Recomanacions

‘No estoy muerto, estoy en el Apolo’ és un espectacle atrevit on tota l’actualitat embrutida per la societat corrupta queda ridiculitzada al màxim exponent. Per tant, el Papa, els bancs, la presidenta d’Argentina, la monarquia espanyola y Rajoy, entre d’altres, són els principals objectius en aquesta sàtira dels nostres tremps. Tot i així, també hi ha una secció del show on descobrim la part més humana de Pedro Ruíz on, a través de la seva experiència al món de la televisió i l’espectacle, ens fa veure com les coses a la vida són o gratuïtes o impossibles. Si voleu conèixer la meva experiència a l’Apolo feu clic aquí: allbarcino.com

La contacontes Sandra Rossi és una argentino-catalana que es mou entre dos mons i dues llengües, us sona això? Utilitza el bilingüisme d’una manera sàvia i així ens explica la seva vida, començant enrere, molt enrere, pels besavis napolitans, sicilians i calabresos però, especialment, pels catalans emigrats a Argentina. I repassa la seva infantesa, l’escola, els amors i les amistats… És una mestra administrant el registre i el tempo; sap quan toca fer riure i quan toca emocionar, quan s’hi ha d’afanyar i quan s’ha d’entretenir i a més és molt expressiva tota ella, amb la cara, amb el cos i amb la veu. Si quan éreu petits us embadalíeu escoltant contes, i ara de grans encara us en hi […]

Com se’n diu d’un monòleg a quatre veus? Perquè quan parla un sol personatge és un monòleg, però si el mateix personatge l’interpreten quatre dones és… un somni, especialment si són aquestes quatre actrius que he vist avui. El Jordi Prat i Coll ha escrit una filigrana i elles l’han interpretat disparant-la als núvols sota la direcció del mateix autor, escenificant aquesta actriu jove, però ja no tan, aturada, que no la truquen ni per treballar ni per anar a fotre un polvet… però ella es defensa cantant, com quan era petita, cançons, les que sabia, les d’Eurovisión, però ara… entén les lletres, com la Donde Estás Córazón. Si no la vareu veure quan la van estrenar a l’Atrium, no […]

Ja fa uns anys que la segueixo i sempre m’agrada veure els espectacles de la Marta Carrasco, no et deixen indiferent i et submergeixen en un món visual i poètic, creant moments delirants i amb musiques que entren directes en vena. Aquesta vegada m’ha sorprès agradablement la interacció amb el públic, veure i escoltar un jardí ple de paraules amb les flors més belles utilitzades pels grans poetes i creadors, commovedora la història de la papallona i sorprenent com balla el cos d’una Kahlo-Carrasco deslliurant-se dels lligams fins assolir la llibertat, després de veure com s’ho passen de bé ballant-interpretant, és un plaer sortir amb energia positiva, us puc garantir que no hi ha res de mesquí en la dansa […]

Deixant de costat, que el pes en les obres de Shakespeare són els homes i les dones són les que pateixen. En aquesta obra les dones obtenen tota l’atenció, encara que igualment pateixen la reacció dels homes. Davant un escenari nú, Mercè Anglès i Anna Güell defensen els seus papers a la perfecció. A més de la cadena que escanya a la reina i les escenes que amb el taca-taca resulten molt intenses. S’ha de dir que l’únic que veig que li falta a l’obra és una breu explicació del parentiu dels diferents personatges. Tenint en compte que a l’entrada de teatre s’explica la relació entre ells. L’adquisició de coneixements previs, ajuda a il·luminar les zones fosques de l’obra. Per […]

El Versus Teatre acull l’obra “BABET, Cuina a tres veus”, en un ambient molt acollidor amb no més de 50 butaques i totes plenes. La simplicitat a l’escenari amb tan sols una taula de cuina dóna tota la força i protagonisme a les actrius. Les tres veus d’ Anna Ponces, María Viñas i Elia Corral juntament amb l’acompanyament al llarg de tota la funció del piano a càrrec d’ Óscar Peñarroya elaboren un menú de gran perfecció interpretativa. Més de la mitat de l’obra consisteix en interpretacions musicals que serveixen per situar i donar claus per entendre millor la trama a l’espectador. La qualitat de les veus de les tres components de la companya “Trio Les Cot” ajuden a mantenir […]

El gran pas de la dramatúrgia catalana dels darrers anys ha consistit, més enllà de la qualitat dels seus textos, en ambientar les seves històries a entorns reals (com la ciutat de Barcelona), amb personatges extrets de la quotidianitat i problemàtiques concretes i actuals. Lluny queden aquelles obres on HOME 1 discutia amb HOME 2 en un espai neutre sobre la mort, el destí, el sexe, Déu i l’ésser humà. Influenciada pel teatre de Jordi Galceran, El rei borni és una comèdia negra sobre un policia antiavalots que, per casualitat, es troba sopant a casa seva amb el manifestant a qui, dies abans, va buidar un ull amb una pilota de goma. Aquest nou èxit de la Sala Flyhard (i […]

Aquest és un problema quan el bon rotllo de la família és més aparent que real i ningú vol prendre el relleu dels que ja no poden més i estan a punt d’explotar, trencar-se i fer-se miques. Els de la companyia La Maldita Vanidad, colombians que han aterrat a Barcelona de la mà de Jorge Hugo Marín, autor i director, han posat el dit a la nafra, i tan ben posat que han fet mal, molt de mal. Grans actuacions que han aconseguit posar nerviós a tot el públic. Vestuari que reflectia amb precisió el caràcter de cada personatge.

Si alguna cosa té clara en Pedro Ruíz és qui és el seu públic i què busca quan va a veure’l a un espectacle. Provocació, sortides de to i barbaritats vàries ben embolicades en un espectacle de ritme ràpid i molt fragmentat; més a prop de la revista que del monòleg còmic. I això és exactament el que ofereix el Teatre Apolo: Pedro Ruíz en estat pur. Sentirem parlar de política i de sexe, el sentirem cantar i fer imitacions, i tot plegat en un espectacle de més de dues hores. Molt recomanable, obviament, pels seguidors i fans del Pedro Ruíz. Més informació

La colossal quantitat de referents de l’anomenada cultura escombraria que la generació de joves actuals ve acumulant des de més o menys els anys vuitanta fa temps que ha començat a desbordar-se sense que ningú ho pugui evitar. Ha arribat un punt on l’art, la música, el cinema i la televisió s’han barrejat tant i han intercanviat tan compulsivament els seus homenatges que gairebé no distingim dins del nostre cap els uns dels altres. La companyia Transtorners, amb el seu nou xou Transfusió, aposta per l’humor com a catarsi contra aquest esbojarrat còctel de referents que respira sota la nostra pell. A mig camí entre The Chanclettes i l’APM, Elías Torrecillas, David Llamas i Laura Pinilla interpreten tres fantàstics esquetxos […]

Adaptar un relat literari al llenguatge teatral és sempre arriscat i difícil, però si a més es tracta d’un relat d’estil refistolat, basat en els jocs que proporciona el llenguatge i amb un imaginari molt particular… llavors la cosa es complica. Aquest és el cas de Redaliz, que acaba naufragant per voler posar en un escenari allò que potser no hauria d’haver sortit de les pàgines d’un llibre. Tot i així, l’esforç és considerable i la professionalitat de tots els que hi intervenen és de mèrit. L’escenografia és imaginativa i proporciona moments de gran bellesa estètica; les interpretacions són esforçades i requereixen d’una concentració i d’una exigència física notables; la direcció intenta suplir allò que el text no pot donar, […]

Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d’aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l’últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor… B.Flowers -a l’igual que Blanc d’ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s’ha de sentir més que veure, s’ha d’assaborir sense prejudicis i […]

És difícil arribar a fer canviar l’estat d’ànim de l’espectador com s’aconsegueix en molts moments de l’obra El Rei Borni, gràcies al treball acurat d’interpretació dels actors que amb un gran treball sobre l’escenari demostren un altíssim nivell. L’obra vol ser una sàtira molt ben ideada de la societat actual en que vivim, utilitzant com a pretext dues amigues, Lidia (Betsy Túrnez) i Sandra (Ruth Llopis) que es retroben després d’un llarg temps amb opinions i punts de vista molt diferents, juntament amb les seves respectives parelles, en David (Alain Alain Hernández) i l’Ignasi (Miki Esparbé) units per un fet que marca la vida de l’Ignasi. La figura delirant d’en Xesc Cabot, interpreta la veu de la política i amb […]

Si haguessiu anat a veure Cuentos Cruentos us en hauríeu assabentat, i també que l’Alícia (la del conte, no la Sánchez Camacho) anava empastillada fins el cul i no sabia si veia conills blancs o… Tot això i més explicat i cantat per dos pallassos i una pallassa genials que actuen encoixinats per quatre instrumentistes que a més de tocar fan una mica de tot: ballen, canten i fan el ruc en el sentit més excels de la paraula: les components de V.O, que a pesar de tocar instruments clàssics, de vegades sonen com heavy metal. El mexicà Hugo Guzmán ha dirigit aquest posada en escena d’uns textos de Dino Lanti. La van estrenar el març d’aquest any. Si no […]

Penso que davant d’un text fluix com aquest, el director Pau Durà ha optat per tirar al dret i arrencar riallades fàcils, cosa que ha aconseguit sense cap mena de dubte a jutjar per les cleques que se sentien per tota la sala. A mi m’ha semblat una mica malaguanyat utilitzar el talent que hi havia damunt l’escenari d’aquesta manera, però possiblement l’error ha estat programar aquesta comèdia muntada sobre una idea mediocre i amb uns diàlegs que tenien ben poc d’enginyosos. Sí, la comèdia és molt punyetera. Llegir-ne més