Recomanacions

De tan en tant veure una bona comèdia et fa sentir més lleuger, no sempre hem d’estar patint per culpa de la cabrona de lady Macbeth. Doncs Tots Fem Comèdia és això una comèdia que fa que surtis del teatre somrient. Joaquim Oristrell s’ha estrenat bé com a dramaturg i director. S’ha rodejat d’un quintet que ho ha brodat, i tot i que d’actors només n’hi havia quatre, dic quintet perquè el pianista Joan Vives, el cinquè, ha estat peça indispensable. Bona història, bona direcció i bons actors, Bosch, Rañé, Bonnin i Vives. Per arrodonir-ho una ajuda de les projeccions videogràfiques de molt bona qualitat, amb imatges impactants, nítides… Espectacle molt recomanable per passar una vetllada divertida. No us la […]

Es podria dir que he anat seguint, no de manera premeditada, la trajectòria teatral d’en Jordi Casanovas. No em definiria com un fan incondicional, però sempre que vaig a veure alguna cosa que ha passat per les seves mans, noto una manera de fer teatre quotidiana i fresca que m’enganxa. Un home amb ulleres de pasta supera el bon sabor de boca que em va deixar La Revolució. La que ens ocupa és sorprenent, divertida i angoixant. Podríem dir que és una comèdia de situació, però ens deixariem molts matissos. Partint d’un sopar aparentment tranquil, Jordi Casanovas sacseja l’espectador de l’humor a l’angoixa. L’autor ens distreu amb la quotidianitat de la situació, amb uns personatges ben reconeixibles, entre els que […]

Què és 28 i mig? Un divertimento, un homenatge a Fellini i molts més començant per Dante, Scola, Pirandello i fins i tot Estellés, però sobre tot un viatge oníric pel món del gran Federico, les seves imatges, la seva estètica, les seves fantasies, dubtes i fixacions eròtiques de dones amb grans culs i poderoses mamelles: la Saraghina de 8½, la estanquera i la Gradisca d’Amarcord… La posada en escena molt interessant i marca de la casa: terra de sorra i un continu entrar i sortir d’elements; taules, cadires, màquines de filmar… Interessant il·luminació (un pèl massa fosca pel meu gust) i vestuari divertit. Bona utilització de les projeccions videogràfiques. Tots els actors amb nota alta, mèrit que li correspon […]

Estem davant d’una petita joia de Nelson Valente, autor i a la vegada director. Els bojos s’han d’amagar? Diuen sempre la veritat, per incòmoda que sigui? L’obra va d’això. Una família, pare, mare, noi i noia. El xicot està com una regadora i a la nit vindrà a sopar el nòvio de la noia per conèixer la família. La noia li demana al germà que no surti del seu quarto, però… les coses flueixen com han de fluir; les coses s’espatllen soles… o amb l’ajuda dels que diuen les veritats? Una joia, ben dirigida, ben interpretada i dita amb un accent porteño que al principi costa un pèl d’agafar però que de seguida és un valor afegit. Llegir més.

Penso que l’adaptador d’aquesta obra ha fet un canvi de temps desafortunat. L’original passa a Paris al 1784, i cinc anys abans de la Revolució Francesa, un actor segur que aguantava humiliacions d’un noble que en l’època actual que s’ha situat ara no aguantaria del mateix noble transformat en només home poderós. Penso que aquest canvi ha fet que el plantejament grinyoli i l’obra en pateixi. Possiblement per culpa d’això el director, Mario Gas, no ha pogut fer lluir dos bons actors, Solá i Freire, perquè, al menys jo, no m’he cregut el que passava. L’escenografia de Azorín senzilla però ben resolta i la il·luminació de Gómez, eficaç, especialment bella en l’escena inicial. Llegir més.

George Kaplan, George Kaplan, George Kaplan… Aquest nom omnipresent que reverbera al llarg del text i que dona títol a l’obra, segueix ressonant al cap de l’espectador quan ja fa una bona estona que ha abandonat la Sala Beckett. Aquest nom, però, té poca importància. És només una excusa per parlar de conspiracions, de poder, de manipulació de masses, d’accions revolucionàries… I permet lligar així les tres escenes d’aquesta comèdia, amb alguna pinzellada tràgica, amb un fil tan fi que per moments creiem veure però ens és impossible resseguir. El mateix que ens passa en el món actual on ens arriben infinitat de relats impossibles de conciliar. Un encert en el fons i en la forma. Toni Casares aconsegueix treure […]

El paisatge de Memòries d’una puça és desolador. Presenta una visió apocalíptica del present, un retrat futurista tipus Mad Max, una realitat exhaurida i fosca, cremada, recoberta de fum o amagada sota boira espessa, amb neumàtics gastats, llaunes buides de begudes refrescants a terra, negror per tot i un pessimisme brutal. La puça del títol som evidentment nosaltres, la humanitat sencera, així que les memòries d’aquesta bestioleta tan diminuta dins el planeta acumulen fragments estripats dels nostres somnis antics: talls de cançons com les cantades per Judy Garland a El mago de Oz, èpiques músiques de ballet, sons de velles pel·lis, desmoralitzadors espectacles de putxinel·lis amb els intèrprets de carn i ossos manipulats com ninots, retalls desfets, exemples mig esborrats […]

Que et posin auriculars en una obra en directe, que t’adonis que no hi ha intèrprets, que la veu que et xerra a les orelles parli de Kant, de Hume, de Sartre o d’Aristòtil potser fa por, però deixeu-la a casa, que no us penedireu d’apuntar-vos a l’excursió gratuïta de La naturalesa i el seu tremolor. Els filòsofs hi treuen cap perquè el que esteu a punt d’experimentar ha portat molta lletra, però la conclusió l’hi posareu cada un, d’acord amb el bagatge personal i el que suggereixen els caps de fil que de manera calculada es presenten al llarg d’una ruta de setanta minuts per la muntanya de Montjuïc. Tomàs Aragay i Sofia Asencio tenen experiència a carregar de […]

Conscient de les opinions totalment oposades que havia suscitat aquesta obra entre la gent que l’havia vist, em vaig disposar a anar al Romea a buscar la meva. Així doncs, malgrat pertànyer al grup de persones que no acaben d’estar convençudes amb l’adaptació de Mario Gas, penso que si una obra aconsegueix aquesta disparitat d’opinions és que alguna cosa bona té. Sens dubte, el text de Rodolf Sirera és una interessant reflexió al voltant de la interpretació teatral i el poder narrada en clau de thriller. Segurament, l’espectador actual ja no troba la història tan innovadora com la podien trobar als anys 70, moment en què va ser escrita l’obra, ja que aquest ha vist múltiples peces teatrals i cinematogràfiques […]

11 minuts d’obra i una dotzena d’espectadors tancats dins la caixa construïda a la plaça Margarida Xirgu. L’espai de (remor) reprodueix una cel·la de la presó de Palma de Mallorca i és d’un realisme esfereïdor: no sols acompanyem els ballarins a pocs pams, sinó que la primera filera d’espectadors és qui s’encarrega d’il·luminar-los amb petits lots, llanternes d’il·luminació freda que ens converteixen en voyeurs. La sensació és doble: d’una banda, l’esclat lleuger i energètic vinculat a la força dels moviments dels ballarins i al fet que ens adonem que dansen l’encontre que s’imaginen amb l’amant, els seus desigs reprimits, el fons del cap que els allibera de l’entorn; de l’altre, l’ofec claustrofòbic de l’espectador dins un espai desolador i mínim. […]

Aquesta adaptació escènica de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman és una mostra de teatre introspectiu no fàcil de digerir per tots els tipus de públics. Un cop aclarit aquest punt, cal dir que hi ha una aposta ambiciosa, i ben portada, per dotar l’obra d’un espai escènic amb personalitat, gràcies a l’habil joc de l’audiovisual i les textures. Aquestes vesteixen el text juntament amb l’efectiva direcció de Magda Puyo, que es troba en tot moment recolzada per unes bones interpretacions de la Mònica López i la Marta Marco, les quals fan creïble la simbiosi dels seus personatges. Tot i això, les diferents escenes es mostren de forma irregular, anant de menys a més, fet que juga a favor de l’obra […]

El butoh és la dansa contemporània japonesa. Sorgida com a reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial i l’escàndol atòmic de Hiroshima i Nagasaki, neix influïda per l’estètica expressionista alemanya i se separa del llenguatge altament ritual i codificat de l’escena japonesa tradicional (el Noh i el Kabuki). En present, de forma natural, el butoh converteix el cos en una sensitiva i receptiva fulla al vent que acaba arrossegada per un rierol. El cos del ballarí és com un full de paper fi: el més mínim corrent d’aire el mou, tot hi deixa empremta, tot el marca i, per tant, no balla en un lloc, balla el lloc, es transforma en un element més de l’espai, en una d’aquelles […]

Imatges gelades, títol perfecte, moments aturats que són fotografies dels membres d’una família desestructurada. Mare soltera maltractada per la vida i per ella mateixa que funciona a base d’odi. És infermera i aguanta els torns a base de pastilles i la solitud a base de sexe amb desconeguts. La filla marxa de casa als setze anys, per tornar derrotada, sola i amb una criatura… i més històries. Magnífica posada en escena i il·luminació que accentuen la incomunicació. Gran treball de direcció d’Alícia Gorina amb actors fantàstics. Recomanable, imprescindible. A l’Espai Lliure. No us la perdeu. LLEGIR MÉS

Dinàmica, divertida, reflexiva i original serien per mi els adjectius que millor defenirien aquesta obra de la Cristina Clemente, que un cop més arriba de la mà dels infalibles nois de la Sala Flyhard (Smiley, Litus, El rei borni). Així doncs, es tracta de teatre contemporani de qualitat que barreja eficaçment el tema de les xarxes socials i el món dels sentiments, tot relatat a temps real a través de la realització d’un programa radiofònic nocturn. L’encert de Clemente és l’hàbil fusió d’aquestes dues plataformes de comunicació i la seva subtilitat a l’hora d’exposar els temes, que acaba per convertir-se en part de la pròpia història. D’altra banda, el text és traslladat a escena amb una direcció molt dinàmica que […]

A quin futur està destinada la joventut europea? Segons la teoria d’ahir dimarts a Utopies, malgrat que estan “preparadíssims”, els joves no tenen futur. Segons la constatació pràctica davant les tres obres, el tenen molt negre si la preparació és la que es detecta en aquests treballs: 180 minuts interminables de declaracions de bona fe d’una ingenuïtat aclaparadora, trivials, pamfletàries. D’acord que cal qüestionar moltes coses. En alguns casos seria justificable fins i tot l’odi, però, malgrat que el confessen, odien o ho diuen? Anar contra el sistema amb el discurset pagat pel Grec més aviat legitima la retòrica que es diu no acceptar. Aquest escenari no és el millor lloc per oferir tallers, i si els hi regalen que […]