Recomanacions

Un deu pel director de CASTING. La tria del elenc es tan ajustada als personatges que fa que pensis que els hi han escrit a mida.La direcció d’actors deu tenir bona part de la culpa. Una historia familiar i senzilla narrada sense sorpreses ni cops de efecte exagerats. Si s’ha de cridar es crida, però no mes del que es fa en una família normal. Una comèdia que es fruit de les petites històries particulars, molt ben cosides. Com les bones comèdies ens mostra la part fosca de l’èsser humà i les seves misèries. Fa sang, però la justa. Tots els actors i actrius estan en estat de gràcia, especialment Jacob Torres en un dels millors papers que li he […]

Iniciem l’obra Cosmètica de l’enemic dintre de la sala d’espera d’un aeroport. Dos personatges Jérôme August i Textor Textel. I un monòleg de Textor Textel (un gran Lluis Soler) amb breus intervencions de Jérôme August (Xavier Ripoll). Fins aquí, ens trobem amb un text on ens podem trobar en qualsevol sala d’espera. Moments d’un humor (que a vegades arriba a ser humor negre). Però tot resulta que és un miratge. De cop i volta tenim un canvi radical de l’ambient. Xavier Ripoll sembla que agafa el paper protagonista en una diàleg molt més dinàmic que el començament. I en una tensió en creixent ens dona una volta a tot el que ha passat fins ara. Tota una obra que ara […]

Us ha passat mai que afectat pel retràs d’un avió, mentre intenteu llegir un llibre se us acosta un desconegut per intentar iniciar una conversa? Aneu en compte perquè la trobada es pot convertir en un malson i us podeu veure atrapats en una teranyina de la que no us podeu desfer. Aquesta és la aparent trama d’una obra potent, brillant, que t’enxampa i no et deixa anar. Magníficament dirigida per Magda Puyo i amb un Lluís Soler i Xavier Ripoll en estat de gràcia. Suposo que la faran com quan la van estrenar el febrer passat, amb la sala a quatre grades, una posada en escena que li va com anell al dit. Llegir-ne més.

Sempre és un plaer tenir l’oportunitat d’assistir a un espectacle en directe d’un referent de l’humor. Més enllà de la novetat d’aquest Verás que todo es mentira que, de fet, ja porta quatre temporades en cartell, l’interès del xou roman en presenciar, al menys una vegada a la vida, la genialitat, la ironia i la saviesa d’un mestre com Godoy. Com succeïa en el seu moment amb Pepe Rubianes, Eugenio o Joan Capri, per citar-ne només tres, el sol fet de veure al còmic uruguaià en acció és una experiència en sí mateixa. Dirigit per Andreu Buenafuente i Berto Romero, la tasca dels quals sembla més anecdòtica que no pas massa enriquidora, el monòleg fa un recorregut per temes universals […]

Per ser franc, haig de confessar que quan vaig sentir parlar d’aquesta obra, no les tenia totes amb mi. Realment, tenia els meus dubtes respecte a aquesta barreja del segle d’or espanyol amb l’actualitat, tot amanit amb cançons i versos. D’alguna forma, pensava que d’aquesta curiosa barreja podia sortir una obra casposa, tot i que els comentaris que anava escoltant d’ella anaven en una altra direcció. Per tant, vaig decidir anar a veure l’obra per tal d’opinar amb coneixement de causa, deixant enrere els meus prejudicis. I, francament, haig de dir que no podia estar més equivocat, ja que la companyia Ron Lalá ha creat un espectacle de gran qualitat, carregat d’originalitat i, sobretot, amb un tret que no és […]

Inaugurar una temporada del Teatre Nacional cantant cuplets psicalíptics que ens recorden quin és el nostre patrimoni teatral recent, i a més, reunint el bo i millor del teatre català amb les noves generacions d’actors i músics professionals em sembla, senzillament, admirable. Que a més aquest esdeveniment serveixi per recaptar fons per apropar el teatre a aquells qui malauradament no s’ho poden permetre, encara em sembla més admirable. Aixecar el Teló d’aquesta manera SÍ que val la pena. Em pregunto si no és millor fer un espectacle com el “Taxi… Al TNC!” anualment abans que la malaurada (i denostada per tothom: espectadors i professionals) gala de “Catalunya Aixeca el Teló”. Xavier Albertí marca una nova direcció per al TNC que […]

MUSICALS. Un dels millors que hi haurà en cartell aquesta temporada. POLLA. Si t’has escandalitzat busca un altre espectacle. PEGADOS. El musical que has de veure si has arribat fins aquí. Divertidissim, fresc, irreverent, amb una música exquisida i tremendament addictiva. L’estructura típica de chico-conoce-a-chica i les consegüents escenes d’amor edulcorat contrarresten amb les surrealistes situacions que es produeixen a dalt de la camilla de l’hospital, convertint tot l’espectacle en un divertimento, un gran acudit de ritme trepidant que et deixarà amb un somriure tremendo fixat a la cara. A destacar també l’equip artístic (de primera!): Patricia Paisal i Ferran González com a duet còmic enganxat pel baix ventre, i la imprescindible infermera Isa Mateu, que aporta moments de glòria […]

Una obra digne d’un artista inclassificable, tal i com ell mateix es descriu, la qual mostra un Pedro Ruíz molt a gust i a la vegada entregat sobre l’escenari. L’edat i la forma de ser li dóna la llicència per a dir tot el que pensa sobre el món actual, del passat i fer-ne previsions al futur, fent l’espectacle dinàmic i sense massa pausa, fet que s’agraeix. Malgrat això té tics antiquats i sàtires de la “faràndula espanyola”, fet que pot allunyar una mica el públic jove i això ho reflexa l’alta mitjana d’edat de la sala. És una barreja de gèneres: cinema, música i teatre en un sol espectacle, que permet a Pedro Ruíz mostrar tots els seus dots […]

La resposta és sí, perquè El Crèdit és una comèdia superba, amb una estructura molt ben bastida, actual, ben escrita, ben dirigida i amb actuacionsajustadíssimes. Se’ns parla de problemes actuals, de crisi, d’economia, de neocapitalisme, de disfunció (sí, també de la erèctil, malpensats) del sistema bancari, i d’inseguretats, del món de la parella… tot això en una posada en escena magnífica, amb dos actors (dos monstres?) que s’ho creuen i tiren la funció més enllà que endavant. Tres Jordis i un Sergi: redéu quina combinació! No us la perdeu. Llegir-ne més

El mes important es el missatge (molt clar) de Xavier Albertí de què la nova direcció aposta per totes les Arts escèniques i no únicament pel Teatre. Va voler canviar així el presentació/venda de temporada que cada any feia l’anterior director. Chapeau !!! Però malauradament l’espectacle es molt desigual amb molts alts i baixos… Fluixa inauguració de temporada El director artístic del TNC, Xavier Albertí, es va involucrar fins al fons en aquesta proposta, amb tota la seva il·lusió i entusiasme. Xavier Albertí disfressat de “directora d’orquestra” el millor del espectacle.

Últimament alguns autors, es creuen que tan sols amb un nom ja reconegut en el mon del Teatre, fent qualsevol cosa, és mes que suficient per tal de què el public acudeixi en massa deixant a taquilla els seus calerons….. i encara mes fàcil de vendre el producte si l’autoria/direcció queda repartida entre varios autors mes o menys coneguts. La suma de 3 autors/directors coneguts NO garanteix un bon resultat. Recomano retirar l’obra d’immediat i revisar-la en profunditat. Algunes bones interpretacions llastades per una direcció inexistent.

L’estudi minuciós dels personatges que realitza el seu l’autor/director JORGE HUGO MARÍN, és per sucar-hi pa.. Al mateix temps, les interpretacions de la Companyia Colombiana “LA MALDITA VANIDAD” és de les millors que he vist en aquests últims anys, especialment els de dos del seus actors, en JUAN MANUEL LENIS i ELLA BECERRA. Per tal de que us feu una idea, la trilogia de la que forma part aquesta obra… “Sobre Algunos Asuntos de Familia”, ha estat convidada a una vintena de Festivals de tot el mon. No us perdeu aquesta experiència teatral…. espavileu a comprar les entrades…., però ja !!! per una de les 5 sessions que resten encara..

… gràcies déu per deixar-nos triar els amics. Aquesta és una frase feta que sempre m’ha fet gràcia i que després de veure El autor intel·lectual ha adquirit per a mi una nova dimensió. Ho esmento perquè m’ha vingut al cap just acabar la funció. La companyia La Maldita Vanidad ens presenta un drama familiar bestial articulat amb ritme i intel·ligència. Personatges molt ben construïts i molt ben interpretats. I detalls, molts detalls. Un història que parla de vincles familiars, de responsabilitats i de compromís, de donar i de rebre, tot recreant-se en la petitesa humana. Un regal que ens arriba de Colòmbia i que només podrem gaudir durant uns pocs dies. No us el perdeu.

Tot i que el títol oficial és La revolució no serà tuitejada, l’oficiós, #AppleStories (creat per obra i gràcia de la limitació de 140 caràcters de Twitter) fa més justícia al que ens trobem sobre l’escenari. Tres autors de talent indiscutible: Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró uneixen forces amb La Kompanyia per parlar-nos del moment actual. Una Apple Store serà l’escenari d’una sèrie d’històries que intentaran explicar-nos què està passant i què ens està passant; en quin món vivim, com ens hi relacionem i quin paper té la tecnologia en tot plegat. Unes interpretacions brillants acompanyen un text fet de moments (de vegades dispars) que no parla tant de la revolució com de les armes que ens queden […]

Marta Carrasco construeix imatges esfereïdorament boniques i preciosament terribles. El joc amb els cossos, les flors, els materials, fa que l’espectador s’estremeixi, rigui, sospiri, i, sobretot, se senti identificat(da). Pels atrevits amb els nous llenguatges amb ments obertes i que encara no coneguin la coreògrafa. Pels espectadors que -com una servidora- siguin ignorants en el món de la dansa, però que tinguin el cuquet de conèixer nous horitzons. Que vulguin tastar la poesia, tocar la música, escoltar els cossos, i, sobretot, sentir.