Recomanacions

Només veient l’equip artístic, pots deduïr que amb “El Crèdit” estàs davant d’una aposta segura: Jordi Galceran (“El Métode Grönholm”, “Gaudí”, “Burundanga”…), Sergi Belbel (que tot just surt de dirigir el TNC), Jordi Bosch i Jordi Boixaderas. Però no només pels noms és recomanable aquest espectacle. Trobareu un text al més pur estil Galceran: molt picat, ple de jocs de paraules, ironies i girs còmics. La sucursal de la “Caixa” serà testimoni de com l’absurda amenaça d’un client apurat pot desencadenar una inverosímil situació que, de totes maneres, ens sonarà familiar. La nostra vida, aparentment tranquila i ben estructurada, es pot desmuntar per qualsevol tonteria, i l’obra n’és un reflex. L’escenografia giratòria és un encert, doncs permet contemplar la situació […]

“Cinco horas con Mario”, de Miguel Delibes, és un d’aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d’una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l’any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d’edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància. Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre. L’escenografia donarà que parlar al sortir […]

Els textos de Lope, Calderón, Cervantes o el mateix William Shakespeare serveixen de fonament per a un dels espectacles més bojos i creatius que han visitat Barcelona en els darrers temps. Amb estil versat i l’estètica de les comèdies del Siglo de Oro, la companyia madrilenya Ron Lalá crea un modern “corral de comedias” al Poliorama, entrelligant àcides crítiques socials i polítiques amb un particular sentit de l’humor i cançons de caire popular que arrencaràn llàgrimes de riure. Ron Lalá fa ostentació d’una CULTURA en MAJÚSCULES (aquella que va des de Fuenteovejuna a Lady Gaga), un talent, un “saber fer” i una professionalitat desbordants. Són destacables també els moments de participació amb el públic, a qui s’embutxaquen als pocs minuts […]

Avui he anat a acomiadar-me del Circol Malda i no ho podia fer amb una obra millor. Sa Història del Senyor Sommer és una obra mestra. Süskind amb el text, Massanet amb la traducció, Masó a la direcció i Tosar a la interpretació han aconseguit un quartet afinat com el Modern Jazz Quartet dels anys cinquanta, aquells quatre negres que sempre tocaven vestits d’smoking. Magnífica direcció que ha portat a una gran interpretació Si a quí hi afegim la intimitat que proporciona una sala petita on es poden escoltar fins i tot els silencis, doncs la felicitat és complerta, com tocar el cel amb les mans. Aneu-hi; us queden pocs dies abans que tanquin barraca. I al Pep Tosar li […]

“Show cost” és un monòleg carregat de bones intencions i defensat amb honestedat de principi a fi. Durant una hora, aproximadamen, l’actor Alfred Picó defensa un teatre de mínims i proposa convertir-nos en els espectadors del futur, que haurem d’imaginar més que veure. El problema de tot plegat és que es tracta d’un discurs tou, que perd el fil massa sovint i que en lloc de semblar modern queda antiquat per moments. Ara mateix no es pot parlar de les xarxes socials com si fossin una novetat, ni simular una pantalla intel·ligent i treure-li menys profit de l’esperat. També és arriscat parlar de la imaginació com a base del teatre del futur, quan ha estat i és la base del […]

Hi ha mirades que enamoren, d’altres que hipnotitzen. Mirades que fascinen, altres que et fan sentir petita. N’hi ha de fugisseres, misterioses i juganeres. I algunes de tan penetrants que arriben a tocar-te fins al moll de l’os. Tots necessitem una mirada i, de vegades, tots la defugim. Una mirada pot significar-ho tot o no voler dir res. De vegades pensem “què hagués estat de mi sense aquella mirada?”, però…per què no donar-li la volta a la pregunta i atresorar el “menys mal que ens la vam creuar”? Una mirada, un segon d’atenció entre una dependenta atrafegada i una clienta malenconiosa, et pot treure de l’anonimat, d’aquella invisibilitat tan apreciada com temuda alhora; i convertir-te en el co-protagonista ideal d’una […]

Com les altres obres de la factoria FlyHard, ens trobem amb un èxit que ha trepitjat fort i ha tingut més vida fora. Igual que Litus, Smiley, La nostre Champion,… aquest El Rei Borni vol agafar el relleu. Una obra rodona des del primer moment. Portat fins el límit, ens fa riure i pensar en un mateix moment. Aquest text provoca la reflexió i el dubte gràcies al Rei Borni que fa que la resta de personatges puguin obrir els ulls davant les idees que va donant. I amb aquest moment obre les portes a la reflexió del públic. Igual que el primer cop, m’he cautivat amb el treball de Betsy Túrnez, el personatge que fa de parella del mosso. […]

Em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que han tingut d’exiliar-se o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, penso que el que s’ha vist avui a l’estrena del Lliure de Montjuic no ha estat a l’altura d’aquest problema per culpa d’un text fluix, del mateix Diego Botto, i una posada en escena equivocada, i l’autor i actor te autoritat moral per parlar-ne. Argentí de naixament, va aterrar a Espanya als tres anys amb el que quedava de la seva família amb el pare desaparegut, un més dels 30.000 represialats pel govern del terror. Sergio Peris-Mencheta tampoc […]

Després del buit estival, cal un espectacle així per arrancar la temporada amb bon peu i ganes de tornar al teatre. L’espectacle es una barreja de texts del segle d’or espanyol, de vegades manipulats, de vegades no. Els que parlen de la corrupció son vigents sense matisos. Sembla ser que poca cosa ha canviat en 400 anys. Una musica senzilla i popular fa que tot plegat arribi al públic sense entrebancs ni filtres. El públic ho agraeix, d’en peus, amb un aplaudiment llarg i merescut. Els comentaris del públic a la sortida eren entusiastes, quasi barrocs. No us deixeu perdre. F_Zepunt.

Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment. Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present. Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú per motius diferents) . Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip. El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim, ens estalvia rubors inconfessables. Malauradament la escenografia es tan poc encertada com innecessària. Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa. […]

Ara farà un parell d’anys que vaig veure Pegados al Club Capitol, la últilma vegada que va estar en cartell a Barcelona. Que torni és una gran notícia per a tots aquells que se la van perdre. Pegados és un musical d’allò més recomanable per molts motius. Per començar, no cal anar a buscar els seus autors a Londres ni a Nova York. És un musical fet (i molt ben fet) a casa, original i diferent. A més, és una comèdia esbojarrada, molt divertida, amb una premissa gens usual i cançons memorables. Un musical de petit format que deixa molt bon gust de boca i que fins i tot els poc amants del gènere poden arribar a gaudir.

Smiley és una comèdia romàntica que trenca motlles. I no, no pas per la seva temàtica, que potser també, sinó perquè eleva el gènere a la categoria d’art. Smiley fa riure i emociona, els seus protagonistes desprenen personalitat i no cau en el recurs fàcil ni previsible. El monòleg inicial és per emmarcar-lo i, a partir d’aquell moment ja no pots evitar enamorar-te de la història. Jo vaig tenir la sort de veure el primer muntatge a la Sala Flyhard, però estic segura que manté totes les seves virtuts. Una obra ideal per a veure en parella, segur que l’encerteu. Més informació… El passat dijous 5 de febrer vam assistir a la reestrena d’Smiley al Club Capitol. Més informació

La família és un tema recurrent i sempre eficaç no només al teatre sinó en qualsevol àmbit de la ficció. A Un aire de família en coneixem una amb totes les seves virtuts i defectes, amb personatges que es fan estimar i situacions ben reconeixibles. Un text àgil, lleuger, divertit i intel·ligent que manté el ritme i el to durant noranta minuts, sense decaure en cap moment. Amb un repartiment interessant i una direcció correcta, Un aire de família és d’allò més recomanable si el que busquem és un muntatge senzill que ens faci desconnectar i gaudir qualsevol nit de la setmana. Mes informació…

Sempre és agraït presenciar un teatre transgredor com el que ofereix The zombie company a “Peceras”. En aquesta ocasió, Carlos Be experimenta amb el llenguatge teatral per fer reflexionar l’espectador, el qual es partícep de l’acció que es desenvolupa. No li calen grans escenografies, per no dir que aquesta és inexistent, i en canvi potencia el fet d’incomodar a l’espectador a través d’una temàtica i unes actuacions potents. A més, un element extern que juga a favor de l’obra és l’espai de l’Àtic 22, el qual és un lloc perfecte per a aquest tipus de format. “Peceras” ens mostra una realitat fictícia, però que en cap moment ens sembla irreal. Ens fa posicionar i, fins i tot, ens permet decidir […]

D’històries de la movida, qui més qui menys n’ha vist alguna i això, a priori, pot ser un punt feble. Elepé, no enganya, és això: un homenatge musical a la movida (i la seva gent), i a les pel·lícules d’Almódovar i, en aquest sentit, ho aconsegueix. Molt destacable la part més còmica de l’obra, amb un Fran Arráez immens en el paper de Toñi, una actriu i cantant que ens dóna els moments més divertits de l’obra. Després d’un gran inici humorístic, l’obra decau una mica en la trama més dramàtica però val molt la pena veure The Zombie Company en acció i deixar-se en dur per la seva passió i entusiasme i la manera de construir de Carlos Be. […]