Recomanacions

Tot muntatge de “Luces de bohemia” requereix llums -les que posen les encertades i punyents paraules de Max Estrella- i unes quantes ombres -les que proporciona l’ambient sòrdid i empobrit del Madrid de la Restauració. Aquesta versió de la companyia Teatro del Temple potser ens aporta un ambient massa fred i immaculat com per posar-nos en situació (l’escenografia i vestuari no ajuden gaire), tot i que cal dir que el treball de direcció és notable i que els actors brinden un conjunt interpretatiu cohesionat i unitari. No cal oblidar que el muntatge porta sis anys donant voltes i que ja l’han vist, en tot l’estat espanyol, més de 80.000 espectadors.

Adaptar un clàssic a l’època actual comporta riscos i pot contribuir a que l’argument grinyoli en un moment o altre (se suïcidaria Hedda Gabler a dia d’avui?). Si s’accepta la proposta, però, es pot gaudir -i molt-, de l’aventura. En aquest cas, David Selvas ens proporciona una Hedda moderna, salvatge i seductora… i més malvada que psicològicament complexa. Laia Marull es lliura al paper amb valor i entusiasme, sense cap mena de xarxa ni protecció. El resultat és desbocat i estèticament colpidor. No us decebrà ni us deixarà indiferents.

Roger Pera torna a demostrar un cop més el seu talent com actor còmic i de musicals en aquesta posada en escena del intel·ligent text de Hanoch Levin, Yaacobi y Leidental. Dirigida per Ángel Ojea, l’obra és una estranya barreja entre cabaret, jocs de paraules i humor absurd (amb el marcat to jueu del seu autor) on el que més destaca és l’expressivitat dels tres protagonistes, el ritme i la agudesa dels diàlegs. Les cançons (amb piano en directe) són pur divertiment però també, per qui hi vulgui profunditzar, contenen interessants reflexions sobre les relacions humanes i el pas del temps.

Aquests dies a La Seca, podem veure Al Fons del Calaix d’Aleix Puiggalí amb Mariona Casanovas i Rubén Serrano, sota la direcció de Rafel Duran. La sala té l’avantatge de poder quasi tocar els actors i que et mirin directament als ulls, preguntes formulades que no respons en veu alta, però que et fan reflexionar i et van portant a l’interior de Júlia la protagonista d’aquesta història que ens parla des de la seva cadira de rodes i així poc a poc vas descobrint i l’entenent. No us perdeu les interpretacions d’aquests dos actors i sobretot, com brollen els sentiments d’aquesta dona atrapada en els seus records.

De quan somiava és la història d’una actriu a l’atur que no acaba de trobar el príncep blau i que té com a teràpia escriure molt i cantar cançons d’Eurovisió. No és una peça menor encara que en el seu plantejament argumental ho sembli. Hi ha molt de teatre en el text i en l’actuació divertidíssima de les 4 actrius. És un text treballat i de qualitat que a més reserva una petita sorpresa pels amants del teatre de Copi. Les actrius es deixen anar sense complexos i això el públic ho agraeix amb un aplaudiment generós i més d’un bravo. Espavileu que estarà pocs dies a la Sala Atrium.

Quan va acabar l’espectacle, Jorge Ferrera, autor, actor i director de Estudio 44 es va dirigir al públic i va dir que era l’últim dia a Porta 4 i que per això no ens podia demanar que animéssim els amics a anar-lo a veure, però que si calia, ell podia portar l’espectacle a les cases, grups d’amics, festes, etc. Estudio 44 és un monòleg polifònic en un estudi fotogràfic, on sembla que més que fotografiar les cares, es fotografien les animes. Tant de bo el re-programessin en qualsevol altre teatre. Divertida i intel·ligent. Un treball interpretatiu de primer ordre.

Després de l’èxit d’Incendis, era previsible que els altres textos de Wajdi Mouwad arribessin a l’escena catalana ben aviat. Litoral és la primera peça d’una trilogia de la qual Incendis era la segona part i que es tanca amb una altra obra anomenada Boscos. La posada en escena de Raimon Molins, ajudant de Julio Manrique en l’anterior muntatge, és impecable i intel·ligent, a la vegada que fosca i impregnada de dolor. El text combina de forma brillant elements de la tragèdia clàssica, ressons shakespearians i constants referències a l’Odissea amb tot un grapat de propostes extretes del teatre contemporani. És una crida al sentit comú en un món que sembla l’hagi perdut. No obstant, tot i la bona feina dels […]

La gran virtut d’aquesta obra, com ja passava a Litus, és que cau simpàtica. Està feta amb carinyo, i es nota. Els actors creuen en el projecte i el resultat és altament eficaç. L’altra qüestió és que no passa de “divertiment”, i aquí es queda… que no és poc. Alguns voldran trobar-hi una obra gay de referència, d’altres hi veuran la comèdia de l’any. Molts aplaudiran que s’abordin determinades qüestions de “l’ambient”, com si fos una peça generacional dins d’un determinat col·lectiu. Jo hi vaig veure sobretot moments còmics aconseguits, altres de tòpics i fins i tot algun semblava sortit del club de la comèdia. L’arquetip mai juga a favor, i en aquest sentit hi vaig trobar a faltar una […]

Tot i ser una obra coral, la Machi es menja part de la funció amb un monòleg impressionant que tanca la primera part. Podríem parlar del text polèmic i engrescador de Mark Ravenhill; podríem parar-nos en les excel·lències d’un repartiment ajustat i eficient; podríem elogiar la direcció de Josep Maria Mestres, potser la millor que li he vist… Però en una recomanació de poques paraules la Machi també se’n menja la meitat. La seva mare és esfereïdora, un cop de puny a l’estómac que ella sap donar amb totes les seves forces. Un autèntic huracà que deixa pràcticament arrasada la segona part de la funció.

La millor part d’anar a veure Esperanto-te és descobrir (per qui no hagi fet en els seus muntatges anteriors) la faceta de director, dramaturg i actor de l’habitualment monologuista Gabriel Córdoba. Conegut per la seva participació a Paramount Comedy, protagonitza aquesta comèdia amb pinzellades dramàtiques, simpàtica, molt entretinguda i més profunda del que aparenta. El domini total dels mecanismes de l’humor d’aquest artista, així com el seu carisma i la seva tendresa, sostenen aquesta història d’amor plena de matisos on encara queda espai per a la reflexió. Un text intel·ligent i molt ben escrit amb una posada en escena sòbria, però molt elegant, i un parell de moments musicals plens d’originalitat.

El teatre comercial de Barcelona pot fer por als amants de les arts escèniques segons les experiències que s’hagin viscut assistint a muntatges que millor no recordar. Tot i això, a vegades, trobem sorpreses agradables com la divertidíssima La família irreal de Minoria Absoluta en col·laboració amb Dagoll Dagom. No ens enganyem, ens trobem davant d’una sàtira estripada a l’estil de les paròdies del Polònia, en aquest cas, amb un esforç afegit de voler ser un gran espectacle de varietats. El resultat és entreteniment pur que, a més, conté una crítica despietada contra la monarquia. S’agraeix, amb els temps que corren, poder veure un show on no només volen fer-nos passar l’estona per oblidar les nostres penúries, sinó també, de […]

De tant en tant, la cartellera ens dóna sorpreses agradables sortides del circuit independent de la nostra ciutat, com és el cas d’Smiley, una història d’amor de Guillem Clua. Amb només dos actors, uns efectius i carismàtics Ramon Pujol i Albert Triola, l’obra fa un repàs simpàtic i molt afectuós de tots els tòpics que envolten el món homosexual. Tractada com una història d’amor clàssica, funciona a la perfecció complint el que es proposa: enganxa, entreté i diverteix. A més, d’estar ben escrita i dirigida, té la virtut de contagiar l’espectador d’un optimisme poc habitual. No obstant, l’etiqueta de retrat generacional del col·lectiu gai que se li posa, probablement, li quedi massa gran.

Dubte, escrita per l’autor nord-americà John Patrick Shanley, guanyadora del premi Pulitzer de teatre i el Tony a la millor obra d’arts escèniques, és un text interessantíssim que, de per si, ja fa que valgui la pena assistir a qualsevol representació que se’n faci. Si, a més, la posada en escena i els actors estan a l’alçada, com és el cas, pot ser un veritable plaer per l’ànima. Sílvia Munt dirigeix aquesta torba història amb l’elegància i sobrietat adients. Rosa Maria Sardà brilla, com de costum, tot i que potser es mostra massa lleugera en alguns fragments, mentre que la sorpresa la dóna Mar Ulldemolins amb una interpretació plena de matisos propis d’una actriu de primera.

Efectivament, coincideixo amb Josep Maria Miró, autor i director de El Principi d’Arquímedes, no fem teatre per donar respostes, sinó per obrir preguntes. El teatre que alliçona és avorrit (de burro) i hauria d’estar prohibit, ja intenten alliçonar-nos en massa espais. El teatre ha d’alliberar, ha de moure i remoure, ha de despertar consciències, ha de transformar. El secret està en encertar les preguntes, en atrapar el públic i aconseguir que s’identifiqui, que comparteixi el viatge, el recorregut que l’equip ha fet (i fa) per arribar a regalar-nos un espectacle de qualitat. Però aquest regal és autèntic si l’equip està compromès amb allò que fa, no només amb la seva professió, sinó també amb la societat en què viu i, […]

El principi de tot bon espectacle és per a mi una història que s’aguanti, que m’interessi. Després s’hi afegeix tota la resta: actors competents, direcció encertada, escenografia adequada, etc. L’última de l’autor i director Josep Maria Miró ho té tot, i la cosa no era pas fàcil perquè jugar amb temes delicats (en aquest cas la pederàstia) sempre obliga a saltar tòpics i esculls diversos. El resultat és brillant, amb interpretacions de primer nivell (que bona és Roser Batalla!) i un text que convida a reflexionar i a fer la xerrada un cop surts de la sala. Molt de teatre, amb molt pocs elements. Un èxit.