Recomanacions

La sala de Sants torna a encertar de ple amb una obra que, a partir dels telèfons mòbils, ens porta a reflexionar sobre quin és el control que exercim realment sobre nosaltres mateixos i, més específicament, sobre quin és el paper que juguen les noves tecnologies en aquest control. Cal dir que sovint a la nostra societat escoltem frases com “la tecnologia controla la nostra vida”, però fins a quin punt pot ser certa aquesta afirmació popular? L’autor d’”Ego” s’endinsa dins d’aquest tema fent-nos veure que el control tecnològic sobre nosaltres mateixos (o a través d’ell) és molt més gran del que ens podem pensar i, per altra banda, ens demostra que el mòbil és molt més que un simple […]

Veure la Sucrera diabètica és com veure jugar a dos nens a la cuina de casa. On donen veu als objectes, creen diferents espais, temps i situacions. El que fa especial aquest espectacle és que el joc es conduit per gent adulta i els problemes ja no són rescatar princeses i matar monstres sinó escapar i sobreviure als propis monstres interiors. Veiem problemes d’autoestima, de violència domèstica, de feina, malaltia… I també parts on les relacions d’amistat i amoroses agafen el protagonisme. Crec que és una bona oportunitat per aquells que no estigueu acostumats a veure teatre d’objectes (com és el meu cas). És un espectacle proper que convida a somiar i a reflexionar amb una història senzilla però que […]

Naïf està plena de llocs comuns dins del clown, però també té moments singulars… i sobretot té màgia. No acaba de ser un espectacle perfecte, i fins i tot a vegades resulta un xic desequilibrat (la pantalla de vídeo o el moment de la cançó no sempre encaixen amb la història general) però el cert és que quan es produeix la connexió entre actor i públic les pegues perden gran part de la seva importància. A més, Toti Toronell és un clown de gest petit però d’una sensibilitat i una empatia enormes, molt ben acompanyades en escena de la música en directe d’Albert Dondarza. Tot i que jo tampoc sóc un expert en el gènere, sí sé que aquest espectacle […]

Herman Melville mai s’hauria imaginat que algú convertís Moby Dick en peça teatral i, per acabar-ho d’adobar, infantil, però, és clar, no coneixia a Marc Artigau ni Juan Carlos Martel ni Frederic Amat, artífexs d’aquesta posada en escena “infantil” que als “grans” també ens ha deixat bocabadats. Amb un màxim de trenta espectadors, hem anat seguit l’aventura del capità Ahab perseguint la balena blanca per tot el Teatre Lliure de Montjuic: vestíbul, repartidor, sales annexes i passadissos fins acabar a l’escenari de la Puigserver. Els components de la Kompanyia ens han fascinat i, als que ja no ho som, ens han fet sentir nens fent veure que remàvem, i saltàvem a peu coix (Ahab tenia una cama postissa) i jo […]

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant? O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses. Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou. Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes. En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Si els dic que només per la interpretació de Pilar Martínez valdria la pena anar a veure JAR, no diria cap animalada. Seria injust amb Manuel Veiga,( autor i actor) que fa un gran paper. Seria injust amb Mercè Cervera, directora del espectacle i per tant de la direcció d’actors. Seria injust amb tot l’equip que fa possible aquest homenatge a Carmen Amaya. Però no me’n puc estar de dir-ho. Vagin al Teatre de l’Akadèmia i entendran el que vull dir. Aplaudiran a tota la companyia, però la Maria (Pilar Martinez) els acompanyarà a casa. Si no se’ls hi queda a dormir rai.

Jo no acostumo a veure massa espectacles de pallassos però aquest m’ha semblat exquisit. Parlo des de la total ignorància però des de la franquesa més absoluta: vaig riure i molt (i els que éreu amb mi veient-lo també. Que us sentia!) El món que ens planteja en Toti Toronell és casolanament delirant. Fins ara, anar a tirar la brossa, fregar el terra o arreglar una gotera m’havien semblat sempre actes banals, sense cap mena de dramatisme ni poètica. Ara tot ho contemplo amb uns ulls diferents. Gràcies a Naïf he tornat a veure coses que, per rutinàries, feia molt que no veia. Amb un estil que sovint recorda a grans mestres del gènere i que alhora és capaç d’arriscar-se […]

Agrippina ha estat la meva primera experiència operística. Confirmo la sospita: la òpera és un fenòmen curiós i molt interessant si no ets un gran coneixedor del gènere… però t’has de permetre la paciència d’entrar en el seu llenguatge. A ritme televisiu, una òpera duraria màxim deu minuts; Handel, en canvi, explica la mateixa història en quatre hores. La pseudo-modernització de la posada en escena d’Agrippina és un reclam i un apropament important a les noves generacions, que poden veure en l’òpera una activitat carrinclona. A Agrippina, entre cançons sobre amors i poders polítics, s’hi barregen fins i tot coreografies de Michael Jackson. La conclusió és positiva, una experiència per repetir.

Aplaudeixo molt fort la iniciativa d’uns joves artistes per obrir el teatre La Vilella, amb la que està caient. Estrenen amb l’espectacle “Stan & Owsky”, de la companyia resident Sargantana, i només per conèixer aquest projecte tan interessant ja val la pena apropar-se a aquesta antiga fàbrica Poble Sec. Recomano molt l’espectacle al ministre Wert i al conseller de cultura, Ferran Mascarell. Si no ets molt fan dels espectacles d’art i assaig, estalviate’l. D’altra banda, si ets un teatrero habitual… crec que t’agradarà. L’espectacle inclou diverses reflexions envers l’art escènic molt interessants: de què serveixen polítiques culturals basades en construïr teatres si després no s’omplen?, de que serveix fer teatre si no l’ha de veure ningú?, és el teatre comercial […]

Hi ha espectacles que no són aliens a la realitat que ens envolta i connecten amb les inquietuds de la nostra societat i que, a més, en fan un retrat precís. Bolxevics, és aquesta classe d’espectacles. Sota una història un tant estrambòtica (revolta popular promoguda per tres joves que basen la seva ideologia en el Chewaca d’Star Wars), s’hi parla de la radicalització de les ideologies, la proliferació de moviments socials (PAH, marees, 15M, etc.) o la voluntat de trencar amb un sistema polític i econòmic que s’entén com caduc. El debat post-funció és necessari per païr l’obra i acabar d’assaborir-la, així que recomanaria que et quedessis al bar que La Perla 29 ha instal·lat dins la Biblioteca de Catalunya […]

No fa pas massa temps alguns presos d’ETA van decidir entrevistar-se amb els familiars de les seves víctimes per demanar perdó. Aquesta obra va sobre aquells fets, i també sobre la por i el dolor en un sentit més ampli. Tot i no ser una peça rodona (què hi pinta el personatge del mediador; per què no s’exprimeix més la conversa del terrorista i la política) i estar llastrada per una interpretació que es queda massa en la superfície, La flor de paper té el mèrit de ser teatre immediat i generador de debat. I és que el teatre té el dret i el deure de ser testimoni del temps que li toca viure, de recollir els fets que ens […]

I això és el que passa a La Seca amb Novecento, el monòleg que Baricco va escriure l’any 94, una fantasia sobre un nadó abandonat en un vaixell de línia entre Europa i Amèrica, que creixerà en el barco i mai posarà els peus a terra ferma, però no tot és fantasia. Es parla de l’emigració de principis de segle XX i principalment d’una amistat i una admiració, tot en boca del trompetista del Virginia, el transatlàntic que fa la línia per l’Atlàntic. Genoveva Pellicer com a directora, Pep Jové com a actor i Paco Azorín com a escenògraf i il·luminador, han fet una filigrana, puntes de coixí i cal felicitar-los per la excel·lència. Bravo. Penso que estem davant d’un […]

Dissabte passat vaig veure l’adaptació de Germans de Sang feta per Ricard Reguant al Centre Catòlic de l’Hospitalet i he de dir que CHAPEAU! Per mi aquesta companyia un 10, sobretot em va encantar Virgínia Martínez que no l’havia vist mai a escena i opino que va fer una molt bona Mrs. Johnstone (l’únic moment que em va desquadrar és quan apareix en una escena fent de nena, no em va agradar… opino que no ha d’aparèixer fent un altre personatge de sobte perquè trenca per complet el seu paper). Per tota la resta genial, Roger Pera molt divertit fent de Mickey petit i Sergi Zamora impecable en el paper d’Eddie. Així que si no vau venir a Hospitalet, us […]

Qui no ha pensat mai en organitzar un tuppersex amb les amigues o els amics per passar una bona estona i, de pas, conèixer les darreres novetats en temes de sexualitat? La rutina i l’acomodament poden ser un handicap a l’hora de mantenir relacions sexuals -ja siguin amb la parella o amb partenaires aleatoris- i preservar la passió i desig inicials. Tota idea és bona per a defugir-ho i si n’és una d’original, divertida i picardiosament temptadora, encara millor! Avui en dia, 8 de cada 10 dones es masturben i My Secret Flower, una empresa dedicada a la comercialització de joguines sexuals, vol aprofitar aquest mercat per treure’n un bon negoci. Si en voleu formar part, us recomano no deixar […]

Aquesta expressió és un eufemisme (un sarcasme macabre?) que feien servir els guardians dels camps d’extermini nazi per anomenar les rampes d’accés a les càmeres de gas; Himmelweg en alemany. A partir d’un fet històric (l’engany a un delegat de la Creu Roja) Mayorga ens explica la mutació de camp en tranquil poble. El comandant (personatge delirant, pressionat per Berlin) escull com a “alcalde” a un presoner que es veu obligat a ajudar-lo a muntar la farsa. El terrible és que no sap si amb aquesta col·laboració obtindrà la redempció per a la gent del seu grup o només està guanyant temps a la mort. Bona posada en escena (dintre els límits de l’Atrium) i bona direcció de Raimon Molins. […]