Recomanacions

Amb l’estrena de “Wandering Sounds” (Sons Errants) a La Vilella Teatre , l’artista de Singapur Gey Pin i el músic búlgar Nickolai D. Nickolov han donat la benvinguda a l’entrada del Nou Any Xinès. Formada al Workcenter of Jerzy Grotowski and Richard Thomas a Itàlia, Gey Pin usa el seu art per recordar la memòria dels ancestres a través de la música, el cant i el moviment. L’ara i l’aquí del so, que no obeeix a estructures rígides. El diàleg espontani i errant de l’artista amb la música, el seu cant vigorós i la fluïdesa hipnòtica del seu moviment esdevenen els protagonistes de la memòria. Les llegendes, els contes, el món meravellós de l’òpera xinesa… són reviscuts en la veu […]

Els somnis ens inspiren, els somnis ens generen universos impossibles, però els somnis també ens dominen en el regne de l’inconscient. Bellini va crear aquesta òpera desenvolupant l’argument al voltant del somnambulisme en un moment en que començaven a imposar-se els conceptes romàntics. El somnambulisme és la contraposició dels episodis de bogeria que anaven apareixent en l’argument d’algunes òperes, no obstant dóna una sortida a l’alienació de la protagonista permetent tornar a la normalitat. La somnàmbula ens relata la història d’un equívoc en el que una parella de promesos es trenca degut a que, en un episodi de somnambulisme, ella acaba despertant-se al llit del senyor del poble. Gelós i decebut, el promès trenca la relació i està a punt […]

Penso que no és una bona obra per adaptar amb pocs mitjans, doncs la seva gràcia va ser el luxe amb la que va ser estrenada l’any de l’Exposició Universal de París. Ara corren temps difícils i com que l’obra és fluixeta i la música tonteta, doncs res ha pogut destacar.

Sí perquè ara tot cristo parla de coachs i de com afermar-se i realitzar-se i assolir objectius i aconseguir… doncs anem bé. El Pere és el coach que es prepara per rebre les visites del dia fent exercicis de respiració, mirar-se al mirall i dir-se que és “el puto amo”. L’Arnau és el client que, com tants, vol aprofitar l’entrada d’any per donar-li un tomb a la seva vida. Obra intel·ligent i divertida, ben escrita i dirigida per Lluc Ubach i finament interpretada per Sergi Vallès i Dafnis Balduz. Aneu-hi que us ho passareu bé.

Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l’èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d’un argument i d’uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s’assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars… a nosaltres mateixos… Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s’esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s’està connectant amb l’espectador. L’única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s’allarga una mica […]

Hi ha coses que val més deixar-les com estan, especialment quan són un clàssic, i Dinner for One ho és. Passar-lo de 14 minuts a 60 i, especialment, suprimir els seus millors gags i canviar el final ha estat l’error que han comés els de Escapade Theatre Company. A més al allargar l’obra han hagut d’afegir-hi coses que han trencat el ritme i el fil de la borratxera del majordom James, adquirida a base de brindis continuats ocupant el lloc d’uns personatges morts de fa anys. Al canviar el final, la frase lei motive the same procedure ha perdut tota la força. Llàstima.

Les operetes d’Offenbach són divertides, disparatades, crítiques i entretingudes. Partint d’aquest punt, la jove Companyia Bratislava en fa una versió molt escurçada però magnífica. Quatre actors transvestits juguen tots els papers de l’auca (fins i tot el d’orquesta espontània!), i expliquen a ritme d’engaxoses cançons els deliris viciosos d’una duquessa guerrera que enviarà a la mort qui calgui per tal de fer-se el soldat de qui s’ha encapritxat. La posada en escena és austera però imaginativa, i els originals tocats et sorpendran (quants catxarros de cuina surten al llarg de tota la funció?). Si vols veure un espectacle que et faci somriure i sortir de la sala fent saltirons, ves a conèixer la Duquessa de Gerolstein.

La publicitat té una gran influència en la societat i, en conseqüència, algún tipus de poder sobre nosaltres. Així doncs, no és d’estranyar que les companyies anunciants inverteixin molts recursos en les seves campanyes publicitàries, utilizant els focus groups per tal de valorar-les. Precisament, aquest és el suggerent punt de partida de l’obra que es presenta a la Flyhard i a partir del qual s’anirà embolicant una trama que barreja hàbilment la comèdia amb el thriller. Un dels punts forts de l’obra és el seu ritme frenètic, ben marcat des de la direcció i ben portat pels quatre actors. A més, els personatges estan ben dibuixats per Alberto Ramos, que gràcies als seus diàlegs i a les situacions plantejades, aconsegueix […]

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, […]

La gran duquessa de Gerolstein va ser la meva primera opereta. Mai no n’havia vist cap i he de dir que la vaig gaudir molt. Al cap i a la fi, no és pas tant diferent d’un musical (de fet, l’òpera buffa i el musical són parents). A La gran duquessa de Gerolstein trobem un argument de comèdia estripada, unes cançons memorables, una posada en escena original i molt ben trobada, i un planter d’actors preparats que s’atreveixen a cantar sense micros i acompanyats només d’un piano (o un acordió). Francament, quan vaig entrar al teatre no sabia què esperar, però vaig sortir-ne entusiasmada. Un muntatge molt recomanable en tots els sentits. Us sorprendrà. Més informació

Qui pensi que Germans de sang és un d’aquells musicals faraònics que només funcionen en grans teatres, s’equivoca. Qui cregui que ha passat de moda, s’equivoca també. I qui pugui sospitar que un muntatge així se sosté només sobre les espatlles d’un únic actor comet un error imperdonable. Germans de sang és molt més que la suma de les seves parts i, en aquest cas, té tots els números per tornar a convertir-se en un clàssic. Ricard Reguant li ha fet un rentat de cara al seu èxit de 1994 per a conservar-ne l’essència. Un piano, arranjaments senzills i unes protagonistes femenines que brillen amb llum pròpia. Virgínia Martínez i Isa Mateu conformen una parella Johnstone-Lyons ideal i emocionen fins […]

A finals del segle XIX, Ibsen va escriure aquest text que pot ser considerat com una de les millors reflexions teatrals que s’han fet sobre la psicologia social. En aquest, l’autor disseccionava el concepte de massa social i el funcionament de les col·lectivitats enfront la individualitat, a partir d’un entorn controlat per alguns dels diferents tipus de poders socials presents a la societat, com pot ser el polític, l’econòmic o el del mitjans de comunicació. Així doncs, com es pot comprovar, la història escrita per Ibsen és plenament vigent avui en dia i, per aquest motiu, la versió que se’ns presenta es troba emmarcada en una temporalitat actual, sense que això arribi a grinyolar en cap moment durant la representació, […]

Un llarg títol per a una petita obra (en durada, que no en dimensió) que transita de manera ben calculada des d’una exuberància inicial i grollera cap a un final seré i íntim: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Així titul·la Damián Cervantes aquest experiment teatral que pensa, aquest humil espectador, fa molt i molt bé a la cartellera barcelonina. Perquè és una aposta que sacseja els pulmons del públic. Perquè el diafragma es contrau durant la fantàstica primera escena de ritme trepidant, d’una força emocional i vocal que no demana disculpes ni permís per molestar. Perquè hi ha espai per a l’humor, tan necessari i balsàmic, a l’hora de […]

Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d’abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d’or no se n’escapa pas, sinó que porta l’estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d’històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort… I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que […]

Perquè sí, el que han fet fins avui al Almeria és una faula, de les de veritat, amb animals com a personatges. Tres vaques a punt de ser sacrificades s’escapen de l’escorxador i tasten, encara que breument, la llibertat. Denise Duncan ha utilitzat aquest fet real per dir el que pensa d’algunes coses i ho ha fet de la mà de Joan Arqué, director i Pablo Miranda, Magda Puig i Lavinia Vila, actors, tots magnífics. Amb una molt bona posada en escena, senzilla, però bona, hem vist unes vaques il·lusionades, acollonides, i fins i tot filòsofes: “el pitjor de les coses dolentes que fan els dolents, és el silenci dels bons”. Toma… Ah! no hi busqueu referències orwellianes, les coses […]