Recomanacions

Les Antonietes ens serveixen aquest text de Txékhov llargament representat en un muntatge actual i fresc. Un treball d’adaptació fantàstic. Però van més enllà i, sense perdre el respecte per l’obra, han fet d’aquesta una proposta descarada, fins al punt que no els importa preguntar-se “on és en Teleguin?” quan l’actor que l’hauria de representar està encarnant un altre personatge. Un text que ens remet a la vida rural russa de finals del segle XIX. Tot passa en una hisenda on per circumstàncies varies es veuen obligats a compartir sostre una sèrie de persones que contínuament s’agredeixen a si mateixes i als que els envolten. Un drama quotidià a la russa manera o, en altres paraules, personatges que es deixen […]

Això és el que fan els adolescents de Jo Mai, la decebedora -és la opinió d’aquest humil espectador- proposta del dramaturg Iván Morales, que va entusiasmar la temporada passada amb Sé de un lugar i que ens proposa aquest cop una història i uns personatges -tot i la marginalitat del context- construïts a partir del postureo, un terme modern, usat en l’argot juvenil, que vindria a dir “preocupats de com se’ns veu, i poca cosa més”. Si la lluita històrica d’un adolescent ha de ser cridar al món que les coses han de ser diferents, des de la il·lusió o idealisme encara tendres dels primers anys, des de la fortalesa fresca “d’acabats d’arribar”, el director d’aquesta obra planteja uns adolescents […]

Quan vaig descobrir que feien un musical en honor a Sau vaig tenir molt clar que l’havia d’anar a veure, ja que des de ben petit he viscut amb les cançons del grup català de fons. Lamentablement les crítiques del musical no eren gaire bones i vaig anar a veure’l amb una miqueta de por. No obstant això, a mesura que avançava l’espectacle les meves pors anaven marxant. És cert que en general no hi ha grans ballarins ni cantants i potser aquí és on més fluixeja el musical, però jo vaig passar una molt bona estona i recomano veure’l. Si voleu saber més sobre la meva experiència al musical, consulteu-la aquí.

Els éssers humans som animals de costums. La majoria tenim una vida pautada, amb un horari i unes ocupacions predeterminades que complim amb precisió mínim durant cinc dies per setmana. Ens llevem i preparem per a anar a la feina, a l’escola o a atendre les nostres obligacions. Realitzem alguna activitat o encàrrec i tornem a casa per acabar la jornada amb la família, la parella o en solitud. L’endemà, tornem a començar de nou. De quan en quan, fugim d’aquesta normalitat per a donar-nos un capritx, gaudir de la nostra vida social o prendre’ns uns dies lliures. Però…i si amb això no en tinguéssim suficient? I si la nostra ànima ens demanés alguna cosa més? Dones com jo parteix […]

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.

Harket (Protocolo) ens narra la historia de la convivència entre Cristina Harket i Map#2 (sistema de intel·ligència artificial) en un búnquer, on el professor Harket ha tancat la seva filla per fer un experiment científic. Alguna cosa surt malament i això genera una crisi entre Cristina i Map. Una crisi que va creixent d’una manera intel·ligent i que jugant amb elements com la confiança, la traïció, la seguretat, la llibertat, l’excés de cel… ens porten a un desenllaç més humà que científic (justificat en una pinzellada quàntica tan agafada pels pèls com innecessària) i que té mes a veure amb el lliure albir que amb elements tradicionalment vinculats a la ciència-ficció. Gran posada en escena de Juan Pablo Mendiola, brillant […]

Sempre és un goig gaudir de les bones interpretacions dels artistes més joves. A la densa i poètica Flors carnívores, les tres actrius protagonistes, amb la seva capacitat expressiva i emocional, sostenen una proposta difícil amb la solvència dels més veterans. Poques vegades es veuen actrius de tant curta edat tan entregades, naturals i desinhibides. L’espectacle val la pena només per elles; Clàudia Benito, Alba José i Clara de Ramon, excel·lentment dirigides per Marc Chornet, encarnen l’inquietant energia de l’adolescència femenina des d’uns rols indefinits i indiferenciats. Tres veus com si fossin una sola per parlar de la por, la curiositat, la insatisfacció, el desig, el perill, el joc i la mort, entre accions molt interessants però, també, algunes coreografies […]

La companyia “T de teatre” és un dels noms de l’escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d’aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser “Criatures” o “Aventura”, i d’altres que no ho han estat tant, com és el cas d’aquest “Dones com jo”. Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m’ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L’obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l’obra no acaba de trobar el […]

I per això no he comprès gran cosa del que m’han “explicat” un músic búlgar i una actriu i ballarina de Singapur. Sóc mediterràni, aquest és el meu món i per això enxampo a la primera les facècies de Pantalone, Colombina i Arlechino, i em quedo amb cara de tonto davant els moviments d’una artista de Singapur. Em sap greu, però no hi arribo, i per això demano disculpes per haver de donar una valoració (és obligatori) d’una cosa que no he entès, i per aquest motiu ho situo al mig. Dit això em trec el barret davant les persones que trenquen motllos. Així s’avança en el món de la cultura.

Resulta força valent en moments de crisi (econòmica i teatral) apostar per produccions musicals com Germans de sang que, justament ara, fa 20 anys que es va estrenar per primera vegada a Catalunya. Amb menys pressupost i una versió molt més minimalista de l’obra, Ricard Reguant ha optat aquesta vegada per treure partit a les grans veus dels actors i actrius del muntatge per sobre de qualsevol artifici escenogràfic. Especialment, destaca l’interpretació de Virgínia Martínez en el paper de senyora Johnstone: emotiva, versàtil, dinàmica i, en general, amb una força impressionant trepitjant l’escena. Els defectes que li podríem recriminar a l’espectacle són més aviat relacionats amb el text de Willy Russell i, per tant, assumits per respecte al material original. […]

Una comèdia que critica el món de la publicitat a la televisió: bon tema i bon començament perquè un dels convocats per fer un test d’opinió d’un futur anunci televisiu… és cec. Com valorarà la possible acceptació dels futurs clients, la bellesa de les imatges, la impressió que els faran aquestes imatges? Llàstima que a partir de la bona idea inicial, les coses no avancen en la direcció adequada. Amb això queda palés que amb una bona idea no n’hi ha prou, que cal saber-la desenvolupar i mantenir l’atenció fins al final de l’obra. Llàstima perquè prometia. Jo la vaig veure en una pre-estrena a Igualada. Potser ara l’han polit.

Sí, sí, per flipar amb l’agilitat dels moviments escènics, amb la temàtica, l’escenografia, la posada en escena i la il·luminació. Que ens queda? unes actuacions brillants sota la mà sabia de Moisès Maicas on tot els actors han brillat, i molt, al mateix nivell. Una història de precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació, frivolitat i tristesa, al final molta tristesa. Quan el pobre xinet explica a la seva família que les coses no li han tan malament al primer món… tot i tornar mort, és acollonant. Òndia, jo m’he quedat fet pols quan ha explicat als seus que no ha pogut trobar a la seva germana, però que estar segur que les coses li van bé, quan els espectador hem pogut veure […]

Ahir vaig tenir el plaer d’anar a l’estrena de “Un jeta, dos jefes” al Teatre Victoria. Després d’uns dies de prèvies, la comèdia que triomfa al West End de Londres, ha arribat a Barcelona sota la direcció de dues grans companyies com son Tricicle i Dagoll Dagom. He de dir que al principi no les tenia totes de que m’agradés… però a mesura que anava entrant en l’obra em semblava molt més divertida i interessant. Crec que el secret està en ficar-se en la pell del personatge principal, el Dino: un tiu descarat, que no té por a fer el ridícul i… sobretot… MOLT JETA. Bé, si acabes simpatitzant amb el Dino i entens la seva manera de fer i […]

Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI. Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon […]

La intel·ligència artificial ha estat un dels grans avenços de la humanitat en les darreres dècades, tot i que les seves infinites possibilitats pràctiques ens han portat a tenir por de les conseqüències que pot provocar aquest descobriment, les quals han estat expressades a través de la vessant artística dins d’un gènere propi com és el de la ciència-ficció. Un exemple d’això es pot veure a La Seca en aquest Harket [Protocolo], el qual expressa de forma brillant les seves idees a través de la fusió de diferents disciplines. Així doncs, durant una hora i deu, ens trobarem a sobre l’escenari teatre de text, dansa contemporania i recursos audiovisuals, entre d’altres. A més, l’experiència no acaba aquí, ja que l’espectacle […]