Recomanacions

El text de Lluïsa Cunillé, guanyador en el seu moment del Premi Nacional de Literatura Dramàtica, actualitza personatges i situacions de les tragèdies clàssiques amb una delicadesa i una intel·ligència que només els grans autors saben transmetre als seus textos. Aquí tenim a Ulisses, un estranger perdut enmig d’un món que no para de créixer (es parla de construccions, de gratacels, d’autovies)… però que està absolutament destruït per dins. I tenim també a quatre dones que anirà trobant pel camí, unes dones que porten gravats a foc els estigmes de la tragedia: Electra, Fedra, Medea i Antígona. El text de Cunillé no és pas fàcil de pair, i la direcció de Paco Zarzoso opta per una immobilitat que pot arribar […]

L’enfrontament entre una manera idealitzada de viure i fer Teatre i l’altre mes “comercial” esclata davant nostre…. es veritat que la gent cada cop mes, va al Teatre a veure els actors que veu per la Tele ??? …. es veritat que l’argument tan se’ls hi dona ??? … El Teatre per sobreviure… te que, d’alguna manera prostituir-se ??? Es just que el teatre comercial (el que veu la majoria), ensorri economicament el Teatre de text ? Una Companyia catalana (Cia Sargantana), que lluita amb totes les seves forces per crear i produir el veritable Teatre, sense mitjans de promoció… únicament amb el treball ben fet i a l’espera de que funcioni el “boca orella” dels que han tingut la […]

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec… Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món. Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera. Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i […]

Ahir es va acabar SÂLMON 2013 i ho va fer de la millor manera possible. Eugènie Rebetez (Gina pels amics) va presentar Encore. One woman show. Pallassa, diva fracassada o ambdues coses alhora. Canta, balla, toca un parell d’instruments i se’n fot del mort i del que el vetlla. Començant per ella mateixa o pel seu personatge. No saps mai on és la línia que els separa. Nomes han estat dos dies. No hi ha temps pel boca orella. La recomano perquè vull pensar que algun programador l’haurà anat a veure i acabarà fent temporada en algun teatre. Nota.: El darrer espectacle de SÂLMON ha sigut Planites de Aerites Dance Company (Grecia). Excel·lent. Érem quatre gats. El preu era, també, […]

Berto y la troupe de El Cansancio han vuelto a la carga después de la Apoteosis Necia, su anterior espectáculo. Ahora estamos ante un nuevo show nacido de la honestidad y la imperante necesidad de avanzar; humor, canciones, un lagarto… Berto Romero sigue con nosotros, con el público, con los telones y sobre el escenario —a pesar de los éxitos y las teles— construyendo sobre las tablas una carrera golpe a golpe, risa a risa! Berto es uno de los monstruos escénicos con los que siempre alucino, contenta a todos los espectadores… ¡No se deja a ninguno!. ¿Y qué si sus gafas no llevan cristales? Todo lo demás es de verdad. Berto Romero sigue con nosotros, y menos mal!

Un espectacle d’homenatge pot tenir moltes formes, i objectius molt diversos. En el cas de La capitana, el TNC -i no anomeno a cap director o coordinador, perquè ni en el programa de mà en consta cap- ha optat per encarregar a diverses personalitats de la música, el cant o la dansa el seu particular tribut a la bailaora. Aquest estil, més propi dels discos-homenatge o d’espectacles puntuals, contribueix a que el conjunt resulti irregular, i a voltes poc coherent… tot i que hi ha apunts de genialitat que no s’han de passar per alt. La capitana és un espectacle dividit en cinc parts, que s’enllacen per una veu en off excessivament didàctica i, pel meu gust, sobrant. Una conceptualització […]

Les cinc experiències Mgogoro son 5 histories de 5 autors diferents lligades amb més bona voluntat que vergonya (afortunadament en tenen ben poca) i que resulten força divertides. Algunes més que d’altres. N’hi ha dues que destaquen especialment: La de la vident i la de la presidiària. No pensin que les altres històries no estan a la alçada: És un projecte de Mentidera Teatre i això vol dir que hi ha un mínims de qualitat garantits. Divertida, propera al públic que en alguns casos interactua (els nous companys de la presidiària) i amb aquell punt de cinisme crític que tan bé li va al nostre tarannà burgeset. Quan planifiqueu el mes de novembre, teniu-la en compte.

La CAPITANA consta de 5 quadres. ANAR I TORNAR de Ramón Oller. Jo no se que és el Duende, però intueixo que en aquest quadre “ni está ni se le espera”. M’ha semblat patètic. MANDATO de Rocio Molina. Val la pena anar a veure LA CAPITANA nomes per veure-la. Posa el públic dempeus en la ovació més gran i farcida de “bravos” de la nit. Un dels dos moments àlgids del espectacle. HOMENATGE A CARMEN AMAYA de Joan Guinjoan. Peça musical interpretada pel GRUP INSTRUMENTAL BCN216. És la primera vegada que veig tocar palmes mirant la partitura. Excel·lent. BREVE SUITE PARA CARMEN de Mayte Martín. La sobrietat i l’ofici fet art. El segon moment àlgid del espectacle. Encara estic esborronat. […]

El títol d’aquesta recomanació no té altra intenció que la d’esvair dubtes. No fos cas que algú penses que el que vaig a dir s’allunya de la opinió generalitzada. Tothom parla de la gran interpretació de Lluis Homar. És un fet. Fa un dels papers de la seva vida. El text és una joia i la part d’Spooner (Homar) és la perla de la corona. Els altres actors han de jugar amb personatges menys agraïts i això es nota. Especialment el paper de Hirst (Josep Maria Pou). Dir un text, més o menys abstracte, d’una manera comprensible i sota els efectes de l’alcohol és una feina difícil si no impossible. En qualsevol cas poc lluïda per l’esforç que representa. Busqueu […]

Això és el que li diuen el forense i el comissari a la rata policia José, perquè no volen posar en perill l’ordre establert, però el funcionari honrat vol continuar investigant malgrat veure que s’està posant en un camí ple d’espines. Rigola, possiblement un dels intel·lectuals que millor han comprés Bolaño, ha bastit una peça magnífica, de les que et fan pensar i dubtar, i… Dins una escenografia genial de Max Glaenzel, Benito i Carreras han donat una lliçó d’interpretació dirigida pel mateix Rigola. Teatre de categoria del que t’obliga a pensar . La funció no s’acaba quan baixa el teló i s’apaguen els focus, sortosament.

Entre la gran varietat de textos creats pels dramaturgs actuals d’arreu del món, resulta habitual trobar (idiosincràsia de la postmodernitat) petits experiments basats en el treball d’altres autors que, d’alguna manera, han marcat la nostra forma d’entendre el teatre. A mig camí entre l’homenatge i l’obsessió, Afterplay pren com a punt de partida una trobada fortuïta entre dos personatges de dues obres diferents de Txèkhov: Sònia (Oncle Vània) i Andrei (Les tres germanes). Aquesta confluència, que no es dóna en les obres originals, atorga una segona oportunitat a la vida d’aquests dos perdedors amb una barreja molt peculiar d’humor i tristesa. Així, la proposta de Brian Friel (conegut per les seves adaptacions teatrals de Txèkhov, Ibsen o Turgenev) genera d’entrada […]

Podríem pensar que La lengua atolondrada tracta d’una família desestrocturada. Uns pares separats, una filla adolescent sense expectatives de futur i la seva parella que no surt de l’habitació… Però aquesta obra va molt més enllà. Obtenim de primera mà l’experiència d’un dels mals més greus de la nostra societat: La dificultat en la comunicació interpersonal. I ho aconsegueix a través d’un text de caràcter fragmentari, on històries del present, passat i futur es barregen, es trepitgen i es contradiuen. Amb una posada en escena senzilla (només unes cadires i una làmpada de sostre) amb comptats canvis de llum i un espai sonor puntual que reforça l’experiència teatral. Els tres actors fan una feina magnífica. Juguen amb les distàncies, amb […]

“La familia irreal” és una sàtira dels divertits personatges del programa d’humor Polònia. Si veieu el programa sabreu que porta anys triomfant per les seves polèmiques i controvertides imitacions al rei i a la seva família. Per tant, com a imitació no hi ha res a discutir… un 10! (sobretot em sembla molt bona la caracterització de la infanta Elena). És una gran opció si voleu passar una tarda de rialles, tot i que t’esperes la majoria de gags: constants bromes al episodi del rei amb la caça d’elefants a Botsuana, el “Por qué no te callas?”, la seva història amb Corinna, la pressumpta corrupció d’Urdangarin, el divorci de l’Elena i el Marichalar… No ens enganyem, és la mateixa línia […]

Benard-Marie Koltès és un autor que em desconcerta de veres, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto. Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps, i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del seu imaginari teatral. Per això no és gens d’estranyar que ara si pugui veure La nit just abans dels boscos, un text estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg implacable, però també em desconcerta de forma estranya. Emperò això deu anar a sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta […]

Això és el que deia James Bond al demanar el seu Dry Martini, però l’obra que he vist avui els ha sortit revuelta, doncs a partir d’una bona idea, Joan Ollé crec que no ha sabut donar-li forma, o la forma adequada, i el resultat ha estat un repàs a la memòria col·lectiva d’una ciutat convertida en sketchs, alguns bons i la majoria fluixos o molt fluixos; llàstima. Per a mi el millor ha estat la col·laboració dels Lisboa Zentral Cafè, els músics que donaven suport a la funció. La posada en escena, el vestuari, la il·luminació , tot molt bé, però ha faltat “xixa”, fins el punt que m’ha semblat que moltes vegades els actors no es creien el […]