per acabar-ho d’adobar, infantil, però, és clar, no coneixia a Marc Artigau ni Juan Carlos Martel ni Frederic Amat, artífexs d’aquesta posada en escena “infantil” que als “grans” també ens ha deixat bocabadats. Amb un màxim de trenta espectadors, hem anat seguit l’aventura del capità Ahab perseguint la balena blanca per tot el Teatre Lliure de Montjuic: vestíbul, repartidor, sales annexes i passadissos fins acabar a l’escenari de la Puigserver. Els components de la Kompanyia ens han fascinat i, als que ja no ho som, ens han fet sentir nens fent veure que remàvem, i saltàvem a peu coix (Ahab tenia una cama postissa) i jo […]

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant? O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses. Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou. Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes. En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Si els dic que només per la interpretació de Pilar Martínez valdria la pena anar a veure JAR, no diria cap animalada. Seria injust amb Manuel Veiga,( autor i actor) que fa un gran paper. Seria injust amb Mercè Cervera, directora del espectacle i per tant de la direcció d’actors. Seria injust amb tot l’equip que fa possible aquest homenatge a Carmen Amaya. Però no me’n puc estar de dir-ho. Vagin al Teatre de l’Akadèmia i entendran el que vull dir. Aplaudiran a tota la companyia, però la Maria (Pilar Martinez) els acompanyarà a casa. Si no se’ls hi queda a dormir rai.

Jo no acostumo a veure massa espectacles de pallassos però aquest m’ha semblat exquisit. Parlo des de la total ignorància però des de la franquesa més absoluta: vaig riure i molt (i els que éreu amb mi veient-lo també. Que us sentia!) El món que ens planteja en Toti Toronell és casolanament delirant. Fins ara, anar a tirar la brossa, fregar el terra o arreglar una gotera m’havien semblat sempre actes banals, sense cap mena de dramatisme ni poètica. Ara tot ho contemplo amb uns ulls diferents. Gràcies a Naïf he tornat a veure coses que, per rutinàries, feia molt que no veia. Amb un estil que sovint recorda a grans mestres del gènere i que alhora és capaç d’arriscar-se […]

Agrippina ha estat la meva primera experiència operística. Confirmo la sospita: la òpera és un fenòmen curiós i molt interessant si no ets un gran coneixedor del gènere… però t’has de permetre la paciència d’entrar en el seu llenguatge. A ritme televisiu, una òpera duraria màxim deu minuts; Handel, en canvi, explica la mateixa història en quatre hores. La pseudo-modernització de la posada en escena d’Agrippina és un reclam i un apropament important a les noves generacions, que poden veure en l’òpera una activitat carrinclona. A Agrippina, entre cançons sobre amors i poders polítics, s’hi barregen fins i tot coreografies de Michael Jackson. La conclusió és positiva, una experiència per repetir.