Recomanacions

Sergi Belbel adapta aquesta reeixida pel·lícula de Sally Potter al teatre amb un elenc de primera. The Party és una comèdia anglesa plena d’embolics, d’entrades i sortides i de diversos secrets que es van revelant creant girs narratius i augmentant el conflicte. Sempre és un plaer escoltar textos de comèdia contemporània on podem riure’ns d’arquetips i temàtiques de la societat actual. En aquest cas s’entrellacen la sanitat i el misticisme modern, el feminisme i el gènere, els intel·lectuals i els empresaris… Pot ser que les interpretacions quedin una mica dispars, ja que mentre alguns personatges donen molt de joc, uns altres queden una mica desdibuixats o no aconsegueixen un color propi més enllà del clixé. Això fa que algunes situacions […]

L’imparable i incombustible Sergi Belbel fa una adaptació de la pel·lícula del mateix nom de Sally Potter. Sempre m’han agradat les comèdies de saló, un espai íntim, un saló, amics o família reunits per celebrar alguna cosa. Tot sembla anar bé fins que un comentari, una paraula o un gest desencadena una tensió o esdeveniments no esperats. En aquest sentit recordo El Nom obra de teatre adaptada de la pel·lícula Le Prénom d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte, La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso i la molt més dramàtica i ja clàssica Celebració adaptada de la pel·lícula Festen de Thomas Vinterberg. Totes elles memorables i que guardo en el racó del records teatrals més agradables. Aquesta […]

Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria. The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder […]

“És una comèdia per passar l’estona” Ho diem de vegades amb un cert to de menyspreu, com si fos un gènere menor. Fer passar una estona divertida fins al punt de no deixar de riure durant tota l’obra, mantenir l’atenció amb la seguretat de que alguna cosa ha de passar no és menor ni gens fàcil. Fer obres divertides de qualitat té molt mèrit i una gran feina al darrera. El guió, la direcció, el treball dels intèrprets i l’escenografia han d’estar pensats en clau d’humor des del començament. Passar una bona estona també és una de les finalitats del teatre i riure de nosaltres mateixes és molt curatiu. Passar uns bona estona es pot convertir en una gran tarda […]

Els moments que conformen la història de la civilització estan bastament documentats. Això sí, no sempre s’explica tot el que va passar del cert, es té en compte només allò que els vencedors i els poderosos volen que quedi registrat i s’obvien o eliminen fets o persones que no interessen que estiguin relacionades. En la seva nova producció, La Calòrica trasllada a l’espectadora al Congrés de Viena de 1814, la fi de l’Ancien Régime on els poderosos es van reunir per repartir-se el món després de vèncer a Napoleó. Però amb tant d’ego a la mateixa ubicació no pot ser tot tan fàcil, menys quan s’abandonen als plaers i la bona vida mentre qui paga és el poble. Dues setmanes […]

LaPerla29 torna a representar una obra de Goldoni, després de l’èxit de “L’Hostalera” aquesta vegada li toca a “Coralina, la serventa amorosa” que converteix la Biblioteca de Catalunya en l’escenari d’una comèdia italiana del segle XVIII. Els textos de Goldoni són hereus indiscutibles de la Commedia dell’Arte, encara que l’autor va voler elevar el valor del text i centrar-se en la psicologia dels personatges, prescindint de les clàssiques màscares del gènere. No obstant això, a Coralina continuem veient representats fidelment alguns arquetips com ara l’Arlequino o el Pantalone. Coralina és una comèdia d’embolics clàssica, amb una trama principal i diverses subtrames amoroses que es van enredant a mesura que avança la història; malentesos, intencions secretes, molta ironia dramàtica, una mica […]

Començo la temporada teatral 2023/24 amb aquesta proposta de La Villarroel , Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard). Un monòleg interpretat per Joan Carreras, que fa d’actor que fa de Ricard III, el malvat shakespearià per excel·lència. Ja ho puc dir, he començat tard la meva temporada teatral d’aquest 2023/24 però amb molt bon peu. No podia fer-ho millor. Amb aquesta obra, m’he quedat amb el bon treball de Joan Carreras. La perfecció en l’actuació de Joan Carreras i un text que llisca dels seus llavis. Puc dir que Joan Carreras està sublim, m’ha atrapat i m’he deixat emportar per on ha volgut. Quin gran actor!! No estem davant l’obra de Ricard III, estem amb la història personal […]

Què n’és de difícil compaginar les vàries amistats que es van adoptant al llarg dels anys. Aquelles que coneixen diversos aspectes de la vida de cada persona, però que moltes vegades no són compatibles les unes amb les altres. I aquestes diferències poden arribar a crear un caldo de cultiu que arribat un moment concret poden fer esclatar els retrets latents que hi ha amagats. Sergi Belbel adapta i dirigeix el text de Sally Potter, creadora i directora, que va estrenar-se en format pel·lícula al 2017. L’acció se situa a la casa de la Janet i en Bill on acullen un sopar amb amics per celebrar el nomenament d’ella com a nova ministra de Sanitat. L’entrada de cada convidat quan […]

El cos més bonic que s’haurà trobat lloc en aquest món és un text de Josep Maria Miró que va ser guardonat amb el XLV Premi del Born; es troba el cos d’un jove Albert que ens conduirà, mitjançant diverses veus, a conèixer la seva història, la del seu pare i la de tot un poble. Amb una estructura ja batejada com Rashomon – és a dir, una concatenació de monòlegs de diferents personatges– i un llenguatge cuidat i íntim ens trobem certament davant d’un peça imponent; ara bé, amb una trama plena d’abusos sexuals, redempcions i culpes: tot ja una mica rellepat. Per dur el text a l’escenari, la direcció Xavier Albertí va apostar encertadament per una sola interpretació […]

Aquest no és un espectacle com els altres i la seva comparació amb la resta de la programació tampoc seria justa… No és teatre de text, no és cabaret, ni tampoc un musical a l’ús… encara que sigui les tres coses alhora. És més aviat el resultat d’un fenomen televisiu (Drag Race España), una mena de celebració de la diferència i d’un gènere únic: el drag o espectacle basat en el transformisme. Un gènere antic, sí, però contínuament regenerat i actualitzat. El seu últim graó evolutiu va ser gràcies al programa televisiu de LogoTV, presentat per l’inefable RuPaul des del 2009. I si bé és cert que d’espectacles de drag n’hi ha a molts llocs (i de molt bons), insisteixo […]

Basant-se en la pel·lícula homònima de Sally Potter, Sergi Belbel adapta i dirigeix aquest muntatge que té lloc el vespre que la Janet esdevé la ministra de Sanitat britànica. The Party vol ser una festa, un sopar discret de celebració amb els amics més pròxims que, contra tot pronòstic, queda marcat pel curs insospitat d’esdeveniments i per un final encara més sobtat. La cançó «Algo contigo», en una versió de Rita Payés, embolcalla oportunament l’aura de l’espectacle des de l’inici fins al final. Sovint la virtuositat d’alguns actors es fa més palesa en el teatre que en la televisió, i això és en part per escenes com les que es poden veure en aquesta adaptació. L’encertadíssima escenografia de l’espectacle, dissenyada […]

“Una cançó s’és dictada el Dia de Sant Joan, d’una mort que és succeïda… Ja us ho aniré explicant!” així comença la cançó La mort del pare Jordi. I com aquesta, tantes músiques populars passades de generació en generació sense posar en dubte les seves lletres ni orígens. La tradició sempre ha sigut cantar-les i compartir-les. Jordi Vidal fa un repàs en aquesta obra d’algunes peces del cançoner popular català. Melodies tradicionals que transformen la tragèdia en una animada tonada que es va repetint d’uns als altres fent-les perdurar en el temps, on lladres i assassins son aclamats i a les víctimes se’ls hi esborra la identitat. Durant aquest viatge per la cultura musical catalana, es van desgranant crims antics […]

El punt de partida d’aquest espectacle és a partir de la cançó del segle XVIII L’hostal de la Peira. Amb la sang de tes venes o-là les mans em vull rentar, Amb la sang de tes venes o-là les mans em vull rentar, i amb ta cabellera, o-là, me les vull eixugar, o-là, me les vull eixugar. Estimadíssims malvats, de la companyia Teatre Nu, és un monòleg musicalitzat que ens explica un crim real del segle XVIII a partir de cançons tradicionals i música electrònica. Un espectacle que compta amb dramatúrgia i direcció de Víctor Borràs Gasch i és protagonitzat per l’actor i cantant Jordi Vidal, guardonat el 2021 amb el Premi de la crítica com a Millor actor musical […]

Estem davant d’un musical de petit format realment curiós. I diem que és curiós tant pel tema escollit com per la forma i, sobretot, pel repertori triat. Les cançons podrien ser les d’un recital de Maria del Mar Bonet o Marina Rossell, però l’eix comú que les vertebra és el que ha impulsat a la companyia Teatre Nu a aprofundir en el llegat una mica sinistre de la cançó popular catalana. Suposo que a molts indrets les rondalles i les cançons que es transmetien de viva veu estan plenes de fets escabrosos i rocambolescos, però no deixa de sorprendre la gran quantitat de lladres i assassins que s’amaga darrera de temes innocents que hem cantat, o hem sentit cantar, mil […]

Trobem el naixement de la cultura drag o del cross-dressing com a tal en el darrer quart del segle XIX a Anglaterra. Almenys en aquesta accepció moderna d’intèrprets que a través de la fantasia i la mundanitat, transgredeixen els rols de gènere i creen un nou paradigma de com es conceben els homes i les dones d’aquell moment, passant del gènere de l’intèrpret a aquell desitjat. Tot el que es parla del món antic també ens ho sabem de memòria, així com la prohibició elisabetiana de la prohibició a les dones a escena ja ens la sabem, com és la shakespeariana entremaliadura de Twelft Night (Nit de Reis) així com la desconstrucció d’aquest d’Stoppard en el seu Shakespeare in Love. […]