Recomanacions

Vagi per davant que el que firma aquestes línies va néixer l’any 1979 i que aquest text de Adolfo Marsillach va ser estrenat per primera vegada el 1981. En teatre a vegades 30 anys no són res i d’altres, com en aquest cas, 30 anys són molts anys, potser massa anys. Ahir al Tantarantana vàrem poder comprovar que aquest text no ha resistit el pas del temps. No estem davant d’una obra atemporal, sinó d’una peça estretament lligada a un moment molt concret de la història d’Espanya. Belen Lario i Javier Castro s’entreguen sobre l’escenari per defensar aquesta peça carregada de referents socials, culturals i polítics que en el seu moment de ben segur feien les delícies del públic però […]

Un autor per tenir en compte, per estar pendents del que faci: l’argentí Claudio Tolcachir, que en aquesta ocasió, al teatre Romea, fins i tot es va permetre encarnar en persona un dels protagonistes. La seva peça El viento en un violín és d’una veracitat humana tremolosa i perfecta, agafada en viu, palpitant i delicada, justa i emotiva. L’obra no sembla teatre, dit en bé de les seves virtuts, sinó un tros qualsevol de vida. Els personatges es fan estimar (gairebé tots) o odiar (una). Recordem-los: 1) la mare que ha ofegat psíquicament el fill perquè el considera culpable de la mort del seu bessó, només néixer, és a dir, de la mort del nen que pel fet mateix de […]

Fins i tot en els punts forts ens hem de saber contenir. Les ressonàncies malenconioses de Yesterday que connota el títol no sols provenen del fet que els personatges a estones semblin enyorar una antiga pau perduda, sinó del caràcter antològic dels deu anys de la companyia britànica que hi planteja la seva coreògrafa, Jasmin Vardimon, d’origen israelí. La bellesa plàstica és indiscutible en el vessant més visual de l’obra, amb alguna escena com la del combat de plomes final que gairebé remet a explosions corals equivalents de Pina Bausch. De fet, com en la coreògrafa alemanya, les imatges no pretenen pas recloure’s en si mateixes, autosatisfetes, sinó descobrir als espectadors veritats humanes que ens quedin properes, clixés socials, estats […]

Si ets dels que encara deixen caure alguna llagrimeta amb Mi niña Lola o si el teu jo més folklòric no pot evitar sortir quan sona Pena penita, no dubtis en anar a veure Le llaman copla. Un espectacle que farà les delícies dels nostàlgics i amants del gènere on la veu, la lletra i la música es proclamen els grans protagonistes. Aquí no hi trobaràs ni complexes escenografies, ni atrezzos dignes de Broadway, ni tan sols un fil argumental que uneixi els temes -més de divuit!- del repertori. Hi trobaràs el talent de cinc actors-cantants que, en una successió de clips, demostren que la copla pot ser més contemporània del que a priori ens imaginem. Un bon concert teatralitzat […]

Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg […]

Una obra fresca, totalment recomanable amb les calors d’agost. On el primer que fan és treure un somriure. Després de triomfar l’any passat amb una de les comèdies d’èxit de la temporada, Tu digues que l’estimes, la companyia Apunta Teatre torna de nou i sembla que vol repetir el mateix èxit al Teatre Gaudí amb Totes les parelles ho fan. Amb un punt de partida de inequívocs, es realitza una trama amb embolics que agrada força a la gent. S’ha de comentar que el treball que realitza Ramón Godino de l’Angel, un professor de Ioga, amb aquell perfil sà, optimista i totalment tranquil però amb problemes de comunicació amb el sexe oposat; és dels que més riallades consegueix. S’ha de […]

Tampoc promet una altra cosa. Molt de concert i molt poc de teatre, cinc actors i tres músics interpreten les coples de tota la vida. L’espai 360º del Teatre Gaudí ofereix una nit bonica amb cançons ben cantades, però l’absència d’un fil teatral més contundent es troba tant a faltar com un esforç per atreure a les noves generacions a l’antic món de la copla. En definitiva, una bona oportunitat pels nostàlgics i amants d’aquest gènere.

Els maldecaps de compartir pis, juntament amb la depressió que comporta que et deixi la parella, són els eixos en els que es mou aquesta comèdia de l’autor, director i actor Gabriel Córdoba. Tot i compartir escenari amb un altre intèrpret, és ell el que porta el pes de la funció, sobretot per la seva gran capacitat de comunicació amb el públic. Córdoba és conegut com a monologuista, i potser és això el que fa que conegui molt bé els recursos que li permeten apropar-se a l’espectador. La història és simpàtica -tot i que amb sorpresa final- i el resultat ha satisfet ja a un bon nombre de públic. Recomanable per a passar una estona distreta i deixar-se arrossegar per […]

El Versus Teatre ens rep aquests dies amb les onades de fons i aquest so ens acompanyarà durant els poc més de seixanta minuts que dura Oceà. Retret Teatre ens proposa una adaptació d’Oceano Mare d’Alessandro Baricco més centrada en els personatges que en l’acció de l’obra. Uns personatges singulars i amb una elevada carga simbòlica sobre els quals val la pena aturar-s’hi. Potser per això les escenes es succeeixen seguint el ritme cadenciós amb què arriben les ones a la platja, venen i se’n van. Si bé la interpretació presenta alts i baixos, el resultat global és una posada en escena molt plàstica amarada per un acompanyament musical al piano molt encertat.

El Versus Teatre ens rep aquests dies amb les onades de fons i aquest so ens acompanyarà durant els poc més de seixanta minuts que dura Oceà. Retret Teatre ens proposa una adaptació d’Oceano Mare d’Alessandro Baricco més centrada en els personatges que en l’acció de l’obra. Uns personatges singulars i amb una elevada carga simbòlica sobre els quals val la pena aturar-s’hi. Potser per això les escenes es succeeixen seguint el ritme cadenciós amb què arriben les ones a la platja, venen i se’n van. Si bé la interpretació presenta alts i baixos, el resultat global és una posada en escena molt plàstica amarada per un acompanyament musical al piano molt encertat.

El funcionament del Pentateatr3 és, aparentment, senzill: 5 peces de 15 minuts de durada representades en 5 espais reals de l’Aquitània Teatre. Curiosament, cap es fa sobre l’escenari. Cada quart d’hora, el públic canvia de lloc, de situació, de gènere, canvien els personatges, els actors i les històries. Històries que parlen de xacres, del poder, de l’ofici d’actor, de màquines del temps i de la crisi. Algunes d’elles trenquen la quarta paret i fan partícep al públic de l’experiència teatral des de dins. No patiu perquè això us faci sentir incòmodes; l’espectador passa d’estar davant de la teòrica pantalla a ser dins de l’escena, a ser un espectador intern, a compartir pla amb l’equip d’actors. Sens dubte, una gran experiència […]

L’última proposta (per mi) del Grec 2013 arriba de la mà de la companyia Sébastien Ramirez en una clara fusió de la dansa contemporània i el hip hop. Es tracta d’un espectacle de poc més d’una hora de durada en el que la il·luminació, els moviments gravitatoris i l’harmonia conceptual aporten bellesa i significat al seu conjunt. A més, ens trobem a uns ballarins que saben transmetre al públic la força de les coreografies que interpreten sobre l’escenari, ja sigui trepitjant el terra o no. Així doncs, aquest “Borderline” és un espectacle amè, que hipnotitza l’espectador amb la disecció d’uns moviments sofisticats i bells, els quals es poden percebre detalladament gràcies a l’originalitat en que són presentats. Sens dubte, es […]

Aquesta proposta fora de la cartellera comercial és el nou muntatge de la companyia Parking Shakespeare que, un estiu més, torna a l’ombra dels arbres del Parc de l’estació del Nord per oferir de forma gratuïta una obra del dramaturg anglès. Es tracta d’un espai acollidor, però no del tot òptim per representar teatre, ja que la sonoritat s’escampa pels 360 graus que forma l’escena i sense cap possibilitat de resonància. Tot i això, els actors fan un gran treball de veu i aquesta arriba als espectadors de forma clara i entenedora. Respecte a la posada en escena, l’espectacle juga amb els seus 360 graus disponibles a través dels quals els actors entren i surten per tot arreu. D’aquesta forma, […]

En una posada en escena preciosa de Sebastià Brosa, apareix Marguerita Yourcenar (Machi) recitant la seva pena de dona abandonada i convoca, en una espècie de conjur a tres dones més, tres víctimes del desamor: Maria Magdalena (Guillén Cuervo), Clitemnestra (Pozas) i Safo (Torrent). Cada una d’elles desgrana el seu monòleg explicant, cridant, plorant els seus problemes amorosos. Bona adaptació de Marc Rosich del llibre Feux de la Yourcenar, i bona direcció de Josep M Pou, grandiloqüent i amb recitats ampul·losos, però que crec ajustats al text, que no deixa de ser prosa poètica. Les quatre actrius molt bé i un vestuari molt encertat: la Machi de senyora gran i les “dones” descalces i amb camisa de dormir llarga de […]

Aquesta peça teatral l’hauríem d’incloure en el gènere del slapstick, que en teatre pràcticament no existeix. Sense paraules, gran part de l’obra funciona a base de clatellades. L’habitació en que viuen els dos personatges està plena de ginys que els faciliten la vida (?), però amb ganes de millorar es fabriquen una serventa mecànica que funcionarà… com funcionarà. La cambra està inspirada en la casa de la peli The Scarecrow del gran Buster Keaton, i per a mi és aquí on hi ha el problema. Keaton era molt Keaton i les comparacions sempre són odioses. Sense estar malament, no m’ha semblat rodona, això sí la noia (nina) fa un treball acuradíssim.