Recomanacions

El món de la copla que, injustament, s’acostuma associar al règim franquista, rep a Ojos verdes l’homenatge que es mereix a través de la figura de Miguel de Molina. Escrit i dirigit per Marc Vilavella, l’espectacle, que s’acomiada aquesta temporada dels escenaris després de set anys, és un emotiu viatge musical per la història d’Espanya, des de la República, la Guerra Civil, fins la dictadura. Vilavella encarna al cantant malagueny amb una honestedat i carisma excepcionals, dotant de la sensibilitat necessària, la ràbia, la tristesa o el goig a cadascuna de les cançons. D’aquesta manera, l’obra fa servir de forma intel·ligent la vida de Miguel de Molina per retratar l’alt preu que molts van haver de pagar per defensar la […]

No us explicaré la història de Romeu i Julieta, és ben sabuda, però us explicaré una altra història, la d’aquest Romeu i Julieta. Dugald Bruce-Lockhart, actor i director de teatre que al llarg de la seva amplia trajectòria ha treballat amb la Royal Shakespeare Company i la reconeguda companyia Propeller, un dia va ser convidat a Barcelona a impartir un seminari per a actors al voltant de Shakespeare. La invitació provenia del Teatre Akadèmia. Quan Dugald va arribar a Barcelona, al descobrir la sala, hi va veure-hi l’espai ideal on representar Romeu i Julieta. Un coup de foudre. En aquest seminari, en veure Guillem Motos i Sílvia Forns, els quals participaven en el seminari, hi va veure la parella ideal […]

Què és el primer que et passa pel cap quan sents a parlar de teatre? Segurament no penses que l’escenari sigui la sala d’una fundació, o bé que al teu seient puguis trobar una manta per protegir-te del fred que regna a l’habitació. Aquestes dues situacions s’han fet realitat amb la companyia Parking Shakespeare, que amb l’adaptació de Marc Rosich del clàssic alemany Woyzeck, escrit per Georg Büchner, ha aconseguit trencar de nou amb els esquemes del teatre i presentar un text difícil de forma propera, senzilla i actualitzada. Situar al mateix nivell actors i espectadors converteix la Fundació Palo Alto en l’escenari perfecte per eliminar la barrera abstracta que acostuma a separar ambdós col·lectius en un teatre convencional. Al […]

Sí, perquè en un moment o altra tots necessitem amor, ni que sigui en segona instància, o dit més cru, de segona mà, i això és el que hem vist a l’estrena comercial d’aquesta obra a la Nau Ivanow. Estel Solé s’ha iniciat, com a dramaturga, amb aquesta obra on uns joves urbans amb problemes actuals (feina, manera de viure, dependències…) han fet una mena de catarsi en un sopar de retrobament d’amics… amb trampa. Un text àgil, amb possibles mancances, que s’han superat amb l’hàbil direcció de Marilia Samper i una excel·lent interpretació de tot l’elenc. Una obra que es podria qualificar amb un nou adjectiu, molt “FlyHard”.

Tenim com actriu principal a Clara Segura que està a l’alçada del seu paper. Magnífica de principi a fi. Igual que la resta dels actors. Si s’ha de parlar de l’obra direm que es divideix en dues parts, la primera la que defineix la història de Serafina Delle Rosa(Clara Segura), una vídua italo-americana i de la seva filla. Aquesta part, és directament meravellosa, magnífica. Des de l’inici et creus que Clara Segura és una vídua d’origen italià, a més amb algunes parts del diàleg en italià. Fins que arriba Bruno Oro, llavors la cosa fa un gir totalment cap a la comèdia i comença a perdre una mica l’obra. Jugant amb l’escenografia (directament amb la casa rotatòria) que ens dóna […]

Quina és la millor edat per introduir els petits de casa al teatre? Doncs no ho sé, la veritat, dependrà de l’infant, però l’important és escollir una proposta que estigui pensada per a l’edat de la canalla. Doncs això és el que vàrem fer fa uns dies. Ens va fer decidir L’arbre de la vida, una proposta singular a la cartellera teatral, especialment pensada per a nens de 6 mesos a 3 anys. La nostra filla té poc més d’un any, tot just comença a caminar i a dir alguna paraula solta, però té els sentits ben desperts i una curiositat incontenible, como tots. Val a dir que era la benjamina del públic, però va xalar com el que més […]

Cal aplaudir als Parking Shakespeare i Marc Rosich fins deixar les palmes vermelles: Primer, per fer un Woyzeck no només digerible sino excel·lent. Segon, per trobar una atmòsfera perfecta per al text. En quant poses un peu al complex fabril Palo Alto, ja estàs dins l’espectacle. Tercer, per treballar gratis per apropar la cultura al màxim nombre de gent possible. No demanen diners per l’entrada, però pots fer una aportació un cop acaba la funció. Quart, per les mantetes i les estufes. Estaràs a una gèlida nau industrial com al sofà de casa teva. Cinquè, per un Carles Gilabert a qui no pots treure la vista de sobre pel Paperàs que fa. De justícia seria nominar-lo JA al Premi Butaca […]

Els textos poètics i teatrals de Federico Garcia Lorca i Miguel Hernández són caramelets que cal anar retrobant cada uns quants mesos. A Porta4 fan un remix de “Grans Èxits” dels autors, posats en escena de manera didàctica, divertida i emocionant. Amb el pack 2×1 s’inclouen diverses anècdotes dels autors, de la seva vida i la seva relacio amb la cultura i la Guerra Civil. Ideal per grans coneixedors dels versos dels andalusos i per a qui no n’hagi sentit mai cap.

A Barcelona tenim poques oportunitats de veure teatre de màscares, i cal aprofitar-les, sobretot si són propostes tan rematadament divertides i de qualitat com “Alarma Nuclear”. La Commedia dell’Arte de la cia. Palpebra és vertiginosament àgil, picarona i enginyosa. A destacar la direcció i coreografia de l’espectacle, recomanat per a tota la familia (que no vol dir infantil). Un MUST de la cartellera. No us la perdeu: acabareu el diumenge amb l’energia renovada.

El gènere epistolar, més comú a la literatura que al teatre, té com a principal interès la sensació de poder assistir a la conversa íntima entre dues persones que expressen els seus sentiments per escrit de forma més o menys clandestina. No obstant, damunt d’escena, aquest format (cada vegada més desfasat) corre el risc de resultar massa feixuc i difícil de dinamitzar. Estimat mentider, escrita per Jerome Kilty l’any 1964, recull la correspondència entre el cèlebre autor George Bernard Shaw i la famosa actriu Beatrice Stella Campbell que va inspirar Pigmalió i de la que el dramaturg irlandès es va enamorar deseperadament. Tot i que la tasca del seu director, Oscar Molina, és exemplar, el text resulta massa monòton, no […]

El dia de l’estrena sempre és difícil però els actors de Postals de Nadal van superar-lo amb nota. Ni els nervis durant els canvis d’escena ni els petits entrebancs de dicció van poder eclipsar cap de les 4 històries que vam veure. Són escenes curtes: clares, concises i directes. Tretes de situacions properes i, més o menys, típiques d’aquestes dates nadalenques. Plenes d’humor però sempre amb un punt tràgic ben treballat que arriba directament a l’emoció del públic. L’espai juga a favor de l’obra. Gràcies a la proximitat pots veure com de vives estan les escenes i com de connectats estan els actors. L’escenografia és molt senzilla: diverses caixes negres que van configurant els quatre espais, un arbret de Nadal […]

Woyzeck no és una obra fàcil, però Marc Rosich la dirigeix de manera brillant, creant tota una atmosfera que transmet a la perfecció com de desconcertat i desesperat es troba Woyzeck. El protagonista està interpretat per un Carles Gilabert absolutament brillant. L’espai de Palo Alto va com a anell al dit a la posada en escena. I Parking Shakespeare mima i cuida el públic amb petits detalls que fan que l’obra vagi més enllà d’una obra de teatre i es converteixi en una experiència. Ja han fet sold out, afanyeu-vos!

Que difícil afegir alguna cosa que encara no s’hagi dit de Barcelona, i més, davant de tanta unanimitat. Sí, és una obra tensa i intensa, que ens reflecteix i ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això emociona. Des del meu punt de vista, però, el text és una manipulació dels sentiments per tal d’encongir-nos el cor des d’un bon principi. Pere Riera fica el dit a l’ull fins que aconsegueix fer-nos plorar. Teatre emotiu i sentimental… potser massa. Míriam Iscla fantàstica.

Veient aquest expectacle a la platea de la Seca, he tingut una sensació molt semblant a la que tenia quan veia bocabadat alguna de les pel·lícules mudes del Charlot. Segurament, això es deu a que el pallasso del Toti Toronell transmet molta tendresa i innocència en unes situacions que poden resultar quotidianes, però que es compliquen fins a l’infinit per al pobre personatge, fent-nos riure i a l’hora agafar estima per aquest nen gran. A més de la interpretació brillant de Toronell, un altre encert de l’espectacle és l’ambientació que trobem d’una revolució industrial, la qual és poc freqüent en l’entorn d’un pallasso, resultant ser força suggerent i fent-nos veure d’entrada que no ens trobem davant del típic espectacle de […]

La idea que l’art neix del dolor i la necessitat humana d’expressar-lo ve de molt lluny en la nostra cultura. Només cal pensar en Kafka, Artaud o Sarah Kane (per posar alguns exemples força contemporanis) per adonar-nos que el patiment pot ser la llavor de veritables obres mestres. En aquesta línia està plantejada Llibert: una meravellosa peça tan trista i bella com la vida mateixa. Poques vegades es té l’oportunitat d’assistir a un espectacle tan valent de cap a peus, tan pur en la seva concepció i tan emocionalment nu. Escrit i dirigit des de les entranyes, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut la generositat i el coratge de compartir la tràgica experiència d’haver de perdre un fill de […]