Recomanacions

Un aire de familia no decepciona gens ni mica però tampoc s’hi troba res inesperat.Una comèdia amb humor i relacions familiars ben representatives on tothom s’hi pot veure reflectit. Els actors molt correctes en els seus papers i l’escenografia senzilla però retratant els bars heredats d’una època just anterior d’una manera perfecte. Destacar els dos personatges que crec que val la pena anar a veure pel detall i la sinceritat com han estat tractats, tant pel director com per les actrius que els interpreten. El primer és l’actriu Maife Gil en la pell d’una mare de família patidora i protectora amb els de dins però una sogre i una dona temibles pels de fora i el sogon és l’Àgata Roca […]

Quan de petit veia els caçadors fent de les seves vora casa, el pare em deia que l’home era l’únic animal que matava pel plaer de matar. Per fer que les rates, que no maten rates, les acabin matant i sense motiu aparent, només cal humanitzar-les. Bolaño se’n surt prou bé i Rigola se’n aprofita. El text original està escrit en primera persona. La dramatúrgia intenta evitar que es converteixi en un monòleg i fa que algunes referències a tercers en el text original, acabin convertint-se en rèpliques. No sé si calia. Tot i així, no poden evitar (ni ho volen, per això posen micròfons davant dels actors) un protagonisme de la veu narrativa en detriment de l’acció, que és […]

“Barcelona” és, sens dubte, la personificació de l’alè del sofriment per una guerra que no acaba, Un viatge per les diferents actituds vitals per sobreviure als horribles fets. Dues protagonistes, Emma Vilarasau i Miriam Iscla, ballen literalment un tango d’alteritat: una, la Núria, el color blanc d’una fragilitat nascuda del conformisme; l’altra, Elena, el color vermell d’una sang que batega encara per lluitar. La força del vermell que intenta salvar el blanc. El so de les bombes que de sobte atura les converses. Tot això embolicat en una escenografia costumbrista i una música exquisida, fa que un es transporti en aquell moment i que visqui de prop els sentiments de cada un. És una tensió constant i un gaudir de […]

Una posada en escena mínima però clarament intencionada i efectiva per a un gran text. Àlex Rigola torna a portar al teatre una obra de Roberto Bolaño i aposta per deixar tot el protagonisme a les paraules, el qual es trasllada a les veus sobre l’escenari. Una proposta que ens obliga a posar-nos a la incòmode pell d’una rata, a sentir el seu món on lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través dels seus ulls, del seu gust, de les seves orelles, del seu olfacte, del seu tacte… i per si algun espectador es despista en algun moment, una rata morta de mida humana sobre l’escenari blanc. Tanmateix la història […]

Aquests Bolxevics han estat molt cridaners i haurien de saber que la Biblioteca té una acústica molt cabrona i els crits reboten per les pedres gòtiques de la sala en perjudici d’una audició fluida i còmoda. El text és molt fluix i els tres revolucionaris tancats en una església no ha sabut transmetre amb claredat el que volien expressar. Amb aquest material directora i actors poc hi ha pogut fer. El millor de la funció ha estat un cor que cantava a capella; no sé exactament que hi feien allà, però sonaven bé. La posada en escena bona.

L’home de les màscares a Barcelona, Felipe Cabezas, i l’exquisidament impresentable Pere Cabaret signen aquest divertimento, un viatge impossible per reviure alguns dels referents de la literatura romàntica i fantàstica del segle XIX. Per uns dies la Sala Fènix es transforma en una misteriosa nau amb ambient de cabaret decadent i festiu, tripulada per uns personatges d’allò més estranys, amb unes estètica que podria ser sortida de l’imaginari de Tim Burton i un repertori d’habilitats en arts escèniques admirable. Escenes de teatre gestual, de màscares, d’objectes… algunes realment inspirades, lligades entre si amb escenes musicals corals. Si busques passar una bona estona en clau d’humor i, sobretot, si busques alguna cosa diferent… deixa’t caure un dijous per la Sala Fènix, […]

El text de Lluïsa Cunillé, guanyador en el seu moment del Premi Nacional de Literatura Dramàtica, actualitza personatges i situacions de les tragèdies clàssiques amb una delicadesa i una intel·ligència que només els grans autors saben transmetre als seus textos. Aquí tenim a Ulisses, un estranger perdut enmig d’un món que no para de créixer (es parla de construccions, de gratacels, d’autovies)… però que està absolutament destruït per dins. I tenim també a quatre dones que anirà trobant pel camí, unes dones que porten gravats a foc els estigmes de la tragedia: Electra, Fedra, Medea i Antígona. El text de Cunillé no és pas fàcil de pair, i la direcció de Paco Zarzoso opta per una immobilitat que pot arribar […]

L’enfrontament entre una manera idealitzada de viure i fer Teatre i l’altre mes “comercial” esclata davant nostre…. es veritat que la gent cada cop mes, va al Teatre a veure els actors que veu per la Tele ??? …. es veritat que l’argument tan se’ls hi dona ??? … El Teatre per sobreviure… te que, d’alguna manera prostituir-se ??? Es just que el teatre comercial (el que veu la majoria), ensorri economicament el Teatre de text ? Una Companyia catalana (Cia Sargantana), que lluita amb totes les seves forces per crear i produir el veritable Teatre, sense mitjans de promoció… únicament amb el treball ben fet i a l’espera de que funcioni el “boca orella” dels que han tingut la […]

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec… Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món. Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera. Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i […]

Ahir es va acabar SÂLMON 2013 i ho va fer de la millor manera possible. Eugènie Rebetez (Gina pels amics) va presentar Encore. One woman show. Pallassa, diva fracassada o ambdues coses alhora. Canta, balla, toca un parell d’instruments i se’n fot del mort i del que el vetlla. Començant per ella mateixa o pel seu personatge. No saps mai on és la línia que els separa. Nomes han estat dos dies. No hi ha temps pel boca orella. La recomano perquè vull pensar que algun programador l’haurà anat a veure i acabarà fent temporada en algun teatre. Nota.: El darrer espectacle de SÂLMON ha sigut Planites de Aerites Dance Company (Grecia). Excel·lent. Érem quatre gats. El preu era, també, […]

Berto y la troupe de El Cansancio han vuelto a la carga después de la Apoteosis Necia, su anterior espectáculo. Ahora estamos ante un nuevo show nacido de la honestidad y la imperante necesidad de avanzar; humor, canciones, un lagarto… Berto Romero sigue con nosotros, con el público, con los telones y sobre el escenario —a pesar de los éxitos y las teles— construyendo sobre las tablas una carrera golpe a golpe, risa a risa! Berto es uno de los monstruos escénicos con los que siempre alucino, contenta a todos los espectadores… ¡No se deja a ninguno!. ¿Y qué si sus gafas no llevan cristales? Todo lo demás es de verdad. Berto Romero sigue con nosotros, y menos mal!

Un espectacle d’homenatge pot tenir moltes formes, i objectius molt diversos. En el cas de La capitana, el TNC -i no anomeno a cap director o coordinador, perquè ni en el programa de mà en consta cap- ha optat per encarregar a diverses personalitats de la música, el cant o la dansa el seu particular tribut a la bailaora. Aquest estil, més propi dels discos-homenatge o d’espectacles puntuals, contribueix a que el conjunt resulti irregular, i a voltes poc coherent… tot i que hi ha apunts de genialitat que no s’han de passar per alt. La capitana és un espectacle dividit en cinc parts, que s’enllacen per una veu en off excessivament didàctica i, pel meu gust, sobrant. Una conceptualització […]

Les cinc experiències Mgogoro son 5 histories de 5 autors diferents lligades amb més bona voluntat que vergonya (afortunadament en tenen ben poca) i que resulten força divertides. Algunes més que d’altres. N’hi ha dues que destaquen especialment: La de la vident i la de la presidiària. No pensin que les altres històries no estan a la alçada: És un projecte de Mentidera Teatre i això vol dir que hi ha un mínims de qualitat garantits. Divertida, propera al públic que en alguns casos interactua (els nous companys de la presidiària) i amb aquell punt de cinisme crític que tan bé li va al nostre tarannà burgeset. Quan planifiqueu el mes de novembre, teniu-la en compte.

La CAPITANA consta de 5 quadres. ANAR I TORNAR de Ramón Oller. Jo no se que és el Duende, però intueixo que en aquest quadre “ni está ni se le espera”. M’ha semblat patètic. MANDATO de Rocio Molina. Val la pena anar a veure LA CAPITANA nomes per veure-la. Posa el públic dempeus en la ovació més gran i farcida de “bravos” de la nit. Un dels dos moments àlgids del espectacle. HOMENATGE A CARMEN AMAYA de Joan Guinjoan. Peça musical interpretada pel GRUP INSTRUMENTAL BCN216. És la primera vegada que veig tocar palmes mirant la partitura. Excel·lent. BREVE SUITE PARA CARMEN de Mayte Martín. La sobrietat i l’ofici fet art. El segon moment àlgid del espectacle. Encara estic esborronat. […]

El títol d’aquesta recomanació no té altra intenció que la d’esvair dubtes. No fos cas que algú penses que el que vaig a dir s’allunya de la opinió generalitzada. Tothom parla de la gran interpretació de Lluis Homar. És un fet. Fa un dels papers de la seva vida. El text és una joia i la part d’Spooner (Homar) és la perla de la corona. Els altres actors han de jugar amb personatges menys agraïts i això es nota. Especialment el paper de Hirst (Josep Maria Pou). Dir un text, més o menys abstracte, d’una manera comprensible i sota els efectes de l’alcohol és una feina difícil si no impossible. En qualsevol cas poc lluïda per l’esforç que representa. Busqueu […]