Recomanacions

La Flyhard arrenca temporada amb Comment te dire adieu, una comèdia romàntica de dues històries i quatre personatges que s’enfronten a l’amor (o a la falta d’aquest) en un petit bar francès de Gràcia. Amb un text de ritme irregular, la principal virtut del muntatge radica en un repartiment entregat que aconsegueix dotar de vida els personatges amb les seves interpretacions. Entre tots, destaca en Gorka Lasaosa que es converteix en el rondinaire propietari del bar que no creu en l’amor fins que aquest es presenta de matinada a la barra del seu establiment. Una bona excusa per visitar la renovada sala Flyhard (i admirar la seva nova i “discreta” façana) tot i no ser aquest el més rodó dels […]

Una autoritat “en Paral·lel” com és l’Albertí ha volgut començat la temporada del TNC amb un homenatge al teatre de varietats que es feia en aquesta avinguda a principi del segle XX, i robant el títol a una revista estrenada el 48, ha muntat un show de campanilles titulat Taxi… al TNC. Amb una orquestra de luxe al fossat, dirigida per una enèrgica conductora estrangera, ha arrencat hora i mitja de divertiment amb tota mena d’artistes: cantants, mags, acròbates i noies ensenyant cuixa. Cunillé, Miró i Pujolràs han sigut els encarregats de que l’invent rutllés i realment ha funcionat. Gràcies per oferir-nos hora i mitja de sana (i picant, tot i que avui innocent) diversió i ajudar-nos a no oblidar […]

La música de The Inheritors de James Holden genera una ritme intern en l’espectador que el situa, al paire d’una falsa monotonia, unes dècimes de segon per davant de la coreografia en escena. Aquest decalatge genera una agradable ansietat. Lucy Suggate fa seva la proposta de Sònia Gomez i plegades resolen aquest exercici d’anticipació amb moments d’una brillant senzillesa. Per l’espectador pur, no condicionat per excessius coneixements teòrics ni tècnics, no hi ha segona lectura, més enllà de la orgànica i visceral. Una cadència interna i triangular, a moments hipnòtica, de la que pot participar des de la seva butaca i sense necessitat de moure un múscul.

Big Will Shakespeare és un homenatge personal de Quim Lecina al seu admirat Shakespeare. Repassa els moments més importants de vuit de les obres més conegudes del bard i ho fa instal·lat a Boar’s Head, taverna que Shakespeare freqüentava. És un bon text, defensat amb passió i respecte per una tropa de traca i mocador que saben fer de tot. És un plaer poder veure tres actrius que, a més a més, toquen el piano, el saxo i el violoncel i que canten quan cal. El títol, amb joc de paraules inclòs, ens parla del testament (Will) del gran William Shakespeare (Big Will). Encara sou a temps de anar a demanar la legítima.

Sí, benvingut Mark Twain, que amb aquesta fantàstica història teva que de la mà de Blanca Oteyza, Miguel Angel Solá i Manuel González ha esdevingut una peça teatral de la que se n’ha de parlar amb respecte. Boníssima incorporació d’una trama paral·lela que permet un joc interessant i intel·ligent. Escenografia senzilla, però suficient, però el que destaca per damunt de tot és el text i la interpretació. Un text que, a partir de la posada en escena, permet valorar el gran treball de producció i direcció, de Miguel Angel Solá, i unes interpretacions, tan del Guillén Cuervo com de la Milán que son formidables. I la música (la original i la publicitària) és molt i molt bona. Resumint, una obra […]

Aquesta recomanació està indicada per aquells que estimen els musicals en totes les seves modalitats, o bé per aquells que segueixen entendrint-se amb històries sensibleres i fins i tot passades de moda. Els que no entrin en cap dels dos grups ja poden passar a la ressenya següent, perquè segur que no hi haurà manera de convèncer-los. L’efecte d’aquesta obra de Ridchard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada en els teatres de Broadway el 1958, és realment sorprenent. Des del primer moment el seu estil semblava antiquat (“West Side Story” havia arribat al escenaris just un any abans), i quan va arribar al cinema set anys més tard els crítics li van girar l’esquena, ja que el cinema dels seixanta […]

Al llarg de la història, l’expressió artística en qualsevol de les seves disciplines ha servit com a desfogament i crit de protesta contra els malestars existencials o polítics de la societat de cada moment. És curiós com la convulsa entrada al segle XXI que ens ha tocat viure entronca d’una manera tan natural amb les inquietuds de les avantguardes de principis del segle passat que, després de tant de temps, podrien semblar-nos ja anacròniques. L’homenatge que Dau al 7 fa al grup artístic que es va crear al voltant de la revista del mateix nom al 1948 (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) deixa de manifest aquesta inquietant connexió emocional de l’època actual […]

Aquest espectacle suposa molt més que l’inauguració de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya, ja que es tracta del primer muntatge sota la direcció de Xavier Albertí i, per tant, aquest ens pot donar pistes sobre com funcionarà el teatre sota la seva direcció. Sens dubte, veient-lo es pot apreciar una forma molt diferent de programar i fer teatre respecte a Sergi Belbel, el seu antecessor al càrrec. Però, malgrat aquestes diferències, trobem una coincidència a l’hora de deixar-lo o d’encetar-lo. I es que, curiosament, Belbel va acomiadar la seva trajectòria al Nacional actuant sota pseudònim en una de les seves últimes obres programades (“Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach”) i, de la mateixa manera, Albertí estrena el […]

Encara que sembli mentida, aquesta producció, que ja porta dos anys girant pel país, es tracta del primer muntatge de “Sonrisas y lágrimas” que puja sobre els escenaris del territori espanyol. Aquest fet és sorprenent, ja que la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews i realitzada de forma posterior a la seva estrena a Broadway va esdevenir un dels majors èxits cinematogràfics de tota la història i, segurament, es va convertir en el musical més conegut al nostre país. Com no podia ser d’una altra manera, l’espectacle que ens presenten al Tívoli es troba fidelment basat en el muntatge original de Broadway, en el qual es va inspirar la pel·lícula, permetent així al públic reviure la màgia que desprèn el muntatge, […]

El cicle Accent Obskené continua endavant a la Beckett amb una peça interessant dins el més pur estil Spregelburd, o sigui que potser que no t’acabis d’aclarir, però divertint-te. Amb una molt bona posada en escena se’ns presenten els quatre personatges, gent afectada per la crisi, però d’actors damunt l’escenari n’hi ha cinc, doncs una noia asseguda en un tamboret situat a un lateral, fa les funcions de traductora, ja que l’obra és trilingüe; un personatge que és un bombó, i penso que és un encert de la funció. Molt bona direcció de Ricard Soler que ha portat als actors a un alt nivell. No us ha de preocupar que se us escapin coses. Llegir-ne més

Els discursos i clams de llibertat i la cruesa de la nostra història recent agafen el protagonisme al Teatre del Raval en forma d’excelent musical: Goodbye Barcelona. Tots hem vist cent cinquanta-dues mil pel·lícules i obres de teatre sobre la Guerra Civil, però quantes ens han parlat d’aquells extrangers que van venir a ajudar la República espanyola, deixant-se la vida lluitant per una democràcia que no era la seva? Un vers d’una cançó del musical diu: “Aquest país mai no podrà oblidar el que heu fet per ells…!”. 78 anys més tard, molta gent ja no recorda què van suposar les Brigades Internacionals. Així doncs, Goodbye Barcelona és un gran exercici de memòria col·lectiva, una teràpia contra l’oblit i una […]

M’explico. És petit perquè només hi surten tres actors i un pianista,però és gran per la seva idea, la manera en que s’ha posat en escena, les situacions i un bon llibret acompanyat d’una excel·lent música. Gran part de l’espectacle passa amb la parella damunt el piano, enganxats, perquè resulta que van anar a fotre un kiki als lavabos de la disco i sembla que això només els hi passa als gossos… es van quedar enganxats. Ara estan a urgències esperant que un metge faci les particions. I mentre una infermera passa de tot, ells es lamenten, s’odien, reflexionen i al final… Estrenada a l’Almeria Teatrea principis del 2010, va passar més o menys desapercebuda, va voltar per Espanya, es […]

John Cleese, alma mater del grup de còmics més important de la història, deia a Monty Python: La autobiografia por Monty Python (Editorial Global Rhythm Press) que el màxim de temps que un espectador pot suportar veient esquetxos és mitja hora. A partir de llavors, segons l’humorista anglès, és necessari oferir alguna cosa més. D’aquesta manera, quan el sextet britànic va saltar al cinema deixant el seu xou televisiu, va optar per enllaçar els gags fent servir un personatge central com a La vida de Brian (1979) o bé amb un nexe prou sucós com era l’excusa filosòfica a El sentit de la vida (1983). El problema principal de Crucidramas és que el seu lligam unificador per les escenes és […]

La sala Flyhard enceta temporada amb una simpàtica comèdia romàntica que fa sortir a l’espectador del teatre amb un somriure dibuixat a la boca, que no és poc, i amb la sensació d’haver passat una estona agradable. Es tracta d’una peça senzilla, sense gaires pretensions ni artificis, que aborda el tema de l’inici de l’amor a través de dues parelles. Potser és un tema recorrent dins del gènere, però s’ha de reconèixer que l’autor ho explica amb gràcia, proximitat i naturalitat a través diverses escenes picades que agillitzen l’acció. A més, ens trobem amb uns personatges ben defensats pels quatre actors, destacant el de la Lola i el Francesc, que són d’alguna manera els que més substància aporten a l’obra. […]

Un noi ens explica que finalment ha trobat el seu gos perdut, però aixafat i mort a la cuneta de la carretera, i ho fa des del fons del immensament llarg escenari i així en traiem la impressió que ens és una història completament aliena per a nosaltres, però s’incorporen a l’escena l’amo de la ferreteria del poble, doncs ha de comprar un plàstic per recollir les despulles, la seva mare, el veí/amant (el pare és mort) però també hi intervé quan es parla d’ell… i lentament tots aquests personatges es van acostant a la fila 1 fins que els espectadors ens hi veiem involucrats totalment. Una posada en escena de categoria a partir d’una idea fantàstica. El text d’Albert […]