Recomanacions

Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l’obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l’esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l’escena a través d’una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l’espectador, al tractar-se d’un monòleg. No obstant, l’obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està […]

Sí, és el que m’ha semblat The Hole, molt soroll per a res. Jo esperava un bon espectacle de cabaret, un cert erotisme, bona música, ambient “canalla” i textos amb mordent. He quedat ben arreglat! A més, part de les coses que promet el programa són falses i per acabar-ho d’arreglar no diuen ni els autors, o sigui que fins i tot el plaer de dir “me cagum amb…” ens han furtat. Se’n salven els quatre cantants-majordoms, els dos equilibristes i el muntatge amb tauletes en contes de butaques. La resta a més de fluix, de cara a la galeria. Una altra nit perduda, òndia!

El contingut es fonamenta en una concatenació de gags que serveixen a un senzill fil argumental que ens aboca indefectiblement a una comèdia de situació. Diàleg àgil, ocurrent, amb astracanades lingüístiques incloses, que provoca la rialla immediata del públic. Si l’inici del diàleg, juntament amb la temàtica escollida (crèdit, sistema financer), us porta a pensar en una comèdia àcida, amb denúncia sistèmica subjacent a l’estil Fo, oblideu-vos-en. Aquesta comèdia no conté cap idea crítica global ni cap gruix literari digne de menció. Tot està al servei de generar un nivell d’hilaritat sense treva, objectiu, val a dir, que s’assoleix amb escreix, sobretot gràcies al bon ofici dels dos actors i molt especialment de Jordi Bosch, el qual força la seva […]

La primera obra que ens presenta la Villarroel aquesta temporada sembla ser una aposta segura, ja que juga la partida amb quatre asos amagats a la màniga, els quals són: el seu autor (El mètode Gronholm, Burundanga), el director (àntic responsable del Teatre Nacional de Catalunya) i els dos actors (amb tants èxits que la llista seria interminable). Així doncs, inevitablement, el resultat només podia reflectir un gran èxit comercial amb funcions exhaurides. Malgrat això, cal dir que comercialitat i qualitat no van sempre agafades de la mà, però seria injust dir que aquest és el cas. Es cert que l’autor planteja inicialment una temàtica molt sucosa enmarcada dins la situació econòmica actual, la qual donaria per fer una extensa […]

Una petita obra d’una història propera i actual, que podria passar a qualsevol bar a prop de casa nostra i que l’autor situa al nostre barri de Gràcia. Tan sols 5 personatges, quatre presents a escena i un al que mai coneixerem (ni fa falta)…. situacions de desamor i d’amor, tractats amb extrema tendresa… dos amors impossibles que vivim a traves de situacions que ens fan riure, però que en realitat son força tràgiques. M’agrada aquesta obra de Sergi Manel Alonso, per què parla de nosaltres, de la gent corrent i veus totes les situacions properes i naturals. Teatre contemporani del que m’agrada. Magnifica la interpretació de Gorka Lasaosa. Com totes les produccions de Sala FlyHard, molt recomanable.

Les interpretacions dels dos Jordis, (Bosch i Boixedres) em van semblar insuperables i dignes de passar a l’historia teatraire. Paga la pena apropar-se a La Villarroel, tan sols per això….. veure l’espectacle i potser repetir com si es tractes d’una classe d’interpretació teatral, que difícilment tornarem a veure a sobre d’un escenari. BRUTAL !!!

Parlar de l’exhumació d’un astrònom danès del segle XVI que podria haver estat la inspiració de Shakespeare per fer Hamlet… Parlar del suposat “origen del teatre i del món”… Parlar d’un triangle amorós, de la pèrdua d’un ésser estimat, d’un conflicte laboral i també d’un de monàrquic… Parlar de tot això, i molt més, i sortir-ne indemne és tota una proesa, de la que evidentment “Exhumación” no se n’acaba de sortir. Si a això hi sumem una interpretació afectada i poc natural, ens trobarem amb un espectacle que podria haver estat… però que no acaba de ser. De totes formes, cal destacar el nou canvi de registre que li descobrim a The Zombie Company (“Peceras”, “Elepé”), la valentia de Carlos […]

Sis mamelles, sis culs (tres de davant i tres de darrera) i poca cosa més, és el que n’hem tret de l’espectacle del Espai Lliure de Montjuic. Una obra fluixa, molt fluixa explicant una història, mig parlada, mig cantada, que no ens ha aportat res. Escenografia i il·luminació correctes. La resta, lamentable i per acabar-ho d’adobar les noies en nu integral (si exceptuem aquella mena de cinturons que els hi aguantaven les cartutxeres dels inal·làmbrics) m’imagino per donar-hi un toc, un toc que ja no impressiona a ningú. Avui ensenya el cul fins i tot el Boadella (però val a dir que els de les nenes era més bufó).

Quatre persones amagades dins uns personatges que són “coses”. Quatre especialistes en el teatre de pantomima. Quatre alumnes de Jacques Lecoq. Quatre triomfadors de Broadway (tres temporades seguides amb un espectacle sense paraules i sense música). Quatre per deu, quaranta anys d’existència en el món de l’espectacle… Llàstima que la seva música hagi sigut el silenci. A mi m’ha fet falta aquesta música que no hi era. M’ha privat de ritme, d’ajut a la transició d’un número a l’altra. De vegades el menys és més no funciona i avui, a mi, no m’ha funcionat., Tot i així són uns grans professionals i tenen números increïbles. Felicitats per aquests quaranta anys d’existència. Llegir més

En sortir de la sala del Teatre Tantarantana vaig envejar una mica la curiosa manera de prendre’s la vida d’en Fermín Jiménez, però en realitat aquest personatge és l’excusa per parlar del temps lliure, de la feina, la família, de les petites coses i de res. O com a mínim aquesta és la sensació que tenia mentre avançava l’espectacle. Recordava constantment aquella sèrie creada a la ficció per Jerry Seinfeld i George Costanza. “De què va?” “De res.” De res i de tot, afegiria jo. No tenia la sensació d’estar veient una obra de teatre, sinò que presenciava una conversa entre dos amics, Àlex Cantó i Jesús Muñoz (grandíssims, per cert). És un espectacle farcit de metallenguatge. Els actors juguen […]

El teatre es convenció. Si acceptem que Titania es pugui enamorar d’un ase (només perquè ho diu Shakespeare), per que no podem acceptar que un beneit pugui arribar a director d’un banc (perquè ens ho diu Galceran). Bé, potser tampoc és tan estrany… no ho sé. Els directors de banc que jo conec acabarien l’obra en cinc minuts. Acceptada la situació, riuràs sense parar, gairebé fins al final. El millor que es pot dir de El crèdit és que és divertida, que ho passareu bé i que la recomanareu als amics. Tot i això… et queda la sensació de que t’han fet una cosa conceptualment difícil: una catxa amb quatre asos.

Per començar això és el que m’ha semblat, un plantejament intel·ligent i una presentació interessant. Agafar un cinema (l’antiga filmoteca), convertir-lo en teatre, però no fer les obres a la sala on hi ha les butaques, no, fer-les als llocs més inversemblant: al terrat, a una oficina, al mig d’una escala o al vestíbul, o al que era la sala de projecció… Repartir el públic en cinc grups i representar les obres simultàniament davant dels diferents grups… De tot això en surt una vetllada de teatre ben especial. Naturalment no és teatre de repertori, és el que en diríem alternatiu, doncs 15 minuts per cada peça obliguen a no perdre’s amb floritures. Val la pena anar-hi, i per a rematar-ho […]

Un repàs original i intens a les obres complertes de William Shakespeare. Hem passat una bona estona i a un ritme trepidant sense moments per a la distracció, des dels sonets a les tragèdies, sense deixar de banda les grans obres de l’autor anglès, un dels moments àlgids -per la manera com l’han resolt- ha estat el repàs a les comèdies, estocada sorprenent. Un espectacle divertit i enginyós per anar a veure amb tota la família, veureu a tres actrius amb grans dots interpretatives. Si teniu l’oportunitat no us el perdeu, que no us faci mandra conèixer de prop aquest dramaturg universal.

Éreu dels “raros” de l’institut? Doncs no ho dubteu i aneu a veure aquesta obra. L’Enric Cambray aconsegueix en noranta minuts transportar-nos a aquella època de canvis i inseguretats per revisitar-la amb un somriure. Els seus protagonistes, tres nois “raros” que volen fer una actuació memorable a la festa de final de curs de l’institut, són divertits, entranyables i maldestres. Com nosaltres, com qualsevol. I per això no pots evitar estimar-los des del primer moment. Els fans de Manel trobaran encara més motius per a l’alegria, els que (com jo) no ho siguin, podran riure, gaudir i oblidar-se de tot durant una bona estona. Més informació…

Després del gran impacte mediàtic que va tenir l’espot protagonitzat per aquestes tres noies abans de l’estiu, no és estrany que busquin canviar radicalment de registre i demostrar que són molt més que una perruca de Cleopatra. A Orgia descobrim unes actrius completes, que canten, ballen i interpreten amb solvència i que no tenen cap mena de por a l’hora d’arriscar-se. Es nota que hi ha una feina important darrere l’espectacle. Tanmateix, a mi no em va acabar de convèncer. Un text, en la meva opinió, massa previsible i certes mancances tècniques desllueixen el conjunt. Més informació…