Recomanacions

Després d’un temps de “parón” teatral, Res de tu ha estat l’obra amb la qual he decidit retornat als teatres. No me la podia, ni volia perdre per una bona raó: la signa un bon amic i company de teatre l’Iván F.Mula. De fet, quan es tracta la dramatúrgia o interpretació d’algun amic o conegut, m’ho penso molt abans d’anar-hi per por de no connectar amb el que veig. Per sort aquest cop no ha estat el cas. El que ha escrit l’Iván és una meravella, igual que les interpretacions d’en Roger Vila i la Mireia Sala, dos actors que ens regalen unes escenes plenes d’autenticitat. Text, direcció i interpretació omplen una escenografia pràcticament buida. La música, l’expressió corporal i […]

Res de tu és una obra que ens parla d’un amor obsessiu, d’una sortida de l’armari, d’un escriptor que no escriu i d’una colla de personatges que secunden al protagonista i a la vegada el construeixen. També cal assenyalar que el text d’Ivan F. Mula està explicat en primera persona, fent més palès el seu estil literari, que no s’amaga en cap moment sinó que més aviat es potencia. Aquesta primera persona, a més, es desdobla i ens permet veure diferents plans del personatge: el que diu, el que sent, el que pensa, el que es calla… Tot un exercici de virtuosisme pels actors i també per a la directora Montse Rodríguez Clusella (Scratch, Uppgivenhet, A.K.A., Ricard de 3er), experta […]

Una parella desconeguda es troba atrapada en un ascensor. A partir d’aquí Marc Artigau deixa anar la imaginació i crea personatges diversos i els fa caminar per la vida. És una sola història presentada de manera àgil, divertida amb un ritme perfecte i utilitzant el flash back o la possibilitat de fer creure que les coses haurien pogut anar d’una altra manera. Descriu molt bé amb ironia el moment del pessigolleig a la panxa, del ridícul de l’enamorament i del riure idiota que aquest produeix i també de les aventures que es van vivint, les sorpreses, les pèrdues, els dols. I ho fan compartint les seves vivències amb el públic amb aparença de conversa o fins i tot fent preguntes […]

Ja fa temps que la cartellera s’ha omplert d’obres que podríem anomenar “testimonials” –una variant dins del teatre documental-, on l’autor, l’actor o l’actriu expliquen directament un cas personal i elaboren una catarsi col·lectiva acompanyats del públic assistent. Se’ns ha parlat de la pèrdua d’un fill (Llibert, Una gossa en un descampat), d’abusos sexuals (Sucia), de l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall) o de l’extirpació d’un pit (360 grams, i ara també Adéu, Jane). Hi ha diferents maneres de fer-ho, i la veritat és que els resultats han demostrat que es tracta d’un subgènere viu i, de moment, amb una llarga vida. A l’obra de Clara Moraleda, ella mateixa ens explica com va perdre un pit a l’edat de 17 anys. Ho […]

El beso de la mujer araña és una novel·la de Manuel Puig del 1976, inspirada en el pres polític Luis González de Alba. Després vindria la pel·lícula protagonitzada per William Hurt (el seu únic Òscar) i, fins i tot, un musical de Fred Ebb i John Kander que va guanyar el premi Toni el 1993. Enmig de tot això hi hauria diverses adaptacions teatrals, com la que ens arriba ara. I és que el teatre era l’espai ideal per explicar una història que passa entre les reixes d’una cel·la, on només la fantasia i la imaginació de Molina (una dona en el cos d’un home) aconsegueixen obrir una finestra a l’esperança. L’equip que ara defensa aquesta versió (Eusebio Poncela, Igor […]

Idealitzar què podria haver sigut. Repassar els detalls, les decisions que van canviar el rumb de la vida. Ser feliç? Conformar-se? Afirmacions molt contundents i alhora molt vagues, què volen dir exactament? Amb 30 anys la vida no es mira igual que als 60. Retrets? Alguns. Ella ha sigut feliç de veritat tres vegades a la seva vida. Ell ha tingut por real en tres ocasions al llarg de la vida. Dues persones molt allunyades en el seu inici queden atrapades fortuïtament en un ascensor i comencen a parlar i a fer-se preguntes surrealistes. Sense adonar-se, s’expliquen coses que potser ningú sap ni sabrà. Parlen d’anhels i de somnis, però també d’allò que no els hi agrada o que els […]

Fer del desig i la passió el motor de vida és una decisió arriscada quan l’orgull i la venjança tenen un pes igual d’important. Edificar el poder en decisions emocionals comporta moltes vegades perdre l’objectiu de vista i perdre’s en la voràgine. Basada en l’obra més que coneguda de Pierre Choderlos de Laclos, portada a la pantalla un parell de vegades amb una repercussió entre el públic notòria (Les amistats perilloses, 1988 i Cruels intencions, 1999), Carol López s’endinsa en una nova visió del text. Per posar en context, la Marquesa de Merteuil li demana al seu amic (i en un altre temps amant) Valmont, que l’ajudi a venjar-se d’un ex-amant seduint a la que serà la seva esposa, Cécile. […]

Avui a veure una proposta molt diferent de les que m’agrada, però sempre és bo fer un canvi per veure que més hi ha a la cartellera. Inicialment, creia que veuria un espectacle de flamenc i poc més, que errat he anat aquesta vegada. WOMAN no és un musical com els que creiem, és directament un show, un espectacle que combina la música, expressió teatral, dansa a parts iguals i amb fort arrelament al flamenc. Tot per fer valdre a la dona. Una obra dividida en diferents actes, evovcant cada un d’ells un moment de la vida. Reflexiona diferents moments de la seva vida. Des de la gestació, gran moment audiovisual, visual i ball; fins al maltractament de la dona. […]

Al segle XVI, en ple Renaixement, a Itàlia neix una nova forma de fer teatre i que s’escampa per tota Europa. Es basava en l’humor i la improvisació i les representacions es feien a places i mercats. Aquest gènere es va anomenar Commedia dell’Arte, un espectacle carnavalesc que combinava l’humor amb la crítica social. Es considera el primer teatre professional de l’edat moderna i d’ell se’n deriven patrons de conducta i d’escena. Carlo Goldoni amb la influencia de la Commedia dell’Arte, va ser el creador de la comèdia realista italiana i canvia la improvisació pel teatre de text. A Coralina es fan picades d’ullet a la Commedia dell’Arte. Es trenquen totes les parets com si actuessin en una plaça. Els […]

Tenim la gran sort que, de tant en tant, l’escena catalana reserva un espai per a un muntatge de Goldoni. I tenim també la gran sort que al llarg dels anys hem vist adaptacions realment meritòries, capitanejades per directors que hi han abocat tota la seva sensibilitat i tota la seva experiència escènica: Lluís Pasqual (Un dels últims vespres de Carnaval), Sergi Belbel (L’hostalera, L’estiueig), Luca Ronconi i Ariel Garcia Valdés (La serventa amorosa), Pau Carrió (L’hostalera), etc. Oriol Broggi s’enfronta ara a aquest autor amb tot el bagatge de La Perla 29, però també amb l’herència del Teatre Lliure i de tants i tants muntatges que ens han sorprès i captivat. Aquesta nova adaptació llueix per la seva senzillesa, […]

Bàrbara Mestanza, autora d’èxits com La mujer más fea del mundo o Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, torna a escena amb una autoficció que respira quarta onada feminista per cada costat. L’autora catalana ens té acostumats a una escriptura molt personal i visceral, i a Sucia no només la manté, sinó que l’eleva. Partint d’una experiència personal d’abús, denuncia en escena la impunitat de les agressions masclistes. Un dels grans encerts de Sucia (que són molts) és treballar un marc perquè els homes connectem amb les violències que exercim. La primera part de l’obra està explicada des d’un punt de vista masculí: Pep Ambròs, el seu company en escena, relata i encarna en primera persona l’abús, creant […]

Aquest cop anem al Àtic 22 a veure aquesta proposta. “Les penes del jove Werther“. Una proposta per obrir-nos els ulls del que pateixen els actors i que sovint queda ocult. És una proposta divertida, no puc negar que he rigut en molts moments de l’obra. Però això no vol dir que sigui una obra còmica. A partir del riure ens explica el patiment que han de patir moltes actrius. A partir de l’obra de Goethe, ens volen parlar dels fracassos, de la buidor que senten molts joves i com anem venent els nostres sentiments per un like en el nostre cercle de seguidors. A l’escenari juguen amb molt encert entre els vídeos, projeccions, missatges,.. per poder anar apropant-se al […]

Sempre és un luxe gaudir d’una companyia amb mitjans, tant materials com de tècnica, com és la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, perquè ja de partida, saps que qui ha estat triat i triada per formar part de la mateixa té un talent i una disciplina que ben dirigida, pot donar molt de si mateix. I així succeeix amb La discreta enamorada, de la mà de Lluís Homar, del qual també podem gaudir en escena. La companyia ens presenta una versió al més pur estil Segle d’Or (amb els seus apuntadors, amb regiduría per l’escenari…), però amb el toc personal d’aquesta jove companyia, que afegeix llums de neó, música en directe i un vestuari que em va semblar tot […]

Lara Diaz-Quintanilla, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2020-21, dirigeix Eufòria, el text resultant de la seva residència. Un grup d’amics (Ramon Bonvehí, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau) celebren un aniversari i mostren la il·lusió exagerada que posen en l’assoliment d’un objectiu únic: l’èxit d’una cantant, el descobriment científic més important de la historia, la superació d’una marca esportiva, l’amor etern, etc. Per aconseguir aquest estat de plenitud i felicitat hi posen tot el seu esforç amb una autoexigència exagerada, amb la competitivitat necessària per a ser més productius. Aquesta eufòria que acompanya l’èxit i la fama ha de ser immediata i aconseguir l’èxtasi ràpidament. L’eufòria es va convertint […]

Esperar i esperar a què passi alguna cosa, a tenir respostes o a que algú expliqui com s’ha de continuar. Perduts i perdudes en un marc d’incertesa on a vegades l’única solució és aventurar-se a acceptar que no sempre tot anirà com s’espera. En un menjador devastat pel caos i deixat suspès en el temps s’hi troben dos convidats, una cambrera i un dels músics d’un casament. S’han quedat allà esperant que el nuvi i la núvia, juntament amb la resta de convidats, tornin després d’haver marxat per un contratemps. El públic arriba al banquet i els personatges narren l’episodi transcorregut. El text s’estructura al voltant de textos de Bodas de sangre i algun altre poemari de Federico García Lorca. […]