Recomanacions

“La rosa tatuada és la peça amb la qual he donat testimoni del meu amor pel món”, sentencià el seu autor, Tenessee Williams. Ningú ho dubta després de veure la versió de l’obra de Carlota Subirós, qui també ha traduït el text al català, justament setanta anys després que Tenesse Williams escribís el primer esboç de l’obra a l’Hotel Colon de Barcelona. Tard o d’hora, tot torna. Serafina Delle Rose protagonitza una tragicomèdia que ens situa a una comunitat siciliana de Nova Orelans. L’agònica espera d’un marit que no arriba és l’espurna que encén aquesta història. El dol infundat per l’amor cec i aparentment únic que encara sent Serafina pel seu estimat la tancarà dins el niu que és casa […]

Però són pitjors. Josep M. Miró ha teixit un text interessant amb les tensions que passen dos matrimonis (l’un madur i l’altre jove) atrapats en un país tercermundista on ha esclatat una revolució. Tancats en un hotel, l’ambient és feixuc, però és que la dona del matrimoni gran és una autèntica mala peça, exercint de dominatrix imposant la seva perversitat moral. Llàstima que l’autor ha estirat una mica massa la corda i algunes de les situacions han passat de tenses a inversemblants. Tot i així hi ha situacions brillants com la incitació a que els joves tornin a fumar, en unes imatges de temptació, dominació, Eva (el nom de la noia), la poma, la serp… Continuar llegint…

El Liceu ens proposa un oasi d’alegria, bon rotllo i màgia, emmarcat dins un conte de fades. “Hem fet tot el que hem pogut per fer-vos volar al país on el somnis es fan realitat”. Aquesta és la darrera frase que ens proposa la òpera… i resumeix perfectament el que succeeix en escena. Cendrillon, la ventafocs de Massenet, se’ns presenta com un conte. L’escenari és un llibre i tota la trama que veiem en escena en són les il·lustracions. Aquesta és la proposta escènica que ens fa en Laurent Pelly, un conte vivent que ens fa emocionar. El repartiment és brillant, totes les veus són excepcionals destacant Cendrillon interpretada per Joyce DiDonato, tècnicament fantàstica, alhora que dolça i amorosa, amb […]

Sembla mentida com han canviat els nostres costums, relacions i manera de comunicar-nos des de l’arribada d’Internet. I el canvi és constant! Entre les possibilitats que ofereixen els dispositius portàtils i les xarxes socials; i les mil i una aplicacions que diàriament apareixen al mercat, la nostra vida digital és cada vegada més plena i ens demana major atenció i dedicació. Com ens està afectant tot això? Ens importa com ens veuen els altres? Què es pot i no es pot comentar a les xarxes socials? Existeixen límits o tot s’hi val? En José Corbacho, sol per primera vegada damunt de l’escenari, ens convida a compartir els nostres dubtes, teories i anècdotes al voltant d’aquestes i altres preguntes a Corbacho3G. […]

Una noia es converteix en zombie, apareix en escena un home llop, i juntament amb altres personatges, comencen a ballar. A què recorda? L’habitual és pensar en el videoclip del clàssic Thriller de Michael Jackson, però en realitat es tracta d’un truc de màgia de Mag Lari. Poc s’hauria imaginat el cantant americà que un mag català utilitzaria les seves cançons per acompanyar els seus números, però amb la nova edició d’Splenda que es representa al Teatre Condal, Lari torna a demostrar el seu domini de la màgia espectacle, aquesta vegada, rendint homenatge al Rei del Pop. Amb al seu particular humor, la posada en escena i la bona coordinació entre els números i la música, el mag aconsegueix que […]

Us vaig a contar un secret. Fa uns quants mesos estava dinant en un restaurant de Gràcia i en una taula no gaire llunyana a la meva hi seien en Pau Miró, n’Oriol Broggi i una altra persona que no vaig identificar. No vaig poder evitar que algunes paraules de la seva conversa m’arribessin. Vaig sentir que parlaven sobre … les cançons d’en Sisa… i sobre … la novel·la d’en Marcé… Tafaner de mena, em vaig quedar amb la curiositat de saber de què estaven parlant. Quina relació hi podia haver entre Broggi, Miró, Marcé i Sisa? Ara ja he trobat la resposta: s’estava cuinant un plat exquisit, amb productes naturals d’en Juan Marcé, ben escollits per Pau Miró, amb […]

Enric Magoo ens presenta un espectacle simpàtic, divertit i ple de màgia. Confidències de un prestidigitador és el títol de un dels tractats de il·lusionisme més importants de la màgia moderna, escrit per Robert Houdin al segle XIX. Ens trobem a l’Enric Magoo al seu camerino, preparant-se per la propera actuació. Ens parla sobre l’història de la màgia, i ens presenta diferents episodis mitjançant la interpretació de personatges que ens proposen efectes màgics clàssics molt be executats: gobelets, daus, escapisme, autòmats…. Destaca la levitació de la taula, probablement de les millors que es poden veure avui en dia. La selecció dels jocs és molt heterogènia, fet que la fa molt entretinguda. La música seleccionada per acompanyar-los és elegant, suau i […]

Hi havia una vegada un autor que escrivia tragèdies, tot i haver nascut el 1968. I un bon dia el citat autor, de nom Wajdi Mouawad, va escriure un conte per a adults… o bé per a nens grans, i li va sortir un conte on una nena s’enfrontava amb la mort després d’una amarga experiència. Hi havia una àvia… Hi havia un gos… I també un lloc inventat on es complien tots els somnis i on els blancs podien aspirar a ser negres, si així ho desitjaven. Un lloc que portava per nom… PACAMAMBO. El muntatge que podem veure actualment a La Seca d’aquest preciós text de l’autor d’Incendis destaca, sobretot, per estar fet amb un gust, un ofici […]

La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d’oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d’espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d’aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s’han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d’inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d’aquí surt aquest Tenorio, primer “a palo seco” i ara […]

Molts filòsofs al llarg dels segles s’han interessat pel malestar de l’home en tant que ésser social i polític, i els seus problemes existencials envers la injustícia i el dolor dels seus semblants. En aquesta mateixa línea transcendental, Josep Maria Miró torna a agitar els pilars més bàsics de la realitat que ens envolta amb un total d’onze escenes inquietants, incòmodes i intencionadament incomplertes. L’autor de El principi d’Arquímedes situa a quatre personatges (dues parelles) en l’hotel d’un país postcolonial i volgudament indeterminat en el mig d’una revolta ciutadana, per fer una introspecció emocional sobre la violència. L’agressivitat afectiva dels protagonistes és evident des de la primera escena. La necessitat de romandre reclosos en aquest espai aliè els obliga a […]

Joan Pera i Lloll Bertran tornen a escena amb una nova adaptació musical de la clàssica obra Don Juan Tenorio de José Zorrila desprès de la gran exceptació del públic durant la temporada passada. Perquè us poseu en situació… per aquells que ja vau tenir l’ocasió de veure’ls en escena que sapigueu que els diàlegs són els mateixos, la prosa es manté intacte però el tempo de la funció millora molt gràcies als números musicals i la energia de Deparamo (el pianista). Al començament de la funció en Joan Pera ja ens explica que aquesta obra és una versió una mica “zorrilla”. Bé, no cal dir que tractant-se d’aquests dos grans monstres de la comèdia no pots parar ni un […]

Marry me a little fa tota la pinta de ser un refregit d’una sèrie de musicals, però tot i aquesta primera percepció (que no deixa de ser real) val la pena deixar-se portar per les melodies de Sondheim. Tot i no conèixer les cançons interpretades brillantment pels dos protagonistes, és impossible no identificar les melodies complexes i les harmonies impossibles de l’autor. Per a novells amb Sondheim: no us quedeu aquí! Sondheim firma grans musicals que no són carrinclons i romàntics com indiquen els tòpics del gènere. Marry me a little gira al voltant de l’amor amb gràcia i delicadesa i (sorpresa!) sense que els dos protagonistes es mirin als ulls. Però, si et vols casar amb ell del tot, […]

Personalment, trobo que Romeu i Julieta concerta d’alguna manera tota l’essència del teatre. És un text de Shakespeare que ens transporta cap a una mena de puresa escènica, a través de paraules que, com una fórmula màgica, fan volar l’espectador. En el muntatge de Bruce-Lockhart, la posada en escena és original, dinàmica, variada, elegant, bella. I, tot i saber perfectament com acaben els dos amants de Verona, el thriller t’atrapa fins (gairebé) al final. No la deixeu passar.

Quan la policia descobreix la nena que havia desaparegut tres setmanes enrere, la troba tancada en un soterrani en companyia del seu gos i l’àvia morta, en estat de descomposició. El psicòleg que intenta esbrinar el que ha passat i el que li passa pel cap a la nena no se’n surt, jo tampoc. Wajdi Mouawad mai escriu mariconades i aquesta obra, tot i ser una mena de conte, tampoc ho és. Tot i així jo l’he trobat una mica farragosa i fosca, però la direcció i les interpretacions han estat impecables. La leopoldo Fregoli de La Seca fins a la bandera.

Què pot arribar a passar si algú allarga una broma més del compte?, Quins secrets es poden desvetllar en un moment de debilitat?, Com ens podem arribar a comportar quan els altres qüestionen els nostres valors més arrelats?, Com reaccionem davant d’una sorpresa? A El nom, d’Alexandre de la Patellière i Matthieu Delaporte i dirigida per Joel Joan, se’ns presenta una escena quotidiana i acollidora: un sopar d’amics, entre ampolles de vi, menjar marroquí i conversa distesa. El que comença com una vetllada tranquil·la i amena, acaba derivant en tensions, crítiques i retrets. I és que escollir el nom per a una criatura pot ser d’allò més complicat!