Recomanacions

En els darrers anys hem vist com diferents artistes i companyies s’acostaven a Brossa, ja fos inspirant-se en la seva obra o bé agafant diferents textos i ajuntant-los en un espectacle. Hem vist la visió de Roberto G. Alonso, la de Dei Furbi, i també la d’Els Pirates, que ara tornen amb una reposició força esperada. I és que el grup ha trobat en els jocs escènics del poeta una possibilitat de seguir explorant i explotant la part lúdica que tantes alegries els hi ha donat. La setena porta agafa diferents referències brossianes, i també diferents textos o frases o màximes irrefutables, i ho encabeix tot en una oficina d’un temps ja passat… possiblement els anys setanta. I per l’oficina […]

M’estreno a la Sala Dau al Sec, vaig a veure Deserts de la memòria escrit i dirigit per Marcela Terra parla de l’Alzheimer en al vida d’una persona encara jove. Ens trobem amb Júlia, una actriu de 47 anys. Comença a patir làpsus de meòria que van afectant a la seva vida diària i a la seva feina. Amb aquest doble vesant, ens apropem a una malaltia que de mica en mica va partint la gent més jove. Ens trobem amb una situació d’una parella on una d’elles va patint Alzheimer. A mesura que passa el temps i la malaltia va seguint el seu curs, ens n’anem adonant com Júlia va portant aquesta malaltia. De mica en mica, ens anem […]

Frustració, exigència, devaluació personal, submissió, incertesa… sentiments dolorosos que s’apoderen de la persona i la fan vulnerable i mal·leable en mans foranies. Quina necessitat hi ha en portar a l’extrem la ment i el cos d’algú per a aconseguir-ne rèdit? Per què aquesta cultura de l’explotació emocional? En aquesta obra, la Mel és una actriu que ha jugat la carta de la tristesa personal per a que el director d’un nou monòleg vegi que pot entendre la misèria i pena que sent el jove Werther de Goethe i li doni el paper que li pot canviar la vida. Aconsegueix la feina i se sent exultant, trepitjarà una altre vegada un teatre de Barcelona i, així, tornarà a la roda de […]

Avui dia el panorama social és, per sort, molt més divers que fa uns anys. La situació provoca un xoc generacional —i no només generacional— que, en el millor dels casos, es pretén maquillar per quedar bé de cara a la galeria. Tot i això, quan aquesta realitat es fa present en el nucli familiar, les aparences se solen esfumar ràpidament: comentaris fets fora de lloc, incapacitat de normalitzar situacions, patiment pel rebuig extern, etc. Família (im)possible comença quan l’única filla (Ariadna Llobet) d’un matrimoni encara prou jove presenta la seva parella als pares (Dolo Beltran i Jordi Andújar): un noi, hetero i trans (Ian Bermúdez). Entre cançó i cançó i amb gags d’humor per a tots els públics, sembla […]

Joseph Conrad afirmava a la seva novel·la iniciàtica El cor de les tenebres el següent: “No m’agrada la feina, a ningú li agrada, però sí el que hi ha en aquest: l’ocasió de trobar-se a un mateix”. La literatura de viatges és sovint una font inesgotable de versions del viatge de l’heroi en la seva constant recerca identitària. En funció de l’autor i les seves ganes de perversió del mite, aquest heroi pot esdevenir un malvat o un complet antiheroi, aclaparat per les circumstàncies d’un entorn que és incapaç de controlar. Un d’aquests majors iniciadors d’aquesta mena de perversió del gènere va ser Edgar Allan Poe amb la seva Les aventures d’Arthur Gordon Pym, que ja va ser reversionada, ampliada […]

Les trobades improbables entre personatges reals i famosos és una pràctica teatral més utilitzada del que ens podem imaginar. Ja fa uns anys, Kemp Powers va reunir a Cassius Clay, Jim Brown, Sam Cooke i Malcolm X en una mateixa habitació (Una nit a Miami) i no fa gaire, a casa nostra, Carles Batlle ajuntava a Marilyn Monroe amb Hedy Lamarr (Monroe-Lamarr). Els exemples són nombrosos, i ara hi sumem aquesta “reunió de treball” entre el poeta i lletrista de coples Rafael de León, l’escriptor Federico García Lorca i la cantant Concha Piquer a l’estiu de 1936, un mes abans de l’assassinat de l’autor granadí. Una trobada que mai va succeir però que serveix per posar sobre l’escena tres personalitats […]

Quanta, quanta guerra adapta la darrera novel·la que va escriure Mercè Rodoreda i que aborda els horrors de la guerra civil espanyola de la manera més sincera: a través dels ulls d’un jove de quinze anys que encara no ha aixecat, dins del seu subconscient, un mur prou sòlid de filtres, prejudicis i creences que li facin veure la realitat com no és. És així com l’autora ens trasllada el seu relat de la manera més directa i objectiva; fent sòlida la veritat més essencial. La posada en escena va a càrrec dels Farrés Brothers, que despleguen el seu instrumental escènic fent un espectacle on la imatge, l’espai sonor i la titella componen una dramatúrgia visual i poètica, senzilla i […]

Diego Lorca y Pako Merino són dos artistes que, després de conèixe’s a l’Escola de Teatre Jacques Lecoq de París, funden la companyia Titzina, amb la qual produeixen els seus espectacles (que ells mateixos escriuen, dirigeixen i interpreten). Tot i fer servir la paraula, la imatge, el gest i la música es disputen el protagonisme d’unes propostes de gran volada visual, que volen emmirallar-se en creadors tan potents com el Théâtre de la Complicité, el Théâtre du Soleil o Robert Lepage. Després de cinc produccions, aquest any estrenen Búho, com a companyia resident de la Sala Beckett. Un espectacle que neix d’un extens procés d’investigació sobre i al voltant de la memòria com a nucli identitari de la persona. Amb […]

Ja fa anys que ens trobem històries distòpiques per tot arreu, tant a la literatura com el cinema o la televisió. Costa més trobar aquestes històries al teatre, però en els darrers anys n’hem tingut alguns exemples: La nostra parcel·la, Salvació total imminent… o l’adaptació teatral d’Assaig sobre la ceguesa, entre d’altres. Les característiques d’aquest tipus de relat impliquen un món canviant, un nou ordre social, unes noves regles… i sovint una trama en la que alguns personatges intentin revelar-se contra la nova societat i buscar una justícia implícita. També és interessant que la trama tingui una intriga, un misteri o alguns fets inexplicables pels que la protagonitzen. És a dir, que generi tensió i que faci sortir a l’espectador […]

Després de dos dies de la celebració de la Mare de déu de Montserrat, el públic del teatre Goula de Begues entonàvem amb més o menys encert, “el Virolai”. Mentre es prepara una gran festa comptant amb la col·laboració de tot el públic, els dos intèrprets parlen, discuteixen, s’expliquen parts de les seves complicades vides i ens demostren que existeix entre ells una profunda amistat i una complicitat que fa fluir l’obra pels camins de la veracitat i de la confiança. Aquesta és la part millor de l’obra, conèixer les seves vides fora de l’escenari. Sempre és fascinant pel públic pensar què passa quan aquell actor tan segur de si mateix arriba desenganyat a casa seva o com s’apaguen els […]

Peter, el Musical by Theatre Properties “s’ha convertit en un dels espectacles de Teatre Musical més aclamats i ratificats per la crítica, considerat com el millor espectacle musical familiar dels últims anys a Espanya.” Així es presenta aquesta versió d’aquest musical. La Productora espanyola Theatre Properties ha realitzat grans èxits musicals. Aquest musical va dirigit als més petits, són els que poden gaudir-ne de la llum, la fantasia i la resta d’elements atractius d’un Peter Pan on tenim fades, sirenes, pirates,… Però amb tot l’imaginari que hi ha en aquesta obra, s’ha perdut en el camí. S’ha invertit molts diners per fer possible aquest musical, però “el millor espectacle musical familiar dels últims anys a Espanya”? En aquest cas no. […]

Tic, tac, tic, tac, tic, tac…. Ser o no ser mare… és aquesta la qüestió? Ángela Palacios ens plateja aquesta pregunta a Salve Regina, una proposta en format monòleg amb molt d’humor, però que sense donar-te compta, et va calant dins, molt profund. Una proposta senzilla al mateix temps que molt visual, que, amb pocs elements fa màgia: un neó rosa com a límit de l’escenari, un carret de la compra, algunes nines i ninots i ja, però és que poc més necessita l’actriu per a omplir l’escenari. La seva presència, la seva veu, la seva història és l’element principal. I és que aquesta creadora, dramaturga i actriu és una tot terreny que sap molt bé com comptar una història […]

Contracciones es una comedia que invita a reflexionar sobre el control y el poder que el mundo empresarial ejerce sobre sus trabajadores. A través de varios encuentros entre una empleada y su jefa, se retrata una relación de poder llevada al extremo poniendo en escena la brutalidad del mundo corporativo. Aunque tenga tintes de drama social – es inevitable percibir la crítica inherente en la trama – la obra acierta en girar hacia la comedia negra más perversa. La sucesión de escenas con la misma estructura puede resultar un tanto repetitiva al principio, pero el incremento gradual de la tensión y el conflicto está muy bien medido. Además, lejos de quedarse corta, la obra traspasa todos los límites para llegar […]

Aturar el temps per estimar els que ens envolten, i no permetre que ningú ens robi el temps, és el missatge que rebreu de MOMO, la nena que sap escoltar.La companyia de teatre Anna Roca ha fet de “Momo” un espectacle fantàstic. Fantàstica l’escenografia, la dramatúrgia, la interpretació i la direcció, la banda sonora, el vestuari, l’atmosfera i el missatge. Feia molt i molt de temps que una escenografia no em sorprenia tant. Us ho intento explicar, no per aixafar-vos la guitarra, si no per què no us ho perdeu. Per què quan us digui que és diferent, que és necessària, que és sorprenent us ho cregueu.No espereu trobar un escenari, ni un pati de butaques. Imagineu una glorieta d’aquelles […]

Està basada en la novel·la que l’Abbé Prevost va escriure al 1731, “Les aventures du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” potser inspirada en les seves pròpies aventures i que el Parlament de Paris va fer cremar. Manon va ser una de les primeres òperes de Jules Massenet. Es va estrenar a l’Opéra Comique de Paris al 1884. No va ser fins al 1893 que Puccini no va estrenar la seva Manon Lescaut després de defensar que la de Massenet era una “Manon de Perruca empolvorada” i la seva seria una “Manon de carn i ossos”. El cert és que les dues es van alternant en tots els teatres d’òpera i aconseguint tant l’una com l’altre un èxit merescut. […]