Recomanacions

“Show cost” és un monòleg carregat de bones intencions i defensat amb honestedat de principi a fi. Durant una hora, aproximadamen, l’actor Alfred Picó defensa un teatre de mínims i proposa convertir-nos en els espectadors del futur, que haurem d’imaginar més que veure. El problema de tot plegat és que es tracta d’un discurs tou, que perd el fil massa sovint i que en lloc de semblar modern queda antiquat per moments. Ara mateix no es pot parlar de les xarxes socials com si fossin una novetat, ni simular una pantalla intel·ligent i treure-li menys profit de l’esperat. També és arriscat parlar de la imaginació com a base del teatre del futur, quan ha estat i és la base del […]

Hi ha mirades que enamoren, d’altres que hipnotitzen. Mirades que fascinen, altres que et fan sentir petita. N’hi ha de fugisseres, misterioses i juganeres. I algunes de tan penetrants que arriben a tocar-te fins al moll de l’os. Tots necessitem una mirada i, de vegades, tots la defugim. Una mirada pot significar-ho tot o no voler dir res. De vegades pensem “què hagués estat de mi sense aquella mirada?”, però…per què no donar-li la volta a la pregunta i atresorar el “menys mal que ens la vam creuar”? Una mirada, un segon d’atenció entre una dependenta atrafegada i una clienta malenconiosa, et pot treure de l’anonimat, d’aquella invisibilitat tan apreciada com temuda alhora; i convertir-te en el co-protagonista ideal d’una […]

Com les altres obres de la factoria FlyHard, ens trobem amb un èxit que ha trepitjat fort i ha tingut més vida fora. Igual que Litus, Smiley, La nostre Champion,… aquest El Rei Borni vol agafar el relleu. Una obra rodona des del primer moment. Portat fins el límit, ens fa riure i pensar en un mateix moment. Aquest text provoca la reflexió i el dubte gràcies al Rei Borni que fa que la resta de personatges puguin obrir els ulls davant les idees que va donant. I amb aquest moment obre les portes a la reflexió del públic. Igual que el primer cop, m’he cautivat amb el treball de Betsy Túrnez, el personatge que fa de parella del mosso. […]

Em produeix una gran tristesa saber que el món està ple de persones que han tingut d’exiliar-se o emigrar, els uns per repressió i els altres per gana o per buscar un horitzó per a ells o els seus fills. Dit això, penso que el que s’ha vist avui a l’estrena del Lliure de Montjuic no ha estat a l’altura d’aquest problema per culpa d’un text fluix, del mateix Diego Botto, i una posada en escena equivocada, i l’autor i actor te autoritat moral per parlar-ne. Argentí de naixament, va aterrar a Espanya als tres anys amb el que quedava de la seva família amb el pare desaparegut, un més dels 30.000 represialats pel govern del terror. Sergio Peris-Mencheta tampoc […]

Després del buit estival, cal un espectacle així per arrancar la temporada amb bon peu i ganes de tornar al teatre. L’espectacle es una barreja de texts del segle d’or espanyol, de vegades manipulats, de vegades no. Els que parlen de la corrupció son vigents sense matisos. Sembla ser que poca cosa ha canviat en 400 anys. Una musica senzilla i popular fa que tot plegat arribi al públic sense entrebancs ni filtres. El públic ho agraeix, d’en peus, amb un aplaudiment llarg i merescut. Els comentaris del públic a la sortida eren entusiastes, quasi barrocs. No us deixeu perdre. F_Zepunt.

Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment. Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present. Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú per motius diferents) . Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip. El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim, ens estalvia rubors inconfessables. Malauradament la escenografia es tan poc encertada com innecessària. Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa. […]

Ara farà un parell d’anys que vaig veure Pegados al Club Capitol, la últilma vegada que va estar en cartell a Barcelona. Que torni és una gran notícia per a tots aquells que se la van perdre. Pegados és un musical d’allò més recomanable per molts motius. Per començar, no cal anar a buscar els seus autors a Londres ni a Nova York. És un musical fet (i molt ben fet) a casa, original i diferent. A més, és una comèdia esbojarrada, molt divertida, amb una premissa gens usual i cançons memorables. Un musical de petit format que deixa molt bon gust de boca i que fins i tot els poc amants del gènere poden arribar a gaudir.

Smiley és una comèdia romàntica que trenca motlles. I no, no pas per la seva temàtica, que potser també, sinó perquè eleva el gènere a la categoria d’art. Smiley fa riure i emociona, els seus protagonistes desprenen personalitat i no cau en el recurs fàcil ni previsible. El monòleg inicial és per emmarcar-lo i, a partir d’aquell moment ja no pots evitar enamorar-te de la història. Jo vaig tenir la sort de veure el primer muntatge a la Sala Flyhard, però estic segura que manté totes les seves virtuts. Una obra ideal per a veure en parella, segur que l’encerteu. Més informació… El passat dijous 5 de febrer vam assistir a la reestrena d’Smiley al Club Capitol. Més informació

La família és un tema recurrent i sempre eficaç no només al teatre sinó en qualsevol àmbit de la ficció. A Un aire de família en coneixem una amb totes les seves virtuts i defectes, amb personatges que es fan estimar i situacions ben reconeixibles. Un text àgil, lleuger, divertit i intel·ligent que manté el ritme i el to durant noranta minuts, sense decaure en cap moment. Amb un repartiment interessant i una direcció correcta, Un aire de família és d’allò més recomanable si el que busquem és un muntatge senzill que ens faci desconnectar i gaudir qualsevol nit de la setmana. Mes informació…

Sempre és agraït presenciar un teatre transgredor com el que ofereix The zombie company a “Peceras”. En aquesta ocasió, Carlos Be experimenta amb el llenguatge teatral per fer reflexionar l’espectador, el qual es partícep de l’acció que es desenvolupa. No li calen grans escenografies, per no dir que aquesta és inexistent, i en canvi potencia el fet d’incomodar a l’espectador a través d’una temàtica i unes actuacions potents. A més, un element extern que juga a favor de l’obra és l’espai de l’Àtic 22, el qual és un lloc perfecte per a aquest tipus de format. “Peceras” ens mostra una realitat fictícia, però que en cap moment ens sembla irreal. Ens fa posicionar i, fins i tot, ens permet decidir […]

D’històries de la movida, qui més qui menys n’ha vist alguna i això, a priori, pot ser un punt feble. Elepé, no enganya, és això: un homenatge musical a la movida (i la seva gent), i a les pel·lícules d’Almódovar i, en aquest sentit, ho aconsegueix. Molt destacable la part més còmica de l’obra, amb un Fran Arráez immens en el paper de Toñi, una actriu i cantant que ens dóna els moments més divertits de l’obra. Després d’un gran inici humorístic, l’obra decau una mica en la trama més dramàtica però val molt la pena veure The Zombie Company en acció i deixar-se en dur per la seva passió i entusiasme i la manera de construir de Carlos Be. […]

A la sinopsi Peceras es presenta com un futur (no gaire llunyà) on el paper de la dona haurà superat el punt de reflexió històric, nous espais de recreació. I, tu, hi entres confiat,… i reps un cop tan impressionant que et quedes estabornit fins que tornes a casa. Si sol ser difícil parlar d’un espectacle sense desvetllar-ne l’essència, en aquest cas, encara més. El teatre s’ha de viure i, aquest cas, n’és el millor exemple. Un teatre que, per alertar-nos i fer-nos pensar, necessàriament ens ha d’incomodar, colpir i sacsejar. Anoteu el nom de Carlos Be i de la companyia The Zombie Company, un autor jove a qui crec que li espera un gran futur. Almenys, així li ho […]

Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l’autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia. Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no […]

Us enganyaria si jutgés aquesta peça de Jordi Casanovas només com espectacle teatral. Evidentment hi ha teatre en el seu interior, com en tants altres muntatges que a vegades ens semblen més d’un altre gènere, però val a dir que la seva forma originària és la d’un espectacle d’inauguració. I com tot espectacle d’inauguració obeeix a un encàrrec, que deu haver estat ple de condicionants, començant per l’espai i acabant per la naturalesa dels fets que s’exposen. Per tant, estem davant d’una obra que no neix de forma lliure i espontània, i que es cenyeix un “corsé” massa estret i tibant. Tampoc hem d’oblidar que el gran protagonista de tota aquesta excusa és el rehabilitat espai del Born Centre Cultural, […]

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan […]