Recomanacions

Una gran comèdia, com d’altres que he pogut gaudir de Sílvia Navarro però en petit format. Aquesta parla de la parella i com les coses semblen com inicialment ens pensem. Al final surt el seu toc de comèdia marca de la casa, però no previsible. Abans de començar, si aneu a veure-la, intenteu no tenir cap mena d’SPOILER sobre la trama, ja que us poden espatllar alguns moments molt divertits. Parlem de les parelles. Com en un sopar entre amics, al final queden dues parelles. Ens trobem una parella típica, perfecta, aquella que tothom té al cap. Volen fer un sopar per inaugurar el pis nou que han comprat. I han quedat diferents amics. El primer de presentar-se portarà una […]

Poques vegades els conflictes que tenen lloc entre caixes traspassen les parets del teatre per esdevenir públics. Però la sinceritat sense embuts que proposa aquesta obra ha tingut la seva rèplica també en el desenvolupament de la producció. I és que sembla que la proposta escènica de la directora (Lucia del Greco) no ha acabat de convèncer l’autor (David Plana), que l’ha trobada poc fidel a allò que ha de respirar, de forma essencial, la seva dramatúrgia. Personalment, vaig trobar la posada en escena més interessant que no pas el text. Un espai visual inquietant des del primer moment, uns personatges que semblen parlar directament des de l’ànima, sense tamisar ni vestir les paraules, fan que l’aposta de la jove […]

Un pare i els seus dos fills, ja grans, tornen a un dels paisatges del passat per reviure allò que els va separar i que va generar una sèrie de traumes i problemes mentals. Intenten recuperar l’instant concret i busquen respostes sense saber massa bé quines són les preguntes a fer… El pare espera un càstig pels anys de desatenció, la filla remou cel i terra per obtenir una mica d’amor i el fill sembla estar al marge de tot, com si no anés amb ell tot el que va passar. I és precisament això, el que va passar, la clau i el desllorigador de tota la peça. Uns fets que haurem d’imaginar, de suposar, però que són decisius per […]

“Egos Teatre” torna a remoure un escenari. I de quina manera ho fa. Després de la seva llarga trajectòria en musicals esbojarrats, ho tornen a fer una vegada més. Aquesta vegada acompanyats d’una visita inesperada en una zona, aparentment, poc hostil. La premissa serà entendre com va començar el creixement demogràfic dels anys 60 i 70 del segle passat. La versió que plantegen els “Egos” només s’entendrà si es va a gaudir de l’espectacle. Amb un format 100% de vodevil, la companyia posa sobre l’escenari del Teatre Gaudí una proposta ben boja. L’espectador haurà d’estar atent als 4 vèrtexs de la sala per captar l’essència d’aquest espectacle. El difícil funambulisme d’actuar a una sala quadrada es queda al carrer i […]

La icònica banda de Punk Cabaret novaiorquesa The World/Inferno Friendship Society tancava el seu tercer àlbum Red-Eyed Soul amb la cançó So Long To The Circus (A reveure, circ) que en els seus versos finals deia així: “So long to the circus, so long to it all / You should have a good sense of when it’s time to get gone / When the police are about to arrive, when security steps in / Wave goodbye to the circus”, que es traduiria com: “A reveure, circ, a reveure tot / Saps que és tenir una bona pensada quan és temps de marxar / Quan la policia és a punt d’arribar, quan la seguretat entra / Fés adéu amb la mà […]

El tinent de l’Armada Britànica Robert FitzRoy havia comandat un bergantí corbeta anomenat “Beagle” per les gèlides i desolades costes de la Sud-amèrica austral. A la segona expedició consistent a delinear mapes de navegació de la costa de la Patagònia i la Terra del Foc es va emportat a Charles Darwin. Van salpar de Plymouth el 27 de desembre de 1831 i van tornar 5 anys després. La muntanya porta el nom del capità del Beagle. Aquesta apassionant història es pot llegir al llibre de Harry Thompson “Hacia los confines del mundo”. Em va causar fa anys, una profunda impressió. Jordi Galceran és l’autor d’aquesta comèdia-drama amb el seu segell personal d’emoció, tendresa, embolic i profunditat. Ja fa 20 anys […]

Possiblement dos del aiguaforts més coneguts dels Caprichos de Goya es el de Si amanece, nos vamos, que ens parla de l’obscurantisme i les creences en éssers diabòlics i d’ultratomba, i el de El sueño de la razón produce monstruos, que també ens parla d’aquesta ignorància i obscurantisme de l’Espanya de començaments del segle XIX. La fantasia alliberada sense raó o l’absència de filtre, en aquest cas: de la racionalitat, que permet que s’alliberin tota mena de monstres. Ara bé, en el cas d’aquesta Burundanga de Jordi Galcerán ens adonem que El somni de la raó produeix comèdies. La raó, però, també es pot traduir en aquesta prudència i mesura de les relacions humanes. Aquesta prudència és la que ens […]

Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer. Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans. Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la […]

El primer cop que vaig tenir consciència de Dagoll Dagom va ser quan vaig assistir a una funció escolar de Glups!, allà per l’any 1983. Temps després vindria Mar i cel, i allò es va convertir en un autèntic fenomen, i també en el boom dels musicals catalans. Fins i tot es va crear un petit grup d’artistes especialitzats en el gènere, i entre tots ells una abanderada que no parava de tenir èxits: Àngels Gonyalons (La botiga dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ara sembla ser que el grup s’acomiada definitivament de l’escena, però l’actriu ha tornat a primera línia amb una força indiscutible, demostrant que és història […]

La segona millor és un monòleg escrit a quatre mans entre Ester Villamor i Berta Giraut, que coincideixen en direcció i interpretació. Es tracta d’una proposta multidisciplinària que fusiona text i interpretació amb espai, so, llum i audiovisuals. La segona millor és un homenatge i una reivindicació a les Segones, les que mai han tingut, o no se’ls ha donat l’oportunitat de mostrar que poden ser igual o millors que les protagonistes. Tot i que l’obra se centra en l’ofici d’actriu, del que suposa no ser l’estrella o la protagonista principal d’un espectacle, es pot aplicar a altres persones que resten a l’ombra d’aquelles que s’emporten els mèrits o el reconeixement. La Berta ens endinsa en el seu món, la […]

Seguir el camí marcat i no moure’s d’allò que se suposa que s’està destinat a fer. No pensar més enllà i no qüestionar-se alternatives o maneres de viure diferent. Al poble gris d’aquesta història, els seus habitants només treballen a la fàbrica i segueixen les ordres del seu alcalde. És el què coneixen i no tenen temps per a res més i és que l’alcalde sap perfectament que fer-los treballar fins a l’extenuació no els hi dona temps per pensar i per dubtar de com funciona tot. Basada en el text de Santiago Rusiñol, aquesta obra mostra el bri d’esperança que sorgeix al poble gris de la història amb l’arribada d’una companyia artística contractada per animar als ciutadans just abans […]

Els encantats és un dels espectacles que formen part del cicle La família (o la família?), que organitza la Sala Beckett. Escrita per David Plana (el 2015, guardonada amb el Premi Frederic Roda) i dirigida per Lucia Del Greco, Els encantats és una obra que ens fa reflexionar sobre el concepte de la família des de les relacions entre pares i fills. Grans inter­pre­tacions dels actors Gui­llem Font, San­dra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Ter­vo­nen. Tot un repte actoral. Destacar, la feina de Pau Matas en la creació de l’atmosfera sonora i la composició musical, el disseny de l’escenografia de Pol Roig i la il·luminació de María de la Cámara i Gabriel Paré, que en un tot, aconsegueixen que l’espectacle […]

Les contradiccions humanes, els papers vitals secundaris, les hipocresies de la societat i la reclosa de certes emocions són temes que es col·loquen, molt ben posats, sobre l’escenari. Una actriu, sola en escena, es despulla interpretant un personatge poc definit a partir d’un text extremadament poètic i emocional i, en certs moments, també abstracte i enigmàtic. La segona millor, escrita a quatre mans per Berta Giraut —protagonista del monòleg, amb una interpretació molt destacable— i Ester Villamor —directora del muntatge, d’una delicadesa corprenedora—, és el projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021. Un espectacle íntim de forma i de contingut que ens transporta, tant literalment com metafòricament, al soterrani de la quotidianitat. «Jo volia treballar de, no ser. […]

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber? El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de […]

Vaig a la Sala Atrium a veure aquesta nova proposta personal. Un monòleg biogràfic on l’autora i protagonista, Anna Agulló, comparteix la seva experiència amb el transtorn mental i el que va provocar. És un viatge molt íntim i personal. Tenim l’obra estructurada en diferents parts d’aquest viatge. Des del seu ingrés a un centre sanitari, fins a la pressió laboral, els aspectes del dia a dia, l’obsessió per l’èxit, la fantasia de l’amor romàntic, la salut física, la gordofòbia i la violència masclista. Tret de l’ingrés sanitari, que de moment no l’he viscut; puc dir que els altres estats que ha anat narrant i explicant era com una visió del que passo. Aquella mirada compartida de passar per una […]