Recomanacions

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan […]

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan […]

El Teatre Romea torna a acollir aquesta comèdia francesa d’èxit nou anys després que es representés sota el títol de “Como en las mejores familias” amb Javier Cámara, Blanca Portillo i Pau Durà, entre d’altres. Precisament, aquest últim és el director de l’actual muntatge a on, inevitablement, recull l’experiència prèvia com a actor, fet que es reflecteix directament en el treball minuciós dels personatges. Així doncs, Durà ens presenta una obra que conté ritmes contrastats, mostrant molta agilitat en la interacció actoral, però alentint-se especialment en trams on els personatges es troben més sols. Tot i això, l’obra és força correcta en tots els aspectes i està ben defensada pels sis actors a través d’unes interpretacions matissades i enèrgiques. A […]

No es fa en un teatre, però és teatre. També té part de recreació històrica. I és una auca, sí, amb les seves vinyetes i narrada en vers. És simplement el que diu que és una Auca del Born. I endemés, suposa el punt de partida de celebració dels actes del tricentenari de 1714 per part de l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Casanovas l’encerta de ple al donar resposta a aquest encàrrec de Toni Soler: aconsegueix respectar l’espai i fer-lo lluir, posant-lo al servei de la dramatúrgia per treure’n el màxim partit amb l’ajuda d’una colla de bons actors. Així, aquest muntatge pensat específicament per representar-se aquests dies en el remodelat mercat del born, en concret sobre les ruïnes del barri […]

Ja tenim l’Auca del Born a punt d’estrenar, i a començament de setembre vaig poder gaudir-ne uns dels assajos previs. El protagonista principal és l’espai. Amb la disculpa de tots els actors i la gent que ho ha fet possible, és el que arrencarà més aplaudiments de l’obra. El fet de poder gaudir-ne del jaciment arqueològic que hi tenim al centre de Barcelona, i poder veure-ho des d’uns pocs metres més amunt …. tot un luxe. Jordi Casanovas ha estat el dramaturg que ha escrit i dirigit l’espectacle del Tricentenari. I com ja s’ha comentat és la història del setge de Barcelona explicada en 48 petites escenes. Entre aquestes escenes hi ha la història d’amor per poder tenir un fil […]

Porta 4 engega la temporada amb un espectacle que li va com anell al dit. Gracies a les caracteristiques de la sala i amb ajuda de l’escenografia ens colem al menjador del pis dels protagonismes per presenciar en primera linia com es complica el present de’n Manuel amb la Sofia pel seu passat amb la Juana i la seva inesperada aparició en el present. És la darrera proposta de Gabriel Beck. L’acció transcòrrer en una nit. El drama és bestia i accelerat. En certa manera, és com contemplar el pas d’un huracà pel menjador d’una casa. Deu ser aquesta acceleració el que fa que les referències a les qüestions socials que afecten als personatges siguin tractades de forma molt tangencial. […]

Dos argentins, un basc i tres madrilenys (els Ron Lalá) ens transporten al Segle d’Or espanyol… però no del tot. Calderón, Cervantes, Lope passats pel cedaç d’aquests monstres de l’espectacle que tan reciten, com canten, com toquen diversos instruments, sense oblidar que són els autors del text, la música, l’escenografia… Talent per donar i per vendre. Això és el que hem vist al Poliorama i al final tot el públic dret escalfant-se les mans per agrair una nit inolvidable. Òndia, com és que no els havíem vist abans? LLEGIR MÉS

Smiley s’ha convertit en el seu any de vida en una de les obres imprescindibles del teatre contemporani català. Es tracta d’una peça amb una aparença moderna, gràcies a recursos encertats com aturar l’obra i dirigir-se a l’espectador, però que es presenta amb una efectiva estructura clàssica que apropa la representació a tots els públics. A més, un altre gran encert de Guillem Clua es tractar la història amb naturalitat i sense que l’orientació sexual dels personatges exclogui cap persona a l’hora de gaudir i de sentir-se identificat amb aquestos. Així doncs, l’obra no pretén ser ni valenta, ni defensar cap orientació sexual o forma de vida, sinó explicar una cosa tan simple (i complexa alhora) com és una història […]

Havent vist l’anterior proposta fins a tres cops, ja podeu pensar que anava disposada a passar-ho bé amb el nou espectacle de la Companyia Apunta Teatre i aquest nou text d’Ivan Campillo, i així va ser, no em van decebre gens ni mica, estem davant d’una comèdia àgil, fresca i efectiva que combina personatges extrems que busquen el seu equilibri personal o de parella, també hi podem trobar referents cinematogràfics i un moviment escenogràfic constant, sense cap moment per la pausa, que manté la atenció de l’espectador durant tota la peça, el desgast físic és un In Crescendo que ens fa arribar al clímax final, rient sense complexes, per acabar només puc dir que me’ls estimo per la manera que […]

Obra que es veu a si mateixa fent l’obra, com l’acció es permet subratllar amb picades d’ullet del tipus de fer marxa enrere (talment si els personatges fossin gravats en vídeo) o quan es rectifica el que els actors acaben de dir per introduir-hi un passatge pretesament saltat, etc. En realitat, el que busquen aquests recursos és remarcar el caràcter absolutament fix i guionitzat del text per col·loquial que sembli, cosa que no hauria de dubtar ningú tenint en compte que Els guapos són els raros es construeix sobre munts d’ecos de les lletres del grup musical Manel. Fascinació per les cançons o el grup? Potser també, però sobretot identificació amb una veu que ha triomfat pels esquitxos que ofereix […]

No m’ha agradat, no… M’ha enamorat, directament! Feia temps que no anava al teatre amb tantes ganes i això sovint genera el problema de superar les expectatives. El Rei Borni, l’obra de la que tothom parla maravelles no decep, és brillant. En arribar et sorprèn com la sala principal del BARTS s’ha convertit en un nou espai on l’escenari és al centre i el públic al voltant, amb una escenografia senzilla, elegant i neta i un aforament no superior a 400 persones. S’apaguen els llums i comença la màgia de fer-nos riure i plorar alhora, així comença l’experiència d’El Rei Borni. Una obra on el què i el com creen un matrimoni perfecte per explicar-nos una història totalment imprescindible. Felicitats […]

Una de les propostes circenses del Grec que, si us l’he perdut, hi pot haver l’oportunitat de repescar. La companyia és fàcil que torni, si cal jutjar-ho per com hi hagut ocasió en edicions anteriors del Grec o del festival Trapezi. Més que de formes dadaistes (registre que s’adjudica sovint als membres de la companyia de circ francesa), a propòsit de My! Laika potser caldria parlar més aviat de bogeria onírica, de gran metàfora visual del caos mental i social en què ens movem. Devastació pop amb música de guitarra elèctrica, l’estètica del seu Popcorne Machine (A domestic Apocalypse) és d’apocalipsi neofuturista, però no el futurisme propi de cap realitat estilitzada i de disseny tipus Blade Runner, sinó el d’aparença […]

Nota ràpida. Si algú hi vol anar avui diumenge, endavant, que no s’ho pensi dues vegades. Confrontarem posicions. D’entrada, defenso l’actualitat d’un muntatge que corre el perill de veure’s vell tan sols per la temàtica i els referents musicals i sentimentals, com si per això mateix haguéssim de sentir caduques les conyes i la temàtica de Play it again, Sam, una pel·lícula de Herbert Ross que protagonitzava Woody Allent el 1972, aquí estrenada com a Sueños de un seductor i arribada en català al teatre de la mà de Ricard Reguant com a Torna-la a tocar, Sam l’any 1986. Què hi fa que als EUA la memòria sentimental d’Allen en aquell film arrelés en els anys quaranta i cinquanta, dins […]

El Rei Borni és una peça genial, una comèdia ben travada del principi al final i amb una posada en escena per part d’uns actors que dominen el gènere i broden el seus respectius papers. Marc Crehuet ens planteja aquesta història que porta al terreny íntim de la llar i de les relacions més pròximes el conflicte social en el qual es troba encallada la nostra societat. Per fer-ho asseu en una mateix taula un activista que li han buidat un ull i l’anti-avalots que n’és el responsable, les parelles dels quals són amigues d’infància amb ganes de reprendre de nou la relació passats els anys. No desvetllarem aquí el desenvolupament de la trama. Però assenyalarem que hi ha lloc […]

Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l’estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final […]