Recomanacions

Tot comença amb una trobada d’amics i amigues, en plena joventut. Celebren un aniversari, però sobretot celebren la vida, el moment en el que es troben… i brinden per un futur que serà realment formidable. Estan en un moment d’eufòria, de felicitat plena. Un d’aquells moments que fa perdre la perspectiva de les coses perquè s’està en una fase d’excitació i positivitat absolutes. Però està clar que el temps ho posa tot a lloc i que l’eufòria costa mantenir-la o vehicular-la. L’obra de Lara Díez Quintanilla s’inicia amb aquest moment concret per exposar-lo de seguida a un cataclisme, a una mena d’apocalipsi o fi del món. Evidentment, el contrast genera canvis profunds a tots els personatges, que de tant en […]

Anem a parlar de l’ABÚS SEXUAL així, amb majúscules, d’una manera directa i fent soroll! Sense dobles sentits, ni eufemismes, ni maquillatge. Des del minut 1 fins a l’últim d’aquestes dues hores que passen sense ni adonar-nos-en. Tenim massa estímuls i emocions com perquè el temps siga una variable important. Els primers missatges i el format ja són una declaració d’intencions: aquí no venim a entretenir-nos còmodament asseguts a una butaca després de tot el dia, aquí venim a remoure vísceres: cervell, cor, estómac…, i les que es posen pel camí. Amb aquesta obra, Bàrbara Mestanza ens exposa les diferents cares del prisma que implica l’abús sexual, més enllà del moment i el fet en si, que sols representa la […]

Un cop més, el programa de mà m’ha despistat. Es parla allà del desert com a concepte, com a espai immens de retir i de reflexió, com “un mot fonamental en molts textos religiosos i filosòfics”. I es diu, fins i tot, que el desert simbolitza un lloc sense vida però que a la vegada hem d’arribar a ell per distingir els senyals que la vida no ens deixa veure. Quan comença l’espectacle, però, ens trobem amb un espai tancat i claustrofòbic. Un espai que bé ens podria recordar al de pel·lícules com Cube, El hoyo o la taiwanesa The hole, que ja pronosticava una pandèmia de grans proporcions allà pel 1998. De fet, el muntatge vol tractar de l’inconscient […]

No passa cada dia que s’estreni, a la nostra ciutat, una comèdia musical en català i de creació pròpia. Això és el que porta fent la companyia Generació de Merda des de fa, gairebé ja, una dècada. Capitanejats per Xavier Morató (text, lletres i direcció) i Gerard Sesé (música i direcció musical), aquest equip ja ha estrenat quatre espectacles que han sacsejat la cartellera musical barcelonina. Generació de merda (primer espectacle, que també donaria nom a la companyia) s’estrenava al 2014 al Teatre Regina, es transferia, dos anys després, al Poliorama, per després anar a l’Eixample Teatre i finalitzar tres anys de funcions al Teatre Gaudí. Carreres semblants han viscut les posteriors produccions: El futbol es així (de gai), Pinta’m […]

Per què anem al teatre? Per què vaig anar a veure “Les amistats perilloses” al Teatre Lliure de Montjuïc? Em responc: per revisitar un gran clàssic, per veure interpretar un text conegut per actors de la nostra pedrera, per saber si encara és actual un text del segle XVIII en el temps actual. I, perquè, diguem-ho sense embuts, perquè la directora és la Carol López i perquè el Lliure de Montjuïc sempre fa sentir-me en una casa gran del teatre, de les més importants de casa nostra. Totes aquestes expectatives van caure a terra, una darrere de l’altra. Per començar, l’obra em va recordar des de l’inici la moral correcta, que havíem de portar-nos bé i triar el bon camí. […]

La visibilització de la violència obstètrica s’ha anat obrint pas en el debat públic fins a arribar també al món del teatre. I ho fa a través de Malparida, una obra de Laura Verazzi dirigida per Ángela Palacios en la que Martí Costa, Lis Moreno i Carla Torres encarnaran els diferents protagonistes d’aquesta històries en papers emocionalment exigents i molt ben resolts. Ens trobem davant d’una jove parella que acaba d’estrenar paternitat. No obstant, la esperada no arriba. Hi ha alguna cosa distant, dolorosa, encallada entre la Isabel (la mare) i el Gabriel (el seu fill) que acabarà arrossegant fins al precipici la relació amb l’ Amador (la parella). Enmig d’aquesta situació, la Blanca, una amiga d’Isabel que ha decidit […]

Celebrar que ens arribi la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Barcelona és celebrar l’anomalia que per les dinàmiques culturals del país sovint ens priva a tots els que no vivim a Madrid de gaudir d’aquesta excepcional institució estatal que revisita constantment el patrimoni escènic espanyol, especialment del Segle d’Or. El Teatre Romea ha establert una feliç aliança amb Lluís Homar, qui dirigeix la CNTC, i que l’any passat ens va oferir Lo fingido verdadero, una peça de caràcter més reflexiu i espiritual, i que enguany han optat per La discreta enamorada. Aquesta comèdia clàssica d’embolics, amors fugaços, equívocs i fregolisme és un valor tan segur com el tipo fijo que aconsellaven els assessors hipotecaris passats de voltes de la […]

Les taxes d’atur, un any i escaig després de la dissolució de la Unió Soviètica i l’entrada del liberalisme, van passar de l’1 al 12,2% només a Rússia. La perestroika va fer que el lliure mercat s’introduís com a una subtil venjança del capital sobre el socialisme, delmant també tota infraestructura social i la privatització d’empreses públiques que durant anys van garantir l’estabilitat del gegant que era la Unió Soviètica. La mal anomenada política de transparència coneguda com a glastnost suposà el contrari del promès, perquè el capitalisme sempre ha estat especialista en la seva ambigüitat i opacitat fa que tot esdevingui fum i miralls. Quelcom que pot semblar maco, però que no acaba de ser real ni efectiu. Moltes […]

El col·lectiu Desasosiego es va donar a conèixer a la fira de Tàrrega el passat 2022 amb aquest espectacle de carrer amb el que va guanyar el “Premio Moritz de Fira Tàrrega” a la millor estrena de carrer 2022. Carla Coll, Camille Latron i Alex Solsona son els responsables de la dramatúrgia, la direcció escènica, l’espai, la il·luminació i la interpretació. Amb una espectacular escenografia i una utilleria cuidada al detall, l’obra presenta una gran festa que ja ha sigut i a poc a poc amb escenes retrospectives, les dues actrius, Carla Coll i Camille Latron i l’actor Alex Solsona, amb un magnífic treball interpretatiu ens van explicant tot el que va passar. La festa continua, el públic hi és […]

Tocar fons, no veure la sortida. Somiar amb un present millor. Mirar enrere i desitjar tornar a quan la vida era perfecta. Però no es pot retornar a allò que ja no existeix. En format monòleg, aquesta obra és la confessió d’un actor en hores baixes que explica al públic com ha arribat fins a aquest moment. Vol explicar la veritat -segons ell- de totes les decisions que ha pres i que l’han portar per un camí marcat per la ficció personal. Santi Ricart és el protagonista d’aquest thriller marcat per la soledat i la desesperació, amb tocs de comèdia surrealista que esbossa més d’un somriure a l’espectadora que escolta atenta un relat inesperat. Ricart és un narrador excepcional, va […]

Hace tiempo que no me reía tanto, pero tanto tanto, y de forma contínua. Fabiolo es un tipo mega pijo que da clases de tenis y que termina -de forma inesperada- en un viaje a Emiratos Árabes. Pero eso es lo único que contaré sobre este monólogo, porque lo que quiero explicar es lo bien que nos lo hemos pasado. Un trabajo brutal de Rafa Maza, el actor que da vida a este joven pijo, que entre risas y carcajadas, marca la distancia entre él y el público. Él tan top y adinerado, el resto tan cutres y pobres. Un chiste encadenado con otro, sin parar. Un espectáculo redondo que sorprende desde el minuto uno. Por eso digo que el […]

Fent cua esperant pujar les escales del Maldà. És l’hora en punt quan de sobte surt un personatge excèntric ( un pèl sobreactuat) que saluda tothom mentre baixa els esglaons. Se’l veu content amb la teva assistència quan en realitat tu no saps a què has vingut ni què et trobaràs. Doncs be, et trobes amb un banquet nupcial a les acaballes de la celebració. Tres únics personatges i un music que acompanya els sonets de Federico Garcia Lorca. Un segundo bajo la arena és un espectacle immersiu, és una idea innovadora que no es veu gaire en el teatre actual. I sense voler t’has convertit en part de la funció, en el convidat d’un banquet passat en el que […]

Aquesta potent producció aborda el tema de l’abús sexual i les seves repercussions en la vida de la víctima, així com la resposta de la societat davant d’aquesta realitat incòmoda. Mitjançant una narrativa impecable i una interpretació commovedora, l’obra aconsegueix transmetre la impotència, la culpa i la incomprensió que enfronta la protagonista al llarg dels anys. La interpretació de Bàrbara Mestanza i Pep Ambròs és excepcional, creant una complicitat a l’escenari que resulta impactant per al públic. Els elements audiovisuals utilitzats durant la representació, com ara entrevistes amb professionals i testimonis reals, aporten un context addicional i enriqueixen la història de manera significativa. Aquesta obra no és fàcil de presenciar, ja que evoca emocions intenses i pot generar una sensació […]

Sortir-se de la línea i trencar la norma social no és un camí fàcil. No ho va ser tampoc per a l’Alan Montoliu, el noi de Rubí que es va treure la vida l’any 2015, després de patir assatjament a diverses escoles. Havia iniciat la transició de gènere. El tràgic final de l’Alan va causar un gran rebombori social i va posar en evidència la gravetat del bullying, present a tots els centres educatius, que des d’ençà han anat integrant uns processos de prevenció i detecció que malauradament no han aconseguit extingir aquesta xacra social. Per recordar i homenatjar la valentia i el tràgic desenllaç de l’Alan, la productora WeColorMusic, capitanejada per Mateu Peramiquel i Mar Puig, han creat un […]

La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta un dels grans clàssics de Lope de Vega, i ho fa de la mà de Lluís Homar, que aquest cop actua i dirigeix. Si l’any passat ens portaven un drama tan peculiar com Lo fingido verdadero, també de Lope, aquest cop li toca el torn a una de les comèdies més clàssiques i conegudes del dramaturg. Una comèdia d’embolics frenètica i quasi fundacional, amb tot el que li escau: malentesos, canvis d’identitat, confusions, travestisme, etc. Una peça amb versos extraordinaris i sentències d’aquelles que encara serveixen a dia d’avui. Homar ha optat per modernitzar la peça a base de crear una mena d’assaig obert (tècnics i apuntadors passegen per l’escena), amb un […]