Recomanacions

Aquest és un problema quan el bon rotllo de la família és més aparent que real i ningú vol prendre el relleu dels que ja no poden més i estan a punt d’explotar, trencar-se i fer-se miques. Els de la companyia La Maldita Vanidad, colombians que han aterrat a Barcelona de la mà de Jorge Hugo Marín, autor i director, han posat el dit a la nafra, i tan ben posat que han fet mal, molt de mal. Grans actuacions que han aconseguit posar nerviós a tot el públic. Vestuari que reflectia amb precisió el caràcter de cada personatge.

Si alguna cosa té clara en Pedro Ruíz és qui és el seu públic i què busca quan va a veure’l a un espectacle. Provocació, sortides de to i barbaritats vàries ben embolicades en un espectacle de ritme ràpid i molt fragmentat; més a prop de la revista que del monòleg còmic. I això és exactament el que ofereix el Teatre Apolo: Pedro Ruíz en estat pur. Sentirem parlar de política i de sexe, el sentirem cantar i fer imitacions, i tot plegat en un espectacle de més de dues hores. Molt recomanable, obviament, pels seguidors i fans del Pedro Ruíz. Més informació

La colossal quantitat de referents de l’anomenada cultura escombraria que la generació de joves actuals ve acumulant des de més o menys els anys vuitanta fa temps que ha començat a desbordar-se sense que ningú ho pugui evitar. Ha arribat un punt on l’art, la música, el cinema i la televisió s’han barrejat tant i han intercanviat tan compulsivament els seus homenatges que gairebé no distingim dins del nostre cap els uns dels altres. La companyia Transtorners, amb el seu nou xou Transfusió, aposta per l’humor com a catarsi contra aquest esbojarrat còctel de referents que respira sota la nostra pell. A mig camí entre The Chanclettes i l’APM, Elías Torrecillas, David Llamas i Laura Pinilla interpreten tres fantàstics esquetxos […]

Adaptar un relat literari al llenguatge teatral és sempre arriscat i difícil, però si a més es tracta d’un relat d’estil refistolat, basat en els jocs que proporciona el llenguatge i amb un imaginari molt particular… llavors la cosa es complica. Aquest és el cas de Redaliz, que acaba naufragant per voler posar en un escenari allò que potser no hauria d’haver sortit de les pàgines d’un llibre. Tot i així, l’esforç és considerable i la professionalitat de tots els que hi intervenen és de mèrit. L’escenografia és imaginativa i proporciona moments de gran bellesa estètica; les interpretacions són esforçades i requereixen d’una concentració i d’una exigència física notables; la direcció intenta suplir allò que el text no pot donar, […]

Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d’aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l’últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor… B.Flowers -a l’igual que Blanc d’ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s’ha de sentir més que veure, s’ha d’assaborir sense prejudicis i […]

És difícil arribar a fer canviar l’estat d’ànim de l’espectador com s’aconsegueix en molts moments de l’obra El Rei Borni, gràcies al treball acurat d’interpretació dels actors que amb un gran treball sobre l’escenari demostren un altíssim nivell. L’obra vol ser una sàtira molt ben ideada de la societat actual en que vivim, utilitzant com a pretext dues amigues, Lidia (Betsy Túrnez) i Sandra (Ruth Llopis) que es retroben després d’un llarg temps amb opinions i punts de vista molt diferents, juntament amb les seves respectives parelles, en David (Alain Alain Hernández) i l’Ignasi (Miki Esparbé) units per un fet que marca la vida de l’Ignasi. La figura delirant d’en Xesc Cabot, interpreta la veu de la política i amb […]

Si haguessiu anat a veure Cuentos Cruentos us en hauríeu assabentat, i també que l’Alícia (la del conte, no la Sánchez Camacho) anava empastillada fins el cul i no sabia si veia conills blancs o… Tot això i més explicat i cantat per dos pallassos i una pallassa genials que actuen encoixinats per quatre instrumentistes que a més de tocar fan una mica de tot: ballen, canten i fan el ruc en el sentit més excels de la paraula: les components de V.O, que a pesar de tocar instruments clàssics, de vegades sonen com heavy metal. El mexicà Hugo Guzmán ha dirigit aquest posada en escena d’uns textos de Dino Lanti. La van estrenar el març d’aquest any. Si no […]

Penso que davant d’un text fluix com aquest, el director Pau Durà ha optat per tirar al dret i arrencar riallades fàcils, cosa que ha aconseguit sense cap mena de dubte a jutjar per les cleques que se sentien per tota la sala. A mi m’ha semblat una mica malaguanyat utilitzar el talent que hi havia damunt l’escenari d’aquesta manera, però possiblement l’error ha estat programar aquesta comèdia muntada sobre una idea mediocre i amb uns diàlegs que tenien ben poc d’enginyosos. Sí, la comèdia és molt punyetera. Llegir-ne més

No cal conèixer d’antuvi Ricard III de Shakespeare per anar a veure Invocació. Una altra cosa es que un coneixement sinòptic del la tragèdia, ajudi a gaudir-ne amb mes intensitat. Invocació es una versió lliure de una de les tragèdies més sanguinàries del bard contada pels personatges femenins. Tan immorals, deslleials i criminals, si cal, com ho puguin ser ells, tenen afegida la visceralitat uterina per on vehicular les seves ambicions, victòries efímeres, derrotes i humiliacions. La carn de la seva carn convertida en carn de canó, quan no en moneda de canvi es, al cap i a la fi, la part de la derrota que elles, coronades i vençudes, patiran en exclusiva. El bloody mary que us oferiran a […]

NO SE LA PERDIN. L’obra és la primera part d’una trilogia (Sobre Algunos Asuntos de Familia) que espero que els programadors d’aquest país es plantegin programar. L’espectador veu un drama familiar a través d’una finestra, com si fos un veí. Detall escenogràfic que degut a les dimensions de la Sala Atrium perd efectivitat. Els que no perden efectivitat són els actors i actrius que estan magnífics, convincents i versemblants en totes les seves accions. Especialment Ella Becerra que fot un paperàs d’antologia. Jorge Hugo Marín te el doble mèrit de ser l’autor i director d’aquesta petita joia que es una llàstima que només facin 4 dies més. ESPAVILIN!!

Un deu pel director de CASTING. La tria del elenc es tan ajustada als personatges que fa que pensis que els hi han escrit a mida.La direcció d’actors deu tenir bona part de la culpa. Una historia familiar i senzilla narrada sense sorpreses ni cops de efecte exagerats. Si s’ha de cridar es crida, però no mes del que es fa en una família normal. Una comèdia que es fruit de les petites històries particulars, molt ben cosides. Com les bones comèdies ens mostra la part fosca de l’èsser humà i les seves misèries. Fa sang, però la justa. Tots els actors i actrius estan en estat de gràcia, especialment Jacob Torres en un dels millors papers que li he […]

Iniciem l’obra Cosmètica de l’enemic dintre de la sala d’espera d’un aeroport. Dos personatges Jérôme August i Textor Textel. I un monòleg de Textor Textel (un gran Lluis Soler) amb breus intervencions de Jérôme August (Xavier Ripoll). Fins aquí, ens trobem amb un text on ens podem trobar en qualsevol sala d’espera. Moments d’un humor (que a vegades arriba a ser humor negre). Però tot resulta que és un miratge. De cop i volta tenim un canvi radical de l’ambient. Xavier Ripoll sembla que agafa el paper protagonista en una diàleg molt més dinàmic que el començament. I en una tensió en creixent ens dona una volta a tot el que ha passat fins ara. Tota una obra que ara […]

Us ha passat mai que afectat pel retràs d’un avió, mentre intenteu llegir un llibre se us acosta un desconegut per intentar iniciar una conversa? Aneu en compte perquè la trobada es pot convertir en un malson i us podeu veure atrapats en una teranyina de la que no us podeu desfer. Aquesta és la aparent trama d’una obra potent, brillant, que t’enxampa i no et deixa anar. Magníficament dirigida per Magda Puyo i amb un Lluís Soler i Xavier Ripoll en estat de gràcia. Suposo que la faran com quan la van estrenar el febrer passat, amb la sala a quatre grades, una posada en escena que li va com anell al dit. Llegir-ne més.

Sempre és un plaer tenir l’oportunitat d’assistir a un espectacle en directe d’un referent de l’humor. Més enllà de la novetat d’aquest Verás que todo es mentira que, de fet, ja porta quatre temporades en cartell, l’interès del xou roman en presenciar, al menys una vegada a la vida, la genialitat, la ironia i la saviesa d’un mestre com Godoy. Com succeïa en el seu moment amb Pepe Rubianes, Eugenio o Joan Capri, per citar-ne només tres, el sol fet de veure al còmic uruguaià en acció és una experiència en sí mateixa. Dirigit per Andreu Buenafuente i Berto Romero, la tasca dels quals sembla més anecdòtica que no pas massa enriquidora, el monòleg fa un recorregut per temes universals […]

Per ser franc, haig de confessar que quan vaig sentir parlar d’aquesta obra, no les tenia totes amb mi. Realment, tenia els meus dubtes respecte a aquesta barreja del segle d’or espanyol amb l’actualitat, tot amanit amb cançons i versos. D’alguna forma, pensava que d’aquesta curiosa barreja podia sortir una obra casposa, tot i que els comentaris que anava escoltant d’ella anaven en una altra direcció. Per tant, vaig decidir anar a veure l’obra per tal d’opinar amb coneixement de causa, deixant enrere els meus prejudicis. I, francament, haig de dir que no podia estar més equivocat, ja que la companyia Ron Lalá ha creat un espectacle de gran qualitat, carregat d’originalitat i, sobretot, amb un tret que no és […]