Recomanacions

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: “el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les”. Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades. Un altre gran descobriment d’”Un trozo invisible de este mundo” […]

Després d’un gran èxit a Madrid, a on va estar més de dos anys en cartell i a on d’aquí pocs dies arribarà la seva segona part, aterra a la nostra ciutat “The hole”. Es tracta d’un show ple de diversió, música, humor, circ i sensualitat… es a dir, cabaret en estat pur. Per aquest motiu, el Teatre Coliseum ha readaptat la seva gegantesca sala per tal d’acollir aquest macroespectacle, retirant totes les butaques de la platea i col·locant en el seu lloc unes taules i cadires, al més pur estil cabaretesc, a on els espectadors poden prendre una copa o, fins i tot, fer un àpat. Cal dir que, l’atmosfera aconseguida a “The hole” permet endinsar l’espectador dins de […]

Ha estat tot un luxe assistir a l’unica representació d’aquesta lectura dramatitzada, protagonitzada per la mateixa Núria Espert i en Lluis Pasqual, els dos van ser els grans protagonistes a la seva estrena ara fa 35 anys. A més a més de reviure Una altra Fedra, si us plau de Salvador Espriu, un dels moments més importants de la història del teatre català i en català, sobretot va ser una nit emtoviva pel que representava. LLEGIR MÉS

Per a mi Juan Diego Botto ha estat un descobriment en el món del teatre. Autor d’aquestes cinc històries que parlen de la immigració i l’exili, basades en histories reals i experiències pròpies de l’autor. Interpretació magnifica d’ell mateix i d’Astrid Jones. L’espai del Lliure massa gran i alguna dificultat per escoltar bé als protagonistes. Recomanable 100%, especialment per persones que encara no entenen el que representa emigrar fora de la teva cultura. Espectacle que remou les nostres consciències. LLEGIR MÉS

Per tradició, la comèdia francesa sempre ha tingut un aire entre distingit i planer que la ha fet inconfusible. Lluny de l’esbojarrament d’alguns autors nord-americans i del cinisme dels anglesos, generalment, els textos francesos han optat al llarg dels anys més aviat pel naturalisme, deixant tot el pes del seu humor sobre el caràcter dels personatges, els seus costums, vicis i virtuts. Un aire de família, escrita ara fa 20 anys per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, conté totes aquestes característiques i les converteix en els seus punts més forts. La direcció de Pau Durà és correcta i efectiva, però ni arrisca ni sorprèn, segurament perquè la història no li demana. I aquest és el problema: tot i la bona […]

Tot i que el vulguin vendre de moltes maneres, The Hole és teatre de cabaret pur i dur. Un cabaret modern i “gamberro”, influenciat per les últimes tendències del gènere -burlesque i demés- i també per les més clàssiques. I com a tot bon cabaret, l’espectacle varia d’una ciutat a l’altra, d’un dia a l’altre. Per començar, hi ha diversos mestres de cerimònies que segueixen un mateix patró; jo vaig tenir la gran sort de veure a Álex O’Dogherty a Madrid, però aquí s’ha anunciat per a les primeres funcions a la Terremoto de Alcorcón i no m’estranyaria que algun dia aterrés un dels creadors dels show, Paco León, com a reclam publicitari. D’altra banda, les actuacions també van rotant, […]

La paraula és un element molt important dins de les arts escèniques, però ni molt menys es tracta de l’únic. Precisament, l’obra que ens ocupa és un clar exemple de tot allò que es pot transmetre de forma creativa sense utilitzar cap paraula ni so. Així doncs, aquesta companyia suïssa celebra el seu quarentè aniversari reflectint a l’espectacle les seves directrius fundacionals, les quals mostren un teatre no verbal construït mitjançant formes visuals creades amb molt d’enginy a partir d’elements tan simples com el plàstic o l’escuma. L’obra que ens presenten està formada per diversos gags breus que, en ocasions, recreen situacions plenes de bellesa visual i, en altres, troben la comicitat transferint als objectes que es mouen per l’escenari […]

Bona idea, trama enginyosa amb els elements per ser una bona comèdia i assolir un bon èxit, però… (sempre el però) manca de finezza a l’hora de posar-la en escena. No sé si és culpa del adaptador o si la peça ja venia així de sèrie. Actuacions estereotipades on alguns dels actors més coneguts ténen els tics que els han fet coneguts, i això sabem que ven, però creiem que els directors ho haurien d’evitar. Tot i així, escenes molt divertides i a jutjar per les riallades del públic, tothom s’ho ha passat molt bé. Poca gent al teatre avui, però hi havia pilota, i del Barça i contra això… LLEGIR MÉS

Agafar com excusa el Segle d’Or per muntar una comèdia d’esquetxos breus sobre la societat actual podria considerar-se una temeritat si no fos perquè, un cop vist el nou espectacle dels Ron Lalá, queda en evidència que no s’hagués pogut triar un context més adequat. Amb un marcat to madrileny (però amb vocació universal), l’humor d’aquesta companyia de còmics aprofita l’avinentesa per disparar a tort i a dret contra la política, els bancs, l’església, el poder i, en general, contra tot el que soni a corrupte d’aquest estrany món que ens envolta. És ben curiosa la troballa d’aquest Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía) on, amb gran intel·ligència i un text brillant (en vers), queda de manifest que poca […]

Avui els espectadors del Àtic22 hem estat convidats a una festa pels The Zombies Company, una festa que ha començat amb música, ball, bromes… i de sobte ens han fotut una sotragada que ens han deixat clavats a la cadira, horroritzats. Pecera és una d’aquelles obres de les que no s’ha d’explicar res, s’hi ha d’arribar en blanc i seguir el que passa,i aguantar. Una obra difícil de païr però molt ben estructurada de Carlos Be que també n’ha assumit la direcció. Boníssimes interpretacions dels tres protagonistes. Si no fos així, n’hi hauria per apretar a córrer i fugir perquè realment la cosa és molt, però que molt bèstia.

M ens presenta la dona com un ésser en conflicte permanent, amb ella mateixa i amb les dones del seu entorn més pròxim. En aquest espectacle Helena Pla repassa els diferents estadis de la vida, sempre en clau femenina, a través de tres generacions. I ho fa -com dèiem- centrant-se en els conflictes que viuen aquestes dones, per desgranar-ne els sentiments i les emocions. Així, sobre l’escenari, l’Helena Pla es fa filla, es fa mare i es fa àvia. També és fa nena, dona i vella. Però no us penseu que amb tant de conflicte, és un espectacle absolutament dramàtic, hi ha espai per a l’humor. El resultat és un espectacle complex on hi predomina el teatre gestual, el qual […]

Només veient l’equip artístic, pots deduïr que amb “El Crèdit” estàs davant d’una aposta segura: Jordi Galceran (“El Métode Grönholm”, “Gaudí”, “Burundanga”…), Sergi Belbel (que tot just surt de dirigir el TNC), Jordi Bosch i Jordi Boixaderas. Però no només pels noms és recomanable aquest espectacle. Trobareu un text al més pur estil Galceran: molt picat, ple de jocs de paraules, ironies i girs còmics. La sucursal de la “Caixa” serà testimoni de com l’absurda amenaça d’un client apurat pot desencadenar una inverosímil situació que, de totes maneres, ens sonarà familiar. La nostra vida, aparentment tranquila i ben estructurada, es pot desmuntar per qualsevol tonteria, i l’obra n’és un reflex. L’escenografia giratòria és un encert, doncs permet contemplar la situació […]

“Cinco horas con Mario”, de Miguel Delibes, és un d’aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d’una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l’any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d’edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància. Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre. L’escenografia donarà que parlar al sortir […]

Els textos de Lope, Calderón, Cervantes o el mateix William Shakespeare serveixen de fonament per a un dels espectacles més bojos i creatius que han visitat Barcelona en els darrers temps. Amb estil versat i l’estètica de les comèdies del Siglo de Oro, la companyia madrilenya Ron Lalá crea un modern “corral de comedias” al Poliorama, entrelligant àcides crítiques socials i polítiques amb un particular sentit de l’humor i cançons de caire popular que arrencaràn llàgrimes de riure. Ron Lalá fa ostentació d’una CULTURA en MAJÚSCULES (aquella que va des de Fuenteovejuna a Lady Gaga), un talent, un “saber fer” i una professionalitat desbordants. Són destacables també els moments de participació amb el públic, a qui s’embutxaquen als pocs minuts […]

Avui he anat a acomiadar-me del Circol Malda i no ho podia fer amb una obra millor. Sa Història del Senyor Sommer és una obra mestra. Süskind amb el text, Massanet amb la traducció, Masó a la direcció i Tosar a la interpretació han aconseguit un quartet afinat com el Modern Jazz Quartet dels anys cinquanta, aquells quatre negres que sempre tocaven vestits d’smoking. Magnífica direcció que ha portat a una gran interpretació Si a quí hi afegim la intimitat que proporciona una sala petita on es poden escoltar fins i tot els silencis, doncs la felicitat és complerta, com tocar el cel amb les mans. Aneu-hi; us queden pocs dies abans que tanquin barraca. I al Pep Tosar li […]